La rüina de la fe

"No puedo tampoco simplemente responsabilizar a la gente culpándola por no saber votar o acusarla de ingrata"
Aquestes paraules de Paulo Freire cal recordar-les. Recordar-les sovint. Hi ha molta gent que, tot manifestant la voluntat de tenir un món millor -antisistema declarats, antisistema declarats però pura declaració teòrica- tot seguit responsabilitzen les persones que són les culpables de que passi el que passa. Culpables, diuen, quan són més aviat les victimes de tots plegats. No han sabut fer cas dels oracles de l’esquerra autoritària. Els seus propis oracles. És esquerra autoritària, no són demòcrates. Són, per tant, pitjor que el sistema. Són la ruïna de la fe en un antisistema: la fi de la utopia.

Refundació de l'esquerra? No gràcies

Últimament, no sé exactam,ent la raó, estic molt sensible amb la qüestió política, sobretot amb la crítica banal, superficial i excloent de l’esquerra. Així que feia temps que no passava per Rebelión. Ahir, però, vaig dir-me: estàs cansat per a fer res més: fes un tomb. I tombant, em trobo i llegeixo un article de Armando Fernández Steinko, titulat “Hacia la refundación ciudadana de la izquierda” i em sorprenc. Mal dia, per a llegir aquest article, si es que hi ha mals dies per a llegir. En sorprenc sobretot de la manca de visió crítica sobre els propis processos personals i polítics. Parlar de l’esquerra, sense definir què és l’esquerra, em sembla ja una afirmació doctrinària i dogmàtica. Com si l’esquerra fos quelcom de definitiu, unívoc i unidireccional. Es diu que “El neoliberalismo es todo un modo de civilización que busca en la individualización, en la competencia de todos contra todos, en lo micro frente lo macro y en lo cuantitativo y conmensurable frente a lo cualitativo e irrepetible, la solución de todos los problemas”. I des de l’esquerra, sigui el que sigui l’esquerra, des de l’esquerra des de la què es parla, no funciona de forma similar l’individualització? No és l’esquerra, en la pràctica, en la quotidianitat de les pròpies vides, la competència d’uns contra altres? No l’adronem, de vegades, de solidaritat selectiva? No critica, l’esquerra aquesta doctrinària, des de lo macro, allò que es practica en lo micro? I es nega allò qualitatiu quan, en l’ambient propi i majoritari, s’imposa allò propi i quantitatiu? Jo crec, sincerament que no cal dir sobre el neoliberalisme que “Sus propuestas son la negación de los pilares más sólidos de la arquitectura de la izquierda” perquè allò important no és l’esquerra, sinó la justícia: si mirem la panxa i el melic propi no serà fàcil fer justícia: i això és el que passa sovint amb l’esquerra. Més aviat sembla que només es pensi en termes “estratègics”, una tàctica i una estratègia que, lluny de l’autocrítica, ha portat a l’esquerra al desastre. No seria això important si en aquests desastre no s’hagués arrossegat també les il•lusions, però el llast ha pogut amb l’utopia.

Jo em preguntaria quins són els valors oposats al liberalisme, els necessaris segons l’autor para que “sean los ciudadanos ... los que lo hagan transformando sus propuestas en un proyecto programático y organizativo".
Aquesta esquerra serà l’esquerra, serà la vostra esquerra, però no serà democràtica.

Menys doctrina i més democràcia

Kolakowski té tota la raó mentre l'esquerra xiula

Per aquestes casualitats de la vida ha caigut en les meves mans un llibre de Leszek
Kolakowski (2007. Por qué tengo razón en todo. Barcelona: Melusina.). Amb un títol així, resulta difícil resistir-se i més perquè quan era estudiant oficial (no com ara que sóc oficiós) ja havia llegit un llibre d'ell. M'encanten aquests tipus d'obres que posen a prova allò comunment acceptat o que no és dubtable. No sé el que vol dir ser d'esquerres o de dretes perquè mai m'he sentit identificat amb una direcció; em sembla ridícul i pueril pensar el mateix que tothom en tot, o quasi que tothom en quasi tot, i això és precisament el que implica reconeixer-se de dretes o esquerres. Les ganes de llegir-lo en fan sentir que estic en la direcció bona, en la crítica de mí mateix, ja que si fos un doctrinari, fugiria, o el llegiria per extreure els petits detalls errats (que n'hi ha, per cert). Com sigui, Kolakowski és la meva veu, la veu dels que busquen un món millor, comptant amb els altres, des de l'esperança i la humilitat. Us deixo un parell de fragments:

“(...) la panacea izquierdista contra todas las dolencias sociales –la propiedad estatal de los medios de producción- no sólo es perfectamente compatible con todas las plagas imaginables del mundo capitalista como por ejemplo la explotación del hombre, el imperialismo, la destrucción de la biosfera, la miseria, el despilfarro de los medios económicos, el chauvinismo y la persecución de las minorías étnicas, sino que además las complementa con un puñado de plagas de producción propia: el bajo rendimiento, la falta de estímulos económicos y, sobre todo, la autoridad ilimitada de una burocracia todopoderosa y la mayor concentración de poder que jamás se haya visto en la historia de la humanidad”

“Queremos una sociedad con una amplia autonomía de las pequeñas comunidades, ¿verdad? Y reclamamos una planificación económica centralizada. Piensa un poco, ¿cómo casas lo uno con lo otro? Exigimos el progreso tecnológico y deseamos unapoblación totalmente protegida; mirésmolo con lupa, ¿cómo conciliar las dos demandas? Postulamos una democracia industrial y queremos una gestión eficaz de las empresas; ¿no tienen que colisionar por fuerza nuestras exigencias? !Claro que no! En el cielo izquierdista nada colisiona con nada y todo tiene arreglo”

¿La guera en el oriente Medio y las reclamaciones de los palestinos? !Pero si es fruto del capitalismo¡ ¡Dejadnos hacer la revolución y el asunto se solucionará sólo!”

“¡Existe una respuesta simple y, para colmo, única para todo! (...) Es el pensamiento estándar de quienes han superado las miserables ilusiones del reformismo para inventar una màquina portentosa que solucionarà todos los problemas de la humanidad”

I així ens va!

La mort de la infància

Com ja sap tothom, Mario Benedetti va traspassar fa uns dies. No havia pensat fer cap post. De fet, intento fugir el màxim que puc de l'actualitat més actual. Si de cas, m'agrada l'actualitat com a mostra d'inactualitat, precisament. És aquest el cas. Fa un temps un company de feina va passar-me una poesia sobre la infància que em captivà per la seva sensibilitat. No tenia autor. Vaig cercar a internet i va resultar ser del poeta que ja trobem a faltar. És aquesta:

La muerte va al encuentro de la infancia
la prepara la educa la adoctrina
le enseña tantas fábulas
como hilachas da el magma del azar

la lleva ante el espejo catequista
para que él la transforme
de ufana en taciturna

la muerte va al encuentro de la infancia
y cuando al fin la forma
la alienta la organiza
la pule le da un rumbo

la infancia va al encuentro de la muerte

Potser per això paga la pena compartir el temps amb els nostres infants, abans no se'ls endugui la mort cap a la vida, cada vegada més pobre, dels adults, dels diners i de la superficialitat interessada. No és el temps, però, qui arrasa tot, què tot s'ho emporta la banalitat, el materialisme i, en aquest cas, la pedagogia. La mort serà la mort d'un viatjant, quan la vida s'hagi tornat freturosa.

Moderns i ignorants

No podem menysprear allò antic pel fet de pertànyer al passat; fer-ho no ens fa més moderns, que ens fa més incults.

La televisió del franquisme era millor. Una petita crònica

I ja posats una cançó del Jordi Gomara