El primer acte doctrinari

El primer acte doctrinari que fa sospitós els que pregonen que un altre món és possible és la usurpació de la veu dels que no tenen veu.

Ordenadors

Si fa no fa Diderot va dir quelcom semblant a això: “Desconfiad del que quiere restablecer el orden. Ordenar es siempre convertirse en dueño de los demás molestándolos”. Clar que, essent optimistes, podríem dir que pitjor seria encara que volguessin convertir-se en amos de nosaltres, molestant-nos i, a sobre, no ens ordenessin res.

La rüina de la fe

"No puedo tampoco simplemente responsabilizar a la gente culpándola por no saber votar o acusarla de ingrata"
Aquestes paraules de Paulo Freire cal recordar-les. Recordar-les sovint. Hi ha molta gent que, tot manifestant la voluntat de tenir un món millor -antisistema declarats, antisistema declarats però pura declaració teòrica- tot seguit responsabilitzen les persones que són les culpables de que passi el que passa. Culpables, diuen, quan són més aviat les victimes de tots plegats. No han sabut fer cas dels oracles de l’esquerra autoritària. Els seus propis oracles. És esquerra autoritària, no són demòcrates. Són, per tant, pitjor que el sistema. Són la ruïna de la fe en un antisistema: la fi de la utopia.

Erasme, Zweig, el temps no passa

"La mera violencia tiene un aliento escaso, golpea ciega y rabiosamente pero, falta de objetivos y corta de ideas, se desploma impotente tras súbitos estallidos. Incluso cuando contagia y exalta psicóticamente a grupos enteros, sólo  provoca turbas incontroladas que se disuelven en cuanto se enfría la primera brasa.

(...) Todos los grandes conflictos violentos de la humanidad se deben  menos al afán genético de violencia que a la existencia de alguna ideología  que la desata contra otra parte de la humanidad. Es el fanatismo, este bastardo de espíritu y violencia, el que quiere imponer al universo entero la dictadura de una manera, la propia, de pensar como la única fe y la única forma de vida permitidas, con lo que divide la comunidad humana en enemigos y amigos, partidarios y adversarios, héroes y criminales, creyentes o herejes. Al reconocer solo su sistema y admitir solo su verdad, el fanatismo tiene que hacer uso de la violencia para reprimir cualquier manifestación de diversidad, una diversidad fruto de la voluntad de Dios. No son la represión violenta de la libertad de espíritu y de opinión, la Inquisición y la censura, la hoguera y el patíbulo lo que ha traído  la violencia al mundo, sino el fanatismo inflexible, este genio dela parcialidad y enemigo jurado de la universalidad, este prisionero de una sola idea que siempre intenta arrastrar al mundo entero a su prisión y encerrarlo en ella"

Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós p. 101,102

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.

No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.

Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.

Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.

No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:

“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

La majoria i la minoria

Explicava que la majoria estava equivocada, i la majoria estava d’acord amb ell.

En breu, un post sobre el Barça

Parpedogmes II

Els dogmes són les parpelles de les idees: no deixen passar els elements estranys a la nostra doctrina

La gran doctrina

Batallà contra les teories autoritàries bastint una gran doctrina que seguiren milions d’adeptes.

Ximpanzé

“Amb tot, costa d'admetre que, per exemple, el ximpanzé “s'hagi quedat on és” simplement perquè el seu entorn no li va exigir més, perquè no es va moure cap a un entorn més desafiant, més difícil. “És molt lògic pensar això”, diu Abelló. “Els ecosistemes es formen també amb els individus que els poblen i ajuden a fer que es conservin estables. Si un animal s'adapta, roman, i si no sorgeix res que el desplaci del seu lloc, s'especialitza en aquestes condicions donades i no evoluciona” p. 30.. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.
Això és precisament el que voldríen moltes persones que tenen “tot clar”, sobretot en el referent a la interpretació social. Sense ésser ximpanzés, són, per tant, com els ximpanzés: s'adapten i no evolucionen. Per això, la tasca d'un professor és criticar, sense recel, sense pausa, sense vehemència, tranquil·lament; i, per això, només l'aprenent de ximpanzé se sent amenaçat.

Altre final de trajecte

1. S'ha acabat un curs. Un altre curs. Un altre curs dur. Per a mi ha estat una mica com un any sabàtic perquè necessitava "descansar", i m'he deixat anar. La sort, per tant, ha estat dispar. Unes classes m'han sortit molt bé, d'altres regulars. També, clar, he tingut alumnes oberts i alumnes tancats, com la boa del petit príncep. Massa classes, al capdavall. De totes maneres, d'aquest curs m'en vaig amb uns articles per escriure sobre el poder i sobre la resistència; sobre Ferrer; sobre Darwin, i més de 800 aforismes inventats. Perquè sóc professor, però abans que res sóc persona i necessito els meus espais i ser quelcom més que la feina, perquè qui és només la seva feina finalment no és res (mira, un altre aforisme)

2. L'any vinent, però, serà de dedicació total i absoluta recuperant il.lusions i forces.

Enguany els alumnes van tornar a convidar-me a participar a les Jornades de Pedagogia. Vaig declinar la invitació per impossibilitat horària (i cansament). Però estic molt agraït perquè els alumnes no conviden tothom.

3. També m'ha fet molta il.lusió que m'hagin convidat com a padrí a la festa de graduació de la Universitat. És un orgull per a mi i allà estaré fent petons i donant la mà.

És revolucionari (2)

Dubtar