dijous, de gener 06, 2011

De què parlo quan parlo de competir

“Com he dit abans, el meu estil de vida no es basa a competir amb els altres en la vida diària ni en cap altre àmbit. Ja sé que dic una evidència, però al món h i ha gent de tota mena. Cadascú té uns valors i una manera de viure propis, i jo no en sóc l’excepció. Aquestes petites diferències fan sorgir desavinences, i la combinació d’aquestes desavinences pot provocar malentesos grans. De resultes d’això, a vegades pots rebre crítiques injustes. I no cal dir que el fet que algú et critiqui o et malinterpreti no és gens agradable. A vegades fins i tot pot ser una experiència traumàtica que et pot ferir profundament” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 26).
Recordo que, quan era petit, jugava molt als escacs, amb el pare, que havia estat soci de La Colmena, un club de Santa Coloma de Gramenet. Ell va ensenyar-me a jugar al billar i als escacs. Jugavem tots els dissabtes. Tots. Però ningú anava al gra, per dir-ho així. Cercàvem la combinació bonica, el sacrifici de peces, les celades. Ningú volia guanyar, no era l'objectiu. Però vaig aprendre molt, de manera que dintre del cercle del barri, ningú no em guanyava, ni petit ni gran. Als onze anys, però, em va apuntar a un club per tal de federar-me. Vaig anar una temporada i vaig comprovar el meu nivell d'aleshores: un tercera més o menys bo. Recordo que vaig jugar amb un segona que va fer-me la defensa Caro-Kann, que no la coneixia, però vaig guanyar-lo. Massa competició, per a mi. Jo només volia jugar i l'ambient competitiu, de rellotge, de partides avorrides, em va fer decidir per no continuar. Amb el temps, no he tornat a jugar més. Bé, un parell de vegades. Una, amb un veí que, després de donar-se publicitat, molta, resulta que no tenia ni idea. L'altra, amb un ex mig alt càrrec de la Generalitat (suposo que tornarà, ara) que defensava que la intel.ligència era hereditària, que els estudis depenien de la intel.ligència (ell sempre va treure les millors notes en els estudis) i que els escacs eren un joc d'intel.ligència. Vaig jugar unes set partides (per insistència del contrincant, que volia guanyar-me alguna), totes ben rapidetes i totes amb victòria. Ja he dit que jo no era gaire bo, però sempre hi ha qui et supera tant per dalt com per sota. I era aquest últim el cas. Una rara combinació d'ignorància (el càrrec era de cultura, per cert) i manca de modèstia. Haig de confessar que vaig renunciar, en alguns casos, a la bellesa per la velocitat. Es va tractar d'una obnubilació passatgera , un cop d'orgull. Més tard, a casa, no em sentia gaire a gust: sempre he estat un romàntic que s'estima les persones i que em costa molt i molt no estimar algú, la veritat. I a ell li tenia apreci. És el que té la pedagogia, que t'ajuda a estimar.
Tot i que, des que va morir el pare, no tinc ganes de jugar als escacs (anomena-li complex d'Edip, si vols, o simplement "records d'infantesa"), continuo sent igual. No m'agrada competir, no m'agrada vendre'm, no m'agrada la publicitat. Només m'agrada la vida.

dilluns, de gener 03, 2011

Juanito, de L. A. Paravicini

Em vaig passar l'estiu ampliant uns apunts que tenia del llibre de Luigi Alessandro Parravicini que es diu Juanito. El Congrés al qual aniré (aprofito aquests moments per sortir a la nit amb uns quants col.legues no habituals) deia que eren deu pàgines a espai simple i lletra 12. En aquests casos, sempre esgoto el paper. Però ara resulta que hanposat un límit de paraules i aquí em trobo reduint, reduint i reduint. I clar, tinc la símdrome de Diògens: em costa llençar paraules. Així és que comences a reduir, però només lletres, floritures (per dir-ho així) i vas empobrint el text. I amb la feina que tinc.....
Bé, suposo que no coneixeu Juanito, no? Doncs, quatre línies us deixo:
"(...) una obra que, ni más ni menos, es considerada precursora del conocido Pinocho, de Carlo Collodi."
"El famoso Juanito es una traducción de Giannetto, un libro de texto, de lectura, un manual escolar, considerado, en definitiva, una "obra elemental de educación".[1] Fue escrito por el italiano Luigi A. Parravicini (Milán, 1799 - Venecia 1880) a comienzos de siglo (1837) y se hicieron una gran cantidad de ediciones, tanto en Italia como en España. La génesis del Giannetto es bastante conocida: el 23 de diciembre del 1835 la Società formata in Firenze per la diffusione del metodo di reciproco insegnamento convoca un concurso que otorga el premio de 1000 liras al autor de una obra original italiana siendo condición necesaria que sirva tanto de ejercicio de lectura como de instrucción moral para los niños. Se presentan cuatro originales de los cuales se rechazan dos y los otros dos, la Letture giovanili di Cesare Cantú y el Gianetto, estaban destinados a compartir el honor ex-aequ, si las normas del premio lo hubieran permitido. Pero no lo permitieron. Aunque el jurado se inclinó por Parravicini, la elección no respondía a razones pedagógicas, sino, como tantas otras veces, ideológicas."

PD. I vaig a reduir, reduir i reduir

[1] El título original fue PARRAVICINI, L. A.: Giannetto, opera accresciuta di utili ed importanti cognizioni da Filippo (11 ed.), Napoli, Gaetano Nobile, 1841.

divendres, de desembre 31, 2010

Comença el desgovern d'Artur Mas

Desgovern en el sentit de deixar de governar amb una línia comuna pels governats. Mal comencem, doncs. La seva proposta de qui vulgui que faci Setmana Blanca demostra la inoportunitat i desencert, en el seu moment, de la idea d'Ernest Maragall, i també apunta el nou talant de deixar fer que ens vé a sobre. Encara trobarem a faltar Tremosa.
Per altra banda, el conseller de treball i no sé què encara (que estic mig malalt) ha afirmat a la ràdio que en la legislatura es proposa rebaixar a la meitat l'atur. Fracassarà. Mostra a més a més un clar desconeixement del moment social que estem vivint. Arribarem a tenir només un 8% d'atur, sense trampes. Doncs, no. O menteix o no sap de què va. Al temps.
Em veig demanat el dret a decidir... ser alemany.

dilluns, de desembre 27, 2010

Les escoles són així


“Les escoles són així. El més important que s’aprén a escola és que les coses més importants no s’aprenen a l’escola” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 48)

De vegades la vida et depara sorpreses. Ben mirat, sempre la vida sorprèn, només era un dir que només ho fa "de vegades". Recordo ara que fent un curset vaig tenir un professor d’Antropologia d’aquells que primeret fan aixecar el cap del paper, deixar el boli a la taula, després, i, finalment, seure còmodament amb tot el material ben ordenadet obrint les orelles de bat a bat. Més tard, bastants anys més tard, una alumna, que feia no sé quin curs i de la que guardo un bonic record, em va dir que el professor tractava sobre xamanisme., què havia estat a l'Amazonia.... Encara més tard, vaig sentir-lo a la ràdio (quines casualitats de la vida) parlant de la respiració que et fa entrar en un estat alterat de consciència. Sense fum. I encara en una altra ocasió, vaig sentir una afirmació que va rejovenir-me com a docent. Més o menys deia que era increïble que ens dediquéssim una pila d’anys a estudiar una carrera professional però que, en canvi, ningú no ens ensenyés a viure. S?hauria de poder estudiar una carrera sobre com viure la vida a la Universitat. Era veritat. És veritat. Ben mirat, jo he seguit aquest camí, menys qüestions professionals, tècniques, i més treballar sobre un mateix. Dit d’una altra manera: arribar a la professionalitat mitjançant el treball d’un mateix i anar completant-lo amb la tècnica. Obrir-se al món. Fa poc, ho vaig explicar als meus alumnes. Em vaig sorprendre: tres o quatre no pensaven que es pugui ensenyar a viure, o que es pugui aprendre en classes.formals. Mai no vull tenir raó en les meves lliçons, vull dir, que no imposo el meu criteri perquè crec que de res serveix. El meu ensenyament és com un dir “i si això que us estic dient fos cert?”; tingueu-lo en compte, no oblideu això, potser un dia us serà útil..... Cada vegada, per tant, estic més fora de lloc, més caduc, menys a la moda burocràtica...
No ens enganyem: és pot aprendre i es pot ensenyar a viure. Ni que sigui es pot ensenyar que es pot aprendre. Una altra cosa és aprendre que te l’han ensenyat.

dijous, de desembre 23, 2010

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami


Fa un temps que he tornat a córrer. Fa un any i mig, més o menys, que transito per la platja del Masnou. No corro ni de forma rigorosa ni molt menys seriosa, com diria Marukami. Però corro.
De petit, m’apassionava l’atletisme, sense intenció de competir més enllà de superar-me a mi mateix. Anava, durant una breu temporada, a les pistes d’atletisme de Sant Jeroni de la Murtra, famós pel sojorn de Colom en la seva increïble aventura. De camí a l’entrenament, robava una taronja d’alguna botiga, perquè les botigues posaven les capses de fruita a la vorera i sovint fora de la vista del botiguer. La vida és un cercle i si no esgotem una experiència tornem a viure-la. Samsara, atletisme.
Malgrat intento mantenir-me lluny de les llibreries, l’atzar em portà a localitzar De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami. A l'instant se m’aparegué un desig quasi irresistible de comprar-lo, però la voluntat austera, per una banda, i la feina endarrerida junt amb el compromís amb els meus alumnes, per una altra, em van fer desistir. Ahir, però, animat per les vacances nadalenques, vaig anar a la biblioteca d’Alella quan tots els arguments ja havien perdut el seu sentit. No era la meva intenció agafar el llibre. De fet no vaig anar a agafar cap llibre. Lla vida, però, és així. Les coses passen quan passen; les circumstàncies es produeixen quan es produeixen, quan han de passar. I aquí estic, asofadat, envejant els sis minuts i vint segons en què vaig córrer els 2100m d’aquella carrera de Montgat, a les quatre de la tarda, després de tot un dia de platja, com eren els dies de platja abans.
Sento, però, una tristesa melangiosa, quan el meu xavalet em pregunta: aquest any correràs el cros de La Robla? Ell, com cada any, sí correrà, però no sabrà que només em faria competir una crítica injusta:
“Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 27).
Un gran llibre per a atletes de pa sucat amb oli. Com jo.

diumenge, de desembre 19, 2010

Per a entendre els controladors


Democràcia o estat d’excepció?
Suposem que jugues al parxís i a cada moment un dels jugadors canvia les regles del joc segons un criteri propi. Suposem que, a més a més, els canvis que introdueix són interessats. Suposem que el jugador que canvia les normes ha estat escollit democràticament per a dirigir el joc. Quin nom rep aquest comportament? Democràcia o estat d’excepció?

1. El tema dels controladors no té massa interpretacions, excepte la inoportunitat. La resta es pot llegit a ca l'Efrem.
2. Perquè la gent es deixa manipular d'aquesta manera quan en realitat el que hi ha al darrera és la privatització?
3. Avui els funcionaris, avui i demà la democràcia dels centres educatius, els controladors aeris, la reforma laboral......

dijous, de desembre 16, 2010

Momo

- Nen.(11 de la nit)  Mare? Mare?!
- Mare. (endormiscada) Quèèèè
- Pare. (resta en silenci, no sigui que el nen demani un got d'aigua)
- Nen. Demà, a quina hora t'aixeques?
- Mare. A les set.
- Nen. Em podries aixecar a dos quarts de vuit?
- Mare. Tan d'hora? què has de fer?
- Nen. No, res, només vull tenir temps
- Pare. (Em sento com els homes grisos de Momo. Disimulo. La mare tampoc ha dit res més. Demà no parlarem tampoc del tema)