Boulevard, i fora la crisi!

Ara ha tocat anar a veure, amb uns amics, Boulevard, que s’està representant a la Villarroel. I un no es pot abstenir de comparar-la amb Un marit ideal. A hores d’ara, desconec si l’obra és original de Carol López, la directora que havia vist anteriorment a “Germanes”, però el cert és que està molt bé. Crec que la Carol dirigeix ara la Villarroel; bon temps per a la sala, aleshores. El guió, certament, no és gaire filosòfic, ni sociològic, ni psicològic: és, això sí, pur teatre; teatre en acció, teatre de picar pedra. L’obra, de l’estil de “Pel davant i pel darrera”, o de la més recent “Una comèdia espanyola”, no ha d’envejar res a cap d’elles, des d’el punt de vista de la teatralitat. Ben treballada, ben representada, ben pautada i conformada. Els actors i actrius, que potser no són tan bons com els més coneguts i reconeguts, m'ha semblat que estan molt ben dirigits i així acaben per fer una representació d’alta qualitat, sincera. El ritme de l’obra, ben trenat; la posada en escena, ben pensada; l’escenografia, austera, suficient, deixant el guió pràcticament nu, la qual cosa té més mèrit en els temps en què tot acaba per ser escenografia i efectes especials. Interessant l’ús del canó de projecció, en una línia en què ja vam veure a “mort d’un viatjant” i comença a ser habitual: apropem el teatre al cinema, sense perdre ni un xic de teatralitat. Després, cap a la cervesa. Així val la pena anar al teatre. Que n’aprenguin!

L'arbre, el bosc i la mirada

Sempre he sentit un apreci especial per la filosofia. De fet, jo vaig estudiar pedagogia per accident. A la carrera, tots els meus col.legues eren de filosofia, quan vaig començar. Els trobo a faltar: el Rafa el Miquel, del Prat. Ara, moltes de les classes que faig són, al capdavall, filosofia. Les faig d'amagatotis. Per això, i per moltes altres raons, li dedico aquest aforisme al Ferran Caballero. Sóc un simple professor que, en els últims mesos, entre paella, espaguetis, classes, excursions i textos de filosofia de l'educació, escriu aforismes. Valoreu l'esforç.

Un mirava l’arbre i no veia el bosc; l’altre, mirava el bosc i no veia l’arbre. L’invisible es troba en la forma de mirar, no en la mirada.

Frankenstein som tots

Llegeixo una contra de La Vanguardia de fa uns mesos (18 de desembre de 2008). Alguns i algunes pensaran: què antic! Però recordo que Paulo Freire ens va ensenyar que no havíem de rebutjar el vell per ser vell i ni acceptar el nou per ser nou sinó –deia- cal acceptar-los en la mesura en què siguin vàlids. La contra tractava d’una entrevista a un psicòleg clínic. Cometia l’errada que va havia solventat Ferrer i Guàrdia més de cent anys abans, i que encara van cometent alguns il.lustres: l’excessiu centratge en els aspectes psicòlogics de les persones i el passar per alt els aspecte sociològics.
Quan li pregunten com definiria els nous adolescents els qualifica com rebels del benestar. Més o menys explica que si abans els adolescents es rebelaven per a millorar el món ara admeten que “estic de puta mare, però vull estar millor!”. Diu el psicòleg que volen més luxe del que tenen, què és molt.
No anem bé. Confondre la part amb el tot és el que s’anomena una metonímia. Estan bé les metonímies per a la literatura, però no pel pensament. Els joves, alguns joves, estan molt bé; molts joves, senyor meu, estan molt malament. Això és el que molestava de Ferrer: massa sociologia! i això és el que continua molestant.
Més endavant, ens explica que els conflictes “reals” dels adolescents són les drogues, el sexe, la violència, les addiccions, els transtorns alimentaris, la percepció del propi cos, la indumentària i els diners. Aleshores diu que l’escola dedica molt poc temps a debatre d’aquests temes. Als adults, es veu, no ens preocupen aquests temes. Es veu que als joves la societat no els preocupa. Però hi ha joves, molts joves, que sí estan preocupats per la societat. Metonímies! què hi farem!Per a tu Efrem Frankenstein va a la escuela

El defensor dels infants denuncia la segregació escolar

Un altre dia parlarem de com el treball mata quasi tant com el tabac, encara que t'esforcis més que Frankenstein

Frankenstein i Gregorio Luri

No conec a Gregorio Luri. No he llegit el seu llibre estrella, el tinc pendent, i tampoc no sé si ha escrit més llibres. No llegeixo el seu blog, no encara, però el llegiré i em delectaré, segurament, si m’enllaça. Deu estar bé L’escola contra el món, perquè el Gregorio Luri ha estat professor en un IES i ha conreat la filosofia. A mi m’encanta la filosofia, a més a més. Per tot això, i moltes altres dades que desconec en aquest moment, en dol força l’article que ha publicat avui a La Vanguardia) Perquè la seva opinió té influència. Jo crec que amb l’article no ha fet honor al seu nom, ni al propi ni al del diari i espero que tampoc al llibre.
Penso que erra, i erra molt, en atribuir una manca de responsabilitat de la gent, dels alumnes, sobre el seu comportament. “Escórrer el bulto” sobre l’esdevenir de la seva persona, sentir-se fruit de les onades socials; em recorda molt la sociologia liberal individualista, en la seva pretensió de defugir la interpretació holística.. Què hi ha de la societat del risc? Les persones tenen poca responsabilitat sobre les pròpies vides? O estem atribuint tota i en excés?
Afirma Luri en el seu article que “La responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilitzar-nos, sino enfermedades que pademos inocentemente y reclaman piedad de un terapeuta”. Molt em temo que quan es fan afirmacions com aquesta ens apropem a la privatització de beneficis i a la socialització de pèrdues de manera força inconscient. La majoria de vicis, dels vicis dels alumnes que he conegut, són efectivament fruit de circumstàncies alienes a la seva voluntat i sobre les que poc han pogut fer. Més encara, sovint, les circumstàncies que han “patit” (d’aquí prové la terapèutica) com alumnes han estat provocades per Víctor Frankenstein, és a dir, per una organització que els demanava que ells es responsabilitzessin d’unes vides que no els pertanyien, perquè a l’escola estaven de sobra, feien nosa, molestaven als que volien estudiar. La teoria meritocràtica té molt bona premsa, però el que importa no és la glòria, sinó les dades, l’objectivitat, allò que sabem (amb les recances pròpies que em de tenir des d’una perspectiva crítica sobre aquestes paraules). I sabem que, per exemple, la solució a l’atur no és que tothom sigui empresari, malgrat està molt de moda el model de l’alumne empresari de sí mateix (anomeneu-lo responsable de si mateix). No vull allargar-me perquè és una qüestió més que evident.
Bàsicament m’ha desagradat l’article del Gregorio Luri quan afirma que “nuestros alumnos, por ejemplo, ya no se distraen a classe [sic], sino que padecen el “síndrome de déficit de atención””. Opinions com aquestes les he sentit en moltes ocasions, així és que mentre un nen ha de prendre pastilles després d’una rigorosa avaluació psicològica i psiquiàtrica, els professors segueixen dient que la família no els posa límits i que el dèficit d’atenció és un caprici psicològic però que el que passa és que el nen és un manta. I ja se sap, el profe és un llicenciat. I així ens va. I sobretot, així de malament els va els nens que no tenen oportunitat de responsabilitzar-se de sí mateixos. I així li va a la Convenció dels Drets dels Infants. I així li va anar a Frankenstein.

Mirades al món, mirar sense veure

El dissabte, després del partit de futbol quasi preceptiu dels dissabtes dels nens, vaig anar a sentir la xerrada de l’Arcadi Oliveres que amb el títol “La crisi, tan certa en el Sud com en el Nord” s’inscrivia en les jornades de Cooperació anomenades “Mirades al món”. En la propaganda no posava qui organitzava l’acte que pretenia “conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de cooperar en l’actual conjuntura econòmica”. Sempre, certament, és millor mirar el món llunyà que el de la nostra quotidiana actualitat, perquè ens deixa més tranquils a tots plegats. Sobretot, deixa tranquils de consciència a qui, amb el seu dia a dia, col·laboren fer el món com és.
Ja se sap que amb l’edat un perd la capacitat de veure de prop, o pot perdre-la. No crec que sigui el cas del gran professor, gran persona i President de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. No crec. No crec. És a dir, tampoc no ho sé, perquè el tema tractat en la xerrada és llunyà i l’Arcadi, per educació, bona fe o desconeixement no fa habitualment, no va fer, cap referència a la situació dels Ajuntaments, a les externalitzacions, a les decisions preses de manera dubtosament moral i dubtosament democràtica. No va fer cap referència, volem dir, a la forma de pensar que fa possible una bona part dels problemes del món. M’estranya. M’estranya perquè l’Arcadi sempre fa referència als valors socials i morals.
Jo sempre que vaig a un acte d’aquest tipus i sento parlar l’Arcadi em pregunto que faig jo per a millorar el món des de la meva vida quotidiana, però per la nodrida assistència a les seves xerrades em temo que molts que assisteixen i assenteixen formen més part del problema que de la solució. Molt més. Moltíssim més. Ells ho saben, i jo crec que l’Arcadi també i, aquesta deu ser la raó de parlar, en la propaganda de l’acte, de “conscienciar la ciutadania”, perquè nosaltres no estem per conscienciar-nos, nosaltres estem per a guanyar eleccions, per tenir feina, per servir-nos, per gestionar de manera arrogant, alo Felip V, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, que vol dir “no perdent vots”. Hauria de fer, l’Arcadi referència directa a aquests fets? Referència directa als fets, no a les persones. Doncs jo crec que sí; així anem més lluny, més lluny de la compra del paquet de cafè de comerç just quan celebrem el Nadal. I aquesta és la meva crítica d’avui. Cal posar-se les ulleres de “mirar i veure” el petit i proper, tant o més que les de mirar la llunyania, per tal que les “Mirades del món” no s’esdevinguin “paraules des del limbo”

Kolakowski té tota la raó mentre l'esquerra xiula

Per aquestes casualitats de la vida ha caigut en les meves mans un llibre de Leszek
Kolakowski (2007. Por qué tengo razón en todo. Barcelona: Melusina.). Amb un títol així, resulta difícil resistir-se i més perquè quan era estudiant oficial (no com ara que sóc oficiós) ja havia llegit un llibre d'ell. M'encanten aquests tipus d'obres que posen a prova allò comunment acceptat o que no és dubtable. No sé el que vol dir ser d'esquerres o de dretes perquè mai m'he sentit identificat amb una direcció; em sembla ridícul i pueril pensar el mateix que tothom en tot, o quasi que tothom en quasi tot, i això és precisament el que implica reconeixer-se de dretes o esquerres. Les ganes de llegir-lo en fan sentir que estic en la direcció bona, en la crítica de mí mateix, ja que si fos un doctrinari, fugiria, o el llegiria per extreure els petits detalls errats (que n'hi ha, per cert). Com sigui, Kolakowski és la meva veu, la veu dels que busquen un món millor, comptant amb els altres, des de l'esperança i la humilitat. Us deixo un parell de fragments:

“(...) la panacea izquierdista contra todas las dolencias sociales –la propiedad estatal de los medios de producción- no sólo es perfectamente compatible con todas las plagas imaginables del mundo capitalista como por ejemplo la explotación del hombre, el imperialismo, la destrucción de la biosfera, la miseria, el despilfarro de los medios económicos, el chauvinismo y la persecución de las minorías étnicas, sino que además las complementa con un puñado de plagas de producción propia: el bajo rendimiento, la falta de estímulos económicos y, sobre todo, la autoridad ilimitada de una burocracia todopoderosa y la mayor concentración de poder que jamás se haya visto en la historia de la humanidad”

“Queremos una sociedad con una amplia autonomía de las pequeñas comunidades, ¿verdad? Y reclamamos una planificación económica centralizada. Piensa un poco, ¿cómo casas lo uno con lo otro? Exigimos el progreso tecnológico y deseamos unapoblación totalmente protegida; mirésmolo con lupa, ¿cómo conciliar las dos demandas? Postulamos una democracia industrial y queremos una gestión eficaz de las empresas; ¿no tienen que colisionar por fuerza nuestras exigencias? !Claro que no! En el cielo izquierdista nada colisiona con nada y todo tiene arreglo”

¿La guera en el oriente Medio y las reclamaciones de los palestinos? !Pero si es fruto del capitalismo¡ ¡Dejadnos hacer la revolución y el asunto se solucionará sólo!”

“¡Existe una respuesta simple y, para colmo, única para todo! (...) Es el pensamiento estándar de quienes han superado las miserables ilusiones del reformismo para inventar una màquina portentosa que solucionarà todos los problemas de la humanidad”

I així ens va!

Un marit ideal

He vist, amb pocs dies de diferència, dues obres de teatre. Les dues, certament remarcables. Una més remarcable que l’altra, també certament. Com a obra de teatre, em refereixo. Però la pitjor, per dir-ho així, és d’Óscar Wilde: Un marit ideal. He! La pitjor, d’Óscar Wilde! Però bé. Bé, però pensada excessivament cara al públic, al públic que no va habitualment al teatre. Comercial, diríem, si no fos perquè l’expressió ens ornaria amb una aurèola elitista que no s’adiu bé amb nosaltres. Quina crisi! Quina crisi!, perdoneu-me l’apocalíptica, quina crisi cultural s’amaga a la cantonada, si no posem remei. Ja en parlarem.
Les interpretacions estan bé, bastant bé. No descobrirem nosaltres als televisius Joel Joan o Abel Folk, ni a Carmen Balagué, Mercè Pons, Sílvia Bel, Anna Ycolbalzeta o Camilo García). El guió, com a text, està molt bé; com a història, actual en la temàtica (la corrupció política, però també l’ètica personal i, el que em sembla personalment més suggeridor, el plantejament sobre allò què és humanament banal, o no). Però crec que si la posada en escena i la direcció dels actors poden millorar sempre, en aquest cas, a més a més, cal que millori. Manca unitat en l’adaptació, unitat del format teatral i transicions psicològiques dels personatges més acurades perquè, en alguns moments, no estan prou aconseguides. Hom pensa: aquest personatge no faria això o allò; i si dic el que dic és perquè, comptant amb la matèria prima amb la què es treballa (actors i actrius més que interessants), cal demanar més.
La primera part de l’obra (dividida en dues, amb un entreacte) és fa llarga, fins i tot un xic pesada, per contraposició a la segona; sembla que no passi res, que res no hagi de succeir, però després el ritme s’accelera; alguna escena purament còmica en un mar de seriositat, una transició que no queda prou definida i que queda salvada pel trànsit de l’Abel Folk, que encarna bé els dos registres. Ara bé, malgrat la seva bona feina, pensem que el poden dirigir millor perquè en algun moment el veient plantat a l’escenari artificialment. El públic, per la nostra banda, ens presentem massa entregats des de l’inici. Dolent pel teatre.

A Claude Lévi-Strauss

A Claude Lévi-Strauss (i a l'amic Jordi que trobarà l'aforisme críptic. Amb raó)

Cada vegada són menys lliures, més fabricats i més produïts. Té raó qui ha escrit “Des del meu punt de vista”, i ha afegit, amb intenció o sense, “personal”.

PD. Tristes tròpics, tristos, salvatges, selvàtics aforismes