Ahir tocava la preestrena en català d' "Una comèdia espanyola" de Yasmina Reza, una autora francesa. No és probable que anés cap reagrupamentaire. Ni calia. Darrerament, reconeixeu-m’ho, el TNC ha millorat força la seva programació. Ignoro els canvis que s'ha produït, però els celebro perquè la millora ha estat notable. I ara només puc expressar opinions positives sobre el teatre (si algú sap què passa, podria comunicar-ho als responsables del Departament d'Educació per tal que prenguin nota).
Certament, em va sorprendre molt aquesta obra. Molt. Potser fou pel guió, ben trenat i arriscat. Vaig sentir dir, quan sortia ja del teatre, que era espessa. No n'hi ha per tant. És una obra amb contingut, narra unes vides nuades amb uns problemes que sovint són generalitzables. Força sovint. Les vides són espesses quan són vides, en cas contrari foren vuides (sic, vuides per comptes de buides). Celebrem el teatre que narra amb humor i profunditat, que per a no pensar ja tenim la televisió.
Em va sorprendre també la posada en escena, equilibrada i adequadament rítmica, i les interpretacions que, amb la modèstia pròpia de l'anàlisi amateur que faig, em van semblar espectaculars. Totes. Destaca Ramon Madaula i Mónica Randall, ambdós per la seva naturalitat, tan aconseguida que sembla que no actuin. Però actuen, i nosaltre ho gaudim.
Amb l'obra un hom es pregunta què és la realitat, allò que habitualment donem per evident, però que mai no ho és. La vida dels altres, de vegades, sembla ideal, però mai ho és, o quasi mai. L'enveja ens impulsa a idealitzar la vida i la realitat dels altres, però darrera de cada qual hi ha una persona (no un patriota excloent, per cert) i cada persona pot decidir viure una realitat.
Em va agradar molt el monòleg final de l'Aurèlia (Cristina Plazas), especialment amb allò de "la il·lusió persistent d'esperar alguna cosa més, allò que no té nom i no sabem què és, una mena d'atenuació de la solitud". Aquestes paraules em recorden el que en pedagogia podríem anomenar màgia. Una màgia que, sense existir, de vegades passa.
Certament, em va sorprendre molt aquesta obra. Molt. Potser fou pel guió, ben trenat i arriscat. Vaig sentir dir, quan sortia ja del teatre, que era espessa. No n'hi ha per tant. És una obra amb contingut, narra unes vides nuades amb uns problemes que sovint són generalitzables. Força sovint. Les vides són espesses quan són vides, en cas contrari foren vuides (sic, vuides per comptes de buides). Celebrem el teatre que narra amb humor i profunditat, que per a no pensar ja tenim la televisió.
Em va sorprendre també la posada en escena, equilibrada i adequadament rítmica, i les interpretacions que, amb la modèstia pròpia de l'anàlisi amateur que faig, em van semblar espectaculars. Totes. Destaca Ramon Madaula i Mónica Randall, ambdós per la seva naturalitat, tan aconseguida que sembla que no actuin. Però actuen, i nosaltre ho gaudim.
Amb l'obra un hom es pregunta què és la realitat, allò que habitualment donem per evident, però que mai no ho és. La vida dels altres, de vegades, sembla ideal, però mai ho és, o quasi mai. L'enveja ens impulsa a idealitzar la vida i la realitat dels altres, però darrera de cada qual hi ha una persona (no un patriota excloent, per cert) i cada persona pot decidir viure una realitat.
Em va agradar molt el monòleg final de l'Aurèlia (Cristina Plazas), especialment amb allò de "la il·lusió persistent d'esperar alguna cosa més, allò que no té nom i no sabem què és, una mena d'atenuació de la solitud". Aquestes paraules em recorden el que en pedagogia podríem anomenar màgia. Una màgia que, sense existir, de vegades passa.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada