dissabte, de novembre 07, 2009

Un marit ideal

He vist, amb pocs dies de diferència, dues obres de teatre. Les dues, certament remarcables. Una més remarcable que l’altra, també certament. Com a obra de teatre, em refereixo. Però la pitjor, per dir-ho així, és d’Óscar Wilde: Un marit ideal. He! La pitjor, d’Óscar Wilde! Però bé. Bé, però pensada excessivament cara al públic, al públic que no va habitualment al teatre. Comercial, diríem, si no fos perquè l’expressió ens ornaria amb una aurèola elitista que no s’adiu bé amb nosaltres. Quina crisi! Quina crisi!, perdoneu-me l’apocalíptica, quina crisi cultural s’amaga a la cantonada, si no posem remei. Ja en parlarem.
Les interpretacions estan bé, bastant bé. No descobrirem nosaltres als televisius Joel Joan o Abel Folk, ni a Carmen Balagué, Mercè Pons, Sílvia Bel, Anna Ycolbalzeta o Camilo García). El guió, com a text, està molt bé; com a història, actual en la temàtica (la corrupció política, però també l’ètica personal i, el que em sembla personalment més suggeridor, el plantejament sobre allò què és humanament banal, o no). Però crec que si la posada en escena i la direcció dels actors poden millorar sempre, en aquest cas, a més a més, cal que millori. Manca unitat en l’adaptació, unitat del format teatral i transicions psicològiques dels personatges més acurades perquè, en alguns moments, no estan prou aconseguides. Hom pensa: aquest personatge no faria això o allò; i si dic el que dic és perquè, comptant amb la matèria prima amb la què es treballa (actors i actrius més que interessants), cal demanar més.
La primera part de l’obra (dividida en dues, amb un entreacte) és fa llarga, fins i tot un xic pesada, per contraposició a la segona; sembla que no passi res, que res no hagi de succeir, però després el ritme s’accelera; alguna escena purament còmica en un mar de seriositat, una transició que no queda prou definida i que queda salvada pel trànsit de l’Abel Folk, que encarna bé els dos registres. Ara bé, malgrat la seva bona feina, pensem que el poden dirigir millor perquè en algun moment el veient plantat a l’escenari artificialment. El públic, per la nostra banda, ens presentem massa entregats des de l’inici. Dolent pel teatre.

5 comentaris:

Óscar ha dit...

M’ho sembalava però pensava que potser era coasa de la meva Gula.
Que no hi ha massa oferta teatral disposada a portar espectacles arriscats e intensos.

No critico els musicals tan de moda ara, ja va bé, però no es tot.
Quan vaig al teatre vull riure, vull patir, vull pensar. Las dues primeres a mitjes i l’altre com si anés al cinema a passar l’ estona.
A Tárrega vaig trobar sorpreses però el mateix sindrome del teatre comercial, espectacles que es perdien en alló conceptual o en focs artificials i música estrident, aptes per tothom i politicament correctes.

Si que hi ha crisis al teatre i el criteri solçament económic resulta un bon tap per la creació al volguer omplir els teatres amb alló mes superficial al guist de tothom. Amb aixó desaprofiten la proximitat amb l’espectador i el converteixen en una expressió mes banal encara.

El teatre es vida condensada.
Tocar sense tocar no es teatre, només ombres.

Evocacions ha dit...

Tens tota la raó. Ara vaig bastant al teatre i moltes vegades les obres "es perdien en alló conceptual o en focs artificials i música estrident". No és el cas, d'Urtain, Mort d'un viatjant o vaiacions enigmàtiques, per exemple. Curiosament, Urtain ha sabut barrejar els conceptes amb un èxit considerable.

Criteri ha dit...

Em va molt bé que facis de crític teatral, ja que pels estudis al meu fill l'obliguen a veure tres obres abans d'any. I l'altra obra?

Com a persona gens pedant,et demano si és veritat que Levi St. no és massa fàcil de llegir? Saps que tal i com és el llibre sobre la Polinèsia?
Merci

Evocacions ha dit...

Jo, criteri, només he llegit tristos tròpics. No és difícil. Suposo que l'obra que té sobre l'estructuralisme deu ser més complicada perquè els estructuralistes no són fàcils de llegir. Sento no poder ajudar-te gaire més. Sobre la Polinèsia? no em sona. No et conforndra's amb Malinowky i Els Argonautes del Pacífic Sud?
El teatre... ës aquest any que he tornat després de molt de temps ALLUNYAT

Criteri ha dit...

Suposo que el llibre era el dels tròpics. De la dificultat en va parlar el Piñol a l'hora del lector. Merci