Abdó Martí a Alella

L’art de l’Abdó Martí, que perdoni la gosadia d’un ignorant, l’entenc com un art que és metàfora pura i diàfana expressió. En el lloc exacte on ens trobem amb la diària relació cultural amb el llibre (Girar Full, 2008), en la línia més avantguardista de la transmutació d’objectes (Punt de lletra, 2008) ens presenta una interpretació filosòfica sobre el llibre (Títol desconegut, 2008), sobre la lectura i el lector (Reflexió, 2008) i sobre la caducitat del coneixement, sobre la memòria i sobre l’oblit (Caducitat, 2008).

En certa manera, la seva obra és també un tractat d’humilitat de la quotidianitat, perquè està clar que la vida diària a més a més de ser modesta és humil. És així com a partir de les transmutacions dels contraris (Reflexions, 2009) s’impulsa a més enllà de l’individualisme.

Com experiència, joc i experimentació, mentre passegem per l’exposició l’Abdó mou una escultura seva (Reflexions, 2009) i ens permet gaudir de l’harmonia del ball de les pedres en un efecte tant sorprenent com inesperat; com a professor i lector no he pogut deixar de pensar aleshores en totes aquelles explicacions sobre temes complicats que, com per art de màgia pedagògica –i pura sort atzarosa- s’esdevenen en comprensió quasi banal.

Jo he pensat que l’Abdó fa un art de l’expressió i de la denotació per integració de contraris. Quan ens explicava les seves composicions ens ha dit que li diguéssim allò que ens suggeria. Ens ha deixat “fer l’obra” perquè l’art de l’Abdó Martí és art radicalment democràtic. En sentirem el seu nom mentre l’agraïm el que fa.

PD. Perdoneu-me aquest petit exercici de descripció que no fa justícia a l’artista. Si tingués permís, us posaria les obres que exemplifiquen el que dic, però només he trobat una.

L’art de generar problemes

La política és l’art de generar problemes per la manca de previsió política.

PD. Mentrestant preparo una entrada sobre Abdó Martí, un artista que exposa a Alella i que m'ha impressionat bastant. El dimecres veurà la llum.

Fent de nen dolent (que també és salut)

Llegeixo en El Periòdic, per aquestes casualitats de la vida, que ahir van fer un dinar-tertúlia a l’Ateneu amb assistència selecta d’una representació de la cultura del país, entre la que destacava el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner. Tractaven el tema de la cultura, de la cultura culta i de la cultura vulgar, de la cultura i la seva divulgació. Sembla, però, que no hi havia la suficient representació cultural, sembla que aquesta era una mica esbiaixada. La crònica (titulada La cultura és dialèctica) la firma Josep-Maria Ureta i inclou una frase destacada sota el lema “Límits” que diu : “El sociòleg i president de l’Institut d’Estudis Catalans manté que és possible la convivència entre la cultura de masses i l’elitista”. Fa un temps que hagués dit: "descobrint la sopa d'all", però ara no estic tan segur de la veracitat de l'afirmació. Menys segur encara quan llegeixes que el periodista cita una insigne filòsofa com Hannah Arendt a la seva manera, és a dir, com Anna Harendt. I em pregunto si el senyor Ureta seria el representant de la cultura de masses. convidat a l'acte, o aniria només a fer la crònica. Curiosament, a l’article podem llegir unes declaracions de Giner: “Cultura no és saber qui era Aristòtil, sinó haver-lo llegit”. Jo afegiria que també és important escriure Aristòtil i no Haristòtil. Manies.

Amb l'anonimat de la incultura

"Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desofogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser quedaves deshonrat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari". Italo Calvino, El cavaller inexistent, Edicions 62, p. 34.

Absurd, com totes les guerres.

L'escriure, l'escriptor i l'escriptora

Feia temps que no llegia altra cosa que assaig. Estic cansat i torno als meus orígens de lector enamorat, com he recuperat les ganes d'escriure, de mal escriure: “No, escrivint no m'he fet pas més bona: només he consumit un xic d'ansiosa i inconscient joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que tu vals. Que escrivint salvi l'ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s'ha perdut” Italo Calvino, El cavaller inexistent,Edicions 62, p. 64.

Cuaderno amarillo (massa groc)

Llegeixo: “El intelectual, en tanto que intelectual es mezquino, inseguro, egocéntrico, neuróticamente preocupado por su prestigio, despiadado con los demás, chismoso” (Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés, p. 210). Aquestes paraules les va comunicar Edgar Morin a Salvador Pániker i més aviat sembla que estigués fent una radiografia de Catalunya, d’Espanya, del món. Fàstic.

He aproftat

He aprofitat les vacances per fugir de les tristes guerres i he anat a un país neutral. I m'he llegit un llibre (només un, perquè també existeix la família): El cavaller inexistent, de l'indispensable Italo Calvino (Edicións 62). Us aniré posant alguna cita, abans de tornar a La revolució:

"Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l'arbitrari” p. 64 . Dedicada als que encara creieu en el tripartit i en el conseller Maragall.

He vist algunes arquitectures feixistes, a Itàlia.

No ens enganyem, l'arquitectura feixista, amb la seva grandiloqüència, m'agrada, perquè situa l'home en una escala inferior a la que estem acostumats, una escala inferior respecte els símbols: té quelcom de platònica. No sé... Et posa en el teu lloc.

Dos cavallers inexistents