diumenge, d’octubre 25, 2009

Cuaderno amarillo, d'iidees caduques

Em recomana una impenitent lectora i insistent dona un llibre(Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés). El llegeixo. Després m’entero que qui me’l recomana no l’aprecia gaire; m’aprecia més a mi, i sap que m’agraden les biografies (L’Hola dels .... acadèmics? Pseudointel.lectuals?). No m’entusiasme, però m’agrada acompanyar en la vida a un personatge com Pániker. Semblo assaborir la seva inseparable copa de cava. Però ningú no és perfecte i Salvador tampoc. Ni molt menysAl llibre, cap al final, li falten algunes pàgines; però no les trobo a faltar ja gaire. Si Salvador no és perfecte, l'edició encara ho és menys.

De vegades, Pániker, fa afirmacions com la següent: “Es preciso admitirlo. El Estado del Bienestar, como mera institución de solidaridad obligatoria, fomenta la pereza social, una cierta rigidez, una literal pasividad. (...) Uno comprende así las voces que piden que el dinero que va a subsidio de paro se desvíe hacia el reciclaje y la educación de los parados”(pàgina. 183) Doncs, no, no es pot entendre. Diria, fins i tot, que tampoc es pot compartir. L’Estat del Benestar no potencia cap mandra, ni social, ni política, ni d’altre tipus. El que passa és que la precarització de les feines fan que una persona sana mentalment prefereixi quedar-se a casa que anar a treballar en unes condicions pèssimes. És que la feina megaprecària és una bona definició de l’Estat del Benestar? Si un escriptor ha d’escriure al pol nord, en un iglú, en pijama català durant l’hivern, segurament adquirirà una certa mandra social i literària. Culpa, Deu meu, de l’Estat del Benestar! Trampes, trampites.Tampoc podem entendre que a la gent aturada se’ls faci formació en comptes de donar un subsidi, o repartir millor la feina. Entre el subsidi i aquesta "polvoformació" no hi ha gaires diferències. Ja sabem que hi ha al darrera d’afirmacions com l’esmentada, els que hem llegit alguna cosa de sociologia liberal: fent formació culpabilitzem els aturats de la seva situació; estan aturats, clar, perquè no s’han format. Si voleu, fins i tot és cert, en part (Rifkin, a La fi del treball, ho nega) Però per quina raó no s’han format els aturats? Bourdieu i Passeron, Willis, Bernstein, Freire i una llista interminable d’estudiosos ens ofereixen unes bones respostes. Una persona el primer que necessita és viure, tenir allò bàsic assegurat, i després millorem l’educació i construïm una societat més justa. Col•laborem i deixem-nos d’aristocratismes. I deixem-nos de fal.làcies.

3 comentaris:

Criteri ha dit...

Aquesta és una de les inte.ligències de les que parlava: reflexiva però amb llacunes importants.

Trobo més humà i savi el seu germà Raimon.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Efectivament, de vegades cal rebre cures d'humilitat. Em sembla que el seu germà Raimon no era sant de la seva devoció.
La que has liat al teu blog....
Vas llegir la resposta del ralco al seu blog? sobre ciència... un exemple també d'aquesta intel.ligència. Una mica més d'informació no va malament. Em sembla que fa`´e un post sobre ciència. Però no sé si citar el comentari o no..

Criteri ha dit...

El vaig llegir tot i que en aquest camp estic una mica peix. Jo potser esmentaria el comentari però sense citar-lo directament.

Sí senyor, animat, aquests dos del meu blog ja se les tenien abans. Crec que em van conèixer per un comentari a la M. Nebrera.