Altre final de trajecte

1. S'ha acabat un curs. Un altre curs. Un altre curs dur. Per a mi ha estat una mica com un any sabàtic perquè necessitava "descansar", i m'he deixat anar. La sort, per tant, ha estat dispar. Unes classes m'han sortit molt bé, d'altres regulars. També, clar, he tingut alumnes oberts i alumnes tancats, com la boa del petit príncep. Massa classes, al capdavall. De totes maneres, d'aquest curs m'en vaig amb uns articles per escriure sobre el poder i sobre la resistència; sobre Ferrer; sobre Darwin, i més de 800 aforismes inventats. Perquè sóc professor, però abans que res sóc persona i necessito els meus espais i ser quelcom més que la feina, perquè qui és només la seva feina finalment no és res (mira, un altre aforisme)

2. L'any vinent, però, serà de dedicació total i absoluta recuperant il.lusions i forces.

Enguany els alumnes van tornar a convidar-me a participar a les Jornades de Pedagogia. Vaig declinar la invitació per impossibilitat horària (i cansament). Però estic molt agraït perquè els alumnes no conviden tothom.

3. També m'ha fet molta il.lusió que m'hagin convidat com a padrí a la festa de graduació de la Universitat. És un orgull per a mi i allà estaré fent petons i donant la mà.

L'escriure, l'escriptor i l'escriptora

Feia temps que no llegia altra cosa que assaig. Estic cansat i torno als meus orígens de lector enamorat, com he recuperat les ganes d'escriure, de mal escriure: “No, escrivint no m'he fet pas més bona: només he consumit un xic d'ansiosa i inconscient joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que tu vals. Que escrivint salvi l'ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s'ha perdut” Italo Calvino, El cavaller inexistent,Edicions 62, p. 64.

Deshumilment escriure

Una escriptura complexa és un senyal inequívoc de pensador. Això sí, de pensador que no s’ha pogut alliberar del llast que el manté en el fons de les paraules.