dimecres, de desembre 23, 2015

Angels i dimonis

La injustícia dels que, per a vendre llibres o per a ser més reconeguts, defenseu la injustícia envoltada de cultura de l'esforç és encara més detestable que la pròpia injustícia. Hitler, al vostre costat, fou un àngel. Continúa amb el telèfon mentre la teva dona llegeix el periòdic. Ja escriuràs en contra més tard. Pallasso.

diumenge, de desembre 20, 2015

Intel.lectuals de baixa veracitat

Allà està, després d'escriure el seu article, assegut amb la família sense dir ni piu, amb te llibre, amb el telèfon. D'aquí una estona ens explicarà com es viu la vida, tot adornat amb la doxa pròpia que ens permet continuar vivint la mentida. Evidentment, la mort in not the end.
Però, no ens enganyem, existeix una discriminaió evident de la classe baixa en la nostra educació. Pregonar-hono dona de menjar ni ven llibres, clar.

dijous, de setembre 17, 2015

Hola benvolgut ex-xalumne. Dubtes si em recordaré de tu. No dubtis: et recordo perfectament. Molt. Per això guardo el teu missatge -per això i per vanitat-, enviat molt després de deixar de compartir la Universitat amb mi. Et recordo perfectament i, deixa-m’ho dir,  amb molta estima. De tant en tant, jo també penso en tu. La teva atenció a la classe no s’oblida fàcilment quan un intenta realitzar la seva feina amb carinyo i passió, amb dignitat i amb il.lusió. Recordo, tu també ho recordaràs, el dia que vas dir-me que el que estava dient era feixisme, o alguna cosa així. Ho vas fer amb una dignitat que encara avui em posa els pèls de punta. Només aquella intervenció va valdre ja la pena. Perquè, XX, vas desmuntar el teu rol d'alumne i el meu de professor. Això, més o menys, és el que significa la política, el que trenca amb el lloc que cadascú tenim assignat. Ens teníem estima ja aleshores. Jo no sóc un professor. No accepto aquest rol. El que faig és una altra cosa, amb moltes dificultats, excessives.
El missatge que vas enviar-me és un petit tresor que un professor sempre desitja, malgrat no treballi per rebre’l. No he ofert mai cap feina, cap beca, cap taller, res, a un alumne (cosa que sí fan alguns professors). Per això, el reconeixement que em fas em produeix un xic de vergonya però una enorme satisfacció. Vergonya perquè no puc pensar que treballi per ser reconegut; satisfacció perquè, si és veritat que no persegueixo el reconeixement, rebre’l és un extra, especialment ara que torno a començar el curs.
No sempre l’alumnat queda content, clar. No és tampoc l'objectiu. He tingut, en aquest sentit algun ensurt. Vull que sàpigues que m’he sentit encara més responsabilitzat amb la meva feina des que vaig llegir et teu missatge. El curs passat vam triar-me “padrí” de la promoció de tarda de pedagogia. No volia anar. Fer un discurs al Paraninf de la Universitat era un cop molt dur per la meva humilitat i la meva vergonya. Vaig pensar en gent com tu i vaig decidir que calia retornar el que em doneu i, especialment, el que tu m’has donat. Serà l'edat.
La veritat és que l’educació, a vegades, té aquestes sorpreses. Alumnes que han fet camí al teu costat i tu al costat d’ells. Moltes gràcies i molta sort.
De totes maneres, ja saps que als professors els feu bons els alumnes. Per fer-nos dolents no ens cal ajuda.

diumenge, de setembre 13, 2015

Carta que m'envià un ex-alumne



No sé si em recordaràs, jo sempre et tinc molt present. Surts en les converses amb ex companys d’ Universitat, amb els que vàrem coincidir a les teves classes d’ Història de l’ Educació a Catalunya i Sociologia, i en moltes altres on l’educació hi és present.
Al llarg de la meva carrera “professional” com a pedagog i quan he hagut de prendre les decisions que m’havien de fer anar a un lloc o un altre sempre m’he preguntat: Què hauria fet l’ Albert? Descobrir les teves classes va ser una injecció d’aire fresc i un plaer immens. Recordo encara moltes de les coses que explicaves i segurament avui en dia sóc professor gràcies en part a tu. Recordo que quan t’escoltava em deia a mi mateix, jo vull ser així donant classes. Jo vull ser un professor així... en definitiva, jo vull ser professor. Després d’estar uns mesos de tècnic a una entitat (pels volts del 2008), vaig passar a dirigir un Centre Obert, del Centre Obert vaig anar de Mediador Comunitari al barri del XX per acabar el 2009 donant classes de Cicles Formatius de Grau Superior d’ Integració Social i Educació Infantil. Pensava... com l’Albert. A finals del 2009 em van trucar per anar a un CAEP al barri del XX i vaig estar 3 anys de professor i mestre en una escola increïble amb un 85% d’immigració. Degut a les retallades no em van poder renovar el contracte a finals de juny i el 2012-2013 em van fitxar per anar de director d’una Unitat d’ Escolaritat Compartida al barri de la XX treballant en l’extrem més extrem de l’educació. T’escrivia perquè actualment torno a canviar de feina, 2 anys treballant a la XX han estat suficients per mi i necessito canviar d’aires. Et volia dir que has estat present sempre en les decisions que he pres i volia que ho sabessis. No hauria seguit el camí que he seguit si no t’hagués conegut i avui no seria el pedagog que sóc si no t’hagués conegut. M’agrada l’educació i m’agrada la feina de professor. No m’agraden els pedagogs de despatx, de calaix, progres alternatius que no trepitgen una aula en sa vida. Els que diuen que els nens són bons, els que diuen que els col·lectius més marginals són els que més et donen després. Els que diuen que adoren la seva feina cada dia i que per ells es més important són els alumnes. No m’agrada els que diuen que la seva carrera no és el que s’esperaven i els que l’adoren. M’agrada la pedagogia més extrema i l’educació més ingratificant. Només t’escrivia per donar-te les gràcies per com em vas fer veure el món. Seguiràs sempre present en les decisions que aniré prenent... 

PD. Tot i que ja ha passat molt de temps, en breu publicaré una reposta.


dimecres, de juliol 22, 2015

La literata televisié

T'he vist a la tele. Trencadora. Trencadora tu i la tele. Sí,ja ho saps que és una paradoxa, la de ser tu trencadora i la tele. Una de les dues no és trencadora. Perdó: cap de les dues. T'agafen perquè ets pija i vas de trencadora. Podries, però, ficar-te el teu show al cul, ja que és una merda. La teva obra és millor que el teu show i molt millor que tu. Quina indignitat no conformar-te amb guanyar-te la vida amb la literautra. Quin fàstic!

dimecres, de juny 24, 2015

Qui és n'Ángela?

No és ni el moment ni el lloc. Clar que no. Però almenys és un lloc i és un moment. L'únic, segurament. Tens molta sort, Ángela. Quina falta d'humilitat, per la meva part, dir-ho així. Em refereixo a que hi ha alguns alumnes que m'han escrit correus i als que no he contestat. I s'ho mereixen. També. Però s'ho mereixen menys que tu i, a més a més, sé que entendran perfectament el perquè.  Ep!, no ho puc explicar, però  ells sabran -si no, no hauríen escrit el que han escrit-, que tu t'ho mereixes més.
Mira, Ángela, no sé com dir-ho per tal que t'ho creguis realment. Ets una persona sensacional. Tú sola (i això no ho saps) has fet que vagi a cada classe amb il.lusió. Sí, Ángela, tú. Il.lusió. El no trobar-te ha estat un drama. I molts dies -cap el final-, no t'he trobat. El teu somriure és un elixir. Màgia. Pedagogia. Estima.
Et trobaré a faltar. L'ensenyament et trobarà a faltar. Tants i tants i tantes que són tan correctes, tan bons estudiants, tant de tot... Però, Ángela, com tu, ningú, ninguna. Bé, potser alguna. Potser la Diana.  No sé, potser més gent. Però tu ets la Garlan al Mac d'Hoz, l'Alícia al País de Meravelles, Freire a la Pedagogia de l'Oprimit. Jo qué sé, Ángela, jo qué sé. Només sé que la meva vida, la vida de professor, m'haurà valgut le pena per poder estar amb tú, per mirar-nos, per sentir-nos, per conversar. Sé, clar que ho sé, que la gent no comprendrà això que escric, ni m'importa. Si sóc feliç, ho sóc, en part, gràcies a tú. Però no sé explicar-ho. 
Un alumne de la universitat m'escrivia que sempre que havia de prendre una decisió pensava: "qué haurai fet l'Esteruelas". Mai l'he escrit agraint les seves paraules. Ho faré. Clar que ho faré. Però ara desitjo que en tú pensis: "Qué pensaria l'Esteruelas". I sent com ets seràs la millor. Passant el pont que tens, qué ja saps quin és. 
Gràcies, Ángela. G:ràcies.

diumenge, de juny 21, 2015

El primer acte doctrinari


El primer acte doctrinari que fa sospitós els que pregonen que un altre món és possible és la usurpació de la veu dels que no tenen veu.