Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (II)

En acabar la taula rodona, la que portava per títol “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”, vaig estar parlant amb una coneguda una estona. Després, al sortir al carrer, vaig trobar-me un company de la Universitat de Barcelona (anàvem junts), la meva dona i una parella de Girona, una mestra i un professor universitari. La conversa anà derivant cap a l'educació i, sense saber com, el senyor professor va començar a atacar els arguments de la meva dona. El professor universitari tenia, per dir-ho d'alguna manera més capacitat d'argument pedagògic, però no més veritat, i anava arraconant la companya. Jo, respirava fons i em prometia restar al marge de la discussió. M'ho vaig prometre com tres vegades. El professor, però, quan més sentia la superioritat més atacava. La cosa s'anava personalitzant i el suposat humanisme feia via ja cap a França. Si hi ha una cosa que no suporto és que algú amb avantatge sobre altres no tingui la grandesa d'esperit de deixar-ho córrer. Encara odio més aquesta actitud quan qui s'imposa no té, a sobre, raó. Així és que quan el senyor professor universitari va dir que la culpa de l'educació la tenien els professors i que teníem una autonomia increïble per a fer el que volguéssim per a millorar-la em vaig veure obligat a intervenir.  Aleshores, clar, vaig esborrar-lo del mapa. Perdoneu la inmodèstia. Potser amb massa vehemència fins el punt que tornant en cotxe vaig demanar-li a la meva dona si m'havia passat. "No", em va respondre, "la situació s'ho mereixia" "no he conegut ningú tan arrogant mai" , etc. No va ser gens difícil, esborrar-lo del mapa. S'havia llegit totes les lleis, però no havia llegit la realitat, ni la coneixia. Havia llegit el llibre sobre Auchwitz de Carles Torner, però no l'havia llegit en profunditat. Tots els arguments que donava no teníen el fonament de la pràctica, només el de la llei, i no sempre. El cop definitiu va ser quan vaig indicar-li que la resistència democràtica només és possible en un règim democràtic i que la direcció d'un centre no està triada pels treballadors, que la llei no impedeix, com als camps d'extermini no impedia, l'abús de poder i que, per tant, essent possible l'abús de poder i l'exercici del poder de forma dictatorial, l'afer de l'educació està en mans dels que legislen i governen. Els professors són, al capdavall, el millor del sistema. I anem fent. Podia jo també, haver-li indicat els mil i un problemes que presenta la universitat i que ell no ha lluitat per a solucionar, però els fins no justifiquen els mitjans i no volia trair, ja n'hi havia prou amb un, l'ètica. AIxí no va bé ni l'humanisme ni la pedagogia.

I més coses. La humilitat és bona, Maquiavel no.

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present

El divendres passat vaig assistir al Col.loqui Internacional Walter Benjamin que se celebra anualment a Portbou. Vaig convèncer la meva dona per tal que m’acompanyés, doncs els caps de setmana són sagrats per a la família. Va accedir, més que per Benjamin, per “l’excursioneta”. Pecat de Dionisi.  El dissabte, ben d’hora, es rememorava el camí que el filòsof jueu alemany va fer, en el seu particular exili, des de Banyuls de la Marenda (Banyuls sur mer, per obra i gràcia de Felip V) a Portou. Un passeig de pedagogia reiterativa llarguet i no absolutament fàcil i, cal dir-ho, força encoloniat de mitomania.

El divendres per la tarda va haver una bonica taula rodona sobre Jorge Semprún, sobre qui diré alguna cosa en un altre post d'aquesta sèrie. El dissabte a la tarda, una mica abans del partit del Barça (que no vam veure), vaig escoltar Jordi Llovet, Carles Torner  i Josep M. Muñoz. La taula rodona duia el nom “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”. Com és habitual, per la nostra dissort, el tema només va ser abordat de resquitllada, malgrat el contingut va pagar molt la pena. No cal dir que tots els assistents a l’acte partíem del supòsit que nosaltres sí tenim pensament crític, que nosaltres sí som humanistes i que la crisi cultural no té res a veure amb nosaltres. Ningú va fer la pregunta clau. Jo tampoc (la meva dona em va dir que no era “adient”. I tenía raó). La pregunta invisible era la següent: Em pregunto, i us pregunto, que hem fet nosaltres i, per tant, que heu fet vosaltres per a contribuir a la crisi de valors i a la manca de pensament crític de la què ens queixem. No cal dir que essent el senyor Carles Torner professor associat (que cobren una misèria) i no fer referència a la situació lamentable i precaríssima dels professors associats a la universitat, la pregunta tenia mala llet. Però la mala llet no invalida la veritat, només investiga la oportunitat de fer la pregunta. El senyor Jovet, brillant i crític com sempre, va vincular tots els mals a l’educació, però se li esgotà el temps per explicar la raó de l'afirmació i no aprofità l'event per a fer una radiografia dels mals de l’educació, que són, tothom ho sap, els mals del seu excessiu lligam als interessos polítics (els serfs de la gleva dels poders econòmics). El senyor director de l’Avenç tampoc va tenir temps d’abordar les lamentables publicacions catalanes (des de la perspectiva, clar, del pensament crític). Publicacions més orgàniques que periòdics fetes en paper inorgànic per escriptors orgànics. Com sigui, no ens oblidem, tothom en som responsables de la manca d’humanisme i pensament crític. Siguem valents i diguem-ho.

Continuarà...

El sentit de l’humanisme (IV)

Curtius pensava que les ciències de la cultura no poden caure sota el reialme del Volksgeist, de l’esperit del poble, de l'esperit nacional. Les ciències han de coadjuvar al desenvolupament d’una consciència, d’una pertinença, que no es pot vincular a una nació, ni a una cultura nacional. I a mi em sembla que l'acompanyava una immensa raó. Sense negar, d’entrada, el nacionalisme, és cert que hem d’anar cap a una vinculació més àmplia amb el nostre món. Catalunya no anirà pas sola; caminarà amb el coneixement, parafrasejant Curtius.
Tothom estima la seva petita col·lectivitat. Així ha de ser. Però alguns amb la seva estima fan la casa petita, no pas gran.

El sentit de l'humanisme (III)
El sentit de l’humanisme (II)
El sentit de l’humanisme (I)

Economia de l'amistat: l'altra crisi

El que resulta indispensable és l’economia de l’amistat, de la que parlava Marià Cubí. No explicar mai les penes a un amic o amiga. Bé, mai, mai, tampoc. No abusar-ne, diríem. És cert, la pitjor situació en la que et vols trobar: una nit sentint les penes dels altres. Una vegada, un suposat amic meu, em va tenir fins les sis de la matinada explicant-me la història d’Andorra. Covard, com sóc, encara el truco de tant en tant per quedar. Covard, com sóc, encara penso en trucar-lo aviat.

Hikikomori

Casualitats de la vida. Ahir vaig anar a veure Hikikomori, al Villarroel. Bé. Està bé. No és Els nois d’història, però participen dos autors que m’agraden molt: Jordi Martínez (el vaig veure a Uhhhh!) i Mingo Ràfols (els vaig veure a La vida es sueño i Macbeth). Mingo Ràfols és molt personal, i és d’aquells autors que desapareixen d’escena i només et deixen veure el personatge; ahir, que eia de pare del Kikikomori, jo el veia com un japonès. M'encanta.
L’obra en sí no em va desagradar, però trobo el guió poc encertat; com assaig, és superficial; com obra de teatre, és un petit assaig. Penso que els Hikikomori (uns joves que reaccionen a l’aïllament davant dels requeriments enormement competitius de la societat japonesa), en teatre, plantegen un repte, però no és el de les causes, més o menys conegudes, sinó més aviat el del seu patiment de la fòbia social. L’obra no va incidir gens en aquest aspecte. Llàstima.
Malgrat tot, l’escenografia i la llums ens van agradar molt. Ja la treuen d’escena. Ara, quan pugui, veure el documental que van passar al 33 fa uns anys. Al final, aconseguiré posar de moda aquest gènere entre la meva família. Si Déu vol! (si és que probablement existeix; o no)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (III)

Al final de l’obra l’escena presenta tots els alumnes en línia, cara al públic. Reapareix Héctor, que ja està mort, i ens explica que l’única cosa que ha intentat fer en la seva existència és passar el testimoni. Escena reveladora. Al capdavall, és cert, per sobre de la pedagogia sempre està la vida. I ningú pot ensenyar el més profund de la pròpia experiència.

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)
Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)

Els protagonistes que ens interessa ara són els dos professors. Són diferents, gairebé antagònics. Héctor, interpretat magníficament per Josep Maria Pou, representa l'estima pel coneixement, sense preguntar-se per la seva utilitat; Irwing, interpretat per Jordi Andújar també molt bé, és coneixedor de la necessitat d’inserir-se materialment en una societat; representa l’ús del coneixement. La raó instrumental de Habermas, vaja. Héctor no té necessitat de motivar els alumnes, aquests van fent sols, en teoria; l’altre, Irwing, desenvolupa el programa, però d’una manera també particular: es centre en els aspectes més utilitzables –en un examen- per part de l’alumnat; l’interessa els resultats posteriors. Teleologia pura. Si Héctor prepara per a la vida; Irwing prepara per a continuar estudiant.
S’enfronten el present i el futur; la vida i la didàctica; el ser i l’estar. Finalment, Héctor mor en un accident. Els alumnes han aconseguit plaça a Oxford. Els temps ha passat i tenen tots una posició social còmode. Tots, menys un; precisament el que guarda en el seu record els ensenyaments d’Héctor; o el que ell pensa que Héctor ha ensenyat (aspecte que aclariré demà) Aquest alumne viu en el camp, de manera austera i patint neurastènies i depressions. Malviu.

Irwing obté millors resultats: en una societat materialista, el materialisme obté millors dividends. Sembla obvi. Ara bé, són feliços?, cal preguntar-se com a espectador. No ho sabem. El que sí que sabem és que l’ensenyament ha d’ensenyar a ser feliços, tant o més que a guanyar-se la vida. Sabem que l'escola no ha de rendir-se a l'economia, no la primària. Segurament tampoc la secundària, ni ser el principal tema de la Universitat. Al capdavall, es tracta de viure?, o de sobreviure? L’escola d’Irwing m’interessa, però m’interessa molt menys que l’escola d’Héctor.

Demà, el desenllaç

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Ahir vaig anar a veure Els nois d’Història, al teatre Goya. Espectacular. No he trobat, no obstant, cap persona que hagi fet una bona crítica. Punts de vista. Potser massa especialitzada. Potser massa crítica. Contracorrent, segur. Maragall no sé si l’ha vist, però si la veiés no l’agradaria, segurament. Una història: dos professors que fan classe: un, de cultura general; l’altre, d’història. Un s’estima la poesia, el cinema, la literatura; l’altre, utilitza la història per a aconseguir que els seus alumnes arribin a matricular-se a Oxford o Cambridge. Un, sincer al màxim; l’altre ensenya que ni la veritat ni l’objectivitat tenen importància en la interpretació històrica; el que importa és sorprendre el tribunal que els examinarà. Si cal mentir, es menteix. I punt. Dos estils de professors; dos concepcions de la vida diferents. Completament? Coneixement versus instrumentalitat. Modernitat versus postmodernitat.
Sense les típiques i, últimament, impresentables escenografies que buiden el guió i la interpretació; sòbria escenografia; guió ben treballat, i profund; interpretacions sensacionals sense excepció, direcció escènica impecable, artística, sorprenent. Més de dues hores sense sentir la incomoditat dels seients. Un somni.
Continuarà demà, a la nit.

El sentit de l’humanisme (III)

L’humanisme és una cosa vivent i més permanent que les escoles. L’escolàstica llibresca, les recerques, ens donaran fets però no ens donaran idees. L’humanisme no és la pedanteria col·legial, amb la qual se’l confon. Aquesta no ens donarà res de l’esperit que contenen les obres d’un Aristòfanes, d’un Èsquil, del mateix Longus. L’humanisme no és recordar el passat, sinó retrobar-se a si mateix, plenament modernitzat pel contacte amb el temps present i pel contacte amb les pròpies fonts. No es tracta pas de voler convèncer. Es tracta d’ensenyar a estimar. L’amor no anirà pas sol; l’acompanyarà el coneixement.

Això ho digué Curtius en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. Cal ensenyar a estimar de forma necessària. Els pedagogs ho hem oblidat. Ara tampoc ens interessa gaire el coneixement. Aleshores, la ignorància no anirà pas sola; l’acompanyarà l’oblit.

El sentit de l’humanisme (II)

El sentit de l’humanisme (I)

El sentit de l’humanisme (II)

Ernst Robert Curtius es va distanciar de l’esperit poble (Volksgeist) que donava sentit a una cultura nacional (Kultur), de manera que a la cultura com a Kultur oposava la cultura com a Bildung o Studium, és a dir, la formació a través de la tradició. I tot això en uns moments de clar i enorme ascens del nacionalsocialisme.
Deia Curtius: L’humanisme, i això no estranyarà ningú, té també el seu aspecte polític. Té adversaris abundants i diversos, que surten de tots els camps. Cal comptar amb ells, perquè cal sempre comptar amb l’enemic quan la lluita es necessària, encara que aquesta sigui una lluita elevada i noble. I cal també comptar amb els partidaris. Si l’humanisme ha de reviure en els temps actuals, només podrà ésser com una espiritualitat nova i total, que comprengui alhora tota la filologia i la fe política de l’humanisme. Si es procedeix així, els humanismes de tot arreu es retrobaran, més que en una contemplació d’estetes decadents, en l’amor a la tradició, als seus monuments, considerats com una font viva d’exemples actuals.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. L’humanisme té un aspecte polític. Hi ha massa estetes decadents. I molts transvanguiardistes. I postvanguardistes.

PD. Aquest missatge, si fos un cromo, caldria anomenar-lo, segons el meu fill, "rebotito".

El sentit de l’humanisme (I)

Ernst Robert Curtius [no existeix a la viquipèdia] és conegut per la seva obra Literatura europea i Edat mitjana (Berna, 1948) i nosaltres el coneixem per una conferència que duia per nom El sentit de l’humanisme. Curtius era un valent. Proposava que ens imaginéssim una societat en la qual el progrés social i científic ha arribat al seu terme possible; una societat que ha aconseguit resoldre tots els seus problemes: el problema social, l’econòmic, el sexual; una societat sense presons, també sense fronteres econòmiques, el qual el treball i la producció es regeixen elles soles, naturalment i sense lleis ni normes [el somni neoliberal, vaja], i en la qual potser l’autoritat mateixa seria supèrflua. En una societat així, les fórmules nacionalisme o socialisme hi serien completament desplaçades. Els homes d’aquesta societat potser haurien après a no sentir el dolor i a no veure la mort com a temible. I no obstant, persistiria encara, per a ells, un problema angoixant: el problema de donar un contingut a la vida humana, i aleshores girarien els ulls cap a la tradició, en l’esperança de trobar-hi uns exemples, uns arquetipus.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. Comuna i errada, però habitual.