El sentit de l’humanisme (I)

Ernst Robert Curtius [no existeix a la viquipèdia] és conegut per la seva obra Literatura europea i Edat mitjana (Berna, 1948) i nosaltres el coneixem per una conferència que duia per nom El sentit de l’humanisme. Curtius era un valent. Proposava que ens imaginéssim una societat en la qual el progrés social i científic ha arribat al seu terme possible; una societat que ha aconseguit resoldre tots els seus problemes: el problema social, l’econòmic, el sexual; una societat sense presons, també sense fronteres econòmiques, el qual el treball i la producció es regeixen elles soles, naturalment i sense lleis ni normes [el somni neoliberal, vaja], i en la qual potser l’autoritat mateixa seria supèrflua. En una societat així, les fórmules nacionalisme o socialisme hi serien completament desplaçades. Els homes d’aquesta societat potser haurien après a no sentir el dolor i a no veure la mort com a temible. I no obstant, persistiria encara, per a ells, un problema angoixant: el problema de donar un contingut a la vida humana, i aleshores girarien els ulls cap a la tradició, en l’esperança de trobar-hi uns exemples, uns arquetipus.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. Comuna i errada, però habitual.