Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)

Els protagonistes que ens interessa ara són els dos professors. Són diferents, gairebé antagònics. Héctor, interpretat magníficament per Josep Maria Pou, representa l'estima pel coneixement, sense preguntar-se per la seva utilitat; Irwing, interpretat per Jordi Andújar també molt bé, és coneixedor de la necessitat d’inserir-se materialment en una societat; representa l’ús del coneixement. La raó instrumental de Habermas, vaja. Héctor no té necessitat de motivar els alumnes, aquests van fent sols, en teoria; l’altre, Irwing, desenvolupa el programa, però d’una manera també particular: es centre en els aspectes més utilitzables –en un examen- per part de l’alumnat; l’interessa els resultats posteriors. Teleologia pura. Si Héctor prepara per a la vida; Irwing prepara per a continuar estudiant.
S’enfronten el present i el futur; la vida i la didàctica; el ser i l’estar. Finalment, Héctor mor en un accident. Els alumnes han aconseguit plaça a Oxford. Els temps ha passat i tenen tots una posició social còmode. Tots, menys un; precisament el que guarda en el seu record els ensenyaments d’Héctor; o el que ell pensa que Héctor ha ensenyat (aspecte que aclariré demà) Aquest alumne viu en el camp, de manera austera i patint neurastènies i depressions. Malviu.

Irwing obté millors resultats: en una societat materialista, el materialisme obté millors dividends. Sembla obvi. Ara bé, són feliços?, cal preguntar-se com a espectador. No ho sabem. El que sí que sabem és que l’ensenyament ha d’ensenyar a ser feliços, tant o més que a guanyar-se la vida. Sabem que l'escola no ha de rendir-se a l'economia, no la primària. Segurament tampoc la secundària, ni ser el principal tema de la Universitat. Al capdavall, es tracta de viure?, o de sobreviure? L’escola d’Irwing m’interessa, però m’interessa molt menys que l’escola d’Héctor.

Demà, el desenllaç

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)