Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Ahir vaig anar a veure Els nois d’Història, al teatre Goya. Espectacular. No he trobat, no obstant, cap persona que hagi fet una bona crítica. Punts de vista. Potser massa especialitzada. Potser massa crítica. Contracorrent, segur. Maragall no sé si l’ha vist, però si la veiés no l’agradaria, segurament. Una història: dos professors que fan classe: un, de cultura general; l’altre, d’història. Un s’estima la poesia, el cinema, la literatura; l’altre, utilitza la història per a aconseguir que els seus alumnes arribin a matricular-se a Oxford o Cambridge. Un, sincer al màxim; l’altre ensenya que ni la veritat ni l’objectivitat tenen importància en la interpretació històrica; el que importa és sorprendre el tribunal que els examinarà. Si cal mentir, es menteix. I punt. Dos estils de professors; dos concepcions de la vida diferents. Completament? Coneixement versus instrumentalitat. Modernitat versus postmodernitat.
Sense les típiques i, últimament, impresentables escenografies que buiden el guió i la interpretació; sòbria escenografia; guió ben treballat, i profund; interpretacions sensacionals sense excepció, direcció escènica impecable, artística, sorprenent. Més de dues hores sense sentir la incomoditat dels seients. Un somni.
Continuarà demà, a la nit.