No pot haver independència amb colesterol

Catalunya té obstruïdes les venes que li aporten l'oxigen a la sang. Catalunya ha menjat massa greix, ha estat massa en contacte amb tot allò que li disminuïa la seva salut, que l'engreixava. Catalunya té colesterol. Colesterol a la seva política, triglicèrids en els seus polítics; massa porc en els seus projectes, massa mantega en els seus concerts. Catalunya té obstruïdes les venes. Catalunya té colesterol. I ens volen fer creure que la raó es troba en la gran quantitat de xoriços que hi ha a Espanya, com si a Catalunya no existissin els xoriços, com si els polítics catalans no haguessin engreixat el porc.

En aquestes condicions, la independència serà una festa de la matança sense límit. El neoliberalisme català s'ha venut el país i ens volen fer creure que ens l'han robat.

Desconcert de l'educació? Desastre i ceguesa

Llegeixo que en un país africà, conegut gràcies a un futbolista ben famós, que jugava al Barça (és a dir, Camerun) als empleats del sistema educatiu no se’ls paga ni se’ls ascendeix en funció dels seus mèrits, sinó, exclusivament, per la decisió dels seus directors.

I no veig les diferències amb el nostre sistema educatiu. En aquest país africà, el director, almenys, coneix els seus professors i professores. Ja és un avenç. Al nostre país, a més a més, els directors i directores podran sancionar els mestres. I no és que em sembli malament, clar, però la pregunta és la següent: i qui sanciona al director? I qui sanciona al polític que possibilita una sanció injusta? Perquè, no ens enganyem, si no hi ha claredat, et podran sancionar quan generis problemes, és a dir, també quan plantegis resistència a la tirania, a la feina mal feta de cada dia. I així ens va! Ara, vosaltres, que sou treballadors normalets i que haureu de portar als vostres fills a l'escola pública, recolzeu aquestes mesures. I després aneu a queixar-vos de l'escassa qualitat de l'ensenyament. I culpeu els "funcionaris". Cecs, estem vertaderament cecs.

Els directors podran sancionar els mestres

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

Incompetència, conspiració i polítics

Sembla ser que Napoleó va dir quelcom semblant al següent: “Mai has d’atribuir a la conspiració allò que podria explicar-se per la incompetència”. Ben cert. Tampoc a la inversa quedaria malament: “Mai atribueixis a la incompetència allò que pots explicar per la conspiració”. Però penso que quedaria perfecte així: “Mai atribueixis ni a la incompetència ni a la conspiració allò que es pot explicar per les dues alhora”. És a dir, per l’acció política professional.