Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar! (2)

La ciutat.

Predicció 2. Aparcament públic. Els aparcaments de carrer (els pocs que queden) aniran desapareixent, com per art de màgia, mentre que els Ajuntament treuran un bon rendiment del lloguer d'aparcaments públics que traspassaran a empreses privades que empraran la recaudació en benefici propi. Abans se'ns haurà aplicat la tècnica psicològica Robespierre, que consisteix en separar-nos el cap del cos de manera que siguem incapaços de pensar que potser la mesura no està bé.

Predicció 3. Els bombers. Quins temps aquells en els què qui no pagava un seguro contra incendis es convertia en un pollastre a l'ast (sense canelons ni allioli ni croquetes)! Recordeu aquelles plaques que posàven a les façanes per tal d'indicar que la casa pagava el seguro contra incendis? Us enrecordeu que fa molt de temps els bombers no eren un servei públic, ni molt menys feien calendaris sense roba?

Placa en una casa sevillana. No sembla tan antiga.

Els bombers aniran minvant la seva atenció pública malgrat continuarà essent gratuïta per tots aquells que no l'hagin d'utilitzar; ara bé, quan s'utilitzi, caldrà pagar-la al comptat, o anar tirant de galledes d'aigua. Els canvis cap a aquest model han començat ja, però s'avançarà lentament. Potser amb copagament. Potser començant per enviar una factura "virtual".

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar!

La vida està feta de coincidències i d'atzar tant o més que de projecte. La vida està feta de misteri, gràcies a Déu, a Grècia o als astres. I m'agrada que així sigui. Vull la sorpresa, que no m'activin cap pla punt cat més enllà del raonable; vull caminar pels carrers sense destí, sense saber què m'espera en girar la cantonada perquè sigui el que sigui m'he educat per a saber què fer-ne quan giri la cantonada. Més igual errar. Per àixò m'agrada l'art de predir, com al senyor Criteri, el futur. Predir el futur és anomenat per alguns, astrologia; per d'altres, prospecció. Tinguem humor i arrisquem-nos, seguint les petjades del Criteri i de les meves motivacions ancestrals, a predir. Iniciem un seguit de missatges sobre el nostre futur. En quina mesura responen a l'astrologia o a les lectures és una qüestió que heu de decidir vosaltres, primer, i el temps, després.

Llegiu abans les prediccions del Criteri, aquí.

La ciutat.

Predicció 1. Enllumenat públic

A llarg termini. Les ciutats aniran quedant a les fosques, iluminades per les botigues obertes i els cotxes que circulin. S'incrementarà, per tant, la inseguretat ciutadana: robatoris, delictes sexuals, baralles... Per quina raó caldria gastar diners públics en l'enllumenat de persones improductives...? Algunes ciutats les mantindran com a servei per a gunyar les eleccions, però eliminaran altres serveis igualment necessaris.

Qué buen vasallo...

"Otra hubiera sido la historia de nuestra desgraciada España si los impulsos del pueblo, a menudo generoso, hubieran primado con más frecuencia frente a la árida razón de Estado, el egoísmo, la venalidad y la incapacidad de nuestros políticos, nuestros nobles y nuestros monarcas. (...) Qué buen vasallo que fuera, si tuviese buen señor". Arturo Pérez Reverte (1996). El capitán Alatriste.

Sense més paraules. Cadascú té la família que es mereix. Seguirem a Míster Anasagasti.



Tertúlies i gracietes

Ahir, mentre anava camí de la deixaderia aprofitant que després aniria a córrer per la platja, escoltava RAC 1. La ràdio, les tertúlies de la ràdio, animen a qui llegeix i estudia una miqueta i ha estat en contacte amb experiències crítiques de la realitat, per dir-ho així; animen perquè trigues dos segons en veure el llautó de tots plegats, la trampa. Ahir, quina casualitat, treballava l’autor del llibre El perquè de tot plegat, Quim Monzó m’agrada bastant i el llegeixo, i el llegiré. Tret de la Internacional Papanates, sobre la que ja vaig opinar, els seus llibres estan ben escrits, són originals i frescos. L’autor, però, comet el pecat dels grans futbolistes, tret de Messi: pensar que si ets molt bo jugant és molt bo en tot. Escriure bé, ser graciós, no t’aporta més veritat fora de l’escriptura, malgrat, qui sap la raó, sí et produeix més seguretat, una falsa seguretat sobre el pensament d’un mateix. I la cagues, vaja que si la cagues! I quedes retratat. Sembla, vaig deduir, que Monzó, com també Sergi Pàmies, té un espai on comenta diversos aspectes, malgrat la distància entre els dos no és comparable, en favor de Pàmies. Ahir, Monzó, amb una colla de “palmeros”, comentava, amb gracietes, cartes que els lectors envien al programa. Els bloguers dominem bé aquesta tècnica quan moderem els comentaris: treure a la llum els que pensem que podem rebatre. Un lector expressava, si fa no fa, que eren poc creïbles perquè eren uns “burguesos”, que tots tenien telèfons supercars, etc. El lector tindria un munt d’arguments, però no tenint el micròfon és com si no els tingués. Monzó va enganxar-se a la paraula “burgesia”. No l’havia sentit feia molt de temps i va fer la gracieta, com si, efectivament, estranyar-se de la paraula li prengués el sentit. Potser el catedràtic d’Economia, Vicenç Navarro, li hauria pogut indicar uns quants textos, ep!, periodístics, on explicava prou bé aquest oblit de la paraula, i les raons de l’oblit. I és que, certament, ens han fet creure que tots som classe mitjana, que ser pobres és una altra cosa i que en el món no queden “burguesos”. Els 25% de gent que viu en la pobresa no representa pels graciosos cap argument. Sobre tenir telèfons cars i que disposen de tot, comentava Monzó, que són necessaris per la feina, que no són cap luxe. Que si estàs escrivint sobre algun tema t’ajuda a actualitzar-te. En aquest cas, però, el telèfon no t’ajuda a opinar sobre el que no has tingut el coneixement necessari per a tenir la sensibilitat d’usar-lo. No hi ha millor manera de donar la raó a un oient. Sense saber-ho, com Felip V: “Consiguiendo el efecto sn que se note el cuidado”.

L'últim Nadal de veritat

1. La ràbia (continguda, lògicament) de veure al senyor President del govern jurant el càrrec sobre la Bíblia i alhora volent passar les festes religioses als dilluns. La Bíblia sobre la que jurà no la vaig veure, però molt seria més coherent que fos “Camí de servitud” de Hayek ja que és la seva voluntat la que seguirà i no la del Déu del Nou ni l’Antic Testament. Llàstima! Ara trobarem a faltar la religió: els seus excessos ens semblaran poca cosa i les seves bones obres manà. Pere això, novament, a casa hi ha hagut un gran Pessebre.

2. Mentre el govern dels millors (que ningú rigui) es queixa del robatori que pateix per part d’Espanya descompta als funcionaris l’IRPF de la paga extra sense que hagin cobrat la paga extra. I clar, els funcionaris no poden dir que els roba Espanya i els roba Catalunya, perquè, al capdavall, només és un error. Serà que estic llegint Homo Sacer, de Giorgio Agamben, o serà altra cosa, però tinc tota la impressió d’estar en un camp de concentració. Impotent davant la confusió de fet i dret sense cap garantia democràtica. Perquè, si és un delicte, un robatori, no és una errada i si és una errada hauria d’haver conseqüències.

3. Un aforisme: Amb l’ètica del treball, per Sant Esteve el principal eren els canalons; amb l’ètica del consum, són els calerons.

4. Bon Nadal, macos. A veure si els Reis em porten un ordinador (a casa fem Reis. El caga tió és una merda)

Pinotxet

Quan era petit creia fermament en Geppetto; més tard, vaig pensar que no existia, ni molt menys; ara, però, reconec que Geppetto és l’economia, que transforma tots els polítics en pinotxos i a algun en pinotxet.

Opinadors dels seus interessos

Sobre la crisi s’escampen moltes idees, majoritàriament perquè hem oblidat els grecs. La nostra és la societat de la informació, però també és la societat de la ignorància. Tothom té opinió de tot. Diem “opinió”, diem Grècia, diem “doxa”. Diem que la sociologia és el que s’anomena una “ciència informada”: tothom té opinió sobre els temes que en són el seu objecte. Diem opinió, diem "doxa". Però si diem Grècia, també haurem de dir “episteme”. "Episteme" és ciència. La opinió no és ciència. La pedagogia, com la sociologia, és una ciència, una ciència informada, sobre la qual tothom té una opinió formada sobre tots els temes que tracta. I succeeix que, a més a més, les “veritats” de la sociologia són, sovint, veritats de sentit comú, i, aleshores, la gent pensa “ja ho sabem” i, clar, aleshores, sabem sociologia. I succeix també que si les “veritats” sociològiques no són de sentit comú, aleshores, estan molt allunyades del sentit comú, molt i molt allunyades; i, aleshores, diem «sí, home!; sí, dona!”, incréduls. La sociologia és una ciència ben informada, com la pedagogia. Els que no estan ben informats, sovint, són els opinadors d’aquestes ciències. Com sigui, difícilment superarem als grecs en moltes activitats, però en la qüestió que debatem els podem superar. Efectivament, entre la "doxa" i la "episteme" podem construir la “doxa epistémica”, és a dir, l’opinió ben documentada en investigacions i especulacions ben fonamentades. I en el que fa als arguments no totes les opinions són iguals: unes, les que cometen fal.làcies, les que no es basen en fets comprovats, les que no estan corroborades o contrastades empíricament o críticament, són doxa, pura doxa, i més sovint, pura ideologia; les ben argumentades i que no poden ser superades, provisionalment, per altres arguments millors, són "doxa", certament, però "doxa epistémica". En les tertúlies, trobareu molta i molta "doxa", però no "doxa epistémica", sobre la crisi, sobre els funcionaris, sobre qualsevol tema. Més aviat les tertúlies han fet aparéixer altre tipus de "doxa", la "doxa ideològica", ben coneguda per aquells que hem estudiat el franquisme, o el nazisme, i pels que encara escoltem la ràdio en aquesta democràcia de "doxa ideològica". Això ho vaig aprendre escoltant els tertulians de RAC 1 parlant sobre els funcionaris l'altre dia. Una bona manera d'acabar amb l'atur i aconseguir més justícia, sí senyor. O senyora. No calen més paraules. Us retrateu. Això sí, seguir líders d'audiència. Bravo.