Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camps d'extermini. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camps d'extermini. Mostrar tots els missatges

dimecres, de gener 01, 2014

Darwin, els camps d'extermini i el pensament pedagògic del neoliberalisme

Fa uns mesos vaig enllestir i publicar un article que sortia de la línea que havia portat fins ara, molt més centrada a Catalunya, però que pensó continuar perquè en tinc algunes idees.
L'article, que es troba entre els 30 més consultats l'any anterior malgrat la publicació és tardana, fa un seguit d'aportacions. La necessitat de diferenciar la forma de conduir-se socialment i el paradigma de l'extermini, la vinculació del camp de concentració amb la societat postmoderna, descreguda i animal, la denúnica de l'economia com un ídol. Continuaré ara amb una anàlisi antropològic i després un altre sobre el poder.
 
 
Malgrat tot, el 2013 m'ha portat més aviat un desencís

dilluns, de gener 21, 2013

El forn de la desigualtat

La societat de l'espectacle és el corol.lai d'un temps que ha exterminat la cultura en els fons crematoris de la desigualtat

dimarts, de febrer 21, 2012

Als estudiants valencians (i no valencians)

"Però és clar, només feia algunes setmanes que eren al Lager, encara no havien après que al Lager no es feien preguntes"
LEVI, Primo. (2008). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62 (una edició de butxaca), p. 207.
Per cert, un dels llibres triats en una edició italiana sobre els deu llibres que més influència han exercit a Itàlia. El vaig llegir al suplement de La Vanguardia dels dimecres.

No s'assembla tot molt al franquisme?

dissabte, d’octubre 08, 2011

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (III)

El divendres per la tarda hi havia una taula rodona que m’interessava. Era sobre Jorge Semprún: “Homenatge a Jorge Semprún: memòria, literatura i identitat europea”. Participaven Xavier Pla de la Universitat de Girona, Jordi Amat, un crític literari i Marta Marin-Dómine, d’una universitat canadenca. A Xavier Pla i Jordi Amat recordava (i espero que la memòria no em traeixi) haver-los sentit i escoltat a l’hora del lector, un programa, per a mi, una mica .... no sé com adjectivar-lo. Xavier Pla va estar bé, però sense fer gaires aportacions. D’una persona mediàtica espero una mica més que de nosaltres, els blogaires, però és molt més interessant llegir l’apunt que va fer Brian sobre Semprún, la veritat. Jordi Amat va estar molt malament. Dubtava constantment d’anys i de fets i es va limitar a fer un “recordatori” wiquipèdic, per dir-ho així, de la biografia del personatge. I és que de vegades cal saber dir no quan ens conviden. Per cert, Antonio Maura no va ser un gran intel.lectual ni un gran governant com va dir: que li preguntin a Ferrer i Guàrdia, si no. O a historiadors més o menys neuutrals. En canvi, la Marta Marin-Dómine va ser una sorpresa enorme. Portava el text escrit i el va llegir, però quina forma de llegir! No es notava gens. Va ser interessant, simpàtica, profunda, crítica... Me n’alegro. Vaig gaudir molt.
Respecte al tema va faltar una consideració importnat, ja que van valorar Jorge Semprún com un escriptor que en abordar la memòria dels camps d’extermini aplica el seu “estil” literari. I potser no és veritat. Semprún no va poder escriure mai com Primo Levi perquè un i l’altre van haver de testimoniar segons la seva vivència personal. Veiem-ho. Semprún pertanyia a una família de classe alta; Levi, no. Semprún va militar al PCE quan era un partit estalinista, és a dir, totalitari; Levi, no va militar políticament en cap partit. Semprún fou un pres comunista, Levi un jueu. I la diferència és gran. I s’ha de remarcar. Com es diu a la Wiqui, els comunistes no van ser gaire solidaris amb altres presos. A Semprún el van deportar a Buchemwald el 1943; Levi fou destinat a Auschwitz el 1944. Com van dir a la taula rodona, el fet d’estar a  Buchenwald va marcar la seva posterior experiència literària i política. Certament. A la inversa també és veritat: la seva experiència literària  i política va marcar el seu testimoniatge. Quina és més certa de les dues, és un misteri. O potser no.  Levi va sobreviure de miracle, Semprún hauria estat un miracle que no sobrevisqués. Semprún es va poder permetre "ficcionar", Levi, no. La qüestió és si Semprún hauria pogut ficcionar a Auschwitz, essent jueu i químic i no a Buchemwald essent comunista i prominent. Levi no va tenir més remei que testimoniar sobre els enfonsats i els salvats; Semprún va ser un salvat (i un ministre en un temps en que les ilusions van començar a desaparéixer). Es va suicidar Levi en veure que el món esdevenia un enorme camp de concentració?

dimecres, de juny 22, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (17)

Som tots jueus alemanys, però només els indignats són dins el gueto

En cursiva l'original del maig del 68.

dissabte, de febrer 19, 2011

diumenge, de gener 30, 2011

Aprenem de Sant Agustí

Si en la tradició catòlica San Agustí havia afirmat "Quita las manos de ti mismo; tratas de construirte y construyes una ruina", avui no podríem corregir-lo. Sí podríem, i convindria, aplicar-lo als polítics en general, i als dedicats a la pedagogia oficial, en particular: "Aparteu les mans de la pedagogia i del món perquè cada acció s'esdevé una bomba atòmica i cada escola una Hiroshima".
PD. Dedicat a tots aquells que ja ara mateix deuen estar pensant en "ordenar" quelcom. Per millorar-lo.

dilluns, de gener 24, 2011

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.
No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.
Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.
Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.
No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:
“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.

divendres, de juliol 23, 2010

Resistència a Necròpolis

"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106

dijous, de juliol 22, 2010

Necròpolis

Durant aquests dies, que he estat de viatge per Lisboa, he aprofitat per a llegir Necròpolis, de Boris Pahor, editada per Pagès Editor. L'edició és millorable, però ja comencem a estar acostumats a edicions sense la pulcritud a la que ens havíem habituat. No vull fer una anàlisi, només aniré publicant alguns dels fragments que, sense cap intenció conscient, he anat subratllant, aprofitant la sintonia casual amb altres blogs.

"(...) tot i que èrem molts i la vida es regia per la llei del ramat, cadascú de nosaltres afrontava només la seva pròpia solitud interior i l'obscuritat privada de veus."

És a dir, que, en certa mesura continuem vivim en un camp de concentració.

"Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destreueixen les flames el seu teatre, tal com va passar en el centre de Triestre, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur"

dissabte, de juliol 03, 2010

Estatut i història

"El carácter patriótico fue especialmente tratado, aunque sin pizca de sentido común [el subratllat és meu], por los tales turíferos [anomenats polítics en l'actualitat]; mas lo suficiente para decretar que catalán era sinónimo de traidor, separatista y que sé yo cuantas zarandajas por el estilo. Por aquello de la razón de la sinrazón, o sea, motivado por resoluciones adoptadas [quina casualitat], teniendo en cuenta los estudios de la gente tan racional [són punts de vista] como cargada de mollera, empezóse una cruzada contra todo lo que tuviera sabor ya en ideas, lenguaje y carácter peculiar de Catalunya y la primera víctima de tales desafueros, fue el catalán de quien voy a hablarte" Escrit per Valcarlos a l'obra Aparisi i Guijarro el 1900. Per ell no passa el temps. Ja us diré qui era Valcarlos.
De totes formes, la pregunta que em faig és la raó per la qual la política pot corregir la justícia i suposo que la resposta és que sí, quan la justícia està polititzada i sabent la dificultat d'entendre el següent no puc deixar de dir-lo: som en un camp d'extermini on els poders judicial, executiu i legislatiu no estan separats. Democràcia. Com sigui, pels catalans els temps no passen ni canvien.

dissabte, de març 13, 2010

El que heu de saber sobre la vaga del 17 de març

1. Heu de saber que a qui fa vaga li descompten més de 100 euros.
2. Heu de saber que les raons estan més que justificades per a fer vaga.
3. Heu de saber que la convocatòria és força unitària entre els sindicats.
4. Heu de saber que em sembla vergonyós que els sindicats no hagin pensat en el professorat i convoquin la vaga el dimecres 17 de març, dia d’avaluacions molt generalitzades en els instituts. Perquè es pot deixar de fer una classe, però no podem deixar de fer unes avaluacions.
5. Heu de saber que avaluació que es deixa de fer, avaluació que s’ha de recuperar i que es convocaran avaluacions fora de l’horari en centres en què no s’havien convocat mai abans.
6. Heu de saber que malgrat la justificació de la vaga, els sindicats mostren que, si fa no fa, la seva forma d’actuar amb el professorat és similar a la del conseller amb els sindicats. Al loro!
7. Heu de saber que no anem bé.... que el camí de mercantilització, de rendició a l’economia de l’ensenyament provocarà una hecatombe.
8. Heu de saber que l’hecatombe serà cívica i es deixarà sentir arreu.
9. Heu de saber que al final tindrem moltes empreses “sucant” de l’ensenyament però que la preparació dels treballadors no serà millor que abans, però la seva preparació ciutadana sí.
10. Heu de saber que, malgrat tot, en faré vaga, perdent 100 euros, donant la raó als sindicats que no compten amb mi. Ni comptaran en un futur.
11. Heu de saber que ho faig per vosaltres i pels meus nens.
12. Les meves alumnes deuen saber que el dimarts explicaré aquesta evolució a la classe (higienisme, franklinisme, civisme, mercantilisme)

dissabte, de desembre 12, 2009

Testimoni Mentirhausen


Amb La contra de La Vanguardia passa el mateix que amb els cineclubs: tothom la segueix (o assisteix) des de bon començament. El cert és que és un espai que ha anat guanyant terreny entre els lectors i lectores assidus dels periòdics. I amb raó, certament. Ahir publicaven una entrevista amb Enric Marco, expresident de l’Amical Mauthausen. Enric Marco va dir que havia estat pres al camp de Flosenbürg, i era mentida [o potser caldria dir que no era del tot veritat]: mai no va estar al camp, ni en aquest, ni en cap altre. També va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, una Creu de Sant Jordi de capa caiguda, i ja amb moltes "irregularitats". I això voldrà dir quelcom.
Declarava, el senyor Enric: “Mintiendo sobre mí, transmitía mejor mi tragedia y la de mis compañeros”. I jo estic bastant d’acord amb Enric Marco; perquè, en quina mesura, ens podem preguntar, el testimoniatge dels supervivents dels camps d’extermini nazi són un bon testimoni? No hem dit que l’horror no es pot explicar? No hem parlat de la vergonya dels supervivents? no sabem que els millors mai no tornen? Aleshores perquè és més fals el testimoni del senyor Enric que el de Primo Lévi, per exemple? Al capdavall, només disposem d’un part dels testimonis, la part del mig, aquells que ho van viure i ho van explicar. En realitat, però, "els del mig" no ho van viure tot, ni van explicar-ho tot; no van habitar la mort pròpia. Ens queden els testimonis que van morir, i que, per tant, no van poder fer memòria; i ens quedava també el testimoni que, com el del senyor Enric, no ho van viure però ho van explicar. I entre tots els testimonis anem completant la història de l’horror. Certament, com deia l’enigmàtic i críptic Agamben en Lo que queda de Auschwitz, citant Feldman: “ No es posible realmente decir la verdad, testimoniar desde el exterior. Pero tampoco es posible, como hemos visto, testimoniar desde el interior. Me parece que la postura imposible y la tensión testimonial de todo el filme [es refereix a Shoá, el documental impressionant de Lanzman] consisten precisamente en no estar ni simplemente dentro, ni simplemente fuera: sino paradójicamente, dentro y fuera a la vez” p. 35
Deia Frankl que al pres alliberat “... va arribar el dia de la seva vida en què tot li va semblar com un bell somni, també va arribar el dia en què tot el que havia viscut al camp ja només li semblava un somni pervers” p. 104. Al capdavall, gairebé una mentida.

dimecres, de desembre 09, 2009

Odi i indiferència

Els millors mai no tornen era la idea que hi havia al darrera dels camps d’extermini. Mai no tornen, els millors. Mai. No tornen. Serà, segurament, una banalitat i serà una superficialitat, però veient la comercial 2012 podem esbrinar alguna de les raons per les quals els millors mai no tornen. Deep Impact, que van posar l'altre dia aprofitant l'avinentesa de l'estrena de 2012, i que vaig veure a mitges (ningú no és perfecte) deixava la porta oberta a la salvació de la humanitat gràcies a un sorteig d'allò més democràtic: si et toca, accedies a un búnker preparat per a viure dos anyets. 2012, no obstant, és més realista: per a salvar-se cal tirar de llibreta d’estalvis o de màfies més o menys científiques, al caldavall darwinisme social en estat pur, darwinisme totalment desregulat, salvatge. Com sigui, aquests dies he pensat en els camps d’extermini i en les nostres vides postmodernes, i en els companys que marxen per a no tornar, i rellegeixo el Conrad Vilanou, mestre de mestres: “La ruta d’ Auschwitz fou construïda per l’odi, però pavimentada amb la indiferència”. Odi, enveja, ambició. Els millors, però, mai no tornen. Davant la nostra indiferència quotidiana.

dimarts, d’abril 28, 2009

L'escola de la nostra actualitat

Aquí us deixo un dels aforismes dels que estic més orgullós:

Primer van prohibir portar jocs excepte els dilluns. Després van prohibir portar jocs cap dia. Deixaren, més tard, de fer la rua i disfressar-se el Carnestoltes. La celebració de La Castanyada foren quatre gargots en un paper. Prohibiren jugar a les bales, als cromos, i a la pilota. Les colònies desaparegueren. Desaconsellaren parlar de qüestions que no tocaven. I continuà anomenant-se escola.

dilluns, de gener 12, 2009

L'escola com a camp d'extermini

Rellegint el llibre de Víktor Frankl, L’home a la recerca de sentit, trobo petites joies, per comparació. Són curiositats; potser quelcom més important. Per exemple, explica Frankl que a Auschwitz es va fer un principi de la “justesa” “(...) en general contestava les preguntes que em feien guiant-me per la veritat; ara bé, no deia res sobre les coses que no em preguntaven”, p. 65
Enormement curiós. Fa un temps vaig assistir a una auditoria que ens fan al centre per tal de tenir el certificat de qualitat. Una dèria amb conseqüències ideològiques, més que pràctiques. A mi em sembla que es tracta d’apropar el personal a l’empresa i així “naturalitzar” la idea del funcionament empresarial i, per tant, privat. Com sigui, la consigna en una auditoria és precisament aquesta: respondre la veritat però mai respondre d’allò que no t’han preguntat. I és que fa temps que notem aquestes similituds entre l’escola, la societat i els camps d’extermini. Hi ha, en conseqüència, presos? Qui són? Qui són els SS? On són els forns crematoris? On són els musulmans i la zona grisa?

« El denominado Muselmann, como se llamaba en el lenguaje del Lager al prisionero que había abandonado cualquier esperanza y que había sido abandonado por sus compañeros… « Agamben, lo que queda de Auschwitz. Pre-textos, pàgina 41.

Aturats a la recerca de sentit

Aturats a la recerca de sentit (II)