dissabte, de novembre 15, 2008

Aturats a la recerca de sentit (II)

Una de les conseqüències de la vida freturosa que es vivia en els camps d’extermini la trobem en la vivència del temps. Explica Frankl (L'home a la recerca de sentit) que al camp d’extermini un dia trigava més en passar que una setmana. El dia estava ple i ple de misèries, vexacions i humiliacions, i no s’acabava mai. D’aquesta manera, quan ja no s’espera res, es viu només centrat en el passat; és la mort, el “cadàver vivent”, la vida retrospectiva. Es produeix aleshores una absoluta desvaloració de la realitat que implica la temptació de deixar-se anar “atès que tot és absurd es miri com es miri”. El neoliberalisme ha convertit la vida en un camp d’extermini, la vida en un infern.

Jo, en canvi, com si fos un somni, encara tinc amics

4 comentaris:

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ostres, serà veritat això que dius! En Bush diu que aquest sistema ha portat les dècades de més felicitat al món, i els seus col·legues europeus parlen de refundar-lo! Són una colla de malparits. Cap d'aquests ni intentaria tan sols canviar un sistema que els ha aportat beneficis, glòria i poder. Sempre és el mateix, uns que han heretat (d'una manera o d'altra) els privilegis i la resta menjant-nos-en les sobres i a callar.

Per cert, no m'has comentat res de la cançó que, malgrat no ser meva, vaig regalar-te al meu post. Hauries d'aprofundir una mica en l'obra d'Alejandro Filio que, tot i que s'assembla tant a vegades al Sílvio Rodríguez, te'l recomano molt. Jo darrerament escolto més a Alejandro Filio que a Sílvio Rodríguez.

Evidentment, que agraeixo molt les teves paraules al meu post, a cops no sé si me les mereixo. No paro de recordar que no vaig ajudar-te a posar el cable de telèfon perquè tinguessis internet a l'estudi i, al final, t'ho vas fer pel teu compte; sóc un mal amic! Ara sí que penso que si tinc un veritable germà a la vida no és un altre que tu.

Salutacions
Jordi

E. Maspons ha dit...

S'agraeix molt la rotundidat final, tot i que jo matisaria que és un infern al que la societat hi va contenta, com un ramat, a cavall del consumisme, que és on hi ha l'esquerhi ha la trampa. Les conseqüencies són imprevisibles. Ara bé, a desgrat de resultar antipàtic vull dir que espero que ningú noplantegi la solució marxista. Així de rotund també. Acabo d'escriure al blog el sofisme per excel.lència del consumisme i que tothom respon malament.

Albert Esteruelas ha dit...

Jordi, no he pogut comentar res de la cançó de Filio. Però em va agradar molt. Penso buscar més cançons. O me les graves si ens veiem d'aquí a poc. Espero que sigui un parell de setmanes. No ets un mal amic per no ajudar-me. Precisament, tot el contrari. Tampoc no vaig insistir perquè no cal abusar de l'amistat. Això és un estalvi. Però saps que tu has fet molt per mi, més que jo per tu. AL cap i a la fi, l'amistat no és un banc d'intercanvi.
El neoliberalisme està buidant la vida de sentit, sobretot la de qui només té això, la seva vida. Em fa fàstic la vinculació miserbale amb els diners i els beneficis.

Esteve, ni molt menys plantejo la solució marxista. No em resulta,de totes maneres, antipàtic res de qui s'atreveix a explicar-se, educadament. Podem viure en un món capitalista, afinat, diguem-ne, per unes propostes complementàries de voluntat d'equitat. El neoliberalilsme, precisament, ens ha allunyat d'aquesta equitat i, precisament, ha acabat amb l'home estalviador (una dèria que ens uneix, per cert). El liberalisme era estalviador i treballador, el neoliberalisme és malbaratador. I cruel. He llegit el teu blog. M'agrada el que escrius. De fet, no segueixo gaires blogs, perquè no són gaire originals. Tú sí.

A reveure

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Jo penso el contrari, que tu sempre has fet més per mi que jo per tu. Potser és que per fer alguna cosa l'un per l'altre només cal sentir-se a si mateix i a l'altre com un amic de veritat. A vegades penso que ets més que un amic; un germà. No ens veiem massa darrerament, és ben cert, però deia Hermann Hesse en "Mi credo" que l'amor o l'estima no cali de la presència de l'ésser estimat, només calia estimar-lo malgrat que no hi tinguessis contacte. Una idea molt difícil d'entendre quan acabes de conèixer una noia de la que estàs apassionadament enamorat, doncs la seva presència física t'és imperiosament necessària. Però amb el temps he aprés a entendre les paraules de Hesse i no està mancat pas de raó.

Per això de Filio, en tinc un munt de discos d'ell, malgrat que no tinc tota la col·lecció completa. Te'ls gravaré, per suposat que sí. El vaig descobrir a través de Joan Isaac, doncs aquest va gravar una de les seves cançons amb el mateix Filio, prèviament traduïda al català, en el disc "Joies robades". També m'he afeccionat massa a ell perquè és de l'escola d'En Sílvio, i, fins i tot, Filio va escriure una cançó expressament perquè Sílvio Rodríguez la cantés amb ell, i així va ser, i la van gravar junts: "Vienes con el sol".

No et poso l'enllaç d'on les pots trobar perquè te les penso dedicar totes dues en un post al meu bloc. I ho faig perquè m'hi surt, clar que sí.

Salutacions amic