dimecres, d’octubre 05, 2011

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (II)

En acabar la taula rodona, la que portava per títol “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”, vaig estar parlant amb una coneguda una estona. Després, al sortir al carrer, vaig trobar-me un company de la Universitat de Barcelona (anàvem junts), la meva dona i una parella de Girona, una mestra i un professor universitari. La conversa anà derivant cap a l'educació i, sense saber com, el senyor professor va començar a atacar els arguments de la meva dona. El professor universitari tenia, per dir-ho d'alguna manera més capacitat d'argument pedagògic, però no més veritat, i anava arraconant la companya. Jo, respirava fons i em prometia restar al marge de la discussió. M'ho vaig prometre com tres vegades. El professor, però, quan més sentia la superioritat més atacava. La cosa s'anava personalitzant i el suposat humanisme feia via ja cap a França. Si hi ha una cosa que no suporto és que algú amb avantatge sobre altres no tingui la grandesa d'esperit de deixar-ho córrer. Encara odio més aquesta actitud quan qui s'imposa no té, a sobre, raó. Així és que quan el senyor professor universitari va dir que la culpa de l'educació la tenien els professors i que teníem una autonomia increïble per a fer el que volguéssim per a millorar-la em vaig veure obligat a intervenir.  Aleshores, clar, vaig esborrar-lo del mapa. Perdoneu la inmodèstia. Potser amb massa vehemència fins el punt que tornant en cotxe vaig demanar-li a la meva dona si m'havia passat. "No", em va respondre, "la situació s'ho mereixia" "no he conegut ningú tan arrogant mai" , etc. No va ser gens difícil, esborrar-lo del mapa. S'havia llegit totes les lleis, però no havia llegit la realitat, ni la coneixia. Havia llegit el llibre sobre Auchwitz de Carles Torner, però no l'havia llegit en profunditat. Tots els arguments que donava no teníen el fonament de la pràctica, només el de la llei, i no sempre. El cop definitiu va ser quan vaig indicar-li que la resistència democràtica només és possible en un règim democràtic i que la direcció d'un centre no està triada pels treballadors, que la llei no impedeix, com als camps d'extermini no impedia, l'abús de poder i que, per tant, essent possible l'abús de poder i l'exercici del poder de forma dictatorial, l'afer de l'educació està en mans dels que legislen i governen. Els professors són, al capdavall, el millor del sistema. I anem fent. Podia jo també, haver-li indicat els mil i un problemes que presenta la universitat i que ell no ha lluitat per a solucionar, però els fins no justifiquen els mitjans i no volia trair, ja n'hi havia prou amb un, l'ètica. AIxí no va bé ni l'humanisme ni la pedagogia.
I més coses. La humilitat és bona, Maquiavel no.

4 comentaris:

Criteri ha dit...

Suposo que m'ha sentit dir que els de Girona són molt ells:)
Per cert que en Ralco de Girona cavalca de nou. Ha enganxat un article on ve a dir que qui és ell per opinar.

Clidice ha dit...

Finalment, però, el pensament crític ha imperat. Si més no en algun bàndol.

Evocacions ha dit...

Sí, Criteri, els de Girona són molt seus. EL meu avi era de Girona i, en lloc de posar-se cinturó, es posava un troç de corda. No sé si perquè era de Girona o per pura pobresa. Quanta raó té el Ralco. Entre censura i censura va perdre molta pistonada. ës el que no suporten aquests egos. No ser el centre del món.
Clídice, no ho sé. Queda pretenciós situar-se en un bándol i ridícul en la'ltre. Són aquests temps incerts...

Evocacions ha dit...

Per cert, perdoneu les faltes del missatge. La velocitat...