Jubilació

Pensar que amb la jubilació comença la vida és com creue en el divorci  com una solució quan un hom no està casat

Dedicat al Maxi

L'escola i Kafka

Si volem entendre l’escola pública actual cal llegir Kafka. Caldre, caldre, potser no cal, però fa bé. En certa manera, Kafka és l’autor que ha descrit, de forma prou metafòrica com per a deixar espai per al pensar, la indiferenciació que s’ha esdevingut entre l’espai públic i l’espai privat.

Perquè una escola pública, què és? És un espai públic o és un espai privat? No ho sé. I la resposta no és tan senzilla com sembla. Diguem, amb Kafka, que és una cova, una cova construïda a partir d’un espai polític legitimat que s’ha convertit en una presó. Perquè, al capdavall, la política educativa pública s’ha privatitzat de tal manera que la pròpia existència de l’educació i el coneixement s’ha transformat en una trampa. Aprendre, avui, és tornar-se un esclau dels interessos econòmics, usar la unillengua i pertanyer a una ment amb sensació de llibertat.

El regne sense

L’economia s’ha esdevingut el regne del treball, pel treball i amb el treball, però sense el treballador.

Graduació a la Facultat de Pedagogia

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé; sí sé, però, que cert  reconeixement, quan no es persegueix, dóna molt de plaer i et fa plantejar si potser no el perseguies una mica. Per què, si no, t’hauria de fer il·lusió?

Divendres vaig exercir de padrí dels llicenciats -són les últimes promocions abans de passar als graus- de les alumnes, i algun alumne ben mudat, de pedagogia de la Universitat de Barcelona. L’acte fou preparat per elles amb col·laboració del Javier. Una graduació molt digne, molt entranyable i molt bonica.

Començà a les sis de la tarda, suposo i desitjo que així fos, perquè jo no hi era: estava encara treballant. Vaig arribar cap a les sis i vint i no podia entrar perquè l'edifici del teatre estava ple de gom a gom. Estava ple i ben calent, tot s'ha de dir, que entre la calor i l'emoció venia amb la camisa més fosca per la par de les aixelles. En entrar feien un discurs (seria el primer?) i just en acabar vaig començar a demanar pas per endinsar-me, com les estrelles de cinema, pel passadís central, l’únic espai que restava sense càmeres de vídeo, ni de fotos, ni persones. En aquell precís instant en que em precipito cap a l’escenari, criden al Jou, agafa el micròfon i faig la meva parició pel passadís, així que no se li acut res millor que saludar-me: "Mira, l'Albert!", diu. Tothom es gira i em mira i jo que avanço fredament, com un tomàquet, fins el meu lloc reservat al costat de l'Héctor. L'alumnat crida i, potser fins i tot aplaudeix que amb la vergonya ara ja no sóc capaç de recordar-lo; si recordo que només desitjo arribar al lloc reservat al costat de l'Héctor i sentir les paraules del Jou, que les portes anotades com correspon en un teatre ple a vessar.

Finalment, després de repartir els diplomes, una copeta al claustre i les fotografies que et van demanant pares i alumnes que per això ets el padrí. M’agafo al Jou i foto, i foto, i una altre foto, i gent que saluda aquí i allà i copa de cava.

No sé que en pensen la resta de professors sobre aquest acte, però puc imaginar que hi ha de tot. Alguns pensaran, “perquè és populista”; d'altres, “perquè aprova molt”. Em giro cap al Jou i li dic. El Francesc s’apropa i ens diu que som padrins perquè tením cabell -lògicament ell en té molt menys- perquè som joves, i perquè fem bé les classes. Tot som, però, suiposicions, clar, sobre les classes i sobre la joventut. 

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé.

La vaga del 8 de juny i la mala educació

Voldria fer un breu apunt. Sempre deixo aquestes breus notícies sense fer perquè no són ben bé un text. Avui, però, no puc deixar d'escriure, per ràbia i per indignació. Ahir vaig anar a la manifestació i vaig portar els nens perquè sàpiguen què significa defensar els serveis públics i no com altres treballadors de matins de TV3 que defensen altres interessos. Arribava tard, així és que ens vam posar al capdavant de la manifestació, justament on un grup de jubilats de CCOO desplegaven una pancarta. Entre sorolls, xiulets i crits no sentíem a qui parlava des d'un cotxe amb un altaveu ben potent. Què passa? Què passava? Doncs que els jubilats incomplíen la normativa: al davant van els representants sindicals. Això era el que explicava un representant de no sé què als jubilats. Un estava molt emprenyat i estava al meu costat.  Nens i iaios no fan mala pinya en qüestió de passar de protocols. 

Pressionats per la intelligentsia, finalment van deixar pas al Sanedrín. L'emprenyat, al meu costat, i jo desbarrant contra comissions per la manca de tacte i per la normativa. "Així són les coses" vaig sentir dir a un de l'organització. Efectivament, li explicava al meu nen, així són les coses i aquestes actituds d'aquesta gent són les que provoquen els que ens està passant, perquè comissions ja no defensa els treballadors. Això ho feia una mica ja amb mala llet i envoltat de comissions per tot arreu. Vaig agafar l'enganxina que portava i vaig trencar la part del sindicat. 

Semblaven bones persones els jubilats. Segurament havíen cregut en el seu temps en la justícia sindical . Poc temps després, va passar el cordó de seguretat i un senyor de l'IAC va empènyer precisament el jubilat emprenyat, el va empènyer de mala manera, i el jubilat es va empipar molt. Lògicament. I allà vaig sortir jo en defensa del jubilat explicant que el senyor de seguretat havia actuat de mala manera i sense educació. La situació però es va resoldre donant les culpes al jubilat a qui altre membre de l'IAC l'intentava tranquil.litzar. Jo no, jo els vaig dir que aquesta actitud de comissions és la mateixa que la del govern amb els sindicats i que el senyor de seguretat era un maleducat. Tot és u. I CCOO ja no representa cap idea que no sigui subvencionada. Ni ens cal.

Ensenyament i control de qualitat: Al loro

Escriu l’home que mira sobre “Ensenyament i control de qualitat”. Certament el pedagog no és una figura que admiri gaire el senyor Ramon, com tantes altres persones. A més a més, les seves queixes habituals,-no siguem més papistes que el Papa-, sovint tenen una bona base perquè hi ha tota una pedagogia oficial que fa esdevenir ridícula tota l’altra pedagogia que no ho és. I per això sorprèn que l’home que mira escrigui sobre control de qualitat, perquè és aquest un concepte d’aquesta pedagogia ridícula, si més no de la manera en què la pedagogia oficial i oficialista ha entès i aplicat el concepte de qualitat, com si les persones fossin portes de l'Ikea. Essent l’home que mira filòsof, és a dir, amant de la sabiduria, i demòcrata, li deixo un comentari sobre el que diu; un comentari educat, en clau de pregunta més que d’afirmació, i el censura. Em quedo estranyat. Perquè esborra el comentari? Em sento decebut per l’admiració que tinc de la filosofia i de la gent que s’hi dedica, no pas per sentir-me menysvalorat.
Ens explica que havia afirmat el 1996 que “per millorar l’educació calia fer públics els resultats acadèmics dels Instituts i les Escoles catalanes”. Opinió. Doxa. On són les investigacions que demostrin això?  Considero que és una errada. Opinió, la meca ara. Doxa, també.  Veiem: si ets estudiant i et publiquen la nota en la revista del teu barri, en la teva televisió local, en pancartes: “L’Albert ha tres un 6,6 en Metodologia de la ciència”, o pitjor, “Animeu a l’Albert que l’ha cascat en Metodologia de la ciència”, em farà millorar? Doncs, no. No necessàriament. Però és que, a més a més, diu que  un hom té “el dret a saber si l’escola dels meus fills és de qualitat és democràcia” i s’equivoca (cosa que no li deia, només li preguntava). I és que, si volem millorar l'educació hi ha mil coses abans que centrar-se en la publicitat dels resultats, un fet que faria un pas enrera. 

Les escoles que tenen “millors resultats” són de “més qualitat”, afirma. Errada greu, perquè no és així. Què vol dir resultats? Els únics resultats a l’escola són les notes? No, això és valorar amb instrumentalitat exclusiva i parcial. La formació humana (us recomano el documental sobre una escola japonesa “Pensar en els altres”), la felicitat, l’amistat, el sentir-se valorat, tambe són resultats, o no? Confondre els resultats amb els acadèmics és senzillament no entendre l’escola i robar-li allò que de millor ha tingut la millor escola. Un exemple ràpid: separar nois i noies en les escoles millora els resultats. És la mateixa errada, com si l’escola només fossin notes d’examens (ara recordo que un dels assassins del rols era un bon estudiant de Físiques, o una contra de La Vanguardia on es deia que les notes per sí soles fan males persones)
D’altra banda, el fet de publicar els resultats fa que l’escola es preocupi més per la publicitat, per allò que es mesura, que pel fet de fer millor l’escola. Per cert, la publicació de resultats ja es fa en les notes de la selectivitat, i quina han estat els resultats? Doncs que vagi a selecivitat una petita part de l'alumnat, amb la intenció de obtenir uns bons resultats. I parlo des de la meva participació en la “Comissió de qualitat del meu centre”, no pas des de la posició de qui, estant en desacord, se’n desentén. Quan un hom té necessitat de ser millor que  l’escola del costat, comença a preocupar-se més per qüestions d’imatge que no pas de l’educació. És llarg d’explicar, però fàcil de veure en la feina diària.
Per finalitzar, perquè podríem parlar molt i m’agraden els missatges curts, us posaré un exemple sobre els resultats, un exemple que, per aquestes casualitats de la vida, em va deixar l’altre dia un alumne en pràctiques, un alumne ben preparat i crític. Publicada  a “La Voz de Almería”: “Educación da tres puntos por dejar en blanco un examen en las pruebas sobre el nivel educativo”, és a dir, que, d’entrada si un alumne obté un 7 i altre un cero, la mitjana serà de 5 (perquè un 0 és un 3). Tothom del gremi sabem com es falsegen els resultats acadèmics quan s’entén el fracàs escolar no com un no saber sinó com una nota.

Finalment, l’home que mira deia “Cada any a França els diaris publiquen els rànquings i no passa res que no tingui remei. Avui mateix surt al Monde le palmares dels lyceés, sense cap problema.” És el típic argument tan ridícul com la ridícula pedagogia mateixa: a Europa ho fan, o a França.

Altre final de trajecte

1. S'ha acabat un curs. Un altre curs. Un altre curs dur. Per a mi ha estat una mica com un any sabàtic perquè necessitava "descansar", i m'he deixat anar. La sort, per tant, ha estat dispar. Unes classes m'han sortit molt bé, d'altres regulars. També, clar, he tingut alumnes oberts i alumnes tancats, com la boa del petit príncep. Massa classes, al capdavall. De totes maneres, d'aquest curs m'en vaig amb uns articles per escriure sobre el poder i sobre la resistència; sobre Ferrer; sobre Darwin, i més de 800 aforismes inventats. Perquè sóc professor, però abans que res sóc persona i necessito els meus espais i ser quelcom més que la feina, perquè qui és només la seva feina finalment no és res (mira, un altre aforisme)

2. L'any vinent, però, serà de dedicació total i absoluta recuperant il.lusions i forces.

Enguany els alumnes van tornar a convidar-me a participar a les Jornades de Pedagogia. Vaig declinar la invitació per impossibilitat horària (i cansament). Però estic molt agraït perquè els alumnes no conviden tothom.

3. També m'ha fet molta il.lusió que m'hagin convidat com a padrí a la festa de graduació de la Universitat. És un orgull per a mi i allà estaré fent petons i donant la mà.