dilluns, de juny 29, 2009

El temps fuig

El temps fuig. Sovint fuig el temps en línia recta; i nosaltres, policies de l'absurd, sortim a la seva recerca i anem a capturar-lo, de forma incansable i ràpida. Insistint, insistents, constants i vells, acabem per retrobar-lo. El mirem i no el reconeixem, perquè ja no veiem prou bé i el temps s'ha tornat un infant. Cada vegada més petit, es trasmuda, fins que desapareix, com nosaltres.

3 comentaris:

Criteri ha dit...

Això diria que és quasi poesía metafísica. Olé! Suposo que t'ha estat laboriós escriure-ho. Sobre el temps per això em sembla que no s'ha dit ni se sap tot. I em refereixo als científics. També als poetes.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

apA, EXAGERAT! EL temps és un tema que dóna molt de si. VAig veure un redes, on s'argumentava que el temps no existeix. Sobre el temps mai es dirà tot, però el temps ho dirà tot de nosaltres. LA vida és així. De veritat t'ha agrdat?

Dídac Arnau ha dit...

Ei Albert, un comentari que no te a veure amb el post:

Donant voltes per la web he trobat aquesta pàgina:

www.antroposmoderno.com

hi ha textos interessants i en algun fins i tot hi ha alguna referencia al Jorge Larrosa, a més, segur que la teva contribució serà molt ben rebuda!

Fins aviat!