El futbol és política (per sort)

Ja ho vaig dir fa un temps: el futbol és política. Alta política. Altíssima política. I és tan alta política perquè mentre que en la desastrosa política de partits (espanyols i catalans) la falsedat i la hipocresia ens apropa a la manera de fer política de les pitjors dictadures, en el futbol la política, en el sentit pristí, apareix cartesianament (de forma clara, per tant, i diàfana). El futbol és la política sense engany. 

Així, caldria tenir present que els clubs de futbol són partidaris de formes de govern, de maneres de fer política. No es tracta, evidentment, de polítiques de partit, sinó de formes de governar. En aquest sentit, el Barça i el Reial Madrid són paradigmes de govern que lluny de ser similars representen dos pols oposats. Mentre el Barça representa el liberalisme, el Madrid s’ha apropat clarament al neoliberalisme. I no és, no sigueu ingenus ni us deixeu manipular, que uns –el Barça- siguin antics i altres –el Madrid- siguin moderns, no. És tracta de que el liberalisme, en la seva forma més comuna, sempre ha tingut present les conseqüències ètiques de les seves polítiques; el neoliberalisme, en la seva forma dolça –encara i per poc temps- ha vinculat la política al Déu economia i a la Deesa èxit  El liberalisme ha estat sempre controlat per la religió (santa i imperfecta religió) que, si és cert que ha fet mal en el món, ha estat capaç de fer molt bé i, sobretot, controlar que el mal fes del món la seva masia. També socialisme i l’anarquisme, en les versions socials i no polítiques han col.laborat a que el món fos una mica millor. Anorreats els murs ideològics, pels propis partidaris, la injustícia no té més fre que el propi cansament. 

No ens estranyi, per tant, que atorga tot el poder, el poder absolut, el poder sense control, a un entrenador esdevingui una forma de generar injustícia. El Madrid ha funcionat com un neoliberalisme esportiu i els resultats estan a la vista. En tres anys i un munt de despesa, els resultats han estat pèssims. Els resultats esportius, però encara més els socials i els culturals. La tancada a Antón Meana ha estat només una mostra d’una acció d’un club en caiguda lliure, caiguda cultural, caiguda ètica, caiguda social.

Quan un club només es mou per l’èxit a qualsevol preu, comença ja per perdre: perd justícia, perd ètica. Volent guanyar a l’etern rival, comença per perdre. El liberalisme, per contra, el de Tito Vilanova, genera simpatia, fa gols, fa estimació, fa cultura. Encara que es perdi, com es va perdre l’any passat, no anorrea el club perquè sempre ha guanyat en cultura, en educació. Una llàstima: llàstima el periodisme seguidista (en massa, excepció feta de Garcia Caridad, gran periodista de la vella escola, i algun més, pocs) construït sobre les pedres de l’odi al rival, i no per l’amor a una idea; llàstima pels diners gastats en èxit improductiu. Sigueu neoliberals: el Madrid mostra el camí.

Essent feliç

Porto una temporada apartat del blog, del meu i dels que habitualment llegeixo, per raons diverses. La principal és que no disposo d’ordinador de sobretaula des de fa més d’un any. Ja sé que sembla una tonteria. No em decideixo a gastar diners en una porqueria. Tota la meva vida havia treballat amb Macintosh (era becari d’un aula d’informàtica a la universitat); després vaig col·laborar en un Laboratori de Mitjans Educatius. Quan vaig passar-me al PC (greu però barata errada) el desànim ja ha estat absolut. Dintre de poc, però, ja me’l compraré. 

Una segona raó ha estat que m’he posat a preparar un article sobre els camps d’extermini. M’havien proposat escriure sobre temes que “domino” però jo vaig proposar un que començava quasi de zero perquè tenia una idea. Jo estudio per propi interès i escrit sempre per gaudir. No sabent escriure literàriament, em dedico més a les idees. A més a més sóc professor d’Història del Pensament (aspecte que en el blog no conreu gaire). 

A les raons anteriors li haig d'afegir una decisió de dedicar més temps simplement a la felicitat (a la parella i a córrer). I en sóc de feliç. En sóc molt. I, a més a més, en sé ensenyar a ser-ho. Els que se m’apropen, i volen, poden aprendre a ser feliç. Perdoneu la manca d'humilitat. No dir-ho no seria just. 

En la mateixa línia, he estat estudiant per l’article i dedicant-me a les classes en profunditat. I quin curs! M’han sortit molt bé! I sento una immensa alegria dels resultats i la dignitat que m’atorga: estic fent la feina molt bé. I aquest post és un premi que m’atorgo com a resposta al meu esforç. 

A més a més, fa un temps vaig escriure un article que va ser el més llegit de la revista en el 2010. Encara aquest 2012 està entre els més llegits. I un altre, en una altra revista també està entre els més llegits del 2012. I estic profundament feliç, malgrat no siguin res excepcional, la veritat, perquè no he disposat de gaire temps per a treballar. I jo penso que vosaltres, els que llegiu el blog també en sou responsables per la vostra atenció i tot el que aprenc habitualment de vosaltres. Com dels alumnes. Com dels amics. Com de l’atletisme. Com de la família.

Les mentides de l'ambició

Aforisme: Hi ha qui està més preocupat en vendre la mentida que en regalar la veritat.
Comentari: Posat a ser ambiciós, té tota la lògica: de la venda es treu un rendiment personal; de l'altruisme, no.

Aforisme derivat: Menteix perquè és ambiciós; no és ambició perquè menteix.

Revolucionari

El subjecte neix sanament revolucionari. La símptoma de l’emmalaltiment es troba en deixar de ser-ho.

La civilització de l'espectacle

Voldria escriure de molts temes, però estic entestat en viure i la intensitat d'aquests mesos m'ho ha posat un xic difícil. Aquestes vacances, a més a més de viure, he estat llegint bastant: La era del vacío de Gilles Lipovetsky -una obra que fa magistralment honor al títol- que volia llegir per una qüestió estrictament professional i  La civilización del espectáculo, un assaig (?) de Vargas Llosa, entre d'altres (Kafka, Reverte, Martel). Podria fer un munt  de valoracions positives i negatives, però en la xarxa en podeu trobar algunes i jugar a veure si són o no encertades. El més important és que el llibre del premi Nobel, en general, fa honor a la banalització de la cultura de la que parla. Sense adonar-se, clar. Frívol en general i frívol en concret, però bastant interessant. La valoració que fa de Michel Foucault és força inculta. El titlla de postmodern i d'estructuralista. "Los filósofos libertarios como Michel Foucault", diu (p. 86), aplicant un estereotip a u  filòsof que va pertànyer al Partit Comunista Francès i que es va desvincular. No li haurien de tenir en comte a Vargas Llosa que es refereixi a Foucault fent referència a que "frecuentaba los baños gays de San Francisco" perquè seria acudir a l'escàndol propi del periodisme de la societat de l'espectacle, però Vargas Llosa no hauria de sentir-se afalagat per aquest comentari més propi de la bàrbara incultura que de la "alta cultura" que troba (i trobem) a faltar. El llibre de Vargas Llosa paga la pena malgrat ell (no debades es diu Llosa) consideri que tot el divertit és superficial i el seriós avorrit.

 Malgrat tot, m'interessa ara copiar una cita que pot il·luminar algun "filòsof" (amb què poca cura utilitzem les paraules!) que afirma que estudia més del que estudia perquè si estudiés tant com diu fora millor persona. Sí, efectivament, la cita versa sobre l'obsolescència del coneixement i encara dubto en escriure-la perquè a partir d'ara perdrem el plaer de sentir afirmar, bàrbarament, que és inútil fer una tesi doctoral sobre un filòsof d'un corrent quasi extinc:

"Las ciencias progresan, como las técnicas, aniquilando lo viejo, anticuado y obsoleto, para ellas el pasado es un cementerio, un mundo de cosas muertas y bsuperadas por los nuevos descubrimientos e invenciones. Las letras y las artes se renuevan pero no progresan, ellas no aniquilan su pasado, construyen sobre él, se alimentan de él y a la vez lo alimentan, de modo que a pesar de ser tan distintos y distantes, un Velázquez está tan vivo como Picasso y Cervantets sigue siendo tan actual como Borges o Faulkner" p. 73

El còmics

Els polítics són els còmics de la tragèdia del govern

Prediccions per al futur 2012. L'educació (II)

(Després de veure com es va acomplint una per una les prediccion, donem una nova entrega)

L'educació.

Predicció 3. Impuls a la idea de que el millor és tenir els fills a casa en lloc de portar-los a l’Escola Bressol. Adobarem la idea amb un parell de preguntes, i dos o tres tertúlies, sobre les conseqüències funestes d’anar a escola tant tempranament i amb un parell de notícies sobre lo malament que ho fan les i els mestres d’infantil. Cágate lorito!

Predicció 4. Baixada de la qualitat educativa proporcional a la seva propaganda. Professorat mal pagat de manera que només es dedicarà a l’ensenyament (públic, clar) aquells que no trobin feina d’altra cosa. Les privades coparan, no com ara, el millor professorat (que serà, per fer-nos una idea, el pitjor del que encara existeix ara). Això sí que és un encanteri flipnat i no els que feia Harry Potter.

Predicció 5. (Feia temps que la tenia escrita i ara resulta que a  FP es pagarà una matrícula de 360 euros, quota de material apart). Les escoles i instituts públcis seran bàsicament finançats pels propis usuaris. Se li continuarà dient Ensenyament públic i direm que és obligatori i gratuït.

En agraïment a Emili Teixidó (r)

Avui, 19 de juny és el meu aniversari. I si ja no m'agrada massa celebrar-ho, a sobre traspassa Emili Teixidor. Una desgràcia. Però, no obstant, permeteu-me que recordi una anècdota amb el ja famós autor de Pa Negre. El vaig conèixer de la mà d'un professor de l'escola que ens feia català i es deia Trias. Ens alliçonava (i com li he agraït sempre) sobre la necessitat de llegir. I, en el meu cas, va tenir un bon èxit. Del seu indiscutible gust i consell literari vaig llegir-me L'Ocell de Foc, un llibre que em va agradar molt i que també ha llegit ja el meu fill gran. Després vingueren obres d'altres escriptors d'entre els quals Josep Vallverdú em va permetre delejar amb Trampa sota les aigües.

Un dia, essent jo estudiant universitari de doctorat, vaig participar en un seminari magnífic sobre literatura i pedagogia. Un dels dies, precisament, vam convidar a Emili Teixidor. La xerrada va resultar del meu agrat així que en acabar vaig anar a parlar una estona amb ell i a felicitar-lo. La xerrada es va anar animant de manera que li vaig reconèixer que algunes de les seves obres m'havien entusiasmat com, vaig dir-li, "L'Ocell de Foc" i "Trampa sota les aigües". I no, no em va decebre; simplement va mirar-me, va somriure i va dir-me: "Això li hauries de dir també a Josep Vallverdú". Tenia raó. El silenci, amic i amigues és, certament, una virtut. Descansi en pau Emili Teixidor.

Gregor Samsa o la metamorfosi dels professors

Quan sento parlar del professorat recordo sovint aquestes paraules de Primo Levi; cada vegada que em sento maltractat professionalment pels polítics de torn recordo aquestes paraules de Los hundidos y los salvados de Levi y, clar, també recordo aquell aforisme del maig del 68 que deia que "Tots som jueus alemanys". Quan us vulgue adonar ja no tindreu escoles, sinó presons; quan obriu els ulls ja no veureu professors sinó arreu veureu Gregor Samsa.

"Humillar, hacer sufrir al era su oficio de cada día; no pensaban en ello, no tenían segundos fines: el fin era aquel. No quiero decir que estuviesen hechos de una sustancia humana perversa, distinta de la nuestra (sádicos y psicópatas los había también, pero eran pocos), sencillamente habían estado sometidos durante algunos años a una escuela donde la moral corriente había sido subvertida"…" el trabajo podía, por el contrario, convertirse a veces en una defensa. Era así para quienes, pocos en Lager, conseguían insertarse en su propio oficio: sastres, zapateros, carpinteros, herreros, albañiles. Éstos, al encontrar su actividad habitual recuperaban, en cierta medida, su dignidad humana. Pero también, era una defensa para muchos otros, como ejercicio mental, como evasión del pensamiento de la muerte, como manera de vivir una jornada; por lo demás, es un hecho conocidos que las preocupaciones cotidianas, aunque sean penosas o fastidiosas, ayudan a apartar la mente de amenazas mayores pero más lejanas". … "la ambición del está tan enraizada en uno que empuja a hacer bien hasta los trabajos , nocivos para uno y par los suyos, hasta el punto de que hay que hacer un esfuerzo consciente para hacerlos ". LEVI, Primo. Los hundidos y los salvados,Personalia de Muchnick Editores, Pàgina 105.

Graelles d'avaluar

Quan vaig començar les classes de Sociologia de l'educació vaig "inventar" un sistema per a corregir exàmens "subjectius". Agafava un tema i apuntava per cada aspecte parcial del tema que abordava un número; per exemple: Bourdieu i Passeron (1), La reproducció (1970) (2), violència simbòlica (3), Explicació de la violència simbòlica (4). A l'hora de corregir els exàmens, apuntava a la part superior el número d'allò que no s'havia citat. Quan un alumne/a venia a reclamar i mirava l'exàmen, flipava, ajupia el cap i ja directament preguntava què havia de fer pel setembre. Era un sistema útil  i ràpid de corregir. Però, tret d'aquesta mania, odio les graelles per a avaluar. Les odio tant que quan veig un pedagog amb una graella (o l'excel) ja no m'en refio, ni del pedagog ni de l'excel. I n'hi ha una pila que s'estimen més les graelles que el sou o els alumnes. Tinc un prejudici, potser. Quan tiren de graella ja penso que és un "pedagog al servei del que hi ha". Molt sovint un pedagog que s'estima més la graella que la justícia de l'avalaució ("jo no li puc pujar perquè m'ha tret un 6'342). Però la gent té fal.lera per aquesta pedagogia oficial i aquesta avaluació totalment deshumitzada. Trobo poc professional avaluar amb graella perquè tot el que es pot avaluar amb graella és, quasi sempre, allò que no és verament essencial. A més a més, fixeu-vos que les graelles, per sol fer de ser graelles i estar fetes per qui te les proporciona (fetes o seleccionades), ja tenen garantida la qualitat que, d'altra banda, no han demostrat. Són positivistes i es pensen que són l'hòstia. Saben dues teòries, i es pensen que ho saben tot. Els manca humilitat perquè no surt a la graella.

Aporia: Si les graelles serveixen per a avaluar, necessitem una graella per avaluar la graella d'avaluar. I ja podeu continuar fins a cansar-vos que torna el futbol.

Signatura amb personalitat

L'altre dia, al dentista, el fillet practicava la signatura que haurà de tenir. Vaig recordar quan jo mateix assajava la meva, fa una pila d'anys, i vaig explicar-li que amb el temps canvia; de pas -no ho hauria d'haver fet- li vaig interpretar la que estava fent i, en aquell precís instant, inventava una teoria: si quan canviem nosaltres canvia la signatura, si canviem la signatura ens modificarem nosaltres: "escriu el nom més amunt per a tenir més confiança en tu mateix", "La línia aquesta allargar-la més a la dreta per ser més optimista en el futur", "fora la melangia, no perllonguis tant la línia cap avall". Em va ensenyar un filòsof en un sopar a interpretar: se'm dona molt bé. Ja en el cotxe li vaig explicar que havia passat un aforisme i que l'havia caçat:

"Molta gent ha dedicat més temps a inventar-se una signatura amb personalitat que a la personalitat mateixa.Signatura amb personalitat "

No hi ha reconciliació

No hi ha reconciliació entre Castella i Catalunya. Mentre els catalans diem “u”, els castellans s’apressen a dir “u-no”.

Els experts de CIU en educació, on són els millors?

Rellegint les notes de Bauman per a un article que estic constuint, em trobo amb una cita molt interessant sobre la burocracia; en certa manera respon a la mania que tinc de destacar la part negativa de l'acció. Hi ha gent, no ho dubteu, que s'estaria millor sense fer res, quietets, perquè cada vegada que es posen a treballar fan una destrossa. O no? Sense formació científica, dedicats només a l'argumentari polític, pensen que tot és igual. La ignorància és aventurera.

“La simple existencia de un cuerpo de expertos en la cuestión judía proporcionó un determinado impulso burocrático a la política nazi. En 1942, cuando ya se estaban produciendo deportaciones y asesinatos en masa, aparecieron decretos prohibiendo a los judíos alemanes que tuvieran animales domésticos, que les cortaran el pelo peluqueros arios y ¡que recibieran la insignia deportiva del Reich! No hacían falta órdenes superiores para que los expertos en la cuestión judía siguieran inventando medidas discriminatorias, lo garantizaba la simple existencia de la función”.BAUMAN, Z. (2008). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur, p. 38-39 (és una cita d'altres). Ondia, com els consellers d'educació! Jodeeeeeer......

Els experts em persegueixen. Aquí, per exemple.

Per una indignació primaveral

El cansament de la primavera. La primavera és per a animar-se, un moment per a deixar que la vida esdevingui realment líquida i ho envaeixi tot, com la insolidaritat i l'estupidesa política. La primavera és la vida, és el maig francés, la primavera de Praga, el 15-M,  la primavera àrab i alguna amiga ja oblidada. Jo, en canvi, a la primavera em sento envaït de la nostàlgia del vent de la tarda de maig. Al capdavall  "Som habitants d'un món en descomposició que és, com sabem, el nostre destí". I és potser per la primavera que els únics que oloren bé en aquest món en descomposició són els indignats; la resta, quin contrasentit, s'haurien de rentar el cervell: quina aporia, quina aporia.

Prediccions per al 2012 (Educació)

L'educació.

Predicció 1. Eliminació de la idea de la importància d’estudiar a la Universitat. Prèviament s’apujaran molt i molt les taxes per tal de convèncer els escèptics, i pobres, de la inutilitat dels estudis universitaris. Aquesta és la manera clàssica en què les classes benestants s’han reservat els millors llocs de feina. Funciona, i el que funciona no cal canviar-ho.

La primera predicció ja s'ha acomplert. Com sigui, la pujada de taxes no s'aturarà aquí. Continuarà.

Predicció 2. Instauració d'una taxa de serveis contractats en Escoles Bressol, per trams. Portar els infants a l’escola bressol costarà un preu bàsic. Cada servei suplementari s’haurà de pagar a part. Canvi de bolquers vol la senyora? 10 euros; treure els mocs vol el senyor? 3 euros més. Vol que li diem pel nom o bé pel número? Pel nom? 2 euros. Vol escola amb activitats o sense? Matí i tarda, o només matí? 30 euros. Les famílies més humils, quan ho necessitin i s'ho puguin permetre, contractaran el bàsic. La igualtat d’oportunitats se’n ressentirà. Cava i coca. Per les classes altes serà una bicoca.

Tele alumnes

Cal ser professor per a saber-ho; ser professor i fer classe. Començava a explicar com es fa un “genograma” que és una d’aquestes coses rares que alguns professors expliquen. A mi, és cert, se’n dóna bé explicar, per moltes raons, però aquesta no és la qüestió. O potser sí. Essent una qüestió tècnica, i que es pot fer avorrida, començo escrivint a la pissarra (encara hi ha pissarres en els centres): “Examen”. Se senten veus: “Albert, l’examen és el dijous”. Continuo girat d’esquenes, amb un enrenou creixent, sense descurar, clar, la meva reraguarda. Podria rebre un atac mortal en qualsevol moment. “Examen de genograma”. “Com? Si no has explicat com fer-lo!”. Efectivament, no he explicat res encara. “Bé, doncs ja sabeu, a prendre apunts, que quan acabem la teoria heu de fer el vostre genograma i entregar-lo. No el llegiré, només miraré que estigui bé”. Objectiu complert: tothom en marxa. “La dona es representa amb un cercle; l’home, amb un quadrat.” Les típiques bromes sobre els gais i lesbianes. M’avanço: “No, cercle i quadrat només el reservem per a representar Lady GG”, ja m’enteneu. Cada vegada que intento explicar quelcom, hi ha una pregunta. “Això ho explico després” I continuo: “Si estan casats...” M’interrompen: “Com s’anota un divorci?” I així. És la llei de la televisió. No saben esperar. Acabada la classe, estic esgotat, derrotat. M’ho he passat bé i els alumnes també. Penso: “Potser no m’agrada ser professor, potser, al capdavall, qualsevol feina la faria amb aquest estil. I m’enrecordo del meu admirat. Artur Martorell, de Tossa de Mar, de les colònies... Treballant a l’Insitut Municipal d’Educació, Martorell va fer una gran biblioteca en els foscos anys del franquisme. Massa biblioteca, massa feina i massa ben feta. Per a castigar-lo (la maleïda censura dels llibres que posava a l’abast dels seus lectors) el van enviar al negociat de cementiris. Però Artur Martorell continuà, ara en la grisa feina d’acompanyar els morts, fent el que calia més allò que no calia amb les màximes ganes i la més gran il·lusió. I, per desgràcia meva, vaig llegir la seva història. I ara ja no sé si m’agrada fer classe o és una actitud de respecte la que em mou i em captiva.

Teoria o pràctica?

Un tal Juanma intervé, assenyadament, en els comentaris demanant més acció, més praxis, i menys teoria. I la reposta és llarga, llarga i llarga. La teoria sempre il.lumina la pràctica, sempre. Se m'acudeix una cita de Paulo Freire, però la deixem per un altre dia perquè és massa actual. Anem més lluny, anem a Quevedo i actuem com si d'un aforisme es tractés: res d'interpretació. Pura textualitat. Gran Quevedo. Un altre dia la resposta amb Cioran.

Las leyes con que juzgas, vil cohino, [oh Batino! ala versió publicada de Quevedo]

menos bien las estudias que las vendes;

lo que te compran solamente entiendes;

más que Jasón te agrada el Vellocino.

El humano derecho y el divino,

cuando los interpretas, los ofendes,

y al compás que te encoges o la extiendes,

tu mano para el fallo se previno.


No sabes escuchar ruegos baratos,
y sólo quien te da te quita dudas;

no te gobiernan textos, sino tratos.

Pues que de intento y de interés no mudas,

o lávate las manos con Pilatos,

o, con la bolsa, ahórcate con Judas.

Arturo Pérez Reverte (1998). El sol de Breda. Madrid: Alfaguara, p- 58-59.
PD. No fa referència , al comentarista, sinó a la realitat de la pràctica actual, de asuntos falta, com diria Bécquer, de més teoria.

A veure si tinc temps i reprodueixo el que m'ha escrit una doctoranda japonesa, que té el seu interès.

Literalitat

L'ordinador és un menjar auri

Cioran i el pensament propi

Mai en la vida hem viscut en un món més desorientat que el nostre. Mai. I, perdoneu l'afirmació, mai tant i tants han pensat que eren lliures i que pensaven autònomament. Mai els homes han cregut tant en la seva independència, mai hem conegut tant egocentrisme i niciesa. I aquesta manca d'independència rau principalment, o potser caldria dir "s'expressa", en l'elaboració d'un pensament "propi", unes idees elaborades al marge de la cultura, al marge del contingent de llibres i d'estudis, però en connexió permanent amb el propi jo. Mai. com en els temps actuals, ha estat tan difícil reconèixer la veritat allà on ha pogut aparèixer; mai ha estat present tant el relativisme egocèntric ("ésser relativista en allò que ens interessa"). La tasca urgent del nostre món serà estar en la veritat i, segurament, estar sols. Hem inaugurat la era de les veritats inútils.

"En los tiempos antiguos, había el miedo al fín del mundo -algo que iba a llegar-, pero ahora el apocalipsis está ya presente, de hecho, enlas preocupaciones cotidianas de todo hijo de vecino"  CIORAN, E. (1996). Conversaciones. Barcelona: Tusquets.

Foucault i la crítica

Extrec, i pel mateix preu descontextualitzo i tradueixo, unes afirmacions de Michel Foucault. Amb la boca petita ho dic, perquè citar Foucault es retratar-se massa. Però les seves paraules serviran per a, torno a descontextualitzar, sanar-me: “En allò que a vosaltres es refereix (…) no sabeu raonar. Pitjor encara, sou perillosos per a nosaltres i per a vosaltres mateixos, excepte que, com nosaltres, no vulgueu trobar-vos un dia patint una justícia que dorm sota les seves arbitrarietats. També representeu un perill històric. Doncs una justícia té el deure d’interrogar-se sempre sobre si mateixa, tal volta com una societat que tan sols pot viure de la reflexió i de l’acció que exerceix sobre sí mateixa i les llurs institucions”. És per aquesta i altres raons que sempre els dic als meus alumnes que jo he vingut, sobretot, a criticar tot el que pugui. Intentem ser justos, però critiquem. Que criticar, amb arguments, no és fàcil. Que criticar és molt saludable. I que és el primer pas en el canvi i en la transformació.

PD. Inventem un aforisme (no gaire bo): Només molesta la crítica a qui se sent retratat i és per això que no suporta al criticaire.

Retallades o Mentides

Les ideologies passen de moda. Potser. La historia s’acaba. Potser. Però el feixisme, en el que té d’essencial (la divisió i tractament dels homes entre homes i animals-homes), perdura. Mentre quedi una sola possibilitat de separar l’home de la seva dignitat, el feixisme farà acte de presència, amb la seva grandiloqüència i espectacularitat. I prendrà la forma de la excepcionalitat, de l’acte per al bé dels altres. Però el "mal necessari" és, sens dubte mal, però no ens convencereu que era necessari. L'economia pot ser ciència, però la vostra economia és ideologia.

"“El círculo diabólico de las medidas fascistas permitía “crear deliberadamente unas condiciones y estados de excepción intolerables y luego utilizarlos para legitimar medidas todavía más radicales” 

BAUMAN, Z. (2008). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur, p. 223 Sobre una cita de Helen Fein.

Maneta del Real Madrid al Betis. Aforismes

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). El Madrid va fer dues manetes al Betis.

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). Xavi Alonso i Sergio Ramos una cada un al Betis.

Messi va fer una maneta al Bayern Leverkusen; Xavi Alonso i Sergio Ramos en van fer altra maneta al Betis.

No seran les últimes manetes

Als que no sou infern

A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve. 

 "I en Polo: 

-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo, (1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.

Prediccions per al 2012. La política (3)

La política

Predicció 5. La reforma laboral. Feta amb l’excusa, i mentida, de millorar el nombre de llocs de feina només tindrà efectes de desigualtat. No es crearan llocs de feina en el seu conjunt, sinó tot el contrari. La reforma laboral només té un sentit: atorgar als cobdiciosos tot allò que desitgen. En món s’animalitzarà.

Aquesta predicció és totalment errònia com es desprén de mirar els estudis sobre desigualtat. El fet que s'hagi ampliat molt la diferència entre el 20% més ric el més pobre és obre exclusivament dels "radicals". Les polítiques sobre igualtat estan totalment encertades, clar que sí!

Predicció 6. La llei. Cada vegada apareixerà més clar que la llei està feta amb l’objectiu d’oprimir les classes més desafavorides i, de retruc, per a castigar a tots aquells que, sense ésser classe desafavorida, recolzen la idea d’aconseguir més justícia social. Els escàndols en les sentències no afectaran la vida moral perquè la via i la moral hauran desaparegut (i se’ns acudeix algun exemple recent d’això)

Als estudiants valencians (i no valencians)

"Però és clar, només feia algunes setmanes que eren al Lager, encara no havien après que al Lager no es feien preguntes"
LEVI, Primo. (2008). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62 (una edició de butxaca), p. 207.
Per cert, un dels llibres triats en una edició italiana sobre els deu llibres que més influència han exercit a Itàlia. El vaig llegir al suplement de La Vanguardia dels dimecres.

No s'assembla tot molt al franquisme?

Els Gaudí Goya

Em sembla molt injustes les crítiques a Joel Joan i a Xavi Mira per la gala dels premis Gaudí. No tant perquè m’agradés, que no em va agradar massa, com pel fons de la qüestió: ficar-se amb els polítics és populisme, humor groller. L’any vinent, que la faci un altre a més gloria del govern dels millors, que ha actuat tan responsablement amb les retallades com amb Spanair. La crítica és fonamental en la democràcia. Tota la crítica. Allà hi eren el President, el Conseller, la Terribas... S'esperarien una gran rebuda. No els va agradar. Potser a mi tampoc. Però la gala va expressar el que pensa molta gent. I això jo no sé si és populisme, ni que té de dolent el poble. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Ja veurem com els Goya van d'una altra manera.

Mas-Colell, Barbeta i Spanair

Bé, el tema ha estat estrella aquests dies. Un tema estrella que s’ha estrellat en la misèria de les reflexions. Vull dir, que reaccionem com un ramat; molt de cos i poc de cap. O no? El govern dels millors, amb el millor economista del món, el senyor Mas-Colell ens diu que van “invertir” 200 milions d’euros en Spanair. Invertir? Però això d’invertir no us sona estrany? Un govern és una empresa privada? Sí és empresa privada, per quina raó s’externalitzen serveis? Com sigui, em crida molt l’atenció alguna circumstància d’aquest tema. Té, com sol dir-se, un aire de família.

1. 200 milions són molts milions en una època en la què se’ns parla de retallades de la despesa pública, i es predica la seva necessitat. Una inversió fallida de 200 milions sembla una important inversió i una important fallida. Ha sortir malament. Per quina raó? Era una inversió segura? Relativament segura? Sí, ja sabem, segur no hi ha res a la vida, però quin era el risc que s’assumia amb la "inversió"? Del zero al 10, quin? Se’ns diu que s’havia de fer, però on són els arguments? On són els arguments de pes?

2. Una inversió d’aquest tipus, qui la fa? El govern, o les persones del govern? Un país, o les persones que governen un país? Quin acord hi havia de la classe política, triada democràticament a les urnes? Existia un cert consens? O no existia?

3. Haurien de tenir una llei (aquesta pregunta va dirigida a aquells que com els tertulians de la ràdio, com el senyor Jordi Barbeta, reclamen una “llei de vaga”, com si fos prioriària en el bullent d'Spanair) que fes que aquest tipus d’inversions fossin avalades personalment? Sí, personalment, perquè ja sabem que quan et jugues els quartos dels altres, en època de retallades especialment, és més fàcil minorar psicològicament els riscos. Ningú voldria governar? No, no... sempre hi ha gent disposada a governar.

4. Si es tracta d’una inversió, com s’ha dit, una inversió de país (de quin país i servint a quins interessos?), quines eren les contraprestacions? Què es podia obtenir? De quans diners parlem? A qui beneficiaria aquests diners? Quans llocs de feina es generarien? Quina riquesa en general i com es distribuiria? Em temo que aquestes dades són importants. I em temo que la resposta no seria gaire popular. Potser no tants llocs de feina com pensem, potser no gaire redistribució en els guanys econòmics. Com sigui, això s’hauria d’explicar. I ja que parlen economistes, haurien de demostrar, perquè no es pressuposa, que actuen com a científics i no pas com a ideòlegs. Però respostes a aquestes preguntes, ni una. Ni dels economistes del govern dels millors, ni dels tertulians, "funcionaris al servei del que hi ha", que són, aquests, precisament els funcionaris que sobren.

5. Si el govern ha de ser una empresa, no caldria externalitzar els càrrecs de President de la Generalitat i dels consellers i altres càrrecs? Perdríem democràcia, però quina democràcia perdríem?

Prediccions per al 2012. La política (2)

Una predicció que, si som sincers, és per als propers anys. El treball s'acaba. Desapareix. Caldrà reinventar noves fornes de guanyar-se la vida. Per cert, apart filies i fòbies, la fin no justifica els mitjans, ni per molt famós i poderosos que es sigui es pot passar per sobre de la llei. No ens n'alegrem de la condemna de Garzon,, clar, però ens n'alegrem de la vigilància sobre el compliment de les lleis, especialment per aquells que l'han d'administrar.De Camps, estaen temptats de desbarrar, però crec en l'administració de justícia i respecto els dictamens. La ètica, però, ja és una altra cosa. I en l'ètica Camps ha quedat retratat. Vaja, s'ha passat vint pobles.

La política
Predicció 3. L’atur. Augmentarà dràsticament l’atur, fet que farà augmentar el nombre d’enginyers de l’engany, publicistes i professionals de l’estadística o cuiners de les matemàtiques. No s’aconseguirà enganyar massa ni massa bé. Sí s’enganyarà als “lectors d’un sol llibre” (és a dir, els que elaboren el seu pensament en sintonia amb el que se’ns explica en els mitjans de comunicació, inclosos els periòdics estrangers, of course). Final de la societat laboral i també de la societat de l’oci. Lo “Del paro al ocio” de l’estimat Luis Racionero ja fa temps que ha caducat en la seva veritat. Final de la societat laboral: no recuperarem ni la meitat de l’atur aconseguit, per moltes trampes que fem. Inici de la societat penitenciària. Bé, Bauman ja ha anat donant alguna pista. Poques pistes i molts premis; la relació entre pistes i premis us la deixo imaginar.

Prediccions per al 2012. La política (1)

La política

Iniciem ara, una secció dedicada a la predicció política. Molts i moltes pensaran que això és ciència ficció, més o menys com la cultura que professen. No podent veure la predicció creuen en una cosa tan esotèrica en els temps que corren com la societat del “pleno empleo”. Escoltem la ràdio i veiem que no saben per on naveguen. Llegeixen un llibre d’un venedor de llibres, i no saben per on naveguen, ni ells i l’escriptor del llibre. Aneu a Benjamin, a Bauman, a Rifkin o a Kerouac, però deixeu La Vanguardia com a complement. Començareu a entendre coses. Per això, el senyor Criteri, il.luminat o no, prediu preclarament. Més del que ens pensem.
Per cert, l’altra dia una ex-alumna va venir i em va dir: “Albert, quan l’explicava ala meva parella el que ens deies, se’n reia. Ara, ja no es riu”. I sense tarot; només llegint i fent el camí de l’exili de Walter Benjamin. Lo flipes.

 

Predicció 1. Reducció dràtica dels polítics. Assistirem a un suïcidi “professional” col•lectiu dels polítics. Les pròpies polítiques impulsades pels polítics faran minorar el nombre de polítics.
Comentari. Com és possible? Doncs, fàcil. La resposta en una paraula: egocentrisme. En una altra: xuleria. I encara en altres: falta de formació, d’humilitat, de valors (positius). No tots els polítics ni totes, clar. Parlem d’una tendència. Generalitzem. Però, ja se sap, mana ma majoria, com és natural i fins i tot desitjable.Tothom pensa que és millor que els altres, i que el que els passa als altres s’ho tenen merescut. Això l’anomenem procés d’individualització. Ho dic per qui només té la cultura dels mitjans de comunicació de massa i que, creient-se molt crític, acaba sent un lloro al servei del que hi ha. Procés d'individualització, repeteixo. Al professorat, no cal dir-ho, també ens passa.
Jo diria que Rosa Luxemburgo i Marx ja havien dit quelcom sobre això.

Predicció 2. Les retallades. Les retallades d’allò públic faran que cada vegada necessitem menys polítics dedicats a allò públic, la qual cosa serà positiva pel benestar d’alguns i per desgràcia de molts. Comentari. Algun polític es penedirà quan necessiti un servei que ell ha col.laborat a destruir.

El desconcert de CIU amb la nevada

Bé, estic sentint al senyor Conseller Felip Puig declarant que els centres educatius obriran amb normalitat. Ho diu amb tota la lògica de la lògica. Ah! Normalitat en els centres educatius? Caos és el que jo preveig. Caos, caos i caos. Si es preveu una gran nevada els professors i mestres no es podran desplaçar als centres educatius. Classes sense mestres, sense professors.

Miau, miau.

La millor poesia del segle XXI

Déu, que de petit foren el pare, la mare i la Mobba, on treballava el pare. Per al pare la Mobba també era Déu i per la Mobba el meu pare era un senyor, aleshores. Però ni Déu ni el pare ni la mare van concedir-me el do de la poesia, ni les ganes de treballar-la. El gust de la lectura, sí, me'l va donar la Trini i el Santiago i, abans, el Maxi, que van ser mestres meus. I la capacitat d'emocionar-me on la vaig adquirir, ni en quina pel.lícula. Però, creieu-me, la capacitat de reconèixer la poesia més bonica que s'ha escrit en aquest curt segle que encara vivim. I així, anem passant.

"(...) com si el fet de pagar a diari no servís
com aval per fer el viatge;
aquest últim viatge que no havies contractat."
Impromptu d'hivern. Jordi Gomara

Llegeix-la

Prediccions per al 2012 (4)

La ciutat.

Predicció 7. Biblioteques. També evolucionarà cap el model de copagament (noteu l'estil de la frase). Un euro per llibre en prèstec. El servei s'externalitzarà passant a dependre d'empreses especialitzades que hauran de contractar bibliotecaris o bibliotecàries (depenent del partir que governi) que hagin realizat un curset de trenta horetes (inclòs el transport). Caldrà portar a la biblioteca un casc de miner o d'espeleòleg per tal de disposar de la llum òptima per a poder llegir sense deixar-se les pestanyes.

Si baixa la lectura, baixa el negoci. Les biblioteques esdevindran v(iblioteques) o (b)ideoclubs.

Nota. Algú (una) s'ha preguntat la raó per la qual que els llibres de les biblioteques es deixin en prèstec no és pirateria i que te'ls baixis de la xarxa sí? I la raó de fer la competència als videoclubs?

Predicció 8. Aigua. Cada vegada l'aigua de boca (expressió que cobrà carta de naturalesa quan amb el govern de Montilla varem patir la sequera, de tot tipus, per cert) serà de pitjor qualitat. Exceptuem algunes poblacions com Arenys de Mar, per exemple. Una vegada inventada l'aigua embotellada, per quina raó les aixetes de Can Fanga hauríen de fer la competència a empreses tan modèliques? Vaja, el somni de Fumanchú.

Nota. M'animo, m'animo i ara tinc un munt de prediccions, però un munt. Així és que les deixaré pels divendres. Amb el meu alumnat, però, les faig el dilluns. Pobrets.

Prediccions per al 2012 (3)

La ciutat.

Predicció 4. Comunitats de veïns. Desaparició del manteniment dels blocs de pisos aparellat a la desaparició de les despeses de comunitat. Ferida proporcional de l’ego ja que ni tan sols arribaràs a ser President de la teva escala. Llàstima! Ens estalviarem, això sí, les reunions de veïns. Clar que, aleshores, no podrem veure baixar cap veí en pijama a la reunió (paraula que sí que ho he vist. A Santako)

Predicció 5. Accidents domètics. Augment dels accidents amb bombones de butà per manca de revisió de les intal.lacions. A 60 euros la revisió la farà “tu puta madre” (bum!)

Predicció 6. Policia. Els mossos d’esquadra veuran reduïdes dràsticament les seves dotacions. Per a entrar a treballar s’haurà d’aportar cotxe propi. La roba es rentarà quan es pugui, raó per la qual seran coneguts com a “Mossos de quadra”. Els delinqüents (o no) se’ls tractarà com a animals.

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar! (2)

La ciutat.

Predicció 2. Aparcament públic. Els aparcaments de carrer (els pocs que queden) aniran desapareixent, com per art de màgia, mentre que els Ajuntament treuran un bon rendiment del lloguer d'aparcaments públics que traspassaran a empreses privades que empraran la recaudació en benefici propi. Abans se'ns haurà aplicat la tècnica psicològica Robespierre, que consisteix en separar-nos el cap del cos de manera que siguem incapaços de pensar que potser la mesura no està bé.

Predicció 3. Els bombers. Quins temps aquells en els què qui no pagava un seguro contra incendis es convertia en un pollastre a l'ast (sense canelons ni allioli ni croquetes)! Recordeu aquelles plaques que posàven a les façanes per tal d'indicar que la casa pagava el seguro contra incendis? Us enrecordeu que fa molt de temps els bombers no eren un servei públic, ni molt menys feien calendaris sense roba?

Placa en una casa sevillana. No sembla tan antiga.

Els bombers aniran minvant la seva atenció pública malgrat continuarà essent gratuïta per tots aquells que no l'hagin d'utilitzar; ara bé, quan s'utilitzi, caldrà pagar-la al comptat, o anar tirant de galledes d'aigua. Els canvis cap a aquest model han començat ja, però s'avançarà lentament. Potser amb copagament. Potser començant per enviar una factura "virtual".

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar!

La vida està feta de coincidències i d'atzar tant o més que de projecte. La vida està feta de misteri, gràcies a Déu, a Grècia o als astres. I m'agrada que així sigui. Vull la sorpresa, que no m'activin cap pla punt cat més enllà del raonable; vull caminar pels carrers sense destí, sense saber què m'espera en girar la cantonada perquè sigui el que sigui m'he educat per a saber què fer-ne quan giri la cantonada. Més igual errar. Per àixò m'agrada l'art de predir, com al senyor Criteri, el futur. Predir el futur és anomenat per alguns, astrologia; per d'altres, prospecció. Tinguem humor i arrisquem-nos, seguint les petjades del Criteri i de les meves motivacions ancestrals, a predir. Iniciem un seguit de missatges sobre el nostre futur. En quina mesura responen a l'astrologia o a les lectures és una qüestió que heu de decidir vosaltres, primer, i el temps, després.

Llegiu abans les prediccions del Criteri, aquí.

La ciutat.

Predicció 1. Enllumenat públic

A llarg termini. Les ciutats aniran quedant a les fosques, iluminades per les botigues obertes i els cotxes que circulin. S'incrementarà, per tant, la inseguretat ciutadana: robatoris, delictes sexuals, baralles... Per quina raó caldria gastar diners públics en l'enllumenat de persones improductives...? Algunes ciutats les mantindran com a servei per a gunyar les eleccions, però eliminaran altres serveis igualment necessaris.

Qué buen vasallo...

"Otra hubiera sido la historia de nuestra desgraciada España si los impulsos del pueblo, a menudo generoso, hubieran primado con más frecuencia frente a la árida razón de Estado, el egoísmo, la venalidad y la incapacidad de nuestros políticos, nuestros nobles y nuestros monarcas. (...) Qué buen vasallo que fuera, si tuviese buen señor". Arturo Pérez Reverte (1996). El capitán Alatriste.

Sense més paraules. Cadascú té la família que es mereix. Seguirem a Míster Anasagasti.



Tertúlies i gracietes

Ahir, mentre anava camí de la deixaderia aprofitant que després aniria a córrer per la platja, escoltava RAC 1. La ràdio, les tertúlies de la ràdio, animen a qui llegeix i estudia una miqueta i ha estat en contacte amb experiències crítiques de la realitat, per dir-ho així; animen perquè trigues dos segons en veure el llautó de tots plegats, la trampa. Ahir, quina casualitat, treballava l’autor del llibre El perquè de tot plegat, Quim Monzó m’agrada bastant i el llegeixo, i el llegiré. Tret de la Internacional Papanates, sobre la que ja vaig opinar, els seus llibres estan ben escrits, són originals i frescos. L’autor, però, comet el pecat dels grans futbolistes, tret de Messi: pensar que si ets molt bo jugant és molt bo en tot. Escriure bé, ser graciós, no t’aporta més veritat fora de l’escriptura, malgrat, qui sap la raó, sí et produeix més seguretat, una falsa seguretat sobre el pensament d’un mateix. I la cagues, vaja que si la cagues! I quedes retratat. Sembla, vaig deduir, que Monzó, com també Sergi Pàmies, té un espai on comenta diversos aspectes, malgrat la distància entre els dos no és comparable, en favor de Pàmies. Ahir, Monzó, amb una colla de “palmeros”, comentava, amb gracietes, cartes que els lectors envien al programa. Els bloguers dominem bé aquesta tècnica quan moderem els comentaris: treure a la llum els que pensem que podem rebatre. Un lector expressava, si fa no fa, que eren poc creïbles perquè eren uns “burguesos”, que tots tenien telèfons supercars, etc. El lector tindria un munt d’arguments, però no tenint el micròfon és com si no els tingués. Monzó va enganxar-se a la paraula “burgesia”. No l’havia sentit feia molt de temps i va fer la gracieta, com si, efectivament, estranyar-se de la paraula li prengués el sentit. Potser el catedràtic d’Economia, Vicenç Navarro, li hauria pogut indicar uns quants textos, ep!, periodístics, on explicava prou bé aquest oblit de la paraula, i les raons de l’oblit. I és que, certament, ens han fet creure que tots som classe mitjana, que ser pobres és una altra cosa i que en el món no queden “burguesos”. Els 25% de gent que viu en la pobresa no representa pels graciosos cap argument. Sobre tenir telèfons cars i que disposen de tot, comentava Monzó, que són necessaris per la feina, que no són cap luxe. Que si estàs escrivint sobre algun tema t’ajuda a actualitzar-te. En aquest cas, però, el telèfon no t’ajuda a opinar sobre el que no has tingut el coneixement necessari per a tenir la sensibilitat d’usar-lo. No hi ha millor manera de donar la raó a un oient. Sense saber-ho, com Felip V: “Consiguiendo el efecto sn que se note el cuidado”.