Psicary Lacapoppins. Un conte molt trist

Hi havia una vegada, que em perdonin els psicòlegs i les psicòlogues, una psicoanalista molt bona, molt bona, però que molt bona. A més a més de ser bona, molt bona, s’agradava a sí mateixa molt, però que molt. Sempre tenia, en secret i de forma inédita, un diagnòstic per a tot (potser no era tant lacaniana com es pensava). Un dia la va anar a visitar un mag que, el pobre, tenia la síndrome de Peter Pan. El mag estava molt preocupat per la quantitat de nens i nenes que no anaven a escola. El mag estava molt trist. Un dia, diuen les llengües viperines i acomplexades, que Psicary Lacapoppins va inventar la solució a l’absentisme infantil i juvenil: faria un grup de teràpia. Dit i fet. Amb el temps, el mag que tenia la síndrome de Peter Pan, o això l’havien dit perquè creia en els miracles i tenia moltes il·lusions, va preguntar-li com anava la teràpia dels nens i nenes absentistes. No ho sé, va respondre Psicary Lacapoppins, no he començat perquè no ha vingut encara ningú. I el mag es deixà colpir uns instants de la tristesa que envaeix a qui té encara una il·lusió, només uns instants i tornà a somriure confiat en què, quan comencés la teràpia, sens dubte Psicary Lacapoppins solucionaria el problema de l’absentisme i de la seva tristesa.

PD. Què difícil és fer compost amb merda de tan poca qualitat!

Una sensació

Quan més estudio més humil em sento, però més difícil em resulta ser-ho. Els defectes dels altres apareixen nítidament. Es poden resumir en un: ambició injustificada.

La vida és

La vida és essencialment biològica; viure-la, però, significa simplemente humanitzar-la; no trobar-li el sentit ens aboca senzillament a consumir-la.

Al meu fill gran que avui ha vist com, sota la neu i l'adolescència, la càmera de fotos l'abandonava per anar al fons del llac mentre les llàgrimes s'apressaven a acomiadar-la com si fos un enamorat (jo, el fet, l'he vist amb menys romanticisme).

Els Pecos i jo

Ahir pensava que quan vaig començar amb el blog tenia bàsicament un objectiu (o potser eren dos?). Fer una mica de diari, explicar allò que no escric mai. Sense adonar-me, però, he anat més amb la qüestió de les idees, de la política, d'allò social. Avui, però, em toca biografia i rescato un post que vaig escriure fa temps, en un moment de debilitat. Aleshores tindria entre 12 i 14 anys. Dedicat als amics i amigues que ja no sé ni on són, el Luís, la Sònia, els brasilenys Mario, Francisco i Elio i el Primitiu.

Quan era molt i molt jove, tan jove que només recordar-ho fa mal, i vivia a Santa Coloma, abans que fos Santako, que també fa mal recordar-ho, tenia una veïna que es va enamorar de Els Pecos. Ja sabeu, tot el sant dia sentint-los, tot el sant dia; ja sabeu, en els pisos que tenen uns envans de paper de fumar, si ella sentia tot sant dia Els Pecos, tu senties tot el dia Els Pecos. Imagina’t, jo, de classe obrera, humil, que el més que em permetia era Lluís Llach, Serrat, Humet, cançó revolucionària (per les males companyies de Can Mariné), Antonio Machín (de la meva mare) i, ja al carrer, AC/DC i tot el metal possible. I potser, de tant en tant, algun porret, pocs porrets, la veritat. I ves per on, ja sabeu com és el temps, com són les persones i ja sabeu com és el món, que a l’estiu em trobo, ara farà un parell d’anys, que actuen Els Pecos, més grassos, amb menys cabells, menys veu i ja no tan guapetons, a La Robla, un poble que m'estimo de Lleó. Amb un fred que pela, com sembla fa fred a La Robla a l’agost (que molttes vegades no baixes de deu graus, la hòstia!). I ves per on, que allà em trobo amb la copilot -com diu l'Esteve- sentint, entre cervesa i petó, una que altra cançó. Per la meva vergonya, ja sabeu. I és que, no ens enganyem, fa temps que, com ja sabeu, no pixo colònia. I si me’n penedeixo d’alguna cosa és, sens dubte, de no saber on coi té la piga que deia la meva veïna que tenia en un lloc que no es veia i que jo no podria veure fins que m’agradessin Els Pecos. 

Ara aneu i ho casqueu.

El forn de la desigualtat

La societat de l'espectacle és el corol.lai d'un temps que ha exterminat la cultura en els fons crematoris de la desigualtat

Aforisme 1268

Som responsables de la realització d’una possibilitat, però no de les possibilitats entre les que hem triat.

Avís a tots aquells que manipulen als altres dient-los que són exclosos del sistema o simplement que són responsables del que els passa. En el camí del mig, en aquest cas, trobem la veritat.

El futbol és política (per sort)

Ja ho vaig dir fa un temps: el futbol és política. Alta política. Altíssima política. I és tan alta política perquè mentre que en la desastrosa política de partits (espanyols i catalans) la falsedat i la hipocresia ens apropa a la manera de fer política de les pitjors dictadures, en el futbol la política, en el sentit pristí, apareix cartesianament (de forma clara, per tant, i diàfana). El futbol és la política sense engany. 

Així, caldria tenir present que els clubs de futbol són partidaris de formes de govern, de maneres de fer política. No es tracta, evidentment, de polítiques de partit, sinó de formes de governar. En aquest sentit, el Barça i el Reial Madrid són paradigmes de govern que lluny de ser similars representen dos pols oposats. Mentre el Barça representa el liberalisme, el Madrid s’ha apropat clarament al neoliberalisme. I no és, no sigueu ingenus ni us deixeu manipular, que uns –el Barça- siguin antics i altres –el Madrid- siguin moderns, no. És tracta de que el liberalisme, en la seva forma més comuna, sempre ha tingut present les conseqüències ètiques de les seves polítiques; el neoliberalisme, en la seva forma dolça –encara i per poc temps- ha vinculat la política al Déu economia i a la Deesa èxit  El liberalisme ha estat sempre controlat per la religió (santa i imperfecta religió) que, si és cert que ha fet mal en el món, ha estat capaç de fer molt bé i, sobretot, controlar que el mal fes del món la seva masia. També socialisme i l’anarquisme, en les versions socials i no polítiques han col.laborat a que el món fos una mica millor. Anorreats els murs ideològics, pels propis partidaris, la injustícia no té més fre que el propi cansament. 

No ens estranyi, per tant, que atorga tot el poder, el poder absolut, el poder sense control, a un entrenador esdevingui una forma de generar injustícia. El Madrid ha funcionat com un neoliberalisme esportiu i els resultats estan a la vista. En tres anys i un munt de despesa, els resultats han estat pèssims. Els resultats esportius, però encara més els socials i els culturals. La tancada a Antón Meana ha estat només una mostra d’una acció d’un club en caiguda lliure, caiguda cultural, caiguda ètica, caiguda social.

Quan un club només es mou per l’èxit a qualsevol preu, comença ja per perdre: perd justícia, perd ètica. Volent guanyar a l’etern rival, comença per perdre. El liberalisme, per contra, el de Tito Vilanova, genera simpatia, fa gols, fa estimació, fa cultura. Encara que es perdi, com es va perdre l’any passat, no anorrea el club perquè sempre ha guanyat en cultura, en educació. Una llàstima: llàstima el periodisme seguidista (en massa, excepció feta de Garcia Caridad, gran periodista de la vella escola, i algun més, pocs) construït sobre les pedres de l’odi al rival, i no per l’amor a una idea; llàstima pels diners gastats en èxit improductiu. Sigueu neoliberals: el Madrid mostra el camí.