dissabte, de desembre 03, 2016

La vida és perillosa


Acabo de llegir en un article la frase d'Einstein següent: “La vida es peligrosa. No por las personas que hacen el mal, sino por las que se sientan a ver lo que pasa”.
Jo, amb permís d'Einstein, afegiria: "La vida es peligrosa. No por las personas que hacen el mal, por las que hacen el bien y por las que se sientan a ver lo que pasa".

dimecres, de setembre 28, 2016

Aristocracia catalana

Els deures són el motor de la desigualtat. 
Potser, per això mateix, molts "pedagogs" que defensen els deuren, amb la seva fina ironia, són profundament antidemocràtics. Pels nens amb dificultats (mentals, socials, les que siguin) els deures representen les banderilles clavades al brau. Anar però contra les corridas de toros dona publicitat a Catalaunya, anar contra els deures la treu; perquè ambdues situacions pertanyen a l'aristocracia catalana.

dissabte, de setembre 24, 2016

La tele i la revolució

"Un sondeo revela que el 55 por 100 de las personas encuestadas en París están preocupadas por la situación, cuando díez días antes el 49 por 100 de los parisinos apoyaba el movimiento estudiantil. En este momento solo un 2 por 100 de las personas sondeadas se declaran revolucionarias. Entre las causas de este giro en redondo de la opinión cabría señalar, con más peso quizá que la violencia de la noche del 24 de mayo, la huelga de la televisión iniciada ese mismo día". Baynac (2016). Mayo del 68: La revolución de la revolución, p. 300

A aquesta "elit" deuen molts intel.lectuals la seva intelectualitat. Vaja, que molts que no són res no serien ningú sense la publicitat.

dissabte, d’abril 09, 2016

Submissió a la cultura

Molts professors diuen als seus alumnes, en el decurs d'una classe, que "si a algú no l'interessa el que explico pot sortir fora". En els nivells obligatoris, no poden marxar, si no... I en els nivells postobligatoris no marxen "per la nota" i perquè poden consultar el telèfon a la classe.  Si es prohibís el telèfon, molts marxarien. Els alumnes van a la classe a veure si els motiven, vaja, "a veure què fan" i a veure els amics. Per a molts, l'educació és passar un temps assegut fins que els donen un títol.
Ben mirat, en lloc de dir "si a algú no l'interessa" seria més correcte dir "si algú és incapaç d'interessar-se...", perquè, no ens enganyem, això és el que passsa exactament: una gran incapacitat d'interessar-se per la cultura i pel món. Generalitzant, clar. 
Ensenyar i aprendre, no obstant, és precisament això: sotmetre la voluntat al tema del professor. És així com hem après a estimar, La Celestina, Tirant lo Blanc, Sed de Mal o La Muntanya Màgica. El professor no ens va motivar, sinó que nosaltres vam decidir escoltar-lo, i aprendre. I ara som una mica més feliços, i més lliures.

dissabte, d’abril 02, 2016

Del mandat democràtic, però del dolor com el primer dia

"Tenim un mandat democràtic", sentim dir últimament; un mandat democràtic sorgit de les urnes. Hi ha un consens tan gran en aquesta afirmació que anar en contra t'assenyala com un "espanyolista", adjectiu més enllà del qual ja no existeix res pitjor. Però no podem deixar de cridar l'atenció sobre el consens, un consens construït pel poder constituït, que també aspira a ser constituent (la qual cosa no deixar de ser una paradoxa que ja ens hauria de fer sospitar sobre el consens del mandat democràtic). Existeix un consens, és a dir, els partits que governen estan d'acord, han estudiat, com deia Rancière, en les mateixes escoles, mantenen un joc d'amistat més enllà de la ideologia, molt més que una ideologia més enllà de l'amistat. Pensen lesmateixes solucions. I el poble assisteix activament (una part del poble) a la constitució constituent del partit constituent per la construccció del consens.
Afaitant-se a favor del vent de l'angoixa, però del dolor com el primer dia, ningú no en diu res.

dissabte, de març 26, 2016

Abstencionisme polític


És una afirmació banal, superficial i infantil. Que funcioni la fa, a més a més, criminal; la situa en la línia de la corrupció política, no de la corrupació econòmica, no; de la corrupció ideològica, de la que té per objecte i misèria el poder. En efecte, l'afirmació del desinterès del poble per la polìtica basada en la seva abstenció en les eleccions és banal, superficial, infantil, criminal i corrupta. Tindrà raó aquell filòsof que més que més que sorprendre's per l'abstenció política queda astorat per la constància cívica "en el nombre elevat d'electors que segueixen mobilitzant-se per triar entre els representants equivalents d'una oligarquia d'Estat que ha ostentat tantes proves de la seva mediocritat, quan no de la seva corrupció" Queda dir. Queda escrit. Quan algú es queixi de l'abstencionisme polític, agafeu la vostra cartera i el vostre cervell: o us robarà la pasta o us espatllarà les idees. Sempre us queda la possibilitat d'enviar-lo a la merda, amb tota l'educació possible que, per altra banda, no es mereix. Després, si en teniu, feu-li un petó ben fort als vostres fills. O dos.

dijous, de març 24, 2016

Algú ho hauria d'explicar (II)

Fa uns dies vaig llegit la notícia que deia, més o menys, que "Oriol Pujol acceptaria anara a la pressó a canvi de que la seva dona sigui exonerada". No ho entenc. Algú m'ho hauria d'explicar. Significa que la seva dona és culpable o innocent, sospitosa o no sospitosa. Perquè si no ho és, lògicament no ha de tenir problemes. Com sigui, em sorprèn que Oriol Pujol hagi tingut un càrrec tant alt en un partit del que va sortir "amb el cap ben alt". Sentint-lo el dia que s'en va anar vaig pensar: "quin tràngol". Ara sé per què. El seu partit continua governant. I ens portarà a un país nou.
Algú ho hauria d'explciar perquè no penso perdre ni un segon en cercar lainformació per entendre la peli jo sol. Em quedo amb la impressió.