divendres, abril 18, 2014

El sentit de la vida

"Diría que aquellos fueron días felices recordando tantas cosas olvidadas, recuperando aquel antiguo placer de estar solo y vivir una vida inventada" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 126.
Preciós i profund. Això és la vida

dilluns, abril 14, 2014

L'únic heroisme

"El único heroísmo que conozco, decía el abuelo, es el de aguantar donde se está y conservar la calma -saber tragarse el miedo. Todo lo demás no son sino palabras. tan vacías como patria o revolución -y no le interesaban las palabras que conjugaban así de fácilmente el matar y el morir, la gran estafa" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 130.
Efectivament, tanta mentida en la patria, tanta estafa en la revolució. I mentrestant la vida passa, i la propaganda no para d'augmentar.

dijous, abril 10, 2014

Transformar la realitat


"Siempre ha habido hombres para quienes la resurrección puntual del sol cada mañana no conseguía alimentarles de esperanza cuando llega el momento en el que inclina su rostro la tarde -y decididamente sienten miedo, se llaman entonces, se van congregando, han buscado armas, caballos, tienen un jefe; ya son una horda en marcha. Occidente  está hecho de hombres así -empeñados desde siempre en la conquista del oeste, buscando alcanzar finalmente ese punto imposible donde se encama el sol" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 209.
Anomeneu-los alternatius, si voleu. Incapaços de viure la seva vida es dediquen a intentar anorrear la dels altres sota l'excusa de transformar la realitat.

dijous, abril 03, 2014

Vida equivocada

"Pero ¿quién podría atreverse a decir que no ha vivido equivocado?". Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 210.
Certament, viure equivocat no és una equivocació. Un gran i bonic llibre de Miquel Morey. Molt millor del que m'havia semblat.
Fem una aforisme, doncs: "Quan Miquel Morey es va preguntar si algú podía atrevir-se a dir que no ha viscut equivocat, s'equivocava: viure equivocat no és una equivocació sinó simplement viure".

dissabte, març 29, 2014

Visca el guasà!

"Tu saber de profe y tu inquietud de padre sencillamente te habían hecho perder el sentido de la ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
A mi, no obstant, el que m'ha passat no és aquesta pèrdua de modèstia; senzillament, he anat "desadaptant-me" als nous alumnes. Les institucions educatives s'han transformat en màquines de fabricar ignorància i no és fàcil adaptar-se a elles, sobretot pels professors que s'estimen la cultura.
Per desgracia, ara tinc un any més que l'any passat i no gaire més saviesa. Visca el guasà!

dilluns, març 17, 2014

El gran defecte

"El gran defecto de los profesores sería su incapacidad para imaginarse sin saber lo que saben. Sean cuales sean las dificultades que han debido superar para adquirilos, en cuanto los adquieren sus conocimientos se les vuelven consustanciales, los perciben  esi fueran evidencias ("¿Pero es evidente vamos!), y no pueden imaginar que sean por completo ajenos a quienes, en ese campo preciso, viven en estado de ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
I, a sobre, molts en saben molt poc. El cas s'aguditza en els polítics, certament.

dijous, març 13, 2014

Alternatius de pa sec sucat amb oli de girasol

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials, però mai tan especials. Són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. Precisament el vostre dubte aconsegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanquinosa; mira a un costat i a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense l’ètica. Aquest fou el seu marxisme. Que lluny esteu vosaltres.