Retallades o Mentides

Les ideologies passen de moda. Potser. La historia s’acaba. Potser. Però el feixisme, en el que té d’essencial (la divisió i tractament dels homes entre homes i animals-homes), perdura. Mentre quedi una sola possibilitat de separar l’home de la seva dignitat, el feixisme farà acte de presència, amb la seva grandiloqüència i espectacularitat. I prendrà la forma de la excepcionalitat, de l’acte per al bé dels altres. Però el "mal necessari" és, sens dubte mal, però no ens convencereu que era necessari. L'economia pot ser ciència, però la vostra economia és ideologia.

"“El círculo diabólico de las medidas fascistas permitía “crear deliberadamente unas condiciones y estados de excepción intolerables y luego utilizarlos para legitimar medidas todavía más radicales” 

BAUMAN, Z. (2008). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur, p. 223 Sobre una cita de Helen Fein.

Maneta del Real Madrid al Betis. Aforismes

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). El Madrid va fer dues manetes al Betis.

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). Xavi Alonso i Sergio Ramos una cada un al Betis.

Messi va fer una maneta al Bayern Leverkusen; Xavi Alonso i Sergio Ramos en van fer altra maneta al Betis.

No seran les últimes manetes

Als que no sou infern

A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve. 

 "I en Polo: 

-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo, (1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.

Prediccions per al 2012. La política (3)

La política

Predicció 5. La reforma laboral. Feta amb l’excusa, i mentida, de millorar el nombre de llocs de feina només tindrà efectes de desigualtat. No es crearan llocs de feina en el seu conjunt, sinó tot el contrari. La reforma laboral només té un sentit: atorgar als cobdiciosos tot allò que desitgen. En món s’animalitzarà.

Aquesta predicció és totalment errònia com es desprén de mirar els estudis sobre desigualtat. El fet que s'hagi ampliat molt la diferència entre el 20% més ric el més pobre és obre exclusivament dels "radicals". Les polítiques sobre igualtat estan totalment encertades, clar que sí!

Predicció 6. La llei. Cada vegada apareixerà més clar que la llei està feta amb l’objectiu d’oprimir les classes més desafavorides i, de retruc, per a castigar a tots aquells que, sense ésser classe desafavorida, recolzen la idea d’aconseguir més justícia social. Els escàndols en les sentències no afectaran la vida moral perquè la via i la moral hauran desaparegut (i se’ns acudeix algun exemple recent d’això)

Als estudiants valencians (i no valencians)

"Però és clar, només feia algunes setmanes que eren al Lager, encara no havien après que al Lager no es feien preguntes"
LEVI, Primo. (2008). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62 (una edició de butxaca), p. 207.
Per cert, un dels llibres triats en una edició italiana sobre els deu llibres que més influència han exercit a Itàlia. El vaig llegir al suplement de La Vanguardia dels dimecres.

No s'assembla tot molt al franquisme?

Els Gaudí Goya

Em sembla molt injustes les crítiques a Joel Joan i a Xavi Mira per la gala dels premis Gaudí. No tant perquè m’agradés, que no em va agradar massa, com pel fons de la qüestió: ficar-se amb els polítics és populisme, humor groller. L’any vinent, que la faci un altre a més gloria del govern dels millors, que ha actuat tan responsablement amb les retallades com amb Spanair. La crítica és fonamental en la democràcia. Tota la crítica. Allà hi eren el President, el Conseller, la Terribas... S'esperarien una gran rebuda. No els va agradar. Potser a mi tampoc. Però la gala va expressar el que pensa molta gent. I això jo no sé si és populisme, ni que té de dolent el poble. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Ja veurem com els Goya van d'una altra manera.

Mas-Colell, Barbeta i Spanair

Bé, el tema ha estat estrella aquests dies. Un tema estrella que s’ha estrellat en la misèria de les reflexions. Vull dir, que reaccionem com un ramat; molt de cos i poc de cap. O no? El govern dels millors, amb el millor economista del món, el senyor Mas-Colell ens diu que van “invertir” 200 milions d’euros en Spanair. Invertir? Però això d’invertir no us sona estrany? Un govern és una empresa privada? Sí és empresa privada, per quina raó s’externalitzen serveis? Com sigui, em crida molt l’atenció alguna circumstància d’aquest tema. Té, com sol dir-se, un aire de família.

1. 200 milions són molts milions en una època en la què se’ns parla de retallades de la despesa pública, i es predica la seva necessitat. Una inversió fallida de 200 milions sembla una important inversió i una important fallida. Ha sortir malament. Per quina raó? Era una inversió segura? Relativament segura? Sí, ja sabem, segur no hi ha res a la vida, però quin era el risc que s’assumia amb la "inversió"? Del zero al 10, quin? Se’ns diu que s’havia de fer, però on són els arguments? On són els arguments de pes?

2. Una inversió d’aquest tipus, qui la fa? El govern, o les persones del govern? Un país, o les persones que governen un país? Quin acord hi havia de la classe política, triada democràticament a les urnes? Existia un cert consens? O no existia?

3. Haurien de tenir una llei (aquesta pregunta va dirigida a aquells que com els tertulians de la ràdio, com el senyor Jordi Barbeta, reclamen una “llei de vaga”, com si fos prioriària en el bullent d'Spanair) que fes que aquest tipus d’inversions fossin avalades personalment? Sí, personalment, perquè ja sabem que quan et jugues els quartos dels altres, en època de retallades especialment, és més fàcil minorar psicològicament els riscos. Ningú voldria governar? No, no... sempre hi ha gent disposada a governar.

4. Si es tracta d’una inversió, com s’ha dit, una inversió de país (de quin país i servint a quins interessos?), quines eren les contraprestacions? Què es podia obtenir? De quans diners parlem? A qui beneficiaria aquests diners? Quans llocs de feina es generarien? Quina riquesa en general i com es distribuiria? Em temo que aquestes dades són importants. I em temo que la resposta no seria gaire popular. Potser no tants llocs de feina com pensem, potser no gaire redistribució en els guanys econòmics. Com sigui, això s’hauria d’explicar. I ja que parlen economistes, haurien de demostrar, perquè no es pressuposa, que actuen com a científics i no pas com a ideòlegs. Però respostes a aquestes preguntes, ni una. Ni dels economistes del govern dels millors, ni dels tertulians, "funcionaris al servei del que hi ha", que són, aquests, precisament els funcionaris que sobren.

5. Si el govern ha de ser una empresa, no caldria externalitzar els càrrecs de President de la Generalitat i dels consellers i altres càrrecs? Perdríem democràcia, però quina democràcia perdríem?