diumenge, de maig 19, 2013

Psicary Lacapoppins. Un conte molt trist


Hi havia una vegada, que em perdonin els psicòlegs i les psicòlogues, una psicoanalista molt bona, molt bona, però que molt bona. A més a més de ser bona, molt bona, s’agradava a sí mateixa molt, però que molt. Sempre tenia, en secret i de forma inédita, un diagnòstic per a tot (potser no era tant lacaniana com es pensava). Un dia la va anar a visitar un mag que, el pobre, tenia la síndrome de Peter Pan. El mag estava molt preocupat per la quantitat de nens i nenes que no anaven a escola. El mag estava molt trist. Un dia, diuen les llengües viperines i acomplexades, que Psicary Lacapoppins va inventar la solució a l’absentisme infantil i juvenil: faria un grup de teràpia. Dit i fet. Amb el temps, el mag que tenia la síndrome de Peter Pan, o això l’havien dit perquè creia en els miracles i tenia moltes il·lusions, va preguntar-li com anava la teràpia dels nens i nenes absentistes. No ho sé, va respondre Psicary Lacapoppins, no he començat perquè no ha vingut encara ningú. I el mag es deixà colpir uns instants de la tristesa que envaeix a qui té encara una il·lusió, només uns instants i tornà a somriure confiat en què, quan comencés la teràpia, sens dubte Psicary Lacapoppins solucionaria el problema de l’absentisme i de la seva tristesa.

PD. Què difícil és fer compost amb merda de tan poca qualitat!

dimecres, de maig 15, 2013

Una sensació

Quan més estudio més humil em sento, però més difícil em resulta ser-ho. Els defectes dels altres apareixen nítidament. Es poden resumir en un: ambició injustificada.