diumenge, de setembre 25, 2011

Un nou paradigma d'educació (?)

M'han fet arribar el següent vídeo referent a l'educació. No està malament. L'estil és molt estadounidenc, molt visual, brometes de tant en tant i molt unidireccional, sense gaires reflexions. És un vídeo en la línia que faria un "guanyador", és a dir, que permet que ens fem moltes preguntes passada la façana de la presentació. La menció del TDAH no és gaire afortunada, en la línia de molts venedors de llibres de pedagogia, però paga la pena veure'l.
Tinc les meves reserves. Jo diria que el paradigma no és nou sinó que està en la mateixa línia ideològica que l'actual, però no ho sembla. Què enpenseu?


diumenge, de setembre 18, 2011

Consumir és violència

Ahir vaig veure el celebrat documental Comprar, llençar, comprar, sobre l'obsolescència programada. Feia temps que tenia ganes de veure'l, però poc temps i poca situació propícia. No em va agradar molt perquè el que explicava feia temps que el sabia. Del que es tracta en l'actualitat és de consumir, consumir i consumir. Quan èrem petits, la gent que passem ja dels quaranta, sabíem què era cridat un tècnic per arreglar la televisió (en blanc i negre i amb un botonet per a "buscar" la UHF). Amb el documental em vaig fer conscient que aquest món ha desaparegut, que ja no s'arrreglen els aparells, que ningú s'imagina arreglar res. La casa i el planeta són grans. Com sigui, l'estratègia que més ha cridat l'atenció a qui ha vist el documental és la del xip que fa que un aparell és mori després de ser usat un nombre determinat de vegades, l'obsolescència programada. En realitat, però, el més interessant és veure com no cal cap xip: les persones no suportem tenir alguna cosa que ja estigui una mica anticuada. Cada dia llencem un munt d'aparells, bicicletes, tocadiscos, cd's, que funcionen perfectament. I si no ho fas pots tenir la Símdrome de Diògenes.

"En su forma original consumir significaba destruir, saquear, socmeter, acabar o terminar." RIFKIN, Jeremy. La fi del treball.

dijous, de setembre 15, 2011

L'art de crear problemes

Avui, prenent un cafè amb uns companys amb els que fem tertúlia, parlaven de la política local, com moltes altres vegades. És el que tenen els pobles: el morbo del coneixement més o menys profund dels polítics i de la política. Un coneixement que fa que, a molts i a moltes, no els vegis com a polítics, senzillament perquè no ho són. Uns en el bon sentit de la paraula no en són de polítics, i altres en el sentit més dolent. Parlàven (per iniciativa meva, que avui he patit les conseqüències) del trànsit, de la l'embús tan gran que es munta, i que triga molt en desmuntar-se, a l'hora de l'entrada a l'Institut i a l'escola. Deia jo que és normal, perquè la idea genial d'acumular serveis (escola, Institut i Llar d'infants) té això precisament: acumula també trànsit. Clar, se'm diu, que puc no anar en cotxe. Cada dia anava passejant i, quan puc, encara vaig. Des que van posar els itineraris escolars per a facilitar anar caminant a l'escola és més difícil trobar aparcament al poble per fer la resta de camí caminant. Paradoxal. Ben mirat, el camí que agafa molta gent no ha patit cap transformació. L'itinerari escolar és, per tant, mitja pamema (Si Tonucci s'enterés). Alella és un poble de població molt dispersa, fet que provoca que hagis d'agafar el cotxe fins el centre i després anar caminant on sigui. L'autobús, que és una bona sol.lució per l'home que no té pressa, o no treballa, o li coincideixen els horaris (que no són els de Barcelona), no és una bona alternativa per a mi. 
Què passa? Que cada vegada que "arreglen" un passeig s'acaba reduint l'aparcament i ho tens més difícil per a aparcar. Optes, a desgrat, pel cotxe. Avançada la tertúlia, el Manel m'explica que quan es traslladi una escola privada que hi ha al centre del poble, la situació millorarà. Li dic, li explico, que la situació millorarà durant un any, per temporalitzar hipotèticament, i que a poc a poc els polítics aniran arreglant passejos que s'esdevindran pipicans i el trànsit tornarà a ser l'excusa per a incitar a anar caminat a l'escola, quan no hi haurà caplloc on deixar el cotxe.
I és que la política local s'ha transformat en l'art inútil de la gestió del problema en lloc de ser l'art i la ciència de la previsió. Els polítics generen els problemes i després els gestionen. Moriran d'èxit. Però abans ens complicaran la vida a tots. I a totes.

diumenge, de setembre 11, 2011

Guanyar-se la vida

Continuant amb l'organització de la feina, entre cants, senyeres i punts en l'aire, no puc escriure allò que voldria. Acudeixo, doncs, als aforismes. ÚIltimament m'he fet més independentista, la veritat, però és que veig venir una independència a uns país de dependents (de botiga i de psicologia). No es pot tenir tot.

Treballar és una forma de guanyar-se la vida; entregar-se a la feina és una manera de perdre-la.

dijous, de setembre 08, 2011

Realitat religiosa

Tenia ganes de dir alguna coseta sobre el tema de la llengua, però les obligacions no em deixen més que cercar un aforisme i deixar-lo anar. Té a veure amb els comentaris del Criteri.


Finida la religió vivim amb la realijo

dissabte, de setembre 03, 2011

El Papa i els moviments socials


Tornat de les vacances, tinc moltes coses a dir, moltes qüestions que he parlat mentre excursionava amb la família. No sé si arribaré a escriure tot el que he pensat escriure perquè, com sempre, el temps no és el meu capital, ni les ganes la meva força. No és que m’agradi tenir sempre l’agenda plena, que, ben mirat, no uso pràcticament l’agenda (i a més a més, l’odio); la qüestió és que no aconsegueixo tenir pocs interessos i em deixo portar per la cuina, pels aforismes, pel cinema, per l’esport (vist i practicat), pel curs de mecanografia (encara faré tard), pel passeig, pels banys al riu, pels llibres, per la música... Tan se val! Fem un breu apunt.
Mentre pujo als Lagos de Villouso parlem sobre el viatge del Papa; pensem en les queixes sobre la despesa pública que han fet alguns moviments socials. Ens sembla que el senyor Papa hauria de mullar-se i dir: no! , massa despesa!. Després, però, pensem que els mateixos moviments que critiquen la despesa pública per la visita, precisament estan a favor de la despesa pública. Jo!, és veritat, no podem criticar la despesa pública del viatge perquè precisament és el que reclamem: més Estat. No més Estat per tenir més, sinó més Estat per a repartir millor. Una mica millor. Més Estat per fugir del darwinisme social. La única cosa que és criticable de la despesa és la hipocresia dels polítics. A ells, i no al Papa, li hem d’etzibar benzina. Potser el Sant Pare hauria de ser el primer en criticar. Però, suposem, que en un món on la religió té cada vegada menys importància, no és fàcil patir el risc d'enfrontar-se als polítics, perquè els polítics, que no s'atreveixen a enfrontar-se als poders económics (que els subvencionen), tindrien un bon entreteniment. Els moviments, s’haurien d’apropar al Papa. Sumar, i no restar.
El catolicisme, no ens oblidem, ha estat un dels factors que va contenir durant molts anys el darwinisme social, el neoliberalisme ferotge. No ho oblidem, perquè el neoliberalisme és fruit de la mort de les utopies (la caiguda del mur de Berlín), tant o més que de l’afebliment del catolicisme. L’esquerra és, sovint, cega. Segurament perquè no és, veritablement, esquerra.
Uns dies després, em trobo amb un enfrontament de miners i indignats del moviment 15-M. Una acampada de protesta contra les mines a Sosas de Laciana. Contra els miners, contra la feina, contra el poble. Si tingués un blog sobre el 15-M jo també el tancaria. No hi ha pitjor ceguesa que la d’aquells que podent veure tanquen els ulls.