dissabte, de novembre 27, 2010

Jugarem a enyorar-te

A Tino, que no podrà ensenyar a pescar ja als seus néts i a qui el trobaran a faltar. Jugarem a enyorar-lo repetint les seves anècdotes, sobretot la de la furgoneta en la Diagonal.

La mort no se'n porta la vida, només la delimita.

dissabte, de novembre 20, 2010

Contra l'Estat, la veracitat

L'altre dia rebia una carta de l'escola del meu fill. Fins aquí, res d'estrany, tret que tingui un fill que va a escola. La carta venia signada per l'equip directiu, no pas per la directora. Gairabé, per tant, era anònima, per a mi. Qui serà l'equip direciu? El més significatiu era que en la carta s'explicava que degut al canvi de rumb del Departament d'Educació, o gràcies a les negociacions de no sé què, es reprendran les colònies per acord de la comunitat educativa. La comunitat educativa en sóc jo mateix, també, i no en sabia res, així que alguna cosa no rutlla bé en aquesta carta. Ben mirat, més endavant aclaria que era el Consell Escolar el que ho havia decidit. Clar, el Consell Escolar no és la comunitat educativa. Per tant, qui havia decidit no era la comunitat educativa, sinó el Consell Escolar. I el Consell Escolar, suposo, deuen ser partidaris, en ple, del dret a decidir. Com jo mateix. No sé si en sóc suficientment explícit. Acudim als aforismes:
Maig del 68, Odeón :
"Cuando la asamblea nacional se convierte en un teatro burgués, todos los teatros burgueses deben convertirse en asambleas nacionales"
"Tota representació despotendia allò representat"
Albert del 20011: Alella
"Contra l'Estat, la nació; contra la nació, l'individu; contra l'individu la veracitat"
 "Si el dret de decidir no serveix per a alliberar-nos de nosaltres mateixos, no servirà per a res "

Per a aclarir-vos una mica més: Humans: ¿individu o espècie?

dilluns, de novembre 15, 2010

El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM.

Aquest estiu volia anar a Berlín, però, amb la feina de funcionari que tinc, no vaig poder organitzar-me i finalment ja no vaig tenir la possibilitat d'acomplir amb el meu desig. Cap problema: en la recàmera dels desitjos figurava Lisboa. La petita Lisboa. La petita i neta Lisboa. La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa. I no em va decebre la ciutat blanca.

No sé. Un dia haurem de parlar de què significa viatjar. Des que hem tingut notícia de les teories de la física quàntica (a nivell, clar, amateur). Des que hem conegut que un àtom està aquí i està allà; és a dir, que està, com en la indefinició fins que l'observador el mira, com els polítics en època d'eleccions, dubtem que allò que veiem i allò que sentim sigui allò que hi ha i allò que tothom sent. Per això, li preguntava a la meva dona (matemàticament parella i anàrquicament companya): Tú, què sents? I és que, quan viatjo ben acompanyat, entro en un estat especial de consciència, perdoneu-me l'expressió. Em transformo; sóc un altre; sóc un altre que es deixa omplir del país, m'oblido i viatjo, sense massa ordre, com un nen novament enamorat. Vull anar al Barri Alt, però al mig trobem una placeta. Al fons, Pessoa amb un posat ferri mira els vianants. Callem. Parlem. Mirem. Quasi una hora més tard reprenem el camí. La ciutat ens ha fet desaparéixer, fins la nit: caipirinha i música en directe. I tú, què sents? T'has abandonat també a Lisboa? També, respon. Però no sé que vol dir també, ni quina Lisboa està veient la meva estimada. El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM: La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa també és sincera.

dimarts, de novembre 09, 2010

Parpedogmes II


Els dogmes són les parpelles de les idees: no deixen passar els elements estranys a la nostra doctrina

dissabte, de novembre 06, 2010

No cal fer cas

No em feu cas, però hem comprat l'ordinador del meu fill, per allò de Educat 1x1. I em pregunto la raó per la qual es diu que la Generalitat subvenciona el 50% si nosaltres hem de pagar 150 euros i trobes molts portàtils per 250. Ja sé que sóc de lletres, ja....
Ja posat, mentre preparo altre post, em pregunto també la raó per la qual no s'ha negociat preus més baixos amb les empreses que venen ordinadors, amb la quantitat de negoci que faran. És que no han anat mai al Marroc? Coneixen el verb regatejar en favor de les famílies? Hauria d'anar al Marroc el senyor Maragall.
Ja posats, m'acomiado de Maragall, que ha fet una bona contribució per tal que torni a guanyar les eleccions els "socialistes".  Agur, jefe! Bon vent i barca Nova.