divendres, de desembre 31, 2010

Comença el desgovern d'Artur Mas

Desgovern en el sentit de deixar de governar amb una línia comuna pels governats. Mal comencem, doncs. La seva proposta de qui vulgui que faci Setmana Blanca demostra la inoportunitat i desencert, en el seu moment, de la idea d'Ernest Maragall, i també apunta el nou talant de deixar fer que ens vé a sobre. Encara trobarem a faltar Tremosa.
Per altra banda, el conseller de treball i no sé què encara (que estic mig malalt) ha afirmat a la ràdio que en la legislatura es proposa rebaixar a la meitat l'atur. Fracassarà. Mostra a més a més un clar desconeixement del moment social que estem vivint. Arribarem a tenir només un 8% d'atur, sense trampes. Doncs, no. O menteix o no sap de què va. Al temps.
Em veig demanat el dret a decidir... ser alemany.

dilluns, de desembre 27, 2010

Les escoles són així


“Les escoles són així. El més important que s’aprén a escola és que les coses més importants no s’aprenen a l’escola” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 48)

De vegades la vida et depara sorpreses. Ben mirat, sempre la vida sorprèn, només era un dir que només ho fa "de vegades". Recordo ara que fent un curset vaig tenir un professor d’Antropologia d’aquells que primeret fan aixecar el cap del paper, deixar el boli a la taula, després, i, finalment, seure còmodament amb tot el material ben ordenadet obrint les orelles de bat a bat. Més tard, bastants anys més tard, una alumna, que feia no sé quin curs i de la que guardo un bonic record, em va dir que el professor tractava sobre xamanisme., què havia estat a l'Amazonia.... Encara més tard, vaig sentir-lo a la ràdio (quines casualitats de la vida) parlant de la respiració que et fa entrar en un estat alterat de consciència. Sense fum. I encara en una altra ocasió, vaig sentir una afirmació que va rejovenir-me com a docent. Més o menys deia que era increïble que ens dediquéssim una pila d’anys a estudiar una carrera professional però que, en canvi, ningú no ens ensenyés a viure. S?hauria de poder estudiar una carrera sobre com viure la vida a la Universitat. Era veritat. És veritat. Ben mirat, jo he seguit aquest camí, menys qüestions professionals, tècniques, i més treballar sobre un mateix. Dit d’una altra manera: arribar a la professionalitat mitjançant el treball d’un mateix i anar completant-lo amb la tècnica. Obrir-se al món. Fa poc, ho vaig explicar als meus alumnes. Em vaig sorprendre: tres o quatre no pensaven que es pugui ensenyar a viure, o que es pugui aprendre en classes.formals. Mai no vull tenir raó en les meves lliçons, vull dir, que no imposo el meu criteri perquè crec que de res serveix. El meu ensenyament és com un dir “i si això que us estic dient fos cert?”; tingueu-lo en compte, no oblideu això, potser un dia us serà útil..... Cada vegada, per tant, estic més fora de lloc, més caduc, menys a la moda burocràtica...
No ens enganyem: és pot aprendre i es pot ensenyar a viure. Ni que sigui es pot ensenyar que es pot aprendre. Una altra cosa és aprendre que te l’han ensenyat.

dijous, de desembre 23, 2010

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami


Fa un temps que he tornat a córrer. Fa un any i mig, més o menys, que transito per la platja del Masnou. No corro ni de forma rigorosa ni molt menys seriosa, com diria Marukami. Però corro.
De petit, m’apassionava l’atletisme, sense intenció de competir més enllà de superar-me a mi mateix. Anava, durant una breu temporada, a les pistes d’atletisme de Sant Jeroni de la Murtra, famós pel sojorn de Colom en la seva increïble aventura. De camí a l’entrenament, robava una taronja d’alguna botiga, perquè les botigues posaven les capses de fruita a la vorera i sovint fora de la vista del botiguer. La vida és un cercle i si no esgotem una experiència tornem a viure-la. Samsara, atletisme.
Malgrat intento mantenir-me lluny de les llibreries, l’atzar em portà a localitzar De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami. A l'instant se m’aparegué un desig quasi irresistible de comprar-lo, però la voluntat austera, per una banda, i la feina endarrerida junt amb el compromís amb els meus alumnes, per una altra, em van fer desistir. Ahir, però, animat per les vacances nadalenques, vaig anar a la biblioteca d’Alella quan tots els arguments ja havien perdut el seu sentit. No era la meva intenció agafar el llibre. De fet no vaig anar a agafar cap llibre. Lla vida, però, és així. Les coses passen quan passen; les circumstàncies es produeixen quan es produeixen, quan han de passar. I aquí estic, asofadat, envejant els sis minuts i vint segons en què vaig córrer els 2100m d’aquella carrera de Montgat, a les quatre de la tarda, després de tot un dia de platja, com eren els dies de platja abans.
Sento, però, una tristesa melangiosa, quan el meu xavalet em pregunta: aquest any correràs el cros de La Robla? Ell, com cada any, sí correrà, però no sabrà que només em faria competir una crítica injusta:
“Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 27).
Un gran llibre per a atletes de pa sucat amb oli. Com jo.

diumenge, de desembre 19, 2010

Per a entendre els controladors


Democràcia o estat d’excepció?
Suposem que jugues al parxís i a cada moment un dels jugadors canvia les regles del joc segons un criteri propi. Suposem que, a més a més, els canvis que introdueix són interessats. Suposem que el jugador que canvia les normes ha estat escollit democràticament per a dirigir el joc. Quin nom rep aquest comportament? Democràcia o estat d’excepció?

1. El tema dels controladors no té massa interpretacions, excepte la inoportunitat. La resta es pot llegit a ca l'Efrem.
2. Perquè la gent es deixa manipular d'aquesta manera quan en realitat el que hi ha al darrera és la privatització?
3. Avui els funcionaris, avui i demà la democràcia dels centres educatius, els controladors aeris, la reforma laboral......

dijous, de desembre 16, 2010

Momo

- Nen.(11 de la nit)  Mare? Mare?!
- Mare. (endormiscada) Quèèèè
- Pare. (resta en silenci, no sigui que el nen demani un got d'aigua)
- Nen. Demà, a quina hora t'aixeques?
- Mare. A les set.
- Nen. Em podries aixecar a dos quarts de vuit?
- Mare. Tan d'hora? què has de fer?
- Nen. No, res, només vull tenir temps
- Pare. (Em sento com els homes grisos de Momo. Disimulo. La mare tampoc ha dit res més. Demà no parlarem tampoc del tema)

diumenge, de desembre 05, 2010

La majoria i la minoria


Explicava que la majoria estava equivocada, i la majoria estava d’acord amb ell.

En breu, un post sobre el Barça

dissabte, de novembre 27, 2010

Jugarem a enyorar-te

A Tino, que no podrà ensenyar a pescar ja als seus néts i a qui el trobaran a faltar. Jugarem a enyorar-lo repetint les seves anècdotes, sobretot la de la furgoneta en la Diagonal.

La mort no se'n porta la vida, només la delimita.

dissabte, de novembre 20, 2010

Contra l'Estat, la veracitat

L'altre dia rebia una carta de l'escola del meu fill. Fins aquí, res d'estrany, tret que tingui un fill que va a escola. La carta venia signada per l'equip directiu, no pas per la directora. Gairabé, per tant, era anònima, per a mi. Qui serà l'equip direciu? El més significatiu era que en la carta s'explicava que degut al canvi de rumb del Departament d'Educació, o gràcies a les negociacions de no sé què, es reprendran les colònies per acord de la comunitat educativa. La comunitat educativa en sóc jo mateix, també, i no en sabia res, així que alguna cosa no rutlla bé en aquesta carta. Ben mirat, més endavant aclaria que era el Consell Escolar el que ho havia decidit. Clar, el Consell Escolar no és la comunitat educativa. Per tant, qui havia decidit no era la comunitat educativa, sinó el Consell Escolar. I el Consell Escolar, suposo, deuen ser partidaris, en ple, del dret a decidir. Com jo mateix. No sé si en sóc suficientment explícit. Acudim als aforismes:
Maig del 68, Odeón :
"Cuando la asamblea nacional se convierte en un teatro burgués, todos los teatros burgueses deben convertirse en asambleas nacionales"
"Tota representació despotendia allò representat"
Albert del 20011: Alella
"Contra l'Estat, la nació; contra la nació, l'individu; contra l'individu la veracitat"
 "Si el dret de decidir no serveix per a alliberar-nos de nosaltres mateixos, no servirà per a res "

Per a aclarir-vos una mica més: Humans: ¿individu o espècie?

dilluns, de novembre 15, 2010

El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM.

Aquest estiu volia anar a Berlín, però, amb la feina de funcionari que tinc, no vaig poder organitzar-me i finalment ja no vaig tenir la possibilitat d'acomplir amb el meu desig. Cap problema: en la recàmera dels desitjos figurava Lisboa. La petita Lisboa. La petita i neta Lisboa. La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa. I no em va decebre la ciutat blanca.

No sé. Un dia haurem de parlar de què significa viatjar. Des que hem tingut notícia de les teories de la física quàntica (a nivell, clar, amateur). Des que hem conegut que un àtom està aquí i està allà; és a dir, que està, com en la indefinició fins que l'observador el mira, com els polítics en època d'eleccions, dubtem que allò que veiem i allò que sentim sigui allò que hi ha i allò que tothom sent. Per això, li preguntava a la meva dona (matemàticament parella i anàrquicament companya): Tú, què sents? I és que, quan viatjo ben acompanyat, entro en un estat especial de consciència, perdoneu-me l'expressió. Em transformo; sóc un altre; sóc un altre que es deixa omplir del país, m'oblido i viatjo, sense massa ordre, com un nen novament enamorat. Vull anar al Barri Alt, però al mig trobem una placeta. Al fons, Pessoa amb un posat ferri mira els vianants. Callem. Parlem. Mirem. Quasi una hora més tard reprenem el camí. La ciutat ens ha fet desaparéixer, fins la nit: caipirinha i música en directe. I tú, què sents? T'has abandonat també a Lisboa? També, respon. Però no sé que vol dir també, ni quina Lisboa està veient la meva estimada. El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM: La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa també és sincera.

dimarts, de novembre 09, 2010

Parpedogmes II


Els dogmes són les parpelles de les idees: no deixen passar els elements estranys a la nostra doctrina

dissabte, de novembre 06, 2010

No cal fer cas

No em feu cas, però hem comprat l'ordinador del meu fill, per allò de Educat 1x1. I em pregunto la raó per la qual es diu que la Generalitat subvenciona el 50% si nosaltres hem de pagar 150 euros i trobes molts portàtils per 250. Ja sé que sóc de lletres, ja....
Ja posat, mentre preparo altre post, em pregunto també la raó per la qual no s'ha negociat preus més baixos amb les empreses que venen ordinadors, amb la quantitat de negoci que faran. És que no han anat mai al Marroc? Coneixen el verb regatejar en favor de les famílies? Hauria d'anar al Marroc el senyor Maragall.
Ja posats, m'acomiado de Maragall, que ha fet una bona contribució per tal que torni a guanyar les eleccions els "socialistes".  Agur, jefe! Bon vent i barca Nova.

diumenge, d’octubre 31, 2010

Informàtica i educació? o, millor, El negoci de l'educació?

“A pesar de lo que piensan algunos, el verdadero interés de Internet, respecto al desarrollo de la enseñanza mercantil estriba menos en sus características multimedia que en su capacidad de difusión instantánea a escala planetaria, asociada a un coste marginal casi inexistente. Nada prueba que el libro y el vídeo sean menos eficaces que Internet desde el punto de vista pedagógico, salvo que este último aporta una incontestable dimensión de interactividad. Pero sobre todo, cada libro, cada cassette producida representa un coste de materia prima, de fabricación, de acondicionamiento, de embalaje, de expedición y de difusión que vienen a añadirse a los gastos invertidos en la realización del propio producto pedagógico y que aumentan proporcionalmente el riesgo financiero en caso de ventas escasas. En Internet, nada de eso: una vez puesto a punto el "sitio", su contenido puede ser vendido y revendido a escala mundial sin más gastos (salvo los gastos de las comunicaciones electrónicas, que son por cuenta del comprador) Internet permite así rentabilizar inversiones importantes en la concepción científica, pedagógica y multimedia de productos educativos. Pero esto implica también que, para ser plenamente rentable, el mercado debe ser mundial. Dos organismos internacionales (y varios grupos de presión privados)trabajan activamente en pro de esta "liberalización del mercado mundial de los servicios educativos": la Organización Mundial del Comercio y el Banco Mundial.”

El podeu consultar a Nico Hirtt. Los tres ejes de la mercantilización escolar (I). És una passada que ens ajuda a anar sabent per on naveguem en qüestió d'escola....  No apte per a innocents....

dimecres, d’octubre 27, 2010

El tripartit és el govern que més ha transformat Catalunya

Fa un temps vaig sentir dir al President Montilla que el tripartit era el govern que més ha transformat Catalunya. L'heu sentit? No havíem quedat que els arguments de quantitat són de menys importància que els de qualitat? Doncs, aleshores, cal dir al senyor Montilla que precisament per això no tornarem a votar al tripartit. Vist el vist, haurem de votar al partit que prometi fer menys coses, perquè això ens assegura que s'equivocaran menys que, vist el vist, no és poca cosa.

divendres, d’octubre 22, 2010

Informàtica i educació


Sempre tan susceptible, jo, sempre tan pendent de pensar el que hi ha al darrera de les propostes que sento, que llegeixo, que potser imagino. Conspiracions a dojo. O potser no. Deixeu-me imaginar un exemple, deixeu-me pensar sobre la violència a les escoles, què és una qüestió punyent, massa punyent i massa personal. Deixeu-me pensar que és un problema que podríem pensar, i pensar que no interessa solucionar-lo, ni molt menys. Fins i tot, podríem dir que més aviat és convenient. Quina tranquil·litat pels assetjats fora estudiar per Internet!, i quin negoci pels negociants. Deixeu-me pensar, però no em deixeu fer crítica, essent professor i essent tan públic el llenguatge a la xarxa. La violència, sí, podria ser una qüestió que afavorís l’augment de la telemàtica, clar que sí. I no és aquest pobre, i segons va el món, gairebé sant professor, qui ho diu, que hi ha d’altres professors més importants que diuen que això és així, com en Nico Hirtt; però nosaltres preferim quedar en la reraguarda fins que acabi de passar el tren. Som així de llestos. O així de tontos. I vosaltres, no en sou menys.
 

dilluns, d’octubre 18, 2010

L'orfenat del temps

Veient que l'amic Criteri no amaga les seves creences (ni entenc per què caldria amagar-les) he pensat dedicar-li aquest aforisme. Potser la paraula "abandona" pot donar peu a engany: sembla una crítica a Déu. Enteneu-la com un homenatge a l'autonomia humana.

Déu ens fa néixer i ens abandona en l'orfenat del temps

dijous, d’octubre 14, 2010

La gran doctrina

Batallà contra les teories autoritàries bastint una gran doctrina que seguiren milions d’adeptes.

divendres, d’octubre 08, 2010

Si fossim bacteris.....

“Si fóssim humans, fa temps que hauríem utilitzat les paraules “talent” i “virtut” per referir-nos als bacteris. Tenir talent és construir un motor quan fa falta, i virtut, aconseguir que res d'allò creat no posi obstacles a la vida. En la natura, no apareix res que no pugui ser reciclat. És a dir, hem d'aprendre que, quan fem una nova màquina, hauríem de preveure també com reciclar-la. Els bacteris no fan res que no puguin reciclar, i gràcies a això s'ha mantingut la vida. Gràcies a aquesta “virtut”, els científics poden pensar en l'orígen de la vida com una “ecopoesi”, és a dir, l'aparició d'un primer ecosistema sostenible que va afavorir l'extensió de la vida Per què som com som. Barcelona: Destino.
Vaja, que les persones sovint som menys intel·ligents que un bacteri; menys intel·ligents, però més interessats. Em fa molta gràcia les raons que aporten alguns éssers “racionals” davant del fet de la degradació del planeta: “ja trobarem la solució!", solen dir, quan la solució la tenen davant dels nassos: apropar-nos als bacteris una mica més i als ximpanzés una mica menys

divendres, d’octubre 01, 2010

Ximpanzé

“Amb tot, costa d'admetre que, per exemple, el ximpanzé “s'hagi quedat on és” simplement perquè el seu entorn no li va exigir més, perquè no es va moure cap a un entorn més desafiant, més difícil. “És molt lògic pensar això”, diu Abelló. “Els ecosistemes es formen també amb els individus que els poblen i ajuden a fer que es conservin estables. Si un animal s'adapta, roman, i si no sorgeix res que el desplaci del seu lloc, s'especialitza en aquestes condicions donades i no evoluciona” p. 30.. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.
Això és precisament el que voldríen moltes persones que tenen “tot clar”, sobretot en el referent a la interpretació social. Sense ésser ximpanzés, són, per tant, com els ximpanzés: s'adapten i no evolucionen. Per això, la tasca d'un professor és criticar, sense recel, sense pausa, sense vehemència, tranquil·lament; i, per això, només l'aprenent de ximpanzé se sent amenaçat.

dissabte, de setembre 25, 2010

Som dos, però ens oblidem

Com us vaig dir, continuo amb el llibre de Punset:
"Un dels moments més importants en l'evolució de la vida va tenir lloc fa més de mil milions d'anys. Les cèl·lules procariotes simples i primitives van ser envaïdes per altres cèl·lules  veïnes i va aparèixer un nou tipus de cèl·lula, l'eucariota. Aquesta cèl·lula, que podríem considerar una cèl·lula procariota infectada, era més competent que les altres, ja que era el resultat de la unió de forces entre diverses cèl·lules. Per tant, en comptes de pensar en aquests invasors coma paràsits hauríem de considerar-los uns visitants simbiòtics molt útils. Cadascun de nosaltres allotja milers de varietats de visitants simbiòtics. Portem bacteris a l'aparell digestiu, àcars als cabells o a la pell. En aquest moment hi ha milers de visitants simbiòtics en tots vostès, i val més així”. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino, pàgina 29.
I nosaltres cansant, i enganyant, al personal volen posar portes al camp; que si els immigrants generen molta despesa, que si no s'adapten, que sí qual que si tal i resulta que estem on estem gràcies a la col·laboració d'un autòcton (cèl·lules procariotes) amb un immigrant (cèl·lula eucariota). Si alguns intenten aplicar la física quàntica a la personalitat i a la realitat social, perquè no apliquem el saber històric-biològic per desfer estereotips?

dissabte, de setembre 18, 2010

Les portes dels problemes


Totes les habitacions de les solucions estan plenes de portes de problemes

PD. Ja m'enteneu

diumenge, de setembre 12, 2010

Vida, misteri

Em demanen la raó per la qual he dit que la vida és un misteri. Em quedo sorprès i la pregunta em resulta enigmàtica. Perquè em sembla evident que la vida és un enigma i dubto què respondre. No sé si tinc molta o poca experiència, però el cert és que puc dir que la vida de les persones és un misteri i dir que sé que no tinc la veritat completa. La raó per la qual apareix l’enigma ha de ser variada, matemàticament multifactorial. Hi ha idees que no es poden explicar o, si més no, existeixen conceptes que són més difícils d’explicar, o de definir, que d’entendre. Com la felicitat, com el misteri.

És un misteri la vida perquè malgrat tot el coneixement de què disposem, la vida humana no es plega a les explicacions científiques. No es plega totalment a la ciència. Sabem com es genera un ésser humà, coneixem què les persones som animals, però és un misteri que essent animals no tinguem instints sinó mecanismes d’acció ràpida, emotiva, glandular, i pulsions suaus, lentes, controladores de les glàndules. La biologia no esgota la comprensió de la vida, excepte de la vida biològica. El misteri és, així l’entenc, indeterminació, dintre d’un ordre, amb algunes limitacions.
Per això ara jo us animo a posar exemples que fan mistèrica la vida:
És un misteri que les persones estiguem totalment determinades per l’entorn i, alhora, que siguem capaces de ser quelcom diferent a l’entorn.
És un misteri que l’home de Neandertal (o la dona) hagués tingut descendència amb l’home Sapiens (o la dona sapiens) essent d’espècies diferents.
És un misteri que malgrat tot el coneixement científic i tecnològic hi hagi gent que es mori de gana.
És un misteri que l’home sigui capaç de matar per diners, quan en té de sobres.
És un misteri que l’evolució moral no acompanyi el coneixement científic.
És un misteri que malgrat tots els esforços “totalitaris” dels pares, els nens siguin quelcom que no ha estat pensat pels pares.

dissabte, de setembre 11, 2010

Dient tonteries (acompanyat)

Ara no recordo quin blog va discutir les aportacions de Stephen Hawking i Leonard Mlodinow. Deien en el darrer llibre que acaben de publicar que Déu no existeix. Si fa no fa, la cosa va així: L'Univers es va crear del no-res seguint les lleis de la física, fet que demostra que no el va crear Déu, ergo Déu no existeix.
Siguem sincers: no he llegit el llibre, només la notícia que La Vanguardia va publicar. I què? Passa algo!
Alguna advertència:
1. Sóc agnòstic.
3.Sóc un defensor màxim de la ciència en les meves classes.
Ara bé....
1. Llegeixo: Aleshores, qui va crear les lleis de la física?
2. Que m'expliquin com es crea del no-res perquè en Parmènides no el vaig aprendre.
3. Com podem saber allò que no existeix? És a dir, puc saber que existeix un lleó, però que no existeix un de negre, ho puc saber?
4. Per què Hawking ara diu blanc i ara diu negre?
5. Per què donem per suposat que Déu no va crear l'Univers simplement perquè no existeix i no pensem, en canvi, que no ho va fer perquè no en tenia ganes?
6. Per què hi ha alcaldes que treuen les banderes de les balconades però ho fan a l'una de la matinada amb nocturnitat i no ho fan, en canvi, a la vista del públic abans de fer una porqueria de discurs davant algun conseller de la Generalitat que farà, al seu torn, un discurset ridícul. 
7. L'únic lloc que se m'acudeix on la llei es corresponia amb el fet, és a dir, on un alcale podria justificar l'incompliment propi de la llei és al costat d'uns forns crematoris.
8. Si Catalunya no ha d'estar dintre de la llei, no sé per a què vull Catalunya. Prefereixo la llei, i la crítica de la llei, perquè els més incomplidors són els menys crítics.

Bona diada

dimecres, de setembre 08, 2010

La infància descreguda

Tot i tenir alguns apunts més sobre el llibre de Punset, em sento obligat a fer una notícia sobre el meu fill. Avui, segon dia de classe, ens ha dit que el seu professor de socials ha explicat les tres posicions respecte a la creença en la vida després de la mort. Quines? hem preguntat. Doncs la creient, segons la qual existeix una vida després de la mort; l'atea, si la calques, la calques; no plantejar-te res, és a dir, l'agnòstica. I a tú, quina et sembla més encertada, he dit, esperant que es mostrés partidari de la primera, la creient o, si més no, de l'agnòstica. El meu fill, però, ha preferit triar no creure en la vida després de la mort. Ja ho sabem que en el cel no hi ha play, ni televisió, ni Belén Esteban, però... La infància descreguda! La infància atea. Glups!

diumenge, de setembre 05, 2010

No som només biologia

Ah, les vacances! Quan de temps per a fer allò que ens agrada! Que virtuoses són les vacances que ens permeten canviar d'activitat i dedicar-nos a allò que no podem fer gaire habitualment. Visca les vacances que m'han deixat llegir el llibre que la meva dona em va relagar per Sant Jordi:  Per què som com som, de Punset, en la col.lecció de labutxaca de l'editorial Destino. Apassionant potser és l'adjectiu que millor defineix aquesta lectura; si calgués aplicar un altre seria biologicista, i, si estigués a classe, diria: massa bioligicista. Òbviament la biologia té una importància gran en les nostres vides, però cal estar avisats sobre el poder dels gens, sobre la determinació que els gens poden tenir en la nostra conducta, perquè nosaltres no som la mosca del vinagre, si més no, no ho som habitualment. Tampoc som un cuc. Generalitzar les conclusions, per tant, es fa quan es parteix de la idea de què entre la mosa, el cuc i l'home, les diferències queden reduïdes a un seguit de gens. En aquest sentit, a Punset li manca perspectiva crítica o, millor, dit, la prgunta oportuna.
Comparar l'home amb els animals és factible i aporta beneficis científics i, clar, beneficis als científics, especialment als científics que estudien el cervell. Beneficis que recorren tota la piràmidede Maslow, des de la part inferior a la més superior. Punset, tot i recollir, en alguns casos, opinions contràries, inclina la balança en la polèmica genètica-entorn, a favor de la genètica. Sense voler. Sense adonar-se'n. No és culpa seva, sinó dels convidats amb qui parla i entre els quals no brillen precisament els científics dedicats a l'estudi de l'entorn, tret d'alguns casos rellevants  (com l'immens García-Carpintero, que, a més a més de ser un gran filòsof del llenguatge és dels millors professors que he tingut en la meva vida acadèmica). Opinió quasi solitària, aïllada, però que ha de servir per aclarir l'estat de la qüestió és la següent:  “Per tant, està demostrat que l'entorn afecta de debò l'estructura del cervell i viceversa. Però els humans, si neixen  en una cultura en què es parla una determinada llengua, l'aprendran  aproximadament en el mateix període de temps amb independència de la seva complexitat, i ho faran bastant bé. Tot plegat sembla confirmar, amb poc marge d'error, un component genètic”, p. 99.
La qüestió genètica-entorn és important, perquè d'ella depèn les ganes de canviar la nostra societat i, és clar, si estem molt determinats, si el nucli de l'enteniment es troba en la genètica, tenim la societat que tenim adaptada als nostres gens, poc més o menys Per què canviar-la, doncs? Mentrestrant, els que negocien amb la vida es freguen les mans i ens tracten com mosques. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.

dimarts, d’agost 31, 2010

La felicitat de l'hort

Contradint les recomanacions que sempre m'han donat, massa instrumentals, per altra banda, també em dedico, quan puc i, tot s'ha de dir, malament, a fer un petit hortet. Diumenge, quan vaig tornar, em vaig trobar aquests dos preciosos carbassons. Què són d'agraïts els carbassons! i què feliç fa a l'amateur!

Més de mig kilo pesa el gran

L'hort és una mica com el blog: treu algun temps d'aprofundiment en la feina, però reporta beneficis personals, beneficis de l'ànima; fa que et sentis més part del món i no només part de "l'empresa".  Sé que hi ha gent a qui el molesta que els altres es dediquin també a activitats alternatives, però aquest és el camí de .....

dimecres, d’agost 25, 2010

Sense televisió

Recordo una vegada que vaig anar a un càmping a Garriguella. Vaig llogar una caseta fastigosa en la què feia una calor de mil dimonis. El dissabte va arribar una família i es va instal·lar just enfront. Van marxar el diumenge a la tarda. Entremig, van treure una televisió portàtil que portaven al cotxe i vinga a mirar  programes!
Jo, no obstant, com tants de vosaltres, aprecio l'estiu i sobretot l'entenc com la possibilitat de no veure gens (o molt poc) la televisió. I tothom és feliç.
Groucho Marx: "Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro" (i, afegeixo, Groucho es passaria en la nostra actualitat el dia llegint) 
Umberto Eco: "Hoy no salir en televisión es un signo de elegancia" (i, afegeixo, sovint també una oportunitat de deixar de fer el ridícul)
Federico Fellini: "La televisión es el espejo donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural" (i, afegeixo, actualment és la manera de comprovar la inexistència de l'esmentat sistema cultural) 
Bernice Buresh: "La televisión puede darnos muchas cosas, salvo tiempo para pensar"  (i, afegeixo, ja no demanem pensar, només demanem temps)
Isidoro Loi: "Los matrimonios jóvenes no se imaginan lo que deben a la televisión. Antiguamente había que conversar con el cónyuge" (i, afegeixo, tampoc s'imaginen el que la televisió els deu amb ells).

dissabte, d’agost 14, 2010

La vida és un conte contat per un idiota

La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Si fa no fa, aquestes són paraules de Shakespeare transmutat en Macbeth. Que la vida passa tan ràpidament com una ombra és un fet clar. Que la vida és un conte explicat per un idiota sembla bastant cert; potser no és un conte, però la narració que és la vida certament està explicada per un idiota, un idiota que ha volgut arrossegar, a recer del seu vocabulari i la seva tristesa, la vida dels altres; un idiota que ha imposat, pel nostre bé, i comptant amb la nostra anuència, una vida basada en el govern, és a dir, una biopolítica amarada de paraules com “eficàcia, diners, economia, millora, qualitat, progrés i bé comú”. I tantes altres. Un idiota que ha imposat la seva beneiteria i davant del qual, alguns, només han sabut respondre amb un altre conte igual de dolent i no menys idiota. De moment, la nostra via és saber que el conte és contat per un idiota, que no és poc.

diumenge, d’agost 08, 2010

L'educador critica per indignació

"Una virtud fundamental del educador, si es que se tiene por virtuoso, es la indignación. (...) Es imposible educar sin creer, sin esperar, es decir, sin indignarse por el estado en que se encuentra hoy el bien más preciado de la humanidad, su infancia, expuestos a perjuicios de todo tipo, a la estupidez, a la incuria de la especie maligna que somos" Hameline, Daniel (2003). Courants et contrecourants dans la pédagogie contemporaine, París: ESF.

Un pensament críptic: Per això, l'educador ha ser de un criticaire, no us equivoqueu. L'Albert és un criticaire perquè l'Albert é un educador i si la crítica us fereix en el més fons de la vostra vida quan parlem del totalitarisme.... feu un punt i penseu en la vostra vida en lloc de pensar en 'Albert, i sobretot penseu en el totalitarisme d'esquerres.

dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.

dilluns, de juliol 26, 2010

La llengua a Necròpolis

Recordo que una vegada, essent jo un infant, un dia que el meu pare tenia un dia melangiós, em va dir que havia repetit un curs i que, més tard, van expulsar-lo de l’escola. Sempre que el pare tenia un bon dia explicava coses de la seva infantesa o de la seva joventut.  Explicava, amb una certa satisfacció difícil d’entendre per a un nen, que havia llençat el tinter al cap del professor. Aleshores, ja ho sabeu, s’escrivia amb ploma i tinter de tinta xinesa. L’expulsaren del col.legi de Les Palmeres, a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’Església, un centre que sempre tingué per a mi un record romàntic per aquesta i altres raons i al que l'atzar em portaria anys més tard, no com alumne sinò com enamorat d'una neta del director.
A hores d'ara ja no recordo gaire bé tot el que m’explicava el meu pare, però sí recordo clarament que em deia que un bon dia arribà a la classe i el professor parlava un idioma que no entenia i que va haver de passar tot el curs aprenent la nova llengua. Era la llengua de l’Imperi que no havia après de petit i que ara no podia defugir: el castellà. Quan això m'explicava ja no s'atrevia a parlar en aquests termes: tenia la por inerioritzada i es podia veure en el rerafons de la seva mirada, una por fruit d'una educació que no havia estat la seva però que colonitzà la seva ànima. Sempre m'he enrecordat d'ell quan llegia el llibre sobre Salvador Puig, perquè Antich també parlava d'aquesta mirada i forma de viure del seu propi pare. He tornat a veure aquesta mirada en llegir Necròpolis i, malgrat la tristesa, li agraeixo a Boris Pahor aquesta nova oportunitat.

“I això no era més que el principi, ja que després d’aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d’usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món” p. 30.

divendres, de juliol 23, 2010

Resistència a Necròpolis

"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106

dijous, de juliol 22, 2010

Necròpolis

Durant aquests dies, que he estat de viatge per Lisboa, he aprofitat per a llegir Necròpolis, de Boris Pahor, editada per Pagès Editor. L'edició és millorable, però ja comencem a estar acostumats a edicions sense la pulcritud a la que ens havíem habituat. No vull fer una anàlisi, només aniré publicant alguns dels fragments que, sense cap intenció conscient, he anat subratllant, aprofitant la sintonia casual amb altres blogs.

"(...) tot i que èrem molts i la vida es regia per la llei del ramat, cadascú de nosaltres afrontava només la seva pròpia solitud interior i l'obscuritat privada de veus."

És a dir, que, en certa mesura continuem vivim en un camp de concentració.

"Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destreueixen les flames el seu teatre, tal com va passar en el centre de Triestre, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur"

divendres, de juliol 16, 2010

Mil vides

De vegades, vivim moltes vides diverses, tan diferents les unes de les altres que l’última desdiu, rebutja, rebaixa, potser elimina l’anterior. Viure vides promiscues perquè no ens agrada la viscuda és com habitar una sola vida i, si de cas, mil fracassos. Què vida tan plena la de qui viu mil vides paral·leles!

dimecres, de juliol 14, 2010

Estatut!

No ase falta desir nada mas

dilluns, de juliol 12, 2010

La llibertat Guiant al Poble

O el poble guiant la llibertat

dissabte, de juliol 03, 2010

Estatut i història

"El carácter patriótico fue especialmente tratado, aunque sin pizca de sentido común [el subratllat és meu], por los tales turíferos [anomenats polítics en l'actualitat]; mas lo suficiente para decretar que catalán era sinónimo de traidor, separatista y que sé yo cuantas zarandajas por el estilo. Por aquello de la razón de la sinrazón, o sea, motivado por resoluciones adoptadas [quina casualitat], teniendo en cuenta los estudios de la gente tan racional [són punts de vista] como cargada de mollera, empezóse una cruzada contra todo lo que tuviera sabor ya en ideas, lenguaje y carácter peculiar de Catalunya y la primera víctima de tales desafueros, fue el catalán de quien voy a hablarte" Escrit per Valcarlos a l'obra Aparisi i Guijarro el 1900. Per ell no passa el temps. Ja us diré qui era Valcarlos.
De totes formes, la pregunta que em faig és la raó per la qual la política pot corregir la justícia i suposo que la resposta és que sí, quan la justícia està polititzada i sabent la dificultat d'entendre el següent no puc deixar de dir-lo: som en un camp d'extermini on els poders judicial, executiu i legislatiu no estan separats. Democràcia. Com sigui, pels catalans els temps no passen ni canvien.

dimecres, de juny 30, 2010

Jubilació

Pensar que amb la jubilació comença la vida és com creue en el divorci  com una solució quan un hom no està casat

Dedicat al Maxi

dimecres, de juny 23, 2010

L'escola i Kafka

Si volem entendre l’escola pública actual cal llegir Kafka. Caldre, caldre, potser no cal, però fa bé. En certa manera, Kafka és l’autor que ha descrit, de forma prou metafòrica com per a deixar espai per al pensar, la indiferenciació que s’ha esdevingut entre l’espai públic i l’espai privat.
Perquè una escola pública, què és? És un espai públic o és un espai privat? No ho sé. I la resposta no és tan senzilla com sembla. Diguem, amb Kafka, que és una cova, una cova construïda a partir d’un espai polític legitimat que s’ha convertit en una presó. Perquè, al capdavall, la política educativa pública s’ha privatitzat de tal manera que la pròpia existència de l’educació i el coneixement s’ha transformat en una trampa. Aprendre, avui, és tornar-se un esclau dels interessos econòmics, usar la unillengua i pertanyer a una ment amb sensació de llibertat.

dijous, de juny 17, 2010

El regne sense

L’economia s’ha esdevingut el regne del treball, pel treball i amb el treball, però sense el treballador.

diumenge, de juny 13, 2010

Graduació a la Facultat de Pedagogia

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé; sí sé, però, que cert  reconeixement, quan no es persegueix, dóna molt de plaer i et fa plantejar si potser no el perseguies una mica. Per què, si no, t’hauria de fer il·lusió?
Divendres vaig exercir de padrí dels llicenciats -són les últimes promocions abans de passar als graus- de les alumnes, i algun alumne ben mudat, de pedagogia de la Universitat de Barcelona. L’acte fou preparat per elles amb col·laboració del Javier. Una graduació molt digne, molt entranyable i molt bonica.
Començà a les sis de la tarda, suposo i desitjo que així fos, perquè jo no hi era: estava encara treballant. Vaig arribar cap a les sis i vint i no podia entrar perquè l'edifici del teatre estava ple de gom a gom. Estava ple i ben calent, tot s'ha de dir, que entre la calor i l'emoció venia amb la camisa més fosca per la par de les aixelles. En entrar feien un discurs (seria el primer?) i just en acabar vaig començar a demanar pas per endinsar-me, com les estrelles de cinema, pel passadís central, l’únic espai que restava sense càmeres de vídeo, ni de fotos, ni persones. En aquell precís instant en que em precipito cap a l’escenari, criden al Jou, agafa el micròfon i faig la meva parició pel passadís, així que no se li acut res millor que saludar-me: "Mira, l'Albert!", diu. Tothom es gira i em mira i jo que avanço fredament, com un tomàquet, fins el meu lloc reservat al costat de l'Héctor. L'alumnat crida i, potser fins i tot aplaudeix que amb la vergonya ara ja no sóc capaç de recordar-lo; si recordo que només desitjo arribar al lloc reservat al costat de l'Héctor i sentir les paraules del Jou, que les portes anotades com correspon en un teatre ple a vessar.
Finalment, després de repartir els diplomes, una copeta al claustre i les fotografies que et van demanant pares i alumnes que per això ets el padrí. M’agafo al Jou i foto, i foto, i una altre foto, i gent que saluda aquí i allà i copa de cava.
No sé que en pensen la resta de professors sobre aquest acte, però puc imaginar que hi ha de tot. Alguns pensaran, “perquè és populista”; d'altres, “perquè aprova molt”. Em giro cap al Jou i li dic. El Francesc s’apropa i ens diu que som padrins perquè tením cabell -lògicament ell en té molt menys- perquè som joves, i perquè fem bé les classes. Tot som, però, suiposicions, clar, sobre les classes i sobre la joventut. 
Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé.

dimecres, de juny 09, 2010

La vaga del 8 de juny i la mala educació

Voldria fer un breu apunt. Sempre deixo aquestes breus notícies sense fer perquè no són ben bé un text. Avui, però, no puc deixar d'escriure, per ràbia i per indignació. Ahir vaig anar a la manifestació i vaig portar els nens perquè sàpiguen què significa defensar els serveis públics i no com altres treballadors de matins de TV3 que defensen altres interessos. Arribava tard, així és que ens vam posar al capdavant de la manifestació, justament on un grup de jubilats de CCOO desplegaven una pancarta. Entre sorolls, xiulets i crits no sentíem a qui parlava des d'un cotxe amb un altaveu ben potent. Què passa? Què passava? Doncs que els jubilats incomplíen la normativa: al davant van els representants sindicals. Això era el que explicava un representant de no sé què als jubilats. Un estava molt emprenyat i estava al meu costat.  Nens i iaios no fan mala pinya en qüestió de passar de protocols. 
Pressionats per la intelligentsia, finalment van deixar pas al Sanedrín. L'emprenyat, al meu costat, i jo desbarrant contra comissions per la manca de tacte i per la normativa. "Així són les coses" vaig sentir dir a un de l'organització. Efectivament, li explicava al meu nen, així són les coses i aquestes actituds d'aquesta gent són les que provoquen els que ens està passant, perquè comissions ja no defensa els treballadors. Això ho feia una mica ja amb mala llet i envoltat de comissions per tot arreu. Vaig agafar l'enganxina que portava i vaig trencar la part del sindicat. 
Semblaven bones persones els jubilats. Segurament havíen cregut en el seu temps en la justícia sindical . Poc temps després, va passar el cordó de seguretat i un senyor de l'IAC va empènyer precisament el jubilat emprenyat, el va empènyer de mala manera, i el jubilat es va empipar molt. Lògicament. I allà vaig sortir jo en defensa del jubilat explicant que el senyor de seguretat havia actuat de mala manera i sense educació. La situació però es va resoldre donant les culpes al jubilat a qui altre membre de l'IAC l'intentava tranquil.litzar. Jo no, jo els vaig dir que aquesta actitud de comissions és la mateixa que la del govern amb els sindicats i que el senyor de seguretat era un maleducat. Tot és u. I CCOO ja no representa cap idea que no sigui subvencionada. Ni ens cal.

dissabte, de juny 05, 2010

Ensenyament i control de qualitat: Al loro

Escriu l’home que mira sobre “Ensenyament i control de qualitat”. Certament el pedagog no és una figura que admiri gaire el senyor Ramon, com tantes altres persones. A més a més, les seves queixes habituals,-no siguem més papistes que el Papa-, sovint tenen una bona base perquè hi ha tota una pedagogia oficial que fa esdevenir ridícula tota l’altra pedagogia que no ho és. I per això sorprèn que l’home que mira escrigui sobre control de qualitat, perquè és aquest un concepte d’aquesta pedagogia ridícula, si més no de la manera en què la pedagogia oficial i oficialista ha entès i aplicat el concepte de qualitat, com si les persones fossin portes de l'Ikea. Essent l’home que mira filòsof, és a dir, amant de la sabiduria, i demòcrata, li deixo un comentari sobre el que diu; un comentari educat, en clau de pregunta més que d’afirmació, i el censura. Em quedo estranyat. Perquè esborra el comentari? Em sento decebut per l’admiració que tinc de la filosofia i de la gent que s’hi dedica, no pas per sentir-me menysvalorat.
Ens explica que havia afirmat el 1996 que “per millorar l’educació calia fer públics els resultats acadèmics dels Instituts i les Escoles catalanes”. Opinió. Doxa. On són les investigacions que demostrin això?  Considero que és una errada. Opinió, la meca ara. Doxa, també.  Veiem: si ets estudiant i et publiquen la nota en la revista del teu barri, en la teva televisió local, en pancartes: “L’Albert ha tres un 6,6 en Metodologia de la ciència”, o pitjor, “Animeu a l’Albert que l’ha cascat en Metodologia de la ciència”, em farà millorar? Doncs, no. No necessàriament. Però és que, a més a més, diu que  un hom té “el dret a saber si l’escola dels meus fills és de qualitat és democràcia” i s’equivoca (cosa que no li deia, només li preguntava). I és que, si volem millorar l'educació hi ha mil coses abans que centrar-se en la publicitat dels resultats, un fet que faria un pas enrera. 
Les escoles que tenen “millors resultats” són de “més qualitat”, afirma. Errada greu, perquè no és així. Què vol dir resultats? Els únics resultats a l’escola són les notes? No, això és valorar amb instrumentalitat exclusiva i parcial. La formació humana (us recomano el documental sobre una escola japonesa “Pensar en els altres”), la felicitat, l’amistat, el sentir-se valorat, tambe són resultats, o no? Confondre els resultats amb els acadèmics és senzillament no entendre l’escola i robar-li allò que de millor ha tingut la millor escola. Un exemple ràpid: separar nois i noies en les escoles millora els resultats. És la mateixa errada, com si l’escola només fossin notes d’examens (ara recordo que un dels assassins del rols era un bon estudiant de Físiques, o una contra de La Vanguardia on es deia que les notes per sí soles fan males persones)
D’altra banda, el fet de publicar els resultats fa que l’escola es preocupi més per la publicitat, per allò que es mesura, que pel fet de fer millor l’escola. Per cert, la publicació de resultats ja es fa en les notes de la selectivitat, i quina han estat els resultats? Doncs que vagi a selecivitat una petita part de l'alumnat, amb la intenció de obtenir uns bons resultats. I parlo des de la meva participació en la “Comissió de qualitat del meu centre”, no pas des de la posició de qui, estant en desacord, se’n desentén. Quan un hom té necessitat de ser millor que  l’escola del costat, comença a preocupar-se més per qüestions d’imatge que no pas de l’educació. És llarg d’explicar, però fàcil de veure en la feina diària.
Per finalitzar, perquè podríem parlar molt i m’agraden els missatges curts, us posaré un exemple sobre els resultats, un exemple que, per aquestes casualitats de la vida, em va deixar l’altre dia un alumne en pràctiques, un alumne ben preparat i crític. Publicada  a “La Voz de Almería”: “Educación da tres puntos por dejar en blanco un examen en las pruebas sobre el nivel educativo”, és a dir, que, d’entrada si un alumne obté un 7 i altre un cero, la mitjana serà de 5 (perquè un 0 és un 3). Tothom del gremi sabem com es falsegen els resultats acadèmics quan s’entén el fracàs escolar no com un no saber sinó com una nota.
Finalment, l’home que mira deia “Cada any a França els diaris publiquen els rànquings i no passa res que no tingui remei. Avui mateix surt al Monde le palmares dels lyceés, sense cap problema.” És el típic argument tan ridícul com la ridícula pedagogia mateixa: a Europa ho fan, o a França.

dimarts, de juny 01, 2010

Altre final de trajecte

1. S'ha acabat un curs. Un altre curs. Un altre curs dur. Per a mi ha estat una mica com un any sabàtic perquè necessitava "descansar", i m'he deixat anar. La sort, per tant, ha estat dispar. Unes classes m'han sortit molt bé, d'altres regulars. També, clar, he tingut alumnes oberts i alumnes tancats, com la boa del petit príncep. Massa classes, al capdavall. De totes maneres, d'aquest curs m'en vaig amb uns articles per escriure sobre el poder i sobre la resistència; sobre Ferrer; sobre Darwin, i més de 800 aforismes inventats. Perquè sóc professor, però abans que res sóc persona i necessito els meus espais i ser quelcom més que la feina, perquè qui és només la seva feina finalment no és res (mira, un altre aforisme)
2. L'any vinent, però, serà de dedicació total i absoluta recuperant il.lusions i forces.
Enguany els alumnes van tornar a convidar-me a participar a les Jornades de Pedagogia. Vaig declinar la invitació per impossibilitat horària (i cansament). Però estic molt agraït perquè els alumnes no conviden tothom.
3. També m'ha fet molta il.lusió que m'hagin convidat com a padrí a la festa de graduació de la Universitat. És un orgull per a mi i allà estaré fent petons i donant la mà.

divendres, de maig 28, 2010

On són els nens i les dones dels ciclistes?


Dissabte passat vaig anar a fer una excursió amb uns amics. Feia temps que ens venia de gust caminar des de Santa Coloma fins Alella, passant per Sant Jeroni de la Murtra, que tants records de la meva infància em portava, Can Ruti cap a Font de Cera i, finalment Alella. Més de tretze kilòmetres, amb sabor a passejada. Pel camí, ningú; és a dir, ningú a peu. Ciclistes, una pila. Ciclistes solitaris, en parella i en grup. Ciclistes i més ciclistes. Sorprèn veure l'èxit de la bicicleta de muntanya i sobretot sorprèn veure les quasi inexistents dones que acompanyen els ciclistes. On són les dones mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost.On són els nens, mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost. Jo, per la meva banda sempre he intentat compartir els meus gustos amb la meva parella i amb els meus fills. Si faig bé, no ho sé, però sospito que el que faig és un acte revolucionari.

dilluns, de maig 24, 2010

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

dissabte, de maig 22, 2010

Gehlen polèmica Adorno (III i final)

La nostra època també encunya un discurs de la catàstrofe que coexisteix amb la dèria transformadora, amb l’optimisme del moment, de la poesia i de l’ara. Gehlen anuncia el postmodernisme del poder i dels ignorants. Dels nicis. Serem feliços? Serem com Ghelen. Ens comprometrem? Ens adornarem.
La veritat té molts camins. Però només un de vertader.

dimecres, de maig 19, 2010

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

dissabte, de maig 15, 2010

Gehlen polèmica Adorno (I)

L’any 1965 es produir un encontre entre dos intel•lectuals. Un, Gehlen, poc conegut, però força influent. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a la Universitat, no recordo si a primer o a segon (ni penso fer res per esbrinar-ho). Un professor seguia a les classes, fil per randa, un dels seus llibres: El Hombre (Editorial Sígueme, Salamanca). No me'l vaig poder comprar perquè no tenia diners i quan vaig anar a la bilbioteca no hi havia cap exemplar, així que no tenia més remei que parar molta atenció a les classes i, com sol ser habitual, em sorgí l'interès. Era molt interessant, raó per la qual podia perdonar que el professor agafés el micro de l’aula i el llegís amb una veu que, em podeu creure, no era precisament la d’una figura del cinema. També podia perdonar que, quan no llegís, expliqués literalment. Aleshores jo seia amb el “Yeti”, a qui he trobat a faltar en més d’una ocasió, al final del a classe. Fumàvem. Fumàvem molt a la classe.
No és per fer-me el jove, però l’enfrontament televisiu de Gehlen amb Adorno no el vaig poder veure. A l’emule no hi ha ni rastre, tot i que trobem la batalla entre Foucault i Chomsky.
En un moment determinat del duel televisiu Gehlen l’etziba a Adorno, més o menys: “Creu vostè realment que el pes de la problemàtica dels principis, de l’esforç de reflexió, de les equivocacions de la vida que segueixen influint profondament, i en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes, ha d’imposar-se a tots els homes?” (perdoneu la barroera traducció)
La pregunta no està exempta de mala llet. I, com veurem, també de un no saber jugar. És una pregunta d’un nen malcriat, sens dubte, la de Gehlen.
Però Adorno, valent com ell sol, contesta: “Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".

PD. Dedicat a tots els homes i dones de plàstic.

dimecres, de maig 12, 2010

Democràcia?

Tenia pensat (i escrit) una entrada diferent, però.. però l'actualitat obliga. Ja sabeu de què va, clar que sí.
1. Em pregunto com pot ser que el Fons Monetari Internacional (FMI) sigui qui marca les polítiques dels governs. Qui ha votat a l'FMI? Ningú. Aquesta democràcia és de nyigui-nyogui, rídicula i poc democràtica. Avui són els funcionaris que veuran reduïda la seva remuneració; una mesura que té una bona acollida entre la població, amb una manca, em sembla, de visió de futur: en un món on les empreses redueixen cada dia el personal, qui donarà feina als nostres fills? Anem cap a un darwinisme de subsistència, anem del llop al llop, però, com digué Brecht.... La reducció de les pensions, però, si que hauria d'aixecar la poca dignitat que ens quedi. Pobres pensionistes, que no rebran ni una petita part dels calers que s'han emportat els pobres bancs. El neoliberalisme és un pou sense fons.
2. Les escoles que no varen fer vaga contra la LEC... que es preparin, perquè ara van per els mestres i les mestres que no ofereixen la digna resistència que es mereix passar l'economia per sobre de l'educació. "El Departament es planteja incrementar l’horari lectiu del professorat per la via de no considerar temps lectiu tot el temps d’esbarjo"

dissabte, de maig 08, 2010

Nici

No sabem si era o no era un nici, però sí sabem que no li costava gaire semblar-ho
PD. En molts casos, però a més a més de semblar-ho un hom té la certesa que darrera de les paraules s'amaga un idiota.

diumenge, de maig 02, 2010

Els primers amors

De vegades sembla que els primers amors siguin com un instrument musical que sonés millor quan menys saps tocar-lo.

dimecres, d’abril 28, 2010

Abdó Martí a Alella

L’art de l’Abdó Martí, que perdoni la gosadia d’un ignorant, l’entenc com un art que és metàfora pura i diàfana expressió. En el lloc exacte on ens trobem amb la diària relació cultural amb el llibre (Girar Full, 2008), en la línia més avantguardista de la transmutació d’objectes (Punt de lletra, 2008) ens presenta una interpretació filosòfica sobre el llibre (Títol desconegut, 2008), sobre la lectura i el lector (Reflexió, 2008) i sobre la caducitat del coneixement, sobre la memòria i sobre l’oblit (Caducitat, 2008).
En certa manera, la seva obra és també un tractat d’humilitat de la quotidianitat, perquè està clar que la vida diària a més a més de ser modesta és humil. És així com a partir de les transmutacions dels contraris (Reflexions, 2009) s’impulsa a més enllà de l’individualisme.
Com experiència, joc i experimentació, mentre passegem per l’exposició l’Abdó mou una escultura seva (Reflexions, 2009) i ens permet gaudir de l’harmonia del ball de les pedres en un efecte tant sorprenent com inesperat; com a professor i lector no he pogut deixar de pensar aleshores en totes aquelles explicacions sobre temes complicats que, com per art de màgia pedagògica –i pura sort atzarosa- s’esdevenen en comprensió quasi banal.
Jo he pensat que l’Abdó fa un art de l’expressió i de la denotació per integració de contraris. Quan ens explicava les seves composicions ens ha dit que li diguéssim allò que ens suggeria. Ens ha deixat “fer l’obra” perquè l’art de l’Abdó Martí és art radicalment democràtic. En sentirem el seu nom mentre l’agraïm el que fa.
PD. Perdoneu-me aquest petit exercici de descripció que no fa justícia a l’artista. Si tingués permís, us posaria les obres que exemplifiquen el que dic, però només he trobat una.

diumenge, d’abril 25, 2010

L’art de generar problemes

La política és l’art de generar problemes per la manca de previsió política.

PD. Mentrestant preparo una entrada sobre Abdó Martí, un artista que exposa a Alella i que m'ha impressionat bastant. El dimecres veurà la llum.

dimecres, d’abril 21, 2010

Fent de nen dolent (que també és salut)

Llegeixo en El Periòdic, per aquestes casualitats de la vida, que ahir van fer un dinar-tertúlia a l’Ateneu amb assistència selecta d’una representació de la cultura del país, entre la que destacava el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner. Tractaven el tema de la cultura, de la cultura culta i de la cultura vulgar, de la cultura i la seva divulgació. Sembla, però, que no hi havia la suficient representació cultural, sembla que aquesta era una mica esbiaixada. La crònica (titulada La cultura és dialèctica) la firma Josep-Maria Ureta i inclou una frase destacada sota el lema “Límits” que diu : “El sociòleg i president de l’Institut d’Estudis Catalans manté que és possible la convivència entre la cultura de masses i l’elitista”. Fa un temps que hagués dit: "descobrint la sopa d'all", però ara no estic tan segur de la veracitat de l'afirmació. Menys segur encara quan llegeixes que el periodista cita una insigne filòsofa com Hannah Arendt a la seva manera, és a dir, com Anna Harendt. I em pregunto si el senyor Ureta seria el representant de la cultura de masses. convidat a l'acte, o aniria només a fer la crònica. Curiosament, a l’article podem llegir unes declaracions de Giner: “Cultura no és saber qui era Aristòtil, sinó haver-lo llegit”. Jo afegiria que també és important escriure Aristòtil i no Haristòtil. Manies.

divendres, d’abril 16, 2010

Amb l'anonimat de la incultura

"Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desofogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser quedaves deshonrat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari". Italo Calvino, El cavaller inexistent, Edicions 62, p. 34.
Absurd, com totes les guerres.

diumenge, d’abril 11, 2010

L'escriure, l'escriptor i l'escriptora

Feia temps que no llegia altra cosa que assaig. Estic cansat i torno als meus orígens de lector enamorat, com he recuperat les ganes d'escriure, de mal escriure: “No, escrivint no m'he fet pas més bona: només he consumit un xic d'ansiosa i inconscient joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que tu vals. Que escrivint salvi l'ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s'ha perdut” Italo Calvino, El cavaller inexistent,Edicions 62, p. 64.

dimecres, d’abril 07, 2010

Cuaderno amarillo (massa groc)

Llegeixo: “El intelectual, en tanto que intelectual es mezquino, inseguro, egocéntrico, neuróticamente preocupado por su prestigio, despiadado con los demás, chismoso” (Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés, p. 210). Aquestes paraules les va comunicar Edgar Morin a Salvador Pániker i més aviat sembla que estigués fent una radiografia de Catalunya, d’Espanya, del món. Fàstic.

dissabte, d’abril 03, 2010

He aproftat

He aprofitat les vacances per fugir de les tristes guerres i he anat a un país neutral. I m'he llegit un llibre (només un, perquè també existeix la família): El cavaller inexistent, de l'indispensable Italo Calvino (Edicións 62). Us aniré posant alguna cita, abans de tornar a La revolució:

"Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l'arbitrari” p. 64 . Dedicada als que encara creieu en el tripartit i en el conseller Maragall.

He vist algunes arquitectures feixistes, a Itàlia.
No ens enganyem, l'arquitectura feixista, amb la seva grandiloqüència, m'agrada, perquè situa l'home en una escala inferior a la que estem acostumats, una escala inferior respecte els símbols: té quelcom de platònica. No sé... Et posa en el teu lloc.


Dos cavallers inexistents

dimarts, de març 30, 2010

divendres, de març 26, 2010

dimecres, de març 24, 2010

diumenge, de març 21, 2010

dimecres, de març 17, 2010

El món està fet de voluntat

No dono per tancat els comentaris al missatger anterior, ni molt menys, però estic content perquè a la manifestació m'he trobat amb una persona que admiro molt i molt i us dedico un aforisme:

El món està fet de voluntat, d’una voluntat que ens sembla cega perquè no és la nostra voluntat, és la nostra ceguesa.

I a més.....

Ja us vaig dir que el Yeti havia passat per casa

Ells braus desapareixen, però no les mocadorades. El conseller sortirà en la història del nostre país amb dues orelles i si fossim un país normal amb una cua (això sí, entre les cames)

I finalment....
Quina vergonya la del programa de Cuní.....

dissabte, de març 13, 2010

El que heu de saber sobre la vaga del 17 de març

1. Heu de saber que a qui fa vaga li descompten més de 100 euros.
2. Heu de saber que les raons estan més que justificades per a fer vaga.
3. Heu de saber que la convocatòria és força unitària entre els sindicats.
4. Heu de saber que em sembla vergonyós que els sindicats no hagin pensat en el professorat i convoquin la vaga el dimecres 17 de març, dia d’avaluacions molt generalitzades en els instituts. Perquè es pot deixar de fer una classe, però no podem deixar de fer unes avaluacions.
5. Heu de saber que avaluació que es deixa de fer, avaluació que s’ha de recuperar i que es convocaran avaluacions fora de l’horari en centres en què no s’havien convocat mai abans.
6. Heu de saber que malgrat la justificació de la vaga, els sindicats mostren que, si fa no fa, la seva forma d’actuar amb el professorat és similar a la del conseller amb els sindicats. Al loro!
7. Heu de saber que no anem bé.... que el camí de mercantilització, de rendició a l’economia de l’ensenyament provocarà una hecatombe.
8. Heu de saber que l’hecatombe serà cívica i es deixarà sentir arreu.
9. Heu de saber que al final tindrem moltes empreses “sucant” de l’ensenyament però que la preparació dels treballadors no serà millor que abans, però la seva preparació ciutadana sí.
10. Heu de saber que, malgrat tot, en faré vaga, perdent 100 euros, donant la raó als sindicats que no compten amb mi. Ni comptaran en un futur.
11. Heu de saber que ho faig per vosaltres i pels meus nens.
12. Les meves alumnes deuen saber que el dimarts explicaré aquesta evolució a la classe (higienisme, franklinisme, civisme, mercantilisme)

dimarts, de març 09, 2010

Ha nevat a Alella i Nietzsche ha rigut

1. Ha nevat a Alella. No he pogut sortir de casa fins migdia. Per sort, s'han suspès les classes i no he treballat, ni els nens tampoc. Ahir, per la tarda, es podia veure persones caminant,oles, abandonades. Aquest matí he vist que fins i tot ha passat el Yeti pel carrer, deixant un gran raastre amb els seus enormes peus. Quin detall. El Yeti! Com m'anyoro del Yeti. Quins records! Vam estudiar junts i seiem al final de la classe. El Yeti ha passat imprimint l'empremta amb uns grans peus que semblaven raquetes de caminar per la neu. O com s'anomenin, que la neu em dona molt de fred i l'evito. Quan puc, l'evito. Avui, però, no he pogut.
2. Quina fal.lera amb la neu, els nens! I com els entenc! Són els detalls de la bellesa de la infància. Nosaltres amb la nostra seriositat i ells vivint la vida. Nosaltres, els llestos, ocupats amb la crisi i l'economia i les ambicions estúpides (qui les tingui); ells, els tontos i els ignorants (?), jugant. Avui, però, al fons de la riera Nietzsche reia amb el seu grandiós bigoti.


PD. Avui he rebut un correu que diu, més o menys, que "Seguint les instruccions de l'Ajuntament demà sí hi haurà classe". I jo no sabia que l'Ajuntament era el que decretava l'inici quan no ha indicat la suspensió. S'agraeix, però, saber quelcom de l'administració.
Alguns diuen que la vida és així: privatitzem beneficis i externalitzem els riscos. Però la  foto, eh?, és maca.

diumenge, de març 07, 2010

Dignitat

Per molts esforços que fem no podem transformar la dignitat en fama, ni la fama en dignitat.

dimecres, de març 03, 2010

Ajagut al terra, jugues amb els teus petits cotxes

Us proposo, com el Criteri proposa de tant en tant, a veure de que us sembla que parlo.

Dintre de sis mesos, exactament i piagetianament sis mesos, desapareixerà. I amb ella, quina tristesa profunda!, també t’aniràs un xic -espero que només sigui un xic- tu. No puc dir que de la mateixa manera que te la vas trobar, que fou de forma natural, es fondrà, perquè marxarà a formar part de les estadístiques i de les fotografies, dintre d’exactament quasi sis mesos, de forma quasi artificial. Sí, ja sé, la desaparició es produirà en la frontera invisible on desapareix tot allò que es troba entre el natural i l’artificial, i  succeirà  acceleradament i provocadorament. I tu no ho saps encara. Ni ho sabràs durant molt de temps perquè, al capdavall, vindrà a visitar-te i et portarà regals útils i inútils, de vegades també inoportuns. Mentrestant, ajagut al terra, jugues amb els teus petits cotxes fins que acompleixis el deute inexorable de la vida, de la teva vida.

dissabte, de febrer 27, 2010

El desconcert de la tradició

Seguint ordenant papers em trobo amb aquesta petita joia que, en algunes ocasions, he ensenyat als meus alumnes quan parlava del neoliberalisme. Front a la postmodernitat i la injustícia, tradició. Es queden astorats. Defensar la tradició com una forma de resistència a la injustícia que ens porta el neoliberalisme? I aleshores explico un parell d'anècdotes i cito, per omplir-me de respecte i serietat acadèmica, Zygmunt Bauman: Treball, consumisme i nous pobres. Noteu el desconcert, que he posat en cursiva. La nota és de fa uns anys. I és que em costa tant llençar papers....


Dia de la truita

Benvolguts pares i mares:
Us comuniquem que elk proper dijous dia 3 de febrer celebrarem per la tarda el dia de la truita, seguint la traidicó popular de l’inici del Carnestoltes.
Els nens i nenes hauran de portar un berenar i per tal, us fem els següents suggeriments: entrepà de truita, entrepà de botifarra d’ou, entrepà variat.... o coca de llardons.
Els nens i nenes del Cicle Inicial berenarem junts fent diferents activitats col.lectives.

Atentament: L’equip de mestres de Cicle Inicial

dimecres, de febrer 24, 2010

Gran home, el vigilant Salinger

A casa el tenia en castellà, el llibre de Salinger. Deien els documentals que El Guardián entre el centeno era el llibre que llegia qui va assassinar Lennon i que el va assassinar, deien els documentals, perquè va trair la santa sinceritat i innocència de la infància. A la biblioteca d'Alella no el vaig trobar en català i, fart de perdre el temps, mi vaig endinsar. Abans però, vaig recordar les paraules de Bartleby, també les vaig recordar en castellà, "preferiria no hacerlo", i a continuació, ho vaig fer. I demà aniré a treballar, tot i que preferiria no fer-ho.
“Oye –dijo Stradlater-, ¿quieres hacerme un gran favor?
- ¿Cuál? –le dije sin excesivo entusiasmo. Siempre estaba pidiendo favores a todo el mundo. Todos esos tíos que se creen muy guapos o muy importantes son iguales. Como se consideran el no va más, piensan que todos los admiramos muchísimo y que nos morimos por hacer algo por ellos. En cierto modo tiene gracia”, pàgina 35 d'una edició d'Alianza.

divendres, de febrer 19, 2010

Vida plena

Quina vida més plena la meva si l'hagués viscut exacatament com la recordo

dimarts, de febrer 16, 2010

Recerques sense interès?

Cada any s’atorguen els premis Innobel (Ig Nobel), és a dir el contrari dels premis Nobel. Es tracta d’investigacions que inicialment provoquen la mofa però que després fan pensar i incentiven la imaginació i l’interès per la ciència (malgrat en alguns casos sembli no ser gaire evident). Son investigacions, tot i no semblar-ho, serioses, però que d’entrada se situen en el terreny on un hom espera trobar Woody Allen. Jo aniria amb cura perquè, com explico de la sociologia, les seves “veritats” o són molt evidents o molt poc evidents (i en aquest segon cas, resulta difícil d’investigar perquè tothom donar per fet que un fet és com és, i ja està. Més endavant posarem l’exemple de les abelles relatat per Bauman).

Nutrició:
2007: Brian Wansink, de la Universitat de Cornell, per estudiar la gana de les persones, al donar-lis un plat de sopa sense fons, és a dir, que el contingut no s’acaba mai (això és un restaurant i no el Bulli).
2008: Massimiliano Zampini, de la Universitat de Trento, Itàlia, i Charles Spence, de la Universitat d’Oxford, Regne Unit, per modificar electrònicament el so d’una patata Xip amb l’objectiu que la persona que la mastega pensés que era més cruixent i fresca del que era realment (quina por que fa aquesta. Així prepararia el dinar de tot l'any sense que es notés).

Pau:
2007: Laboratori de la Força Aèria Patterson Wright, a Dayton (Ohio), que contemplà la possibilitat de fabricar una ‘bomba gay’ per tal de provocar l’homosexualitat a l’enemic i així poder minorar la moral i la disciplina de las tropes (amb la possibilitat de que t’exploti a sobre. I no han provat que a més a més se't possi un minishort i se't facin uns reflexos als cabells?)
2008: Al Comitè Federal Suís d’ètica sobre Biotecnologia No Humana i als ciutadans de Suïssa per adoptar el principi legal de que las plantes tenen dignitat (que s'enterin d'una vegada els criminals dels vegetarians. NO a la pena de mort vegetal!)

Arqueologia:
2008: Astolfo Gomes de Mello Araujo i Jose Carlos Marcelino, de la Universitat de São Paulo, Brasil, por mesurar com durant el curs de la història, o els continguts d’una excavació arqueològica concreta, poden ser regirats per les accions d’un armadillo (que molts arqueòlegs segur que no l’havien pensat! Segur que el glamurós pensaria que ha estat l’alienació!)

Biologia:
2007: La holandesa Johanna van Bronswijk per realitzar un cens dels àcars, aranyes, crustàcis, bactèries, algues i fongs que resideixen en ells llits d’éssers humans (sense anar més lluny, ahir vaig trobar-me un elefant que no em deixava dormir. La meva dona va dir: “apa, carinyo, fes-lo fora tu... Això em passa per posar-me calçotets de Tarzán).
2008: Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert y Michel Franc, de l’Escola Veterinària Nacional de Tolouse, França, per descobrir que les puces que viuen en un gos poden saltar més alt que les que viuen en un gat (suposo que excepte les que viuen en un gos salsitxa! En aquestes investigacions els francesos són els primers!)

Medicina:
2007: Brian Witcombe i Dan Meyer per una anàlisis dels efectes secundaris d’introduir-se espases per la gola. La conclusió és que provocaven irritacions, i algun que altre tall (per mala sort, clar. Suposo que la próxima investigació que encetaran serà veure que passa quan t’afaites amb una serra mecànica)
2008: Dan Ariely, de la Universitat Duke, EEUU, per demostrar que medicaments falsos i cars sn máés efectius que medicaments falsos i barats (vaja, com deia el meu pare: lo barat és car)

Ciència cognitiva:
Toshiyuki Nakagaki, de la Universitat de Hokkaido, Hiroyasu Yamada, de Nagoya, Ryo Kobayashi, de la Universitat de Hiroshima, Atsushi Tero, de Presto JST, Akio Ishiguro, de la Universitat de Tohoku, Japó, i Ágotá Tóth, de la Universitat de Szeged, Hungría, por descobrir que les floridures de la llaca poder resoldre trencaclosques (sense anar més lluny, he posat un bocí de pa al costat d’un trencaclosques de 1500 peces i ja porta fet la meitat, el tio, i això que el pa era congelat!).

Economia:
2007: Kuo Cheng Hsieh, que patentà un dispositiu que llença una xarxa per capturar atracadors de bancs (per això hi ha crisi, perquè ningú no l’ha cridat a posar-se mans a l’obra)
2008: Geoffrey Miller, Joshua Tyber i Brent Jordan, de la Universitat de Nuevo Mexico, EEUU, per descobrir que el cicle ovulatori afecta els guanys en propines de les ballarines eròtiques (i és que els diners tenen ulls! i ja saben on van, ja!)

Fisica
2007: L. Mahadevan, de la Universidad de Harvard, i Enrique Cerda Villablanca, de la Universitat de Santiago, Xile, pel seu estudi sobre com s’arruguen els llençols (que d'arrugar en sabem tots, ara falta que facin un altre a veure com es planxen sols)
2008: Dorian Raymer, de la Iniciativa de Observatorios de Océanos de la Institución Scripps de Oceanografía, EEUU, y Douglas Smith, de la Universidad de California, San Diego, EEUU, per demostrar matemàticament que una pila de cordes i cabells s'acaben fent un nus, de forma inevitable (que li preguntin sinó ala tele: la que té liada per darrera dela pantalla, la tia!)
Química:
2007: La japonesa Mayu Yamamoto pel mètode d’extreure essència de vainilla dels excrements de la vaca (ara, la vaca és de família bé, això sí; potser també pixa colònia).
2008: Sheree Umpierre, de la Universitat de Puerto Rico, Joseph A. Hill, dels Centres de Fertilitat de Nueva Inglaterra, EEUU, i Deborah Anderson, de la Escola Universitària de Medicina de Boston i l’Escola Mèdica de Harvard, EEUU, per descobrir que la Coca-Cola és un efectiu espermicida, i a C.Y. Hong, de la Universitat Mèdica de Taipei, Taiwan, C.C. Shieh, P. Wu y B.N. Chiang, de Taiwan, per descobrir que no ho és (i el que dubte, es porta algun premi? A veure si en la propera edició del Catecisme de l'Església prohibeixen porta la Coca-Cola al llit)

Literatura anglesa:
2007: Glenda Browne, d’Australia, pel seu estudi de la paraula ‘the’ (es tradueix, segons els casos, per ‘el’, ‘la’, ‘els’ i ‘les’) i els problemes que causa la seva indexació (que tothom estava preocupat dient "a veure si el the no es pot traduir com cal per culpa de la crisi Quina merda de democràcia?).
2008: David Sims, de l’Escola de Casos de Negocis, Londres, Regne Unit, pel seu estudi “Tu, bastard: Una exploració narrativa sobre l’experiència de la Indignació dintre de les Organitzacions” (no me l'imagino llegint el títol davant del Tribunal. SI ho fas nano, mira cap al costat, no sigui que algú s'ofengui).