dissabte, de setembre 25, 2010

Som dos, però ens oblidem

Com us vaig dir, continuo amb el llibre de Punset:
"Un dels moments més importants en l'evolució de la vida va tenir lloc fa més de mil milions d'anys. Les cèl·lules procariotes simples i primitives van ser envaïdes per altres cèl·lules  veïnes i va aparèixer un nou tipus de cèl·lula, l'eucariota. Aquesta cèl·lula, que podríem considerar una cèl·lula procariota infectada, era més competent que les altres, ja que era el resultat de la unió de forces entre diverses cèl·lules. Per tant, en comptes de pensar en aquests invasors coma paràsits hauríem de considerar-los uns visitants simbiòtics molt útils. Cadascun de nosaltres allotja milers de varietats de visitants simbiòtics. Portem bacteris a l'aparell digestiu, àcars als cabells o a la pell. En aquest moment hi ha milers de visitants simbiòtics en tots vostès, i val més així”. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino, pàgina 29.
I nosaltres cansant, i enganyant, al personal volen posar portes al camp; que si els immigrants generen molta despesa, que si no s'adapten, que sí qual que si tal i resulta que estem on estem gràcies a la col·laboració d'un autòcton (cèl·lules procariotes) amb un immigrant (cèl·lula eucariota). Si alguns intenten aplicar la física quàntica a la personalitat i a la realitat social, perquè no apliquem el saber històric-biològic per desfer estereotips?

dissabte, de setembre 18, 2010

Les portes dels problemes


Totes les habitacions de les solucions estan plenes de portes de problemes

PD. Ja m'enteneu

diumenge, de setembre 12, 2010

Vida, misteri

Em demanen la raó per la qual he dit que la vida és un misteri. Em quedo sorprès i la pregunta em resulta enigmàtica. Perquè em sembla evident que la vida és un enigma i dubto què respondre. No sé si tinc molta o poca experiència, però el cert és que puc dir que la vida de les persones és un misteri i dir que sé que no tinc la veritat completa. La raó per la qual apareix l’enigma ha de ser variada, matemàticament multifactorial. Hi ha idees que no es poden explicar o, si més no, existeixen conceptes que són més difícils d’explicar, o de definir, que d’entendre. Com la felicitat, com el misteri.

És un misteri la vida perquè malgrat tot el coneixement de què disposem, la vida humana no es plega a les explicacions científiques. No es plega totalment a la ciència. Sabem com es genera un ésser humà, coneixem què les persones som animals, però és un misteri que essent animals no tinguem instints sinó mecanismes d’acció ràpida, emotiva, glandular, i pulsions suaus, lentes, controladores de les glàndules. La biologia no esgota la comprensió de la vida, excepte de la vida biològica. El misteri és, així l’entenc, indeterminació, dintre d’un ordre, amb algunes limitacions.
Per això ara jo us animo a posar exemples que fan mistèrica la vida:
És un misteri que les persones estiguem totalment determinades per l’entorn i, alhora, que siguem capaces de ser quelcom diferent a l’entorn.
És un misteri que l’home de Neandertal (o la dona) hagués tingut descendència amb l’home Sapiens (o la dona sapiens) essent d’espècies diferents.
És un misteri que malgrat tot el coneixement científic i tecnològic hi hagi gent que es mori de gana.
És un misteri que l’home sigui capaç de matar per diners, quan en té de sobres.
És un misteri que l’evolució moral no acompanyi el coneixement científic.
És un misteri que malgrat tots els esforços “totalitaris” dels pares, els nens siguin quelcom que no ha estat pensat pels pares.

dissabte, de setembre 11, 2010

Dient tonteries (acompanyat)

Ara no recordo quin blog va discutir les aportacions de Stephen Hawking i Leonard Mlodinow. Deien en el darrer llibre que acaben de publicar que Déu no existeix. Si fa no fa, la cosa va així: L'Univers es va crear del no-res seguint les lleis de la física, fet que demostra que no el va crear Déu, ergo Déu no existeix.
Siguem sincers: no he llegit el llibre, només la notícia que La Vanguardia va publicar. I què? Passa algo!
Alguna advertència:
1. Sóc agnòstic.
3.Sóc un defensor màxim de la ciència en les meves classes.
Ara bé....
1. Llegeixo: Aleshores, qui va crear les lleis de la física?
2. Que m'expliquin com es crea del no-res perquè en Parmènides no el vaig aprendre.
3. Com podem saber allò que no existeix? És a dir, puc saber que existeix un lleó, però que no existeix un de negre, ho puc saber?
4. Per què Hawking ara diu blanc i ara diu negre?
5. Per què donem per suposat que Déu no va crear l'Univers simplement perquè no existeix i no pensem, en canvi, que no ho va fer perquè no en tenia ganes?
6. Per què hi ha alcaldes que treuen les banderes de les balconades però ho fan a l'una de la matinada amb nocturnitat i no ho fan, en canvi, a la vista del públic abans de fer una porqueria de discurs davant algun conseller de la Generalitat que farà, al seu torn, un discurset ridícul. 
7. L'únic lloc que se m'acudeix on la llei es corresponia amb el fet, és a dir, on un alcale podria justificar l'incompliment propi de la llei és al costat d'uns forns crematoris.
8. Si Catalunya no ha d'estar dintre de la llei, no sé per a què vull Catalunya. Prefereixo la llei, i la crítica de la llei, perquè els més incomplidors són els menys crítics.

Bona diada

dimecres, de setembre 08, 2010

La infància descreguda

Tot i tenir alguns apunts més sobre el llibre de Punset, em sento obligat a fer una notícia sobre el meu fill. Avui, segon dia de classe, ens ha dit que el seu professor de socials ha explicat les tres posicions respecte a la creença en la vida després de la mort. Quines? hem preguntat. Doncs la creient, segons la qual existeix una vida després de la mort; l'atea, si la calques, la calques; no plantejar-te res, és a dir, l'agnòstica. I a tú, quina et sembla més encertada, he dit, esperant que es mostrés partidari de la primera, la creient o, si més no, de l'agnòstica. El meu fill, però, ha preferit triar no creure en la vida després de la mort. Ja ho sabem que en el cel no hi ha play, ni televisió, ni Belén Esteban, però... La infància descreguda! La infància atea. Glups!

diumenge, de setembre 05, 2010

No som només biologia

Ah, les vacances! Quan de temps per a fer allò que ens agrada! Que virtuoses són les vacances que ens permeten canviar d'activitat i dedicar-nos a allò que no podem fer gaire habitualment. Visca les vacances que m'han deixat llegir el llibre que la meva dona em va relagar per Sant Jordi:  Per què som com som, de Punset, en la col.lecció de labutxaca de l'editorial Destino. Apassionant potser és l'adjectiu que millor defineix aquesta lectura; si calgués aplicar un altre seria biologicista, i, si estigués a classe, diria: massa bioligicista. Òbviament la biologia té una importància gran en les nostres vides, però cal estar avisats sobre el poder dels gens, sobre la determinació que els gens poden tenir en la nostra conducta, perquè nosaltres no som la mosca del vinagre, si més no, no ho som habitualment. Tampoc som un cuc. Generalitzar les conclusions, per tant, es fa quan es parteix de la idea de què entre la mosa, el cuc i l'home, les diferències queden reduïdes a un seguit de gens. En aquest sentit, a Punset li manca perspectiva crítica o, millor, dit, la prgunta oportuna.
Comparar l'home amb els animals és factible i aporta beneficis científics i, clar, beneficis als científics, especialment als científics que estudien el cervell. Beneficis que recorren tota la piràmidede Maslow, des de la part inferior a la més superior. Punset, tot i recollir, en alguns casos, opinions contràries, inclina la balança en la polèmica genètica-entorn, a favor de la genètica. Sense voler. Sense adonar-se'n. No és culpa seva, sinó dels convidats amb qui parla i entre els quals no brillen precisament els científics dedicats a l'estudi de l'entorn, tret d'alguns casos rellevants  (com l'immens García-Carpintero, que, a més a més de ser un gran filòsof del llenguatge és dels millors professors que he tingut en la meva vida acadèmica). Opinió quasi solitària, aïllada, però que ha de servir per aclarir l'estat de la qüestió és la següent:  “Per tant, està demostrat que l'entorn afecta de debò l'estructura del cervell i viceversa. Però els humans, si neixen  en una cultura en què es parla una determinada llengua, l'aprendran  aproximadament en el mateix període de temps amb independència de la seva complexitat, i ho faran bastant bé. Tot plegat sembla confirmar, amb poc marge d'error, un component genètic”, p. 99.
La qüestió genètica-entorn és important, perquè d'ella depèn les ganes de canviar la nostra societat i, és clar, si estem molt determinats, si el nucli de l'enteniment es troba en la genètica, tenim la societat que tenim adaptada als nostres gens, poc més o menys Per què canviar-la, doncs? Mentrestrant, els que negocien amb la vida es freguen les mans i ens tracten com mosques. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.