dijous, de juny 30, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (19)

Tot té un final, clar. Com l'acampada. La indignació, però, continua. I continua vídua. De polítics que se n'adonin que el moviment els posa contra la paret. No els preocupa perquè no ho veuen. La llei, i els mitjans i la família, i els bancs, i les empreses, i el poderosos, estan amb ells. La moral, però, està amb els indignats.
Avui, per cert, hi havia una columna a La Vanguardia sobre els lemes dels indignats. No era gaire lloador. Tindrà raó el columnista. Esperem una columna sobre el vers "Verde que te quiero verde". Un lloc comú? Una columna a La Vanguardia. Que no és poc. O, depèn com es miri, és massa.

Hi ha mètode en la seva bogeria (Hamlet); hi ha bogeria en els vostres mètodes
En cursiva l'orignal aforisme del maig del 68.

dimarts, de juny 28, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (18)

Bé, després d'uns quants dies tornem al tema que ens ocupa. He estat en una casa rural a Montcortés amb uns amics del batxillerat. No és poc. Amb passat molts anys. És curiós com, de tots maneres, amb les persones que tens sintonia el temps no fa gaires destrosses. Vam fer el Congost de Mont-rebei (ja no sé com s'escriu). Semblava Les Rambles. Al final la família en el seu conjunt, i el Josep, ens vam banyar en l'aigua verda. Cadascú amb el banyador que podia i qui no podia amb res, doncs, això, amb res. Jo, quan hi ha peixos, i més si són, com eren, grans, prefereixo un pantalonet. El capità avecrem s'ha mantingut al marge de l'aigua, el pobre. Altre dia ja posarem alguna foto
El Sant Joan va ser estrany, però els nens s'ho van passar d'allò més bé, i nosaltres també. Com sigui, el curs es va esvaint i ja comencem a pensar en altres fites. O lo que sigui. Ara, acompanyat de la melanconia que es fa present en les aules, m'espera una comunicació sobre filosofia escocesa. O lo que sigui.

Si el que veuen no és estrany, la visió és falsa; si el que veuen no és fals, la visió és estranya
En cursiva, l'original.

dimecres, de juny 22, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (17)

Som tots jueus alemanys, però només els indignats són dins el gueto

En cursiva l'original del maig del 68.

diumenge, de juny 19, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (16)

Sobre l'acampada hi ha molta informació. Molta. Desconeguda pel gran públic. Un exemple.
Sempre que es produeix una reivindicació, s'acaba parlant d'incivisme, falta d'higiene dels reclamants, manda d'esforç. Sempre. Sistemàticament. És una estratègia de desprestigi feta des dels mitjans informatius, sovint públics, per part dels privilegiats (o no) que hi surten. En aquest cas, basta que hi hagi violència, feta per qui sigui, per tal de criminalitzar un moviment és clarament pacífic. Totes aquestes argumentacions, sobretot quan són usades pels polítics, mostren que hi ha raons per estar indignats perquè són argumentacions barroeres. Com llegeixo en una carta d'un antropòleg jubilat que m'han enviat, els poítics estan més preocupats d'ells mateixos que de pensar en les raons de la indignació del poble. Segurament, el que passa és que el poble només l'interessa pel 22 M, data a la que es cecorre molt.. Efectivament, no és estrany veure com comparen el moviment 15-m amb la legitimitat del 22 M. Com si la majoria dels votants no es poguessin reconèixer com a indignats, també. Barroer. Com si els votants fossin imbècils i no poguessin estar indignats. Barroer. El barroerisme és, doncs, la política dels millors. I dels seguidistes.
D'altra banda, també m'evien un article de La Vanguardia del dijous 31 de maig de 1984, s'informà de l'assetjament, amb insults i crits de "Mateu-lo!" que simpatitatzants i militants de CiU van adreçar a diversos diputats socialistes, quan intentaven escapar del setge a que estaven sotmesos al Parlament, el 30 de maig de 1984. Ni piu més en els blogs, ni anònims, ni històries. Tinc la pàgina que m'envien uns amics. La violència. D'aquesta violència no diem res. No toca. De la simbòlica tampoc. Què diem de la següent:
Ens indignem, o no ens indignem?

Què diran els contraris de l'a indignació?

Com estar segurs quan són precisament els que vetllen per la nostra seguretat els que resulten vertaderament perillosos.

dissabte, de juny 18, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes

No perdem de vista els fets perquè, si existeixen, són tossuts. Potser, com afirmà Nietzsche, només hi ha interpretacions. Però algunes interpretacions són quasi fets i altres són mentides. Tossuderia. I Antoni Negri, un sensacional orador, ho avisà en un llibre insufrible, però interessant. A Imperi l'activista, filòsof, la incógnita italiana ho avisà: la violència contra la disidència creixerà. Criminalització de la indignació. Per la nostra vergonya. I, sobretot, per a la vergonya dels implicats. Al final tothom voldrà ser innocent. Al final tothom voldrà ser un indignat. Però els fets seran quasi veritat i la mentida, interpretada com a veritat, continuarà essent mentida. I vosaltres no tindreu raó.

Acumulin ràbia i portin-la als bancs: es quedaran sense ràbia.
PD. M'avanço als fets

dijous, de juny 16, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (14)

Tothom espantat. Però tothom estava esperant el moment que es va produir ahir no deixant entrar els membres del Parlament al Parlament. L’aparició de la violència no és una bona notícia. Mai. Deplorable. Ja ho vaig avisar: elements polítics que estan a favor del canvi estructural violent s’aprofiten de la voluntat democràtica cada vegada que poden. Ja els coneixem als feixistes d’esquerra. L’aristocràcia de la revolta. Detestem la violència, nosaltres. I perquè detestem la violència avui hem d’escriure aquest post. Tristement. Avui els mitjans al servei del que hi ha han valorat els fets. Però el fet també, i potser més important que cap altre, és la possible estratègia de policies infiltrats entre els manifestants per tal de provocar i que la manifestació derivi cap a la violència. Un fet que a RAC1 aquest matí era valorat per part d’alguns polítics com « normals » Les cares estan nítidament filmades. No són cares gaire democràtiques, si és que hi ha cares democràtiques. Veiem com els mossos els escorten i acompanyen. No sé si és legal l’estratègia de provocar per generar violència, però no ho hauria de ser. Si no ho és aquests individus, o els que els manen, haurien de quedar-se sense feina, esser jutjats com ho seran la resta de violents. Ni més ni menys. Si és legal, és que la moral ha fugit totalment de la política. Per això continuarem indignats. 

Una cita:
“En un camp de concentració, la persona que en un darrer impuls de la pròpia estima no es resisteix contra tot això perd la sensació de ser encara un subjecte, i ja no diguem un ésser espiritual amb llibertat interior i un cert valor personal.”, Frankl, L’home a la recerca de sentit, p. 61 

dimecres, de juny 15, 2011

L'acamapda i el maig del 68 en aforismes (13)

Com vaig deixar escrit a Cal Criteri, penso que sobre els indignats no s'està tocant l'essencial. I ja es comença a plegar veles!  Podem anar deixant anar algunes raons sobre la raó que guarden els indignats. Una sobre intel.lectuals (per dir-ho així), blogaires o el que sigui. No ens enganyem, molts dels no indignats estan precisament gelosos dels que estan indignats i per això els ataquen i manipulen. Molts voldríen apropiar-se d'això d'estar indignat perquè és una actitud molt intel.ligent, però, clar, se'ls han avançat i ells només entenen i es mouen pel "mercat". S'ha perdut una oportunitat. De negoci.  Faig un llibre? Penso, quina opinió vendrà més? tal? Doncs, apa, jo penso tal. Patèic. Com no estar indignat?Com no trobar errades en els acampats! Però la qüestió no és si han estat assemblearis o no, si proposen o no (no els toca, d'entrada, proposar; només indignats i, demoment, ja es prou); la qüestió és si hi ha raons o no per estar indignats i dir: si voleu dedicar-vos a la política, a la gestió d'allò públic, volem que ho feu d'una altra manera. Sempre hi haurà voluntaris.
Una amb humor:
L’acció permet superar les divisions i trobar solucions, però difícilment permet superar la pròpia marca i menys encara superar les agulletes

dilluns, de juny 13, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (12)

L'espai públic, Adrià, ja no existeix. No en el sentit grec del terme. No en el sentit modern. No en el sentit de fa uns anys. Ara, tot és quasi públic. O, si ho prefereixes, tot és semi-privat. Les fonts que al Brasil compren les multinacionals per a envasar aigua, són públicques o són privades? Fonts que no són del govern, ni del municipi, però que les venen. Ja no hi ha res extern. Res públic. Les escoles, són públiques les escoles públiques? Escoles que passen dos minuts d'anuncis als seus alumnes. Cada dia. Són escoles públiques? I els poliesportius, són públics? què vol dir que són públics? Qui els pot utilitzar?


No es podran desallotjar les places públiques perquè públiques no són les places

PD. Perdoneu si de vegades no contesto perquè he planificat els missatges

dissabte, de juny 11, 2011

L'acampada i el maig del 68 en aforismes (11)

L'acampada toca al seu final, però la indignació, no. L'estupidesa, tampoc. L'estupidesa, com la indignació, haurà de continuar i jo, senzillament, prefereixo i comparteixo la indignació. Imbécils hi ha arreu. I no pocs hi ha. Com sigui, l'acampada no ha variat gens des dels seus inicis. El que ha canviat ha estat la nostra percepció, les nostres ganes de trobar l'agulla en el paller i fer entrar el camell per l'ull de l'agulla. Que si tenen representants, que si són polítics, que si tal, que si qual. Crítiques totes, és cert, que tenen raó. Però no hem de confondre el què passa amb les intencions, i, en els seus inicis com en molta gent encara, el que trobem és la indignació davant de la política que no busca la justícia, que no busca la igualtat i que està sotmesa a l'economia. 
Fa poc vaig comparar el Barça i el Reial Madrid com a representants del liberalisme i del neoliberalisme. Ara, però, assistim a la "destrucció (reducció) d'un club argumentant l'economia, que no generen beneficis, que... que... que. És el mateix. Arguments marxistes. Sí, marxistes, perquè fou el marxisme el que situà en el bell mig de la vida l'economia com a mesura de totes les coses. La vida, però, no és una cartilla d'estalvis. Seguim i seguirem indignats. La resta és Leibnitz en estat pur, com ja vaig dir.

La vida no és una cartilla d'estalvis


dijous, de juny 09, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (10)

No és l’home, és el món el que s’ha tornat anormal, però no s’ha tornat sol.

dimecres, de juny 08, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (9)

Tot es dadà, especialment els discursos sobre l’estat de la nació

dimarts, de juny 07, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (8)

El parlament és un teatre, però que dolent són els actors.

dilluns, de juny 06, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (7)

Quan l’acampada s’esdevé un teatre, cal que els teatres esdevinguin acampades.

dissabte, de juny 04, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (6)

Prenem seriosament la revolució, però no ens prenem seriosament a nosaltres, ni molt menys a ells

divendres, de juny 03, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (5)

Camarades: caldrà proscriure els aplaudiments perquè l’espectacle és a tot arreu, i no és un bon espectacle.

dijous, de juny 02, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (4)

No podran netejar els carrers aquells que s’han embrutat les mans

dimecres, de juny 01, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (3)

Si la barricada tanca el carrer, caminarem cap el cel

En cursiva, la part pertanyent a l'original