Sobre l'acampada hi ha molta informació. Molta. Desconeguda pel gran públic. Un exemple.
Sempre que es produeix una reivindicació, s'acaba parlant d'incivisme, falta d'higiene dels reclamants, manda d'esforç. Sempre. Sistemàticament. És una estratègia de desprestigi feta des dels mitjans informatius, sovint públics, per part dels privilegiats (o no) que hi surten. En aquest cas, basta que hi hagi violència, feta per qui sigui, per tal de criminalitzar un moviment és clarament pacífic. Totes aquestes argumentacions, sobretot quan són usades pels polítics, mostren que hi ha raons per estar indignats perquè són argumentacions barroeres. Com llegeixo en una carta d'un antropòleg jubilat que m'han enviat, els poítics estan més preocupats d'ells mateixos que de pensar en les raons de la indignació del poble. Segurament, el que passa és que el poble només l'interessa pel 22 M, data a la que es cecorre molt.. Efectivament, no és estrany veure com comparen el moviment 15-m amb la legitimitat del 22 M. Com si la majoria dels votants no es poguessin reconèixer com a indignats, també. Barroer. Com si els votants fossin imbècils i no poguessin estar indignats. Barroer. El barroerisme és, doncs, la política dels millors. I dels seguidistes.
D'altra banda, també m'evien un article de La Vanguardia del dijous 31 de maig de 1984, s'informà de l'assetjament, amb insults i crits de "Mateu-lo!" que simpatitatzants i militants de CiU van adreçar a diversos diputats socialistes, quan intentaven escapar del setge a que estaven sotmesos al Parlament, el 30 de maig de 1984. Ni piu més en els blogs, ni anònims, ni històries. Tinc la pàgina que m'envien uns amics. La violència. D'aquesta violència no diem res. No toca. De la simbòlica tampoc. Què diem de la següent:
Ens indignem, o no ens indignem?
Què diran els contraris de l'a indignació?
Com estar segurs quan són precisament els que vetllen per la nostra seguretat els que resulten vertaderament perillosos.