dissabte, d’abril 09, 2016

Submissió a la cultura

Molts professors diuen als seus alumnes, en el decurs d'una classe, que "si a algú no l'interessa el que explico pot sortir fora". En els nivells obligatoris, no poden marxar, si no... I en els nivells postobligatoris no marxen "per la nota" i perquè poden consultar el telèfon a la classe.  Si es prohibís el telèfon, molts marxarien. Els alumnes van a la classe a veure si els motiven, vaja, "a veure què fan" i a veure els amics. Per a molts, l'educació és passar un temps assegut fins que els donen un títol.
Ben mirat, en lloc de dir "si a algú no l'interessa" seria més correcte dir "si algú és incapaç d'interessar-se...", perquè, no ens enganyem, això és el que passsa exactament: una gran incapacitat d'interessar-se per la cultura i pel món. Generalitzant, clar. 
Ensenyar i aprendre, no obstant, és precisament això: sotmetre la voluntat al tema del professor. És així com hem après a estimar, La Celestina, Tirant lo Blanc, Sed de Mal o La Muntanya Màgica. El professor no ens va motivar, sinó que nosaltres vam decidir escoltar-lo, i aprendre. I ara som una mica més feliços, i més lliures.

dissabte, d’abril 02, 2016

Del mandat democràtic, però del dolor com el primer dia

"Tenim un mandat democràtic", sentim dir últimament; un mandat democràtic sorgit de les urnes. Hi ha un consens tan gran en aquesta afirmació que anar en contra t'assenyala com un "espanyolista", adjectiu més enllà del qual ja no existeix res pitjor. Però no podem deixar de cridar l'atenció sobre el consens, un consens construït pel poder constituït, que també aspira a ser constituent (la qual cosa no deixar de ser una paradoxa que ja ens hauria de fer sospitar sobre el consens del mandat democràtic). Existeix un consens, és a dir, els partits que governen estan d'acord, han estudiat, com deia Rancière, en les mateixes escoles, mantenen un joc d'amistat més enllà de la ideologia, molt més que una ideologia més enllà de l'amistat. Pensen lesmateixes solucions. I el poble assisteix activament (una part del poble) a la constitució constituent del partit constituent per la construccció del consens.
Afaitant-se a favor del vent de l'angoixa, però del dolor com el primer dia, ningú no en diu res.