divendres, de maig 29, 2009

Final de trajecte

Última classe a la Universitat. Final de trajecte de Sociologia de l’Educació. Darrera estació d’Història de l’Educació a la Catalunya Contemporània. Conclusió: cada vegada em desproferitzo més. Cada vegada insisteixo més en la necessitat de desalumnitzar-se. Els resultats de la prèdica se m’escapen. Els esbrinaria, si no m’hagués desproferitzat.
Penso, crec i em sembla que quan menys faig de professor, més aprenen els alumnes, més atents, més intervenen, menys apunten, més conversen. A Història he explicat molt poca història. El resultat? No ho sé. Potser s’han interessat per la història. No ho sé. Potser s’han interessat per la formació. Tampoc ho sé. A la millor, és la vida allò que els ha centrat l’atenció. Ho ignoro. El que sí sé és que jo sé molts dels seus noms, tinc presents una pila de cares, i reconec el timbre d’unes quantes veus.
L’any vinent? Em desproferitzaré encara més. Potser del tot. Les dues assignatures que he fet, desapareixeran del pla d’estudis, Així és el mercat. Això és la mercaformació. Mentre, em desproferitzo.
No he volgut tenir raó. No sé si heu de seguir l’exemple. Vosaltres mateixos.

dilluns, de maig 25, 2009

Museu del passat tancat.

Alguns han dit que “cerrar un museo es de talibanes”. Jo crec que de talibans no és tancar-los, sinó bombardejar-los. Ara bé, el que em sembla llastimós és raonar quelcom semblant a què és un museu del passat, com més o menys ha declarat una autoritat. Com que creiem que ha estat una errada lingüística, no li dediquem més temps.
Un museu del passat? D’això es tracta, no?; els museus són del passat tant com del present. El que em passa, penso, és que a mi m’agrada que hi hagi museus, llibres, músiques, que no m’agraden. Perquè tothom té dret a la vida i els gustos són qüestió de doxa i no d'espisteme. No sento cap simpatia pels militars, ni pels museus militars, ni per les armes, ni pels soldats. Tampoc pel pensament únic. El museu es pot enriquir amb una cultura de la Pau, es poden traslladar peces, adquirir-ne de noves, però no trobo adient donar la idea que s’ha desmantellat un museu perquè evoca el passat, un passat que no s’adiu (no?) amb els nostres temps.
El franquisme fou un règim totalitari. El sant món nostre de cada dia no ha estat mai tan controlat ni mai les persones s’han sentit, paradoxalment, tan lliures. Contradiccions de la història. Del passat. Del present.

dijous, de maig 21, 2009

La mort de la infància

Com ja sap tothom, Mario Benedetti va traspassar fa uns dies. No havia pensat fer cap post. De fet, intento fugir el màxim que puc de l'actualitat més actual. Si de cas, m'agrada l'actualitat com a mostra d'inactualitat, precisament. És aquest el cas. Fa un temps un company de feina va passar-me una poesia sobre la infància que em captivà per la seva sensibilitat. No tenia autor. Vaig cercar a internet i va resultar ser del poeta que ja trobem a faltar. És aquesta:
La muerte va al encuentro de la infancia
la prepara la educa la adoctrina
le enseña tantas fábulas
como hilachas da el magma del azar

la lleva ante el espejo catequista
para que él la transforme
de ufana en taciturna

la muerte va al encuentro de la infancia
y cuando al fin la forma
la alienta la organiza
la pule le da un rumbo

la infancia va al encuentro de la muerte
Potser per això paga la pena compartir el temps amb els nostres infants, abans no se'ls endugui la mort cap a la vida, cada vegada més pobre, dels adults, dels diners i de la superficialitat interessada. No és el temps, però, qui arrasa tot, què tot s'ho emporta la banalitat, el materialisme i, en aquest cas, la pedagogia. La mort serà la mort d'un viatjant, quan la vida s'hagi tornat freturosa.

dilluns, de maig 18, 2009

Em desdic de la meva doctrina

Només és esclau de la seva doctrina qui ha començat per ser servent de les seves opinions.

dijous, de maig 14, 2009

Sistema català d'educació

Quin problema el del nostre sistema educatiu! Com s’assembla a aquell país africà en el que juga un important jugador i pel qual no sentim un gran respecte. O potser sí que sentim respecte, però el cert és que mai veig cap polític que digui: “A tal país de l’Àfrica ho fan així!”. No, no. Finlàndia! Finlàndia! I, no obstant, quant ens assemblem! Quan ens assemblem al país africà.
El cas és que el sistema educatiu d’aquell país ofereix als seus administradors, llegeixo, uns incentius tan “perversos” (no sé si aquesta és la paraula!) que educar els nens és l’última activitat de la que treuen profit i, d’aquesta manera, l’últim en el que fixen la seva atenció els seus funcionaris. Com ens assemblem, Mon Dieu!, com ens assemblem!

dilluns, de maig 11, 2009

Infància i utopia

Naturalment, no és cert que la utopia correspongui a un estat mental infantil sinó que habita exactament en la infància. En aquest sentit, la utopia és una puresa de l'esperit que només conserven, com es correspon als refinaments, alguns esperits selectes.

dijous, de maig 07, 2009

Camí equivocat

Una vegada van explicar-me el cas d’una psicoanalista, de les millors, segons opinava ella mateixa, que va recomanar enviar un nen a una escola de deficients cognitius. Però, si no és deficient! va dir la persona encarregada de fer la feina. No siguis buròcrata, aquest nen és deficient social, va respondre la psicòloga. Tenia raó, el nen vivia una situació social molt i molt difícil. Ara bé, enviar un nen deficient social a una escola per a deficients mentals?. Era una psicoanalista de les millors, segons opinava ella mateixa. Nosaltres, burocratitzats com estem, mantenim les nostres reserves sobre el cas.

diumenge, de maig 03, 2009

Deshumilment escriure

Una escriptura complexa és un senyal inequívoc de pensador. Això sí, de pensador que no s’ha pogut alliberar del llast que el manté en el fons de les paraules.