Mal d'alumne

"Las palabras del profesor son solo troncos flotantes a los que el mal alumno se agarra, en un río cuya corriente le arrastra hacia las grandes cataratas". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo.

 

Un llibre que em va recomanar una alumna i que tenia pendent. M'ha decebut una mica. Massa anecdotic. (No em funciona algún accent)

Un nou paradigma d'educació (?)

M'han fet arribar el següent vídeo referent a l'educació. No està malament. L'estil és molt estadounidenc, molt visual, brometes de tant en tant i molt unidireccional, sense gaires reflexions. És un vídeo en la línia que faria un "guanyador", és a dir, que permet que ens fem moltes preguntes passada la façana de la presentació. La menció del TDAH no és gaire afortunada, en la línia de molts venedors de llibres de pedagogia, però paga la pena veure'l.

Tinc les meves reserves. Jo diria que el paradigma no és nou sinó que està en la mateixa línia ideològica que l'actual, però no ho sembla. Què enpenseu?

undefined

Informàtica: ara sí ara no: política educativa de CIU

El podeu consultar a Nico Hirtt. Los tres ejes de la mercantilización escolar (I)

“A pesar de lo que piensan algunos, el verdadero interés de Internet, respecto al desarrollo de la enseñanza mercantil estriba menos en sus características multimedia que en su capacidad de difusión instantánea a escala planetaria, asociada a un coste marginal casi inexistente. Nada prueba que el libro y el vídeo sean menos eficaces que Internet desde el punto de vista pedagógico, salvo que este último aporta una incontestable dimensión de interactividad. Pero sobre todo, cada libro, cada cassette producida representa un coste de materia prima, de fabricación, de acondicionamiento, de embalaje, de expedición y de difusión que vienen a añadirse a los gastos invertidos en la realización del propio producto pedagógico y que aumentan proporcionalmente el riesgo financiero en caso de ventas escasas. En Internet, nada de eso: una vez puesto a punto el "sitio", su contenido puede ser vendido y revendido a escala mundial sin más gastos (salvo los gastos de las comunicaciones electrónicas, que son por cuenta del comprador) Internet permite así rentabilizar inversiones importantes en la concepción científica, pedagógica y multimedia de productos educativos. Pero esto implica también que, para ser plenamente rentable, el mercado debe ser mundial. Dos organismos internacionales (y varios grupos de presión privados) trabajan activamente en pro de esta "liberalización del mercado mundial de los servicios educativos": la Organización Mundial del Comercio y el Banco Mundial.”

Ja vaig dir això i això. I no estic sol: hi ha més gent que està contra l'ordinador a classe.

Aprenem de Sant Agustí

Si en la tradició catòlica San Agustí havia afirmat "Quita las manos de ti mismo; tratas de construirte y construyes una ruina", avui no podríem corregir-lo. Sí podríem, i convindria, aplicar-lo als polítics en general, i als dedicats a la pedagogia oficial, en particular: "Aparteu les mans de la pedagogia i del món perquè cada acció s'esdevé una bomba atòmica i cada escola una Hiroshima".

PD. Dedicat a tots aquells que ja ara mateix deuen estar pensant en "ordenar" quelcom. Per millorar-lo.

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.

No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.

Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.

Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.

No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:

“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

Ximpanzé

“Amb tot, costa d'admetre que, per exemple, el ximpanzé “s'hagi quedat on és” simplement perquè el seu entorn no li va exigir més, perquè no es va moure cap a un entorn més desafiant, més difícil. “És molt lògic pensar això”, diu Abelló. “Els ecosistemes es formen també amb els individus que els poblen i ajuden a fer que es conservin estables. Si un animal s'adapta, roman, i si no sorgeix res que el desplaci del seu lloc, s'especialitza en aquestes condicions donades i no evoluciona” p. 30.. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.
Això és precisament el que voldríen moltes persones que tenen “tot clar”, sobretot en el referent a la interpretació social. Sense ésser ximpanzés, són, per tant, com els ximpanzés: s'adapten i no evolucionen. Per això, la tasca d'un professor és criticar, sense recel, sense pausa, sense vehemència, tranquil·lament; i, per això, només l'aprenent de ximpanzé se sent amenaçat.

Necròpolis

Durant aquests dies, que he estat de viatge per Lisboa, he aprofitat per a llegir Necròpolis, de Boris Pahor, editada per Pagès Editor. L'edició és millorable, però ja comencem a estar acostumats a edicions sense la pulcritud a la que ens havíem habituat. No vull fer una anàlisi, només aniré publicant alguns dels fragments que, sense cap intenció conscient, he anat subratllant, aprofitant la sintonia casual amb altres blogs.

"(...) tot i que èrem molts i la vida es regia per la llei del ramat, cadascú de nosaltres afrontava només la seva pròpia solitud interior i l'obscuritat privada de veus."

És a dir, que, en certa mesura continuem vivim en un camp de concentració.

"Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destreueixen les flames el seu teatre, tal com va passar en el centre de Triestre, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur"

Kolakowski i l'Estatut

Fa pocs us vaig parlar del filòsof polac Leszek Kolakowski, concretament de la seva obra “Por qué tengo razón en todo”, un llibre format per diversos articles, molts d’ells, però no tots, molt interessants. Prenc algunes notes i mentre els nens s’entreguen a la seva tasca infantil amb els legos, jo pim-pam, a picar a l’ordinador alguns apunts. Poso Baykat, la cançó inclosa a l’àlbum Sénégal, d’Ismaël Lo, un cantant que vaig conèixer per la tele i pel meu amic Siscu (sic).

Diu Kolakowski que el capitalisme és cobdícia, mentre que el socialisme és un intent d’institucionalitzar la fraternitat, d’eliminar el mercat i que tot sigui propietat estatal, de manera que va prendre cos totalitàriament perquè la igualtat institucional només és possible des de la coacció institucional, és a dir, que la igualtat forçosa exigeix mitjans totalitaris i el totalitarisme implica una desigualtat extrema, almenys en el referent a bens desitjats com el de l’accés a la informació i el poder polític. Ah! I molts ràpidament s’apressaran a identificar (segurament amb raó) als espanyols amb els socialistes, que obliguen Catalunya i els catalans a ser tan solidaris que la desigualtat s’esdevé extrema. Però Kolakowski no parla de Catalunya.

Ah! Com m’agradaria que la independència signifiqués l’acabament de l’oligarquia que, ja sigui de la mà de Montilla, de Mas, dels arreplegats (o reagrupats), o dels no arreplegats, però passats massa artificialment de pes (i egocentrisme i dogmatisme), ens esclavitza, perquè: “En la pràctica la distribució de bens tampoc és possible quan tot el poder es concentra en mans d’una oligarquia no sotmesa a cap control, de manera que ni tan sols en els països socialistes va existir res que s’assemblés ni de lluny a la igualtat. Concebuda així la igualtat és un idea autodestructiva". Dit amb altres paraules: "La fraternidad establecida institucionalmente desemboca en una tiranía totalitaria que no se da por satisfecha al converitr a las personas en seres obedientes y pasivos incapaces de rebelarse contra el poder, sino que les exige una colaboración activa bajo la amenaza del castigo. Esta clase de socialismo es el reino de la mentira”.Ah! Que bello es vivir, James Stewart!"  Ah!,  que la Catalunya independent no s'esdevingui el regne del socialisme i sí el de la justícia social!

Però també penso en el pervindre de les nostres escoles, més enllà del filòsof alemany Nietzsche (que parlà d'educació, clar), un pervindre que, permeteu-me la broma, és, aplicant l'anàlisi de Kolakowski, socialista. Veiem: “El socialisme consisteix en que la gent no tingui dret a iniciar cap tipus d’activitat socialment útil sense cap ordre de l’Estat.” Doncs, canviem Estat per Equip Directiu, Cap de Departament o el que sigui. O, per exemple, canviem el següent: “ Los movimientos socialistas no totalitarios padecían inhibiciones ideológicas y, por regla general, les faltó valor para desenmascarar y combatir de una manera consecuente al sistema político más despótico y asesino del siglo XX –si exceptuamos el nacionalsocialismo alemán-, porque, a pesar de todo, era una variedad de socialismo, y hacía gala de una fraseología internacionalista y humanista heredera de la tradición socialista; la tiranía leninista logró apoderarse del término. ” Pensem en l’actitud de molts professors i professores que pateixen inhibicions “ideològiques” davant la llei que ens porta a tots (a tots els usuaris de la pública) a la ruïna. O, pensem en altres que malgrat en la teoria són un “toma del frasco carrasco” en el dia a dia són un “dame pan y dime tonto”. Ah! Qué bello es vivir, James Stewart! Ah! Qué grande es el cine  i qué bàrbars alguns intel·lectuals dogmàtics!

Tornar a l'escola o no tornar

L’any vinent, sento, em diuen o llegeixo, tal dia com avui els nens aniran a escola en lloc de quedar-se, com avui, a casa a jugar amb les joguines que els reis els han portat. I els mestres, clar, també aniran a treballar en lloc de tenir un dia, com avui, de festa. Molts celebren la notícia; en conec uns quants. I potser és una notícia que cal celebrar. Però no ens deixem enganyar! Quina és la raó de treure la festa? Em sembla que la infantesa és prou interessant, una part de la vida que, viscuda en dignes condicions, ha de perllongar-se el màxim possible. A la merda allò que diuen els psicòlegs com quelcom positiu: “el nen vol créixer”; si el nen vol créixer, el nen està malalt. El nen ha de ser un infant, tot el temps que pugui i en les millors condicions possibles, el nen ha d’esgotar al màxim la seva infantesa, no fotem. Aleshores, treure un dia per a jugar és un crim, però sobretot és un crim fer-lo per raons de mercat, per submissió a les empreses. Si els pares treballen, demanem a les empreses que donin també festa en aquest dia o, si voleu, que els nens es quedin sols, portar-los a esplai, o, si no, pagar algú per tal que els cuidi, que segur que costa infinitament menys que la playstation 2, 3, 4 i 5. Treure el dia de festa per acontentar les empreses és directament un crim contra la infantesa. Que aprendran un dia més a escola? Si sempre diem que tota acció ha de respectar l’interès superior de l’infant, digueu-me, què volen els nens, quedar-se a casa o veure la cara dels mestres un dia abans?
Per anar pensant:
1. Com es pot ser Conseller d'Educació i defensar l'economia per sobre de l'escola?
2. Com es pot ser (o pretendre-ho) un intel.lectual i no agradar-te el cinema?
3. Com es pot ser filòsof o pretendre-ho) i donar la raó als que no els agrada el cinema?
4. Com viure en el món menys lliure de la història i pensar que vius en el país d'Autonomia?
5. Com?

Wim Mertens multimèdia a l'escola

Malgrat tinc pendents un munt d’escrits, us ofereixo una cançó de Wim Mertens, Struggle for Pleasure, que em porta molts bons records. La vaig veure representada de forma multimèdia per les alumnes dels meu Institut. Una passada. Un grup format per cinc alumnes es posa varetes d’encems entre els dits de les mans, els encén i, amb els llums apagats, comencen a moure’ls als compàs de la música, dos seguint uns ritmes i tres un altre, de manera que les varetes fan dibuixos en l’aire. Música, olor i visió, tot alhora. Aquest any faré una sortida de treball amb els alumnes i una de les activitats serà aquesta.

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.

Que bé que viuen els professors!

Em desdic de la meva doctrina

Només és esclau de la seva doctrina qui ha començat per ser servent de les seves opinions.

Sistema català d'educació

Quin problema el del nostre sistema educatiu! Com s’assembla a aquell país africà en el que juga un important jugador i pel qual no sentim un gran respecte. O potser sí que sentim respecte, però el cert és que mai veig cap polític que digui: “A tal país de l’Àfrica ho fan així!”. No, no. Finlàndia! Finlàndia! I, no obstant, quant ens assemblem! Quan ens assemblem al país africà.
El cas és que el sistema educatiu d’aquell país ofereix als seus administradors, llegeixo, uns incentius tan “perversos” (no sé si aquesta és la paraula!) que educar els nens és l’última activitat de la que treuen profit i, d’aquesta manera, l’últim en el que fixen la seva atenció els seus funcionaris. Com ens assemblem, Mon Dieu!, com ens assemblem!

Camí equivocat

Una vegada van explicar-me el cas d’una psicoanalista, de les millors, segons opinava ella mateixa, que va recomanar enviar un nen a una escola de deficients cognitius. Però, si no és deficient! va dir la persona encarregada de fer la feina. No siguis buròcrata, aquest nen és deficient social, va respondre la psicòloga. Tenia raó, el nen vivia una situació social molt i molt difícil. Ara bé, enviar un nen deficient social a una escola per a deficients mentals?. Era una psicoanalista de les millors, segons opinava ella mateixa. Nosaltres, burocratitzats com estem, mantenim les nostres reserves sobre el cas.

El defecte de molts psicòlegs

L'escola de la nostra actualitat

Aquí us deixo un dels aforismes dels que estic més orgullós:

Primer van prohibir portar jocs excepte els dilluns. Després van prohibir portar jocs cap dia. Deixaren, més tard, de fer la rua i disfressar-se el Carnestoltes. La celebració de La Castanyada foren quatre gargots en un paper. Prohibiren jugar a les bales, als cromos, i a la pilota. Les colònies desaparegueren. Desaconsellaren parlar de qüestions que no tocaven. I continuà anomenant-se escola.

L'escola glamurosa

Una escola pública ha de vetllar pels interessos generals, una escola privada (concertada), no.
Recordo una vegada, en un seminari sobre la II República al que no vaig poder deixar d'anar, un professor va dir que ell pagava impostos i que, per tant, volia que l'escola pública ensenyés religió als seus fills. Pel mateix raonament, un comunista voldria que el professorat del seu fill fos comunista i ensenyés la bondat del comunisme. Ja posats, un pedagog voldria que tots els professors fossin llicenciats de pedagogia. I així infinitament? No pot ser. L'escola pública ha de consensuar uns serveis (ensenyaments, continguts, objectius) generals per a tothom, intentant donar resposta a la més gran quantitat possible de persones i propostes. El que es farà hauria de ser el consens dialògic entre tots els implicats.
L'escola privada ha d'existir. Ningú ho nega. Els pares i mares han de poder triar, ningú ho nega. Però, fora del consens, la tria d'escola l'ha de pagar qui vulgui quelcom diferent d'allò que hem consensuat. Si un hom creu que l'escola ha de fer una feina que no fa, ha d'argumentar i demanar. Vull que el meu fill faci golf? L'escola ha de subvencionar-me el golf? Aleshores, la concertada, què significa?
No sé com s'ha elaborat el consens, però el cert és que ja poca gent entén aquest raonament.
Mentrestant, alguns consideren la concertada glamurosa! Serà el glamur que dóna separar els nois i noies.

Els nous horaris i la Llei Moyano

Arran de les propostes del nostre estimat conseller, honorable senyor Maragall, m’he enrecordat d’uns apunts que tenia sobre la Llei Moyano de 1857. Coses de professors. Han passat anys, i sembla que no. El record té la seva causa: les propostes d’horaris nous. La proposta no em sembla malament, en principi. Ara bé, ens ho hauríem de fer mirar aquest seguidisme de l’empresa privada perquè sembla, quan sents molts pares i alguns polítics, que la funció de l’escola sigui només la de “guarderia” i pàrquing.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.

Els professors ereu vosaltres, i ereu una secta

La primera vegada que vaig començar a treballar de professor va ser a Cornellà. Recordo que vaig tenir un horari horrorós. Més horrible encara si tenim present que la meva plaça era com a professor de psicologia i pedagogia, el que alguns anomenen psicopedagog. Tres tardes! La resta de professors, quasi unànimement, només dues. A sobre, havia de compatibilitzar la meva tasca a la Universitat. També era el primer any que començava com a professor associat de la Universitat de Barcelona. Em vaig queixar a la cap d’estudis, de forma educada i sense exigències. Res a fer. I era bona persona. La resposta va ser: Fes tu de cap d’estudis, si penses que ho faràs millor. Carai. El típic argument de qui no fa bé la feina i a sobre vol sortir impune. Si demanem al govern que faci la feina ben feta i ens respon que si pensem que la farem millor la fem nosaltres, serà lògic? Doncs, no. Si vostè no sap fer la seva feina ben feta, plegui. El mateix cas m’he trobat en algunes Ampes. Si reben crítiques ho volen deixar. Ja és tard per plegar. En el seu moment, vàreu barrar el pas. Si us aneu en massa sabeu que no és assumible per ningú. Trampes, trampetes. Feu bé la feina o marxeu. Sense amenaces i amb dignitat. Quan s’hagi fet neteja, la gent que treballarà o ho farà bé, o acceptarà la critica pública.

La cap d'estudis no era pedagoga, amic Colomer, no era pedagoga. El pedagog, era jo. I els professors que no vau moure ni un dit ereu vosaltres, amic Colomer. No hi havia secta de pedagogs, però sí de professors. En coneixes moltes, valent, però no les expliques.

Hikikomori

Casualitats de la vida. Ahir vaig anar a veure Hikikomori, al Villarroel. Bé. Està bé. No és Els nois d’història, però participen dos autors que m’agraden molt: Jordi Martínez (el vaig veure a Uhhhh!) i Mingo Ràfols (els vaig veure a La vida es sueño i Macbeth). Mingo Ràfols és molt personal, i és d’aquells autors que desapareixen d’escena i només et deixen veure el personatge; ahir, que eia de pare del Kikikomori, jo el veia com un japonès. M'encanta.
L’obra en sí no em va desagradar, però trobo el guió poc encertat; com assaig, és superficial; com obra de teatre, és un petit assaig. Penso que els Hikikomori (uns joves que reaccionen a l’aïllament davant dels requeriments enormement competitius de la societat japonesa), en teatre, plantegen un repte, però no és el de les causes, més o menys conegudes, sinó més aviat el del seu patiment de la fòbia social. L’obra no va incidir gens en aquest aspecte. Llàstima.
Malgrat tot, l’escenografia i la llums ens van agradar molt. Ja la treuen d’escena. Ara, quan pugui, veure el documental que van passar al 33 fa uns anys. Al final, aconseguiré posar de moda aquest gènere entre la meva família. Si Déu vol! (si és que probablement existeix; o no)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (III)

Al final de l’obra l’escena presenta tots els alumnes en línia, cara al públic. Reapareix Héctor, que ja està mort, i ens explica que l’única cosa que ha intentat fer en la seva existència és passar el testimoni. Escena reveladora. Al capdavall, és cert, per sobre de la pedagogia sempre està la vida. I ningú pot ensenyar el més profund de la pròpia experiència.

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)
Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)