dimarts, de maig 31, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes (2)

Qui pensa que vivim en el millor del móns possibles té absolutament tota la raó: viu en el millor dels móns possibles.
Aquest és tot nou

dilluns, de maig 30, 2011

L’acampada i el maig del 68 en aforismes

He estat repassant algun apuntet d'algun tema que faré el curs vinent. Maig del 68. He dit un tema i volia dir un apartat d'un tema. He recollit uns quants aforismes dels que apareixien pels carrers. El gènere aforístic m'agrada molt. Va amb el meu caràcter. A hores d'ara no sé si hi ha relació entre el maig del 68 i els acampats, però he pensat que si ho rumio podré trobar similituds i que serà interessant dedicar una estona. De moment, el que he pensat és dedicar uns dies a "reescriure" alguns dels aforismes que van aparéixer en els murs de Paris i adaptar-los. Aprofito per a dedicar-los als Leibznians, és a dir, a aquells que com Leibniz pensen que vivim en el millor dels móns possibles, perquè només des d'aquesta perspectiva es pot pensar que no tenen raó en les seves reivindicacions. Si no serveix per a res, l'acampada, almenys, com pensaria Cioran, s'ho hauran passat bé. Millor que nosaltres. 

Les parets tenen orelles: els sords sou vosaltres
En cursiva, la part que pertany a l'aforisme original del 68

dijous, de maig 26, 2011

La mort de l'acampada.

No ens enganyem: he encertat en deslligar-me. Per cansament. Benvingut cansament. I altres cansaments. El cert, a corre cuita, a raig, els elements "polítics" van fent presència en les acampades, convidats, amb el seu talant autoritari, amb el seu talant polític, manipulador. Amics, coneguts i saludats de partits "revolucionaris". Com deia Anselmo Lorenzo Asperilla: en l'acampada ha fet presència la "Sociedad de la Trufa".  Convidats! L'acampada és Egipte. L'acampada ha mort. En poc més d'un dia. Trigarem molt a refer-nos.
Vosaltres sabeu la raó. Jo, davant l'autoritarisme.... ja ho sabeu.

dimarts, de maig 24, 2011

A tots els acampats de tots els 15-M

Avui m'han proposat anar a fer una xerrada a l'acampada. Ho agraeixo. Ho agraeixo molt, però no puc. Estic força cansat i amb forces feines endarrerides. Compromisos amb persones. M'agradaria anar. M'agradaria molt, perquè sé el que significa que em convidin. Em sento bé amb el moviment perquè, al capdavall, he parlat de tot, en les meves interpretacions sobre el funcionament del poder, d'aquesta metodologia de treball social. Ho dec als meus fills i a tota la joventut amb la què treballo. Però no puc. Ells saben que són la sal de la terra, són la sal i són la terra. Gent de bé, ingenus, de vegades, però caminant per un món millor. Més enllà de la política moderna. Fent política a la polis en un moment en què la política la fa Herbert Spencer. Endavant. De moment només us dedico un aforisme per a prevenir sobre l'ús de la política d'esquerra que, de ben segur, s'intentarà apropiar del moviment:

El destí de tota revolució és ésser arrossegada pels revolucionaris que troben superficial la revolució mateixa

A l'esquerra d'un revolucionari troben altre revolucionari. En l'horitzó desapareixen totes els revolucionaris i la mateixa revolució

dijous, de maig 19, 2011

Atur Mas

Atur Mas
Perquè no et donarà treball
Atur Mas
Perquè tindràs el currículum dels millors
Atur Mas
Perquè tindràs una escola pública de pena
Atur Mas
Mas retallades
Atur Mas
Mas desigualtat
Atur Mas
Mas pobressa

Perquè Mas és menys

No t'indignis!
Digues quin Mas és el teu Atur

dissabte, de maig 14, 2011

Marxista, catòlic i pedagog

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials. Diguem, doncs, que són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. I és precisament el vostre dubte el que consegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanca ja; mira a un costat i mira a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense la ètica. Aquest fou el seu marxisme. Aquest fou el seu catolicisme. Aquesta fou la seva pedagogia.

divendres, de maig 06, 2011

Barcelonisme liberal o neoliberalisme madridista.

Si no coneixessim un munt d’opinions superficials, jo diria que aquella que afirma que no cal barrejar el futbol amb la política és la més ridícula i banal de totes. I us ho dic sabent que en la llista de les banalitats en tinc un lloc reservat, fet que, per altra banda, no em desagrada.  Cap banalitat però comparable a la de no barrejar política i futbol.... El futbol forma part de la política, com els hospitals (i els metges, i els medicaments, i les epidèmies).
Ben mirat, és enganyós que s’entengui que un, el futbol, i l’altra, la política, transcorrin separats perquè aleshores s’entén la política només com a política de partits (però no de futbol). Mireu, és bo que futbol i política estiguin relacionats i és bo, i saludable, que aquesta idea confongui els polítics.
Pensem en el Barça i, qui pugui, que pensi en el Madrid. El Real és un equip que representa, en l’actualitat, les relacions líquides de les que parla el flamant premi Cervantes Zygmunt Bauman. Les relacions líquides són relacions de consum, de poc compromís o per un curt espai de temps, de canvi constant, de relacions superficials i passatgeres El Barça, però, representa, encara, el poder de la tradició, de la planificació a llarg termini, de la paciència, del lligam, de l’arrel. Així, el Madrid canvia d’entrenadors sovint, i el Barça, no. Per això, els jugadors són allò que caduca com l’aire que respirem, mentre que en el Barça continuen més anys. La política esportiva Kleenex front al mocador de tela. Per això és l’economia contra el treball; el capitalisme de casino front al capitalisme de l’Estat del Benestar. Periodisme seguidista, front a periodisme d’opinió; enaltiment de la mentida, front a enaltiment de la veritat. No ens estranya que a Madrid es valori l’eficàcia de l’entrenador per sobre de tot, mentre que a Barcelona l’eficàcia de l’entrenador va de la mà amb l’educació de l’eficàcia.
A més a més, però, la secció de futbol del Barça és la voluntat d’inserir-se en un món que no va bé i col.laborar a mitigar les injustícies, mentre que el Madrid és la voluntat d’inserir-se en el món de l’empresa; el Barça surt al món i produeix beneficis; el Madrid se’n beneficia i produeix beneficis a qui ja en té de beneficis.
El Barça és Guardiola, és el respecte, és l’humilitat, l’educació, la temperança, però també la rebel.lia del moment; el Madrid és la justificació constant mitjançant les tècniques de la publicitat, dels desviament de la mirada, de l’assessoria d’imatge; el Barça és el creixement personal i la competència amb un mateix; el Madrid és la mirada a l’altre i la competència directa i indirecta. Esforç, per un costat, lluïment per l’altre; Modèstia o enaltiment; ésser estimat o cercar l’estima; companyerisme o falsedat. El Barça és el liberalisme; el Madrid el neoliberalisme.
Per això sóc del Barça.