dissabte, de febrer 27, 2010

El desconcert de la tradició

Seguint ordenant papers em trobo amb aquesta petita joia que, en algunes ocasions, he ensenyat als meus alumnes quan parlava del neoliberalisme. Front a la postmodernitat i la injustícia, tradició. Es queden astorats. Defensar la tradició com una forma de resistència a la injustícia que ens porta el neoliberalisme? I aleshores explico un parell d'anècdotes i cito, per omplir-me de respecte i serietat acadèmica, Zygmunt Bauman: Treball, consumisme i nous pobres. Noteu el desconcert, que he posat en cursiva. La nota és de fa uns anys. I és que em costa tant llençar papers....


Dia de la truita

Benvolguts pares i mares:
Us comuniquem que elk proper dijous dia 3 de febrer celebrarem per la tarda el dia de la truita, seguint la traidicó popular de l’inici del Carnestoltes.
Els nens i nenes hauran de portar un berenar i per tal, us fem els següents suggeriments: entrepà de truita, entrepà de botifarra d’ou, entrepà variat.... o coca de llardons.
Els nens i nenes del Cicle Inicial berenarem junts fent diferents activitats col.lectives.

Atentament: L’equip de mestres de Cicle Inicial

dimecres, de febrer 24, 2010

Gran home, el vigilant Salinger

A casa el tenia en castellà, el llibre de Salinger. Deien els documentals que El Guardián entre el centeno era el llibre que llegia qui va assassinar Lennon i que el va assassinar, deien els documentals, perquè va trair la santa sinceritat i innocència de la infància. A la biblioteca d'Alella no el vaig trobar en català i, fart de perdre el temps, mi vaig endinsar. Abans però, vaig recordar les paraules de Bartleby, també les vaig recordar en castellà, "preferiria no hacerlo", i a continuació, ho vaig fer. I demà aniré a treballar, tot i que preferiria no fer-ho.
“Oye –dijo Stradlater-, ¿quieres hacerme un gran favor?
- ¿Cuál? –le dije sin excesivo entusiasmo. Siempre estaba pidiendo favores a todo el mundo. Todos esos tíos que se creen muy guapos o muy importantes son iguales. Como se consideran el no va más, piensan que todos los admiramos muchísimo y que nos morimos por hacer algo por ellos. En cierto modo tiene gracia”, pàgina 35 d'una edició d'Alianza.

divendres, de febrer 19, 2010

Vida plena

Quina vida més plena la meva si l'hagués viscut exacatament com la recordo

dimarts, de febrer 16, 2010

Recerques sense interès?

Cada any s’atorguen els premis Innobel (Ig Nobel), és a dir el contrari dels premis Nobel. Es tracta d’investigacions que inicialment provoquen la mofa però que després fan pensar i incentiven la imaginació i l’interès per la ciència (malgrat en alguns casos sembli no ser gaire evident). Son investigacions, tot i no semblar-ho, serioses, però que d’entrada se situen en el terreny on un hom espera trobar Woody Allen. Jo aniria amb cura perquè, com explico de la sociologia, les seves “veritats” o són molt evidents o molt poc evidents (i en aquest segon cas, resulta difícil d’investigar perquè tothom donar per fet que un fet és com és, i ja està. Més endavant posarem l’exemple de les abelles relatat per Bauman).

Nutrició:
2007: Brian Wansink, de la Universitat de Cornell, per estudiar la gana de les persones, al donar-lis un plat de sopa sense fons, és a dir, que el contingut no s’acaba mai (això és un restaurant i no el Bulli).
2008: Massimiliano Zampini, de la Universitat de Trento, Itàlia, i Charles Spence, de la Universitat d’Oxford, Regne Unit, per modificar electrònicament el so d’una patata Xip amb l’objectiu que la persona que la mastega pensés que era més cruixent i fresca del que era realment (quina por que fa aquesta. Així prepararia el dinar de tot l'any sense que es notés).

Pau:
2007: Laboratori de la Força Aèria Patterson Wright, a Dayton (Ohio), que contemplà la possibilitat de fabricar una ‘bomba gay’ per tal de provocar l’homosexualitat a l’enemic i així poder minorar la moral i la disciplina de las tropes (amb la possibilitat de que t’exploti a sobre. I no han provat que a més a més se't possi un minishort i se't facin uns reflexos als cabells?)
2008: Al Comitè Federal Suís d’ètica sobre Biotecnologia No Humana i als ciutadans de Suïssa per adoptar el principi legal de que las plantes tenen dignitat (que s'enterin d'una vegada els criminals dels vegetarians. NO a la pena de mort vegetal!)

Arqueologia:
2008: Astolfo Gomes de Mello Araujo i Jose Carlos Marcelino, de la Universitat de São Paulo, Brasil, por mesurar com durant el curs de la història, o els continguts d’una excavació arqueològica concreta, poden ser regirats per les accions d’un armadillo (que molts arqueòlegs segur que no l’havien pensat! Segur que el glamurós pensaria que ha estat l’alienació!)

Biologia:
2007: La holandesa Johanna van Bronswijk per realitzar un cens dels àcars, aranyes, crustàcis, bactèries, algues i fongs que resideixen en ells llits d’éssers humans (sense anar més lluny, ahir vaig trobar-me un elefant que no em deixava dormir. La meva dona va dir: “apa, carinyo, fes-lo fora tu... Això em passa per posar-me calçotets de Tarzán).
2008: Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert y Michel Franc, de l’Escola Veterinària Nacional de Tolouse, França, per descobrir que les puces que viuen en un gos poden saltar més alt que les que viuen en un gat (suposo que excepte les que viuen en un gos salsitxa! En aquestes investigacions els francesos són els primers!)

Medicina:
2007: Brian Witcombe i Dan Meyer per una anàlisis dels efectes secundaris d’introduir-se espases per la gola. La conclusió és que provocaven irritacions, i algun que altre tall (per mala sort, clar. Suposo que la próxima investigació que encetaran serà veure que passa quan t’afaites amb una serra mecànica)
2008: Dan Ariely, de la Universitat Duke, EEUU, per demostrar que medicaments falsos i cars sn máés efectius que medicaments falsos i barats (vaja, com deia el meu pare: lo barat és car)

Ciència cognitiva:
Toshiyuki Nakagaki, de la Universitat de Hokkaido, Hiroyasu Yamada, de Nagoya, Ryo Kobayashi, de la Universitat de Hiroshima, Atsushi Tero, de Presto JST, Akio Ishiguro, de la Universitat de Tohoku, Japó, i Ágotá Tóth, de la Universitat de Szeged, Hungría, por descobrir que les floridures de la llaca poder resoldre trencaclosques (sense anar més lluny, he posat un bocí de pa al costat d’un trencaclosques de 1500 peces i ja porta fet la meitat, el tio, i això que el pa era congelat!).

Economia:
2007: Kuo Cheng Hsieh, que patentà un dispositiu que llença una xarxa per capturar atracadors de bancs (per això hi ha crisi, perquè ningú no l’ha cridat a posar-se mans a l’obra)
2008: Geoffrey Miller, Joshua Tyber i Brent Jordan, de la Universitat de Nuevo Mexico, EEUU, per descobrir que el cicle ovulatori afecta els guanys en propines de les ballarines eròtiques (i és que els diners tenen ulls! i ja saben on van, ja!)

Fisica
2007: L. Mahadevan, de la Universidad de Harvard, i Enrique Cerda Villablanca, de la Universitat de Santiago, Xile, pel seu estudi sobre com s’arruguen els llençols (que d'arrugar en sabem tots, ara falta que facin un altre a veure com es planxen sols)
2008: Dorian Raymer, de la Iniciativa de Observatorios de Océanos de la Institución Scripps de Oceanografía, EEUU, y Douglas Smith, de la Universidad de California, San Diego, EEUU, per demostrar matemàticament que una pila de cordes i cabells s'acaben fent un nus, de forma inevitable (que li preguntin sinó ala tele: la que té liada per darrera dela pantalla, la tia!)
Química:
2007: La japonesa Mayu Yamamoto pel mètode d’extreure essència de vainilla dels excrements de la vaca (ara, la vaca és de família bé, això sí; potser també pixa colònia).
2008: Sheree Umpierre, de la Universitat de Puerto Rico, Joseph A. Hill, dels Centres de Fertilitat de Nueva Inglaterra, EEUU, i Deborah Anderson, de la Escola Universitària de Medicina de Boston i l’Escola Mèdica de Harvard, EEUU, per descobrir que la Coca-Cola és un efectiu espermicida, i a C.Y. Hong, de la Universitat Mèdica de Taipei, Taiwan, C.C. Shieh, P. Wu y B.N. Chiang, de Taiwan, per descobrir que no ho és (i el que dubte, es porta algun premi? A veure si en la propera edició del Catecisme de l'Església prohibeixen porta la Coca-Cola al llit)

Literatura anglesa:
2007: Glenda Browne, d’Australia, pel seu estudi de la paraula ‘the’ (es tradueix, segons els casos, per ‘el’, ‘la’, ‘els’ i ‘les’) i els problemes que causa la seva indexació (que tothom estava preocupat dient "a veure si el the no es pot traduir com cal per culpa de la crisi Quina merda de democràcia?).
2008: David Sims, de l’Escola de Casos de Negocis, Londres, Regne Unit, pel seu estudi “Tu, bastard: Una exploració narrativa sobre l’experiència de la Indignació dintre de les Organitzacions” (no me l'imagino llegint el títol davant del Tribunal. SI ho fas nano, mira cap al costat, no sigui que algú s'ofengui).

divendres, de febrer 12, 2010

Fi de partida, fi de trajecte.

Aquest és l'últim any  que impartiré la Sociologia, per qüestions burocràtiques. La Història passa a ser optativa i no sé què passarà, perquè passo de demanar res a ningú. Habitualment no dic el que diré, perquè no ho sento, però ara, donades les circumstàncies.... Les meves classes han tingut sempre una bona valoració, fins i tot, utilitzant com utilitzen uns criteris que no en van gens bé, en surto molt ben parat, massa ben parat, tenint present que puc dedicar un temps ínfim a preparar les classes (i en tinc constància documental que no vull publicar). Dilluns comença el final, les meves últimes classes. Unes classes dures, treballades, matineres. Unes classes que ja sento que en manquen. He rebut fa uns dies alguns missatges. Reprodueixo un:
"Benvolgut Albert,
tot i que no ens coneixem sinó de vista pels passadissos de la casa, t'escric per demanar-te una coseta.
Sóc una estudiant de tercer que tanmateix desitjaria matricular algunes matèries de quart. El cas és que en època de matriculacions, el teu grup d'Història de l'Educació a Catalunya, ja es trobava tancat...Sé q hi ha places a l'altre,ara bé, jo sóc alumne de tardes i malauradament no he pogut cursar amb tu sociologia. Parlant en plata, m'agradaria molt poder fer aquesta assignatura amb tu per conéixer la teva docència. Així doncs, aquí va...hi hauria alguna possibilitat que obrissis el teu grup aquest proper semestre per tal de poder-m'hi matricular? No em faré pesada, però el cert és que m'encantaria que existís aquesta possibilitat. Moltíssimes gràcies i molt bona entrada d'any."
No sé si l'any vinent continuaré amb altres matèries, perquè sóc un esperit lliure, una persona que valora la feina ben feta i no estic disposat a fer qualsevol cosa. El meu treball es desenvolupa d'amagat, imitant matuserament l'anonimat de Salinger, salvant les distàncies, clar. La meva obra sóc jo. Per d'altres, el seu jo és la seva desgràcia i la seva obra unba excusa.

dimarts, de febrer 09, 2010

La filosfera futbolera

La filosfera es va animant. Ben mirat, no sé perquè penso que UQV ha fet filosofia, com en Clyde i RDC i Efrem. Els altres que anem llegint s'interessen, més o menys. Per això us dedico un video que potser ja coneixeu dels Monty Python.

dissabte, de febrer 06, 2010

La feina mal feta i Alella

Quins temps que corren, Mon Dieu, quins temps! Excel•lència, qualitat, obra ben feta i, al capdavall, fem la feina pitjor que fa una pila d’anys. Perdoneu-me que em refereixi a Alella per a exemplificar-ho, i permeteu-me que parli del “Butlletí d’informació Municipal Ajuntament D’Alella” (n. 259 de febrer de 210), que edita la Regidoria de Comunicació. A la pàgina sis, s’avisa d’errades: “A la contraportada de l’edició anterior d’El Full informava [ep,! A mi aquesta redacció no em quadra!] erròniament del “segon lliurament de bosses compostables”. En realitat, es tractava del “primer lliurament” [suposem que “bosses compostables” deu estar bé]. El butlletí reproduïa també per error la imatge d’una targeta T-10 antiga (Alella-El Masnou-Teià), en comptes de l’actual [Bravo!].
El Full té 15 pàgines, un fet que excusa les petites errades que s’escolen perquè ha de ser molt laboriós corregir-lo. A més a més, El Full de febrer ja ve amb un paperet avisant d’una errada. Serà una moda fer la feina mal feta? Serà modèstia, o serà qüestió de “l’esperpent de l’Estatut”, qualificatiu usat en l’espai dedicat als grups municipals per a referir-se a l’Estatut que va engegar el govern al qual pertany una part de l’actual equip de govern d’Alella?
Mentrestant, les necessitats del poble creixen i creixen i creixen.... I en parlarem.

dimarts, de febrer 02, 2010

Contra els (alguns) poetas

Seguint ordenant, ara m’apareix un petit llibret, quasi res, totalment modest, invisible quasi; una obreta que em va deixar un alumne, actor, músic, i gran vividor i, per tant, gran alumne, i a qui el temps no em va deixar tornar-li. “Contra los poetas”, de Witold Gombrowicz, l’autor de Ferdydurke , No sé què tindran els autors polacs que sempre es van creuant en el meu camí. I, casualitats de la vida, ell es trobava a l’Argentina, precisament a l’Argentina, quan va esclatar la guerra, la segona de les mundials. No sé la relació entre tot plegat i aquesta petita obreta, i si m’imagino algun lligam entre els dos fets us l’estalvio i, de pas, me l’estalvio també a mi.

Anem a veure unes quantes idees (perdoneu l'extensió, però paga la pena):
“No cabe duda de que la tesis de esta nota: que los versos no gustan a casi nadie y que el mundo de la poesía versificada es un mundo ficticio y falsificado, parecerá desesperadamente infantil ...”

“Lo que difícilmente aguanta mi naturaleza es el extracto farmacéutico y depurado de la poesía que se llama "poesía pura" y, sobre todo, cuando aparece versificada...”
“No hay cosa más instructiva que la experiencia y por eso empecé a realizar algunas muy curiosas: leía cualquier poema alterando intencionalmente su orden de tal suerte que se convertía en un absurdo y ninguno de mis oyentes (finos y cultos, por cierto y fervientes admiradores de aquel poeta) advertía la treta; o, analizando en forma detallada el texto de un poema más extenso, comprobaba con asombro que los "admiradores" ni siquiera lo habían leído completo
“Pero, téngase en cuenta que yo no aconsejo a nadie prescindir de la perfección ya alcanzada, sino que considero que esta perfección, este aristocrático hermetismo del arte deben ser compensados de algún modo y que, por ejemplo, cuanto más el artista es refinado, tanto más debe tomar en cuenta a los hombres menos refinados y cuanto más es idealista tanto más debe ser realista. Este equilibrio a base de compensaciones y antinomias es el fundamento de todo buen estilo, más, en los poemas no lo encontraremos, y tampoco se puede notar en la prosa moderna influenciada por el espíritu de la poesía. Libros como "La muerte de Virgilio", de Herman Broch o aun el celebrado "Ulises" de Joyce resultan imposibles de leer por ser demasiado "artísticos". Todo allí es perfecto, profundo, grandioso, elevado y, al mismo tiempo, nada nos interesa porque sus autores no lo han escrito para nosotros sino para el Dios del Arte.”
” Los poetas escriben para los poetas. Los poetas son los que rinden homenaje a su propio trabajo y todo este mundo se parece mucho a cualquier otro de los tantos y tantos mundos especializados y herméticos que dividen la sociedad contemporánea. Los ajedrecistas consideran el ajedrez como la cumbre de la creación humana, tienen sus jerarquías, hablan de Capablanca como los poetas hablan de Mallarmé y, mutuamente, se rinden todos los honores. Pero el ajedrez es un juego mientras que la poesía es algo más serio y lo que resulta simpático en los ajedrecistas, en los poetas es signo de una mezquindad imperdonable”
“La segunda consecuencia es aún más desagradable: el poeta no sabe defenderse de sus enemigos. Y así vemos cómo en el terreno personal y social se pone en evidencia la misma estrechez de estilo que hemos mencionado más arriba. El estilo no es otra cosa sino una actitud espiritual frente al mundo, pero hay varios y el mundo de un zapatero o de un militar tiene poco que ver con el mundo de los versos: como los poetas viven entre ellos y entre ellos forman su estilo, eludiendo todo contacto con ambientes distintos, quedan dolorosamente indefensos frente a los que no comparten sus credos. Lo único que son capaces de hacer, cuando se ven atacados es afirmar que la poesía es un don de los dioses, indignarse contra el profano o lamentarse por la barbarie de nuestros tiempos lo que, por cierto, resulta bastante gratuito. El poeta se dirige sólo a aquel que ya está compenetrado con la poesía, es decir a uno que ya es poeta, pero esto es como si un cura endilgara su sermón a otro cura. ¡Cuánta más importancia tiene, sin embargo, para nuestra formación el enemigo que el amigo! Sólo frente al enemigo podemos verificar plenamente nuestra razón de ser y sólo él nos procura la clave de nuestros puntos débiles y nos pone el sello de la universalidad. ¿Por qué, entonces, los poetas huyen ante el choque salvador? Ah, porque carecen de medios, de actitud, de estilo para afrontarlo. ¿Y por qué les faltan estos medios? Ah, porque eluden el choque.”
”La más seria dificultad de orden personal y social que debe afrontar el poeta proviene de que él, considerándose superior como sacerdote de la poesía, se dirige a sus oyentes desde más arriba; pero los oyentes no siempre reconocen su derecho a la superioridad y no quieren oírlo desde abajo. Cuanto más aumenta el número de personas que ponen en duda el valor de los poemas y faltan el respeto al culto, tanto más delicada y cercana al ridículo se vuelve la actitud del vate. Mas, por otra parte, crece también el número de los poetas y a todos los excesos de la poesía ya enumerados hay que añadir el exceso de bardos y el exceso de versos.”
”Un artista creador y vital no vacilaría en cambiar totalmente de actitud y, por ejemplo, él desde abajo se dirigiría a la gente: como el que pide el favor de ser reconocido y aceptado o como el que canta pero al mismo tiempo sabe que aburre. Podría también proclamar públicamente esas antinomias y escribir sus versos sin estar satisfecho de ellos y anhelando ser cambiado y renovado por el choque regenerador con los demás hombres. Pero no es posible exigir tanto a los que dedican toda su energía a la "depuración" de su rima. Los poetas siguen agarrándose febrilmente a una autoridad que no tienen y embriagándose a sí mismos con la ilusión del poder.”
”La ceguera voluntaria se nota también en ese simplismo tremendo en que caen hombres, por otra parte muy inteligentes, cuando se trata de su suerte. Muchos poetas pretenden salvarse de las dificultades expuestas más arriba declarando que ellos escriben sólo para sí mismos, para su propio goce estético aunque al mismo tiempo hacen lo posible por publicar sus obras.”
“No se les ocurre pensar que en un recital poético es casi imposible asimilar un verso (porque no basta escuchar un verso moderno una sola vez para entenderlo), que miles de libros se compran para no ser leídos nunca, que los que escriben en los periódicos sobre poesía son poetas y que los pueblos admiran sus poetas porque necesitan mitos. No se dan cuenta que si las escuelas no enseñasen a los niños el culto de los poetas en sus tristes y tan formales clases de idioma nacional y si este culto no se mantuviera todavía por inercia entre los adultos nadie, fuera de unos pocos aficionados, se interesaría en ellos. No quieren ver queja supuesta admiración por el canto versificado es en realidad el resultado de muchos factores como la tradición, la imitación y, aun otros como el sentimiento religioso o la afición deportiva (porque asistimos a un recital poético del mismo modo que a una misa -sin comprenderlo- y sólo cumpliendo un acto de presencia frente a un rito; y porque nos interesa la carrera de los poetas hacia la gloria así como nos interesan las carreras de caballos); no, ese complicado proceso de la reacción de las multitudes se reduce para ellos a la fórmula: "el verso encanta porque es bello..."
"Que me disculpen los poetas. Yo no los ataco para molestarlos y gustoso tributaré homenaje a los altos valores personales de muchos de ellos; sin embargo ya se ha colmado el cáliz de sus pecados. Hay que abrir las ventanas de esta hermética casa y sacar sus habitantes al aire fresco,”
El llibre, no finalitza aquí, sino que en el revers s’explica el següent:
“Se cuenta que al concluir la disertación frente a un nutrido público, que incluía mayoría de poetas, uno de ellos se levantó y recitó a viva voz, unpoema.
Al concluir éste, Gombrowicz agregó:
-Gracias por ilustrar esta conferencia-, y se retiró.”
Ara, on diu poeta poseu, per exemple, “radicals d’esquerra” i torneu a llegir.