divendres, de desembre 31, 2010

Comença el desgovern d'Artur Mas

Desgovern en el sentit de deixar de governar amb una línia comuna pels governats. Mal comencem, doncs. La seva proposta de qui vulgui que faci Setmana Blanca demostra la inoportunitat i desencert, en el seu moment, de la idea d'Ernest Maragall, i també apunta el nou talant de deixar fer que ens vé a sobre. Encara trobarem a faltar Tremosa.
Per altra banda, el conseller de treball i no sé què encara (que estic mig malalt) ha afirmat a la ràdio que en la legislatura es proposa rebaixar a la meitat l'atur. Fracassarà. Mostra a més a més un clar desconeixement del moment social que estem vivint. Arribarem a tenir només un 8% d'atur, sense trampes. Doncs, no. O menteix o no sap de què va. Al temps.
Em veig demanat el dret a decidir... ser alemany.

dilluns, de desembre 27, 2010

Les escoles són així


“Les escoles són així. El més important que s’aprén a escola és que les coses més importants no s’aprenen a l’escola” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 48)

De vegades la vida et depara sorpreses. Ben mirat, sempre la vida sorprèn, només era un dir que només ho fa "de vegades". Recordo ara que fent un curset vaig tenir un professor d’Antropologia d’aquells que primeret fan aixecar el cap del paper, deixar el boli a la taula, després, i, finalment, seure còmodament amb tot el material ben ordenadet obrint les orelles de bat a bat. Més tard, bastants anys més tard, una alumna, que feia no sé quin curs i de la que guardo un bonic record, em va dir que el professor tractava sobre xamanisme., què havia estat a l'Amazonia.... Encara més tard, vaig sentir-lo a la ràdio (quines casualitats de la vida) parlant de la respiració que et fa entrar en un estat alterat de consciència. Sense fum. I encara en una altra ocasió, vaig sentir una afirmació que va rejovenir-me com a docent. Més o menys deia que era increïble que ens dediquéssim una pila d’anys a estudiar una carrera professional però que, en canvi, ningú no ens ensenyés a viure. S?hauria de poder estudiar una carrera sobre com viure la vida a la Universitat. Era veritat. És veritat. Ben mirat, jo he seguit aquest camí, menys qüestions professionals, tècniques, i més treballar sobre un mateix. Dit d’una altra manera: arribar a la professionalitat mitjançant el treball d’un mateix i anar completant-lo amb la tècnica. Obrir-se al món. Fa poc, ho vaig explicar als meus alumnes. Em vaig sorprendre: tres o quatre no pensaven que es pugui ensenyar a viure, o que es pugui aprendre en classes.formals. Mai no vull tenir raó en les meves lliçons, vull dir, que no imposo el meu criteri perquè crec que de res serveix. El meu ensenyament és com un dir “i si això que us estic dient fos cert?”; tingueu-lo en compte, no oblideu això, potser un dia us serà útil..... Cada vegada, per tant, estic més fora de lloc, més caduc, menys a la moda burocràtica...
No ens enganyem: és pot aprendre i es pot ensenyar a viure. Ni que sigui es pot ensenyar que es pot aprendre. Una altra cosa és aprendre que te l’han ensenyat.

dijous, de desembre 23, 2010

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami


Fa un temps que he tornat a córrer. Fa un any i mig, més o menys, que transito per la platja del Masnou. No corro ni de forma rigorosa ni molt menys seriosa, com diria Marukami. Però corro.
De petit, m’apassionava l’atletisme, sense intenció de competir més enllà de superar-me a mi mateix. Anava, durant una breu temporada, a les pistes d’atletisme de Sant Jeroni de la Murtra, famós pel sojorn de Colom en la seva increïble aventura. De camí a l’entrenament, robava una taronja d’alguna botiga, perquè les botigues posaven les capses de fruita a la vorera i sovint fora de la vista del botiguer. La vida és un cercle i si no esgotem una experiència tornem a viure-la. Samsara, atletisme.
Malgrat intento mantenir-me lluny de les llibreries, l’atzar em portà a localitzar De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami. A l'instant se m’aparegué un desig quasi irresistible de comprar-lo, però la voluntat austera, per una banda, i la feina endarrerida junt amb el compromís amb els meus alumnes, per una altra, em van fer desistir. Ahir, però, animat per les vacances nadalenques, vaig anar a la biblioteca d’Alella quan tots els arguments ja havien perdut el seu sentit. No era la meva intenció agafar el llibre. De fet no vaig anar a agafar cap llibre. Lla vida, però, és així. Les coses passen quan passen; les circumstàncies es produeixen quan es produeixen, quan han de passar. I aquí estic, asofadat, envejant els sis minuts i vint segons en què vaig córrer els 2100m d’aquella carrera de Montgat, a les quatre de la tarda, després de tot un dia de platja, com eren els dies de platja abans.
Sento, però, una tristesa melangiosa, quan el meu xavalet em pregunta: aquest any correràs el cros de La Robla? Ell, com cada any, sí correrà, però no sabrà que només em faria competir una crítica injusta:
“Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 27).
Un gran llibre per a atletes de pa sucat amb oli. Com jo.

diumenge, de desembre 19, 2010

Per a entendre els controladors


Democràcia o estat d’excepció?
Suposem que jugues al parxís i a cada moment un dels jugadors canvia les regles del joc segons un criteri propi. Suposem que, a més a més, els canvis que introdueix són interessats. Suposem que el jugador que canvia les normes ha estat escollit democràticament per a dirigir el joc. Quin nom rep aquest comportament? Democràcia o estat d’excepció?

1. El tema dels controladors no té massa interpretacions, excepte la inoportunitat. La resta es pot llegit a ca l'Efrem.
2. Perquè la gent es deixa manipular d'aquesta manera quan en realitat el que hi ha al darrera és la privatització?
3. Avui els funcionaris, avui i demà la democràcia dels centres educatius, els controladors aeris, la reforma laboral......

dijous, de desembre 16, 2010

Momo

- Nen.(11 de la nit)  Mare? Mare?!
- Mare. (endormiscada) Quèèèè
- Pare. (resta en silenci, no sigui que el nen demani un got d'aigua)
- Nen. Demà, a quina hora t'aixeques?
- Mare. A les set.
- Nen. Em podries aixecar a dos quarts de vuit?
- Mare. Tan d'hora? què has de fer?
- Nen. No, res, només vull tenir temps
- Pare. (Em sento com els homes grisos de Momo. Disimulo. La mare tampoc ha dit res més. Demà no parlarem tampoc del tema)

diumenge, de desembre 05, 2010

La majoria i la minoria


Explicava que la majoria estava equivocada, i la majoria estava d’acord amb ell.

En breu, un post sobre el Barça