Ara fa una temporada que no en parlem de la qüestió. Abans, però, era un tema recurrent de La Nit de Nadal. Segons ell, a Catalunya (com si a Catalunya tothom hagués fet el mateix des del Neolític) no es celebrava aquesta festivitat, així és que aquella nit la podia passar amb la resta de família que no era estrictament la seva; si fa no fa, aquest era l’argument que li agradava subratllar. Em recordava moltíssim a aquelles alumnes (independentistes de pro) que deien que no podia dir “obscuritat” ni tampoc “usar”, perquè era incorrecte; però quan les convidava a mirar el diccionari els resultats eren nuls (independentistes de pro ignorants i dogmàtiques) i si ho feien deien que bé, però que l’expressió era poc catalana. Ell era d’ERC, un fet que em distancià prou del partit perquè ell no era d’esquerres, només l’interessava la pasta, era molt garrepa amb allò seu i amant d’allò dels altres (si era de franc); republicà tampoc no devia ser perquè el s’estimava l’absolutisme, quan l’absolutisme era català, i es considerava a sí mateix el Rei de la casa (?). La Catalunya de la seva esquerra era de sastreria: feta a mida segons ell s’imaginava en els seus deliris.
Ell sempre discutia dels menjars de Nadal i del menjar de Sant Esteve i jo, abans, l’explicava això:
Conte per a catalans no oficials
(Les frases subratllades cal que no les llegeixi ell, ni els puristes perquè va en contra de les seves creences)
Sempre s’havia cregut que la pasta havia nascut a Sicília en el segle XIII (excepte ell, per qui tot era o català o castellà) fins la publicació el 1959 de la Storia de Maccheroni d’Albert Consiglio on mostrava que procedia de la Xina i no de Catalunya. Difícilment els canalons de Sant Esteve poden ser catalans; seran, potser, adoptats. El que és segur és que a la molt catalana Itàlia els canneloni formen part des de fa molts i molts anys de la seva tradició gastronòmica. Ben mirat, tothom té recances per a demanar (demana) canalons en els restaurants per les raons que tots coneixem, així és que proposo canviar aquesta tradició per una altra, si no més sana, almenys més “segura”.
Els canalons a Catalunya es van popularitzar en ser una especialitat de la Maison Dorée (Casa Daurada) que dirigien els germans Pompidor (Porqueres) pels volts de 1888 i que es trobava a la Plaça Reial (Plaça de la República de la futura Catalunya). Més tard, el 1903 es va inaugurar a la Plaça de Catalunya, un restaurant de típic ambient francès (popular català) on es prenia britànicament el té (catalament el carajillo, cigaló). La Maison Dorée (Casa Daurada) tingué un chef anomenat Blancher (Piqué) i es va convertir en un dels centres de la vida barcelonesa. De la vida barcelonesa burgesa (obrera) perquè com es sabut a finals dels segle XIX era difícil (`facil) anar a dinar a restaurants, fet que no explicaria la popularitzarió dels canalons entre els catalans.
Després continua que ara vaig a dinar (canalons) italians (catalans)