dijous, de desembre 31, 2009

Veracitat

La veracitat està en fer allò que som, la saviesa es aconseguir-ho i la virtut rau en aprendre-ho.

dilluns, de desembre 28, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (II) i Fama


1. Ah! Els catalans canalons de Sant Esteve! Res de res; per Sant Esteve el tradicional era menjar l’arròs de coll i punys que era força econòmic en contraposició amb els burgesos canalons (i boníssims, tot s’ha de dir).


2. Per cert, el dia de Nadal, el Gall d’Indi, ni provar-lo; el Gall d’Indi era una tradició cara que menjaven les famílies adinerades de Barcelona i que provenia de més enllà de l’Atlàntic. La resta, pollastre, i gràcies.

3. Ahir vaig anar a veure Fama, cosa de tenir nens. Ostres! Hi ha dues escenes magnífiques que penso passar en les meves classes de Sociologia a veure que diuen els i les alumnes.

La primera mostra una parella. Van a una festa. Mentre el noi va a buscar un refresc, la noia es posa a parlar amb un antic alumne de l’escola que ara treballa en una sèrie de televisió. El noi li proposa que vagi a fer un càsting i s’acomiaden amb un petonet. Ah! Però el noi que ha anat a buscar el refresc els enxampa fent-se un petó (a la cara, res de llengua ni cargol). El noi s’enfada i li explica a la seva parella que l’altra només es vol aprofitar i que si va al càsting pleguen (més o menys) Ah, carai! Quin morro masculí. Quina situació de gelosia tan coneguda! La noia, però, va al suposat càsting. Això és el més greu. El noi tenia raó i l’actor només vol donar-se (perdoneu l’expressió de la meva infantesa) el bistec. Home...  la pel•lícula hauria de ser més educativa i mostrar que el tio és un mandon i que cal ajudar la noia!, que ja es grandeta i que si no vol no es donarà el bistec per un paper en la sèrie. Vaja, dic jo.

La segona. Un parell de nois han fet una cançó i els falta la veu. Senten una noia de l’escola i li proposen que canti amb ells. Fan una maqueta i la porten a un productor que la troba interessant. Quan tornen després d’uns dies a veure al productor els diu que allò interessant no és la cançó sinó la veu de la noia i la volen promocionar.. Però els dos nois s’empipen i un l’etziba a la noia: “et vaig descobrir jo” així és que no li diuen: “tia, aprofita l’ocasió, que mola molt i que t’ajudarem”. No, no... La noia, entre l'espasa i la paret, desaprofita l’ocasió i se’n va amb els nois. Solidaritat? Una m.. amb la solidaritat de grup. Si arriba a ser un noi, tira milles i disc al canto.

La qüestió és que en la discussió posterior, els dos nois, el Jordi i jo, interpretavem que era una pel•lícula que impulsava contravalors; mentre que, al•lucina, les noies amb qui parlaven pensaven que no. I ara jo hauria de dubtar, però de moment no puc. Va ser molt entretingut.

dissabte, de desembre 26, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (I)

Ara fa una temporada que no en parlem de la qüestió. Abans, però, era un tema recurrent de La Nit de Nadal. Segons ell, a Catalunya (com si a Catalunya tothom hagués fet el mateix des del Neolític) no es celebrava aquesta festivitat, així és que aquella nit la podia passar amb la resta de família que no era estrictament la seva; si fa no fa, aquest era l’argument que li agradava subratllar. Em recordava moltíssim a aquelles alumnes (independentistes de pro) que deien que no podia dir “obscuritat” ni tampoc “usar”, perquè era incorrecte; però quan les convidava a mirar el diccionari els resultats eren nuls (independentistes de pro ignorants i dogmàtiques) i si ho feien deien que bé, però que l’expressió era poc catalana. Ell era d’ERC, un fet que em distancià prou del partit perquè ell no era d’esquerres, només l’interessava la pasta, era molt garrepa amb allò seu i amant d’allò dels altres (si era de franc); republicà tampoc no devia ser perquè el s’estimava l’absolutisme, quan l’absolutisme era català, i es considerava a sí mateix el Rei de la casa (?). La Catalunya de la seva esquerra era de sastreria: feta a mida segons ell s’imaginava en els seus deliris.


Ell sempre discutia dels menjars de Nadal i del menjar de Sant Esteve i jo, abans, l’explicava això:

Conte per a catalans no oficials

(Les frases subratllades cal que no les llegeixi ell, ni els puristes perquè va en contra de les seves creences)

Sempre s’havia cregut que la pasta havia nascut a Sicília en el segle XIII (excepte ell, per qui tot era o català o castellà) fins la publicació el 1959 de la Storia de Maccheroni d’Albert Consiglio on mostrava que procedia de la Xina i no de Catalunya. Difícilment els canalons de Sant Esteve poden ser catalans; seran, potser, adoptats. El que és segur és que a la molt catalana Itàlia els canneloni formen part des de fa molts i molts anys de la seva tradició gastronòmica. Ben mirat, tothom té recances per a demanar (demana) canalons en els restaurants per les raons que tots coneixem, així és que proposo canviar aquesta tradició per una altra, si no més sana, almenys més “segura”.

Els canalons a Catalunya es van popularitzar en ser una especialitat de la Maison Dorée (Casa Daurada) que dirigien els germans Pompidor (Porqueres) pels volts de 1888 i que es trobava a la Plaça Reial (Plaça de la República de la futura Catalunya). Més tard, el 1903 es va inaugurar a la Plaça de Catalunya, un restaurant de típic ambient francès (popular català) on es prenia britànicament el té (catalament el carajillo, cigaló). La Maison Dorée (Casa Daurada) tingué un chef anomenat Blancher (Piqué) i es va convertir en un dels centres de la vida barcelonesa. De la vida barcelonesa burgesa (obrera) perquè com es sabut a finals dels segle XIX era difícil (`facil) anar a dinar a restaurants, fet que no explicaria la popularitzarió dels canalons entre els catalans.
Després continua que ara vaig a dinar (canalons) italians (catalans)

dimarts, de desembre 22, 2009

Admiració!

Fa un temps que parlo als meus alumnes sobre el Jorge Larrosa. Parlo d'ell com a filòsof, i com a pedagog; un pedagog poc pedagògic, poc o gens ortodox i, per tant, com un model de pedagog. Odio la pedagogia feta des del dogmatisme, la paraula tècnica, les noves tecnologies i el 2.0 i, al capdavall, la manca de crítica social i pedagògica. I estic feliç d'haver compartit algun cafè amb llet amb ell. Recordo que, quan fumava, fumava Ducados fins que un dia vaig passar-me al Nobel, que era el que fumava el Jorge. Quina manca de personalitat la meva! M'agrada perquè, en la seva vida diària, li passa el mateix que a mi.

En aquesta xerrada, feia afirmacions com les següents:
La paraula realitat és una paraula terriblement dogmàtica quan cau en mans dels realistes.
La realitat funciona, de vegades, com la coartada de tots els conformismes i de totes les renúncies.
Allò important no és si allò real és subjectiu o objectiu.
Dubtem, no de si som, sinó de si estem.
La qüestió no és dir què és allò real sinó què és vàlid com a real, perquè si no és vàlid ens hem de transformar


dijous, de desembre 17, 2009

Refundació de l'esquerra? No gràcies

Últimament, no sé exactam,ent la raó, estic molt sensible amb la qüestió política, sobretot amb la crítica banal, superficial i excloent de l’esquerra. Així que feia temps que no passava per Rebelión. Ahir, però, vaig dir-me: estàs cansat per a fer res més: fes un tomb. I tombant, em trobo i llegeixo un article de Armando Fernández Steinko, titulat “Hacia la refundación ciudadana de la izquierda” i em sorprenc. Mal dia, per a llegir aquest article, si es que hi ha mals dies per a llegir. En sorprenc sobretot de la manca de visió crítica sobre els propis processos personals i polítics. Parlar de l’esquerra, sense definir què és l’esquerra, em sembla ja una afirmació doctrinària i dogmàtica. Com si l’esquerra fos quelcom de definitiu, unívoc i unidireccional. Es diu que “El neoliberalismo es todo un modo de civilización que busca en la individualización, en la competencia de todos contra todos, en lo micro frente lo macro y en lo cuantitativo y conmensurable frente a lo cualitativo e irrepetible, la solución de todos los problemas”. I des de l’esquerra, sigui el que sigui l’esquerra, des de l’esquerra des de la què es parla, no funciona de forma similar l’individualització? No és l’esquerra, en la pràctica, en la quotidianitat de les pròpies vides, la competència d’uns contra altres? No l’adronem, de vegades, de solidaritat selectiva? No critica, l’esquerra aquesta doctrinària, des de lo macro, allò que es practica en lo micro? I es nega allò qualitatiu quan, en l’ambient propi i majoritari, s’imposa allò propi i quantitatiu? Jo crec, sincerament que no cal dir sobre el neoliberalisme que “Sus propuestas son la negación de los pilares más sólidos de la arquitectura de la izquierda” perquè allò important no és l’esquerra, sinó la justícia: si mirem la panxa i el melic propi no serà fàcil fer justícia: i això és el que passa sovint amb l’esquerra. Més aviat sembla que només es pensi en termes “estratègics”, una tàctica i una estratègia que, lluny de l’autocrítica, ha portat a l’esquerra al desastre. No seria això important si en aquests desastre no s’hagués arrossegat també les il•lusions, però el llast ha pogut amb l’utopia.
Jo em preguntaria quins són els valors oposats al liberalisme, els necessaris segons l’autor para que “sean los ciudadanos ... los que lo hagan transformando sus propuestas en un proyecto programático y organizativo".
Aquesta esquerra serà l’esquerra, serà la vostra esquerra, però no serà democràtica.

Menys doctrina i més democràcia

dimarts, de desembre 15, 2009

Som records en el Museo del Temps

Qué hermosa vida la del que huye... de la televisió i se'n va al teatre el diumenge, al Teatre Nacional. I quina vida la de qui va a veure un espectacle infantil com "El museu del Temps", una idea original de José Antonio Portillo, a qui l'hauríem de fer un monument per treure el teatre infantil del sopor en el que, exceptuant bendites excepcions, ens té  mig adormits. I quina sort sentir i veure l'Àlex Cantó, el Nacho Diago i el Carmelo Moreno. Quina sensibilitat! Renoi! Perdoneu que no citi tothom, que la llista és llarga i la vida curta, però certament us ho mereixeu. Escenografia fabulosa! Així sí, gens afectada ni sensiblera. Estava fart, en la meva feina de pare, de veure obres, que tracten els nens com si fossin ciutadans de segona, sense enteniment, ni sensibilitat i, de sobte, Albena Teatre es presenta i diu: home, el més important de la vida és el temps. I agafen el temps i fan una obra filosòfica infantil. Després de la derrota del València contra el Madrid, un hom es reconforta amb València amb aquesta obra on "xiquets i quitetes de diferents ciutats han buscat en la seua memòria un objecte molt important de la seua infància. Un objecte que guardarà un record, un temps passat que no volgueren perdre. Després van soterrar eixe objecte en un lloc triat per ells mateixos, a la seua ciutat, perquè res ni ningú poguera furtar el seu temps passat i així poder construir el Museu del Temps del món". I jo ja m'estic pensant amb el meu nen gran i el meu nen petit, i amb el meu propi nen quin objecte enterrarem per tal de recordar-lo, perquè, al capdavall, què som sinó records?

PD. També he anat a veure Julie &Júlia (o era Julia &Julie?) Una pel.lícula sobre cuina i blogs. La primera que he vist sobre el tema blogaire. Una noia decideix escriure un blog explicant lers receptes d'un llibre de cuina. Vol ser escriptora i al final, gràcies al blog, aconsegueix publicar un llibre.
Per a passar l'estona.

dissabte, de desembre 12, 2009

Testimoni Mentirhausen


Amb La contra de La Vanguardia passa el mateix que amb els cineclubs: tothom la segueix (o assisteix) des de bon començament. El cert és que és un espai que ha anat guanyant terreny entre els lectors i lectores assidus dels periòdics. I amb raó, certament. Ahir publicaven una entrevista amb Enric Marco, expresident de l’Amical Mauthausen. Enric Marco va dir que havia estat pres al camp de Flosenbürg, i era mentida [o potser caldria dir que no era del tot veritat]: mai no va estar al camp, ni en aquest, ni en cap altre. També va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, una Creu de Sant Jordi de capa caiguda, i ja amb moltes "irregularitats". I això voldrà dir quelcom.
Declarava, el senyor Enric: “Mintiendo sobre mí, transmitía mejor mi tragedia y la de mis compañeros”. I jo estic bastant d’acord amb Enric Marco; perquè, en quina mesura, ens podem preguntar, el testimoniatge dels supervivents dels camps d’extermini nazi són un bon testimoni? No hem dit que l’horror no es pot explicar? No hem parlat de la vergonya dels supervivents? no sabem que els millors mai no tornen? Aleshores perquè és més fals el testimoni del senyor Enric que el de Primo Lévi, per exemple? Al capdavall, només disposem d’un part dels testimonis, la part del mig, aquells que ho van viure i ho van explicar. En realitat, però, "els del mig" no ho van viure tot, ni van explicar-ho tot; no van habitar la mort pròpia. Ens queden els testimonis que van morir, i que, per tant, no van poder fer memòria; i ens quedava també el testimoni que, com el del senyor Enric, no ho van viure però ho van explicar. I entre tots els testimonis anem completant la història de l’horror. Certament, com deia l’enigmàtic i críptic Agamben en Lo que queda de Auschwitz, citant Feldman: “ No es posible realmente decir la verdad, testimoniar desde el exterior. Pero tampoco es posible, como hemos visto, testimoniar desde el interior. Me parece que la postura imposible y la tensión testimonial de todo el filme [es refereix a Shoá, el documental impressionant de Lanzman] consisten precisamente en no estar ni simplemente dentro, ni simplemente fuera: sino paradójicamente, dentro y fuera a la vez” p. 35
Deia Frankl que al pres alliberat “... va arribar el dia de la seva vida en què tot li va semblar com un bell somni, també va arribar el dia en què tot el que havia viscut al camp ja només li semblava un somni pervers” p. 104. Al capdavall, gairebé una mentida.

dimecres, de desembre 09, 2009

Odi i indiferència

Els millors mai no tornen era la idea que hi havia al darrera dels camps d’extermini. Mai no tornen, els millors. Mai. No tornen. Serà, segurament, una banalitat i serà una superficialitat, però veient la comercial 2012 podem esbrinar alguna de les raons per les quals els millors mai no tornen. Deep Impact, que van posar l'altre dia aprofitant l'avinentesa de l'estrena de 2012, i que vaig veure a mitges (ningú no és perfecte) deixava la porta oberta a la salvació de la humanitat gràcies a un sorteig d'allò més democràtic: si et toca, accedies a un búnker preparat per a viure dos anyets. 2012, no obstant, és més realista: per a salvar-se cal tirar de llibreta d’estalvis o de màfies més o menys científiques, al caldavall darwinisme social en estat pur, darwinisme totalment desregulat, salvatge. Com sigui, aquests dies he pensat en els camps d’extermini i en les nostres vides postmodernes, i en els companys que marxen per a no tornar, i rellegeixo el Conrad Vilanou, mestre de mestres: “La ruta d’ Auschwitz fou construïda per l’odi, però pavimentada amb la indiferència”. Odi, enveja, ambició. Els millors, però, mai no tornen. Davant la nostra indiferència quotidiana.

dissabte, de desembre 05, 2009

Adéu, company

Pel Joaquim, que restarà present

L’arbre deixà la seva terra i viatjà pel món fins que gran, vell i cansat es féu fum en una xemeneia i es fongué en l’aire fresc de les muntanyes.

dimarts, de desembre 01, 2009

Desconcert de l'educació? Desastre i ceguesa

Llegeixo que en un país africà, conegut gràcies a un futbolista ben famós, que jugava al Barça (és a dir, Camerun) als empleats del sistema educatiu no se’ls paga ni se’ls ascendeix en funció dels seus mèrits, sinó, exclusivament, per la decisió dels seus directors.
I no veig les diferències amb el nostre sistema educatiu. En aquest país africà, el director, almenys, coneix els seus professors i professores. Ja és un avenç. Al nostre país, a més a més, els directors i directores podran sancionar els mestres. I no és que em sembli malament, clar, però la pregunta és la següent: i qui sanciona al director? I qui sanciona al polític que possibilita una sanció injusta? Perquè, no ens enganyem, si no hi ha claredat, et podran sancionar quan generis problemes, és a dir, també quan plantegis resistència a la tirania, a la feina mal feta de cada dia. I així ens va! Ara, vosaltres, que sou treballadors normalets i que haureu de portar als vostres fills a l'escola pública, recolzeu aquestes mesures. I després aneu a queixar-vos de l'escassa qualitat de l'ensenyament. I culpeu els "funcionaris". Cecs, estem vertaderament cecs.
Els directors podran sancionar els mestres