dilluns, de juliol 26, 2010

La llengua a Necròpolis

Recordo que una vegada, essent jo un infant, un dia que el meu pare tenia un dia melangiós, em va dir que havia repetit un curs i que, més tard, van expulsar-lo de l’escola. Sempre que el pare tenia un bon dia explicava coses de la seva infantesa o de la seva joventut.  Explicava, amb una certa satisfacció difícil d’entendre per a un nen, que havia llençat el tinter al cap del professor. Aleshores, ja ho sabeu, s’escrivia amb ploma i tinter de tinta xinesa. L’expulsaren del col.legi de Les Palmeres, a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’Església, un centre que sempre tingué per a mi un record romàntic per aquesta i altres raons i al que l'atzar em portaria anys més tard, no com alumne sinò com enamorat d'una neta del director.
A hores d'ara ja no recordo gaire bé tot el que m’explicava el meu pare, però sí recordo clarament que em deia que un bon dia arribà a la classe i el professor parlava un idioma que no entenia i que va haver de passar tot el curs aprenent la nova llengua. Era la llengua de l’Imperi que no havia après de petit i que ara no podia defugir: el castellà. Quan això m'explicava ja no s'atrevia a parlar en aquests termes: tenia la por inerioritzada i es podia veure en el rerafons de la seva mirada, una por fruit d'una educació que no havia estat la seva però que colonitzà la seva ànima. Sempre m'he enrecordat d'ell quan llegia el llibre sobre Salvador Puig, perquè Antich també parlava d'aquesta mirada i forma de viure del seu propi pare. He tornat a veure aquesta mirada en llegir Necròpolis i, malgrat la tristesa, li agraeixo a Boris Pahor aquesta nova oportunitat.

“I això no era més que el principi, ja que després d’aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d’usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món” p. 30.

divendres, de juliol 23, 2010

Resistència a Necròpolis

"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106

dijous, de juliol 22, 2010

Necròpolis

Durant aquests dies, que he estat de viatge per Lisboa, he aprofitat per a llegir Necròpolis, de Boris Pahor, editada per Pagès Editor. L'edició és millorable, però ja comencem a estar acostumats a edicions sense la pulcritud a la que ens havíem habituat. No vull fer una anàlisi, només aniré publicant alguns dels fragments que, sense cap intenció conscient, he anat subratllant, aprofitant la sintonia casual amb altres blogs.

"(...) tot i que èrem molts i la vida es regia per la llei del ramat, cadascú de nosaltres afrontava només la seva pròpia solitud interior i l'obscuritat privada de veus."

És a dir, que, en certa mesura continuem vivim en un camp de concentració.

"Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destreueixen les flames el seu teatre, tal com va passar en el centre de Triestre, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur"

divendres, de juliol 16, 2010

Mil vides

De vegades, vivim moltes vides diverses, tan diferents les unes de les altres que l’última desdiu, rebutja, rebaixa, potser elimina l’anterior. Viure vides promiscues perquè no ens agrada la viscuda és com habitar una sola vida i, si de cas, mil fracassos. Què vida tan plena la de qui viu mil vides paral·leles!

dimecres, de juliol 14, 2010

Estatut!

No ase falta desir nada mas

dilluns, de juliol 12, 2010

La llibertat Guiant al Poble

O el poble guiant la llibertat

dissabte, de juliol 03, 2010

Estatut i història

"El carácter patriótico fue especialmente tratado, aunque sin pizca de sentido común [el subratllat és meu], por los tales turíferos [anomenats polítics en l'actualitat]; mas lo suficiente para decretar que catalán era sinónimo de traidor, separatista y que sé yo cuantas zarandajas por el estilo. Por aquello de la razón de la sinrazón, o sea, motivado por resoluciones adoptadas [quina casualitat], teniendo en cuenta los estudios de la gente tan racional [són punts de vista] como cargada de mollera, empezóse una cruzada contra todo lo que tuviera sabor ya en ideas, lenguaje y carácter peculiar de Catalunya y la primera víctima de tales desafueros, fue el catalán de quien voy a hablarte" Escrit per Valcarlos a l'obra Aparisi i Guijarro el 1900. Per ell no passa el temps. Ja us diré qui era Valcarlos.
De totes formes, la pregunta que em faig és la raó per la qual la política pot corregir la justícia i suposo que la resposta és que sí, quan la justícia està polititzada i sabent la dificultat d'entendre el següent no puc deixar de dir-lo: som en un camp d'extermini on els poders judicial, executiu i legislatiu no estan separats. Democràcia. Com sigui, pels catalans els temps no passen ni canvien.