dijous, de desembre 31, 2009

Veracitat

La veracitat està en fer allò que som, la saviesa es aconseguir-ho i la virtut rau en aprendre-ho.

dilluns, de desembre 28, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (II) i Fama


1. Ah! Els catalans canalons de Sant Esteve! Res de res; per Sant Esteve el tradicional era menjar l’arròs de coll i punys que era força econòmic en contraposició amb els burgesos canalons (i boníssims, tot s’ha de dir).


2. Per cert, el dia de Nadal, el Gall d’Indi, ni provar-lo; el Gall d’Indi era una tradició cara que menjaven les famílies adinerades de Barcelona i que provenia de més enllà de l’Atlàntic. La resta, pollastre, i gràcies.

3. Ahir vaig anar a veure Fama, cosa de tenir nens. Ostres! Hi ha dues escenes magnífiques que penso passar en les meves classes de Sociologia a veure que diuen els i les alumnes.

La primera mostra una parella. Van a una festa. Mentre el noi va a buscar un refresc, la noia es posa a parlar amb un antic alumne de l’escola que ara treballa en una sèrie de televisió. El noi li proposa que vagi a fer un càsting i s’acomiaden amb un petonet. Ah! Però el noi que ha anat a buscar el refresc els enxampa fent-se un petó (a la cara, res de llengua ni cargol). El noi s’enfada i li explica a la seva parella que l’altra només es vol aprofitar i que si va al càsting pleguen (més o menys) Ah, carai! Quin morro masculí. Quina situació de gelosia tan coneguda! La noia, però, va al suposat càsting. Això és el més greu. El noi tenia raó i l’actor només vol donar-se (perdoneu l’expressió de la meva infantesa) el bistec. Home...  la pel•lícula hauria de ser més educativa i mostrar que el tio és un mandon i que cal ajudar la noia!, que ja es grandeta i que si no vol no es donarà el bistec per un paper en la sèrie. Vaja, dic jo.

La segona. Un parell de nois han fet una cançó i els falta la veu. Senten una noia de l’escola i li proposen que canti amb ells. Fan una maqueta i la porten a un productor que la troba interessant. Quan tornen després d’uns dies a veure al productor els diu que allò interessant no és la cançó sinó la veu de la noia i la volen promocionar.. Però els dos nois s’empipen i un l’etziba a la noia: “et vaig descobrir jo” així és que no li diuen: “tia, aprofita l’ocasió, que mola molt i que t’ajudarem”. No, no... La noia, entre l'espasa i la paret, desaprofita l’ocasió i se’n va amb els nois. Solidaritat? Una m.. amb la solidaritat de grup. Si arriba a ser un noi, tira milles i disc al canto.

La qüestió és que en la discussió posterior, els dos nois, el Jordi i jo, interpretavem que era una pel•lícula que impulsava contravalors; mentre que, al•lucina, les noies amb qui parlaven pensaven que no. I ara jo hauria de dubtar, però de moment no puc. Va ser molt entretingut.

dissabte, de desembre 26, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (I)

Ara fa una temporada que no en parlem de la qüestió. Abans, però, era un tema recurrent de La Nit de Nadal. Segons ell, a Catalunya (com si a Catalunya tothom hagués fet el mateix des del Neolític) no es celebrava aquesta festivitat, així és que aquella nit la podia passar amb la resta de família que no era estrictament la seva; si fa no fa, aquest era l’argument que li agradava subratllar. Em recordava moltíssim a aquelles alumnes (independentistes de pro) que deien que no podia dir “obscuritat” ni tampoc “usar”, perquè era incorrecte; però quan les convidava a mirar el diccionari els resultats eren nuls (independentistes de pro ignorants i dogmàtiques) i si ho feien deien que bé, però que l’expressió era poc catalana. Ell era d’ERC, un fet que em distancià prou del partit perquè ell no era d’esquerres, només l’interessava la pasta, era molt garrepa amb allò seu i amant d’allò dels altres (si era de franc); republicà tampoc no devia ser perquè el s’estimava l’absolutisme, quan l’absolutisme era català, i es considerava a sí mateix el Rei de la casa (?). La Catalunya de la seva esquerra era de sastreria: feta a mida segons ell s’imaginava en els seus deliris.


Ell sempre discutia dels menjars de Nadal i del menjar de Sant Esteve i jo, abans, l’explicava això:

Conte per a catalans no oficials

(Les frases subratllades cal que no les llegeixi ell, ni els puristes perquè va en contra de les seves creences)

Sempre s’havia cregut que la pasta havia nascut a Sicília en el segle XIII (excepte ell, per qui tot era o català o castellà) fins la publicació el 1959 de la Storia de Maccheroni d’Albert Consiglio on mostrava que procedia de la Xina i no de Catalunya. Difícilment els canalons de Sant Esteve poden ser catalans; seran, potser, adoptats. El que és segur és que a la molt catalana Itàlia els canneloni formen part des de fa molts i molts anys de la seva tradició gastronòmica. Ben mirat, tothom té recances per a demanar (demana) canalons en els restaurants per les raons que tots coneixem, així és que proposo canviar aquesta tradició per una altra, si no més sana, almenys més “segura”.

Els canalons a Catalunya es van popularitzar en ser una especialitat de la Maison Dorée (Casa Daurada) que dirigien els germans Pompidor (Porqueres) pels volts de 1888 i que es trobava a la Plaça Reial (Plaça de la República de la futura Catalunya). Més tard, el 1903 es va inaugurar a la Plaça de Catalunya, un restaurant de típic ambient francès (popular català) on es prenia britànicament el té (catalament el carajillo, cigaló). La Maison Dorée (Casa Daurada) tingué un chef anomenat Blancher (Piqué) i es va convertir en un dels centres de la vida barcelonesa. De la vida barcelonesa burgesa (obrera) perquè com es sabut a finals dels segle XIX era difícil (`facil) anar a dinar a restaurants, fet que no explicaria la popularitzarió dels canalons entre els catalans.
Després continua que ara vaig a dinar (canalons) italians (catalans)

dimarts, de desembre 22, 2009

Admiració!

Fa un temps que parlo als meus alumnes sobre el Jorge Larrosa. Parlo d'ell com a filòsof, i com a pedagog; un pedagog poc pedagògic, poc o gens ortodox i, per tant, com un model de pedagog. Odio la pedagogia feta des del dogmatisme, la paraula tècnica, les noves tecnologies i el 2.0 i, al capdavall, la manca de crítica social i pedagògica. I estic feliç d'haver compartit algun cafè amb llet amb ell. Recordo que, quan fumava, fumava Ducados fins que un dia vaig passar-me al Nobel, que era el que fumava el Jorge. Quina manca de personalitat la meva! M'agrada perquè, en la seva vida diària, li passa el mateix que a mi.

En aquesta xerrada, feia afirmacions com les següents:
La paraula realitat és una paraula terriblement dogmàtica quan cau en mans dels realistes.
La realitat funciona, de vegades, com la coartada de tots els conformismes i de totes les renúncies.
Allò important no és si allò real és subjectiu o objectiu.
Dubtem, no de si som, sinó de si estem.
La qüestió no és dir què és allò real sinó què és vàlid com a real, perquè si no és vàlid ens hem de transformar


dijous, de desembre 17, 2009

Refundació de l'esquerra? No gràcies

Últimament, no sé exactam,ent la raó, estic molt sensible amb la qüestió política, sobretot amb la crítica banal, superficial i excloent de l’esquerra. Així que feia temps que no passava per Rebelión. Ahir, però, vaig dir-me: estàs cansat per a fer res més: fes un tomb. I tombant, em trobo i llegeixo un article de Armando Fernández Steinko, titulat “Hacia la refundación ciudadana de la izquierda” i em sorprenc. Mal dia, per a llegir aquest article, si es que hi ha mals dies per a llegir. En sorprenc sobretot de la manca de visió crítica sobre els propis processos personals i polítics. Parlar de l’esquerra, sense definir què és l’esquerra, em sembla ja una afirmació doctrinària i dogmàtica. Com si l’esquerra fos quelcom de definitiu, unívoc i unidireccional. Es diu que “El neoliberalismo es todo un modo de civilización que busca en la individualización, en la competencia de todos contra todos, en lo micro frente lo macro y en lo cuantitativo y conmensurable frente a lo cualitativo e irrepetible, la solución de todos los problemas”. I des de l’esquerra, sigui el que sigui l’esquerra, des de l’esquerra des de la què es parla, no funciona de forma similar l’individualització? No és l’esquerra, en la pràctica, en la quotidianitat de les pròpies vides, la competència d’uns contra altres? No l’adronem, de vegades, de solidaritat selectiva? No critica, l’esquerra aquesta doctrinària, des de lo macro, allò que es practica en lo micro? I es nega allò qualitatiu quan, en l’ambient propi i majoritari, s’imposa allò propi i quantitatiu? Jo crec, sincerament que no cal dir sobre el neoliberalisme que “Sus propuestas son la negación de los pilares más sólidos de la arquitectura de la izquierda” perquè allò important no és l’esquerra, sinó la justícia: si mirem la panxa i el melic propi no serà fàcil fer justícia: i això és el que passa sovint amb l’esquerra. Més aviat sembla que només es pensi en termes “estratègics”, una tàctica i una estratègia que, lluny de l’autocrítica, ha portat a l’esquerra al desastre. No seria això important si en aquests desastre no s’hagués arrossegat també les il•lusions, però el llast ha pogut amb l’utopia.
Jo em preguntaria quins són els valors oposats al liberalisme, els necessaris segons l’autor para que “sean los ciudadanos ... los que lo hagan transformando sus propuestas en un proyecto programático y organizativo".
Aquesta esquerra serà l’esquerra, serà la vostra esquerra, però no serà democràtica.

Menys doctrina i més democràcia

dimarts, de desembre 15, 2009

Som records en el Museo del Temps

Qué hermosa vida la del que huye... de la televisió i se'n va al teatre el diumenge, al Teatre Nacional. I quina vida la de qui va a veure un espectacle infantil com "El museu del Temps", una idea original de José Antonio Portillo, a qui l'hauríem de fer un monument per treure el teatre infantil del sopor en el que, exceptuant bendites excepcions, ens té  mig adormits. I quina sort sentir i veure l'Àlex Cantó, el Nacho Diago i el Carmelo Moreno. Quina sensibilitat! Renoi! Perdoneu que no citi tothom, que la llista és llarga i la vida curta, però certament us ho mereixeu. Escenografia fabulosa! Així sí, gens afectada ni sensiblera. Estava fart, en la meva feina de pare, de veure obres, que tracten els nens com si fossin ciutadans de segona, sense enteniment, ni sensibilitat i, de sobte, Albena Teatre es presenta i diu: home, el més important de la vida és el temps. I agafen el temps i fan una obra filosòfica infantil. Després de la derrota del València contra el Madrid, un hom es reconforta amb València amb aquesta obra on "xiquets i quitetes de diferents ciutats han buscat en la seua memòria un objecte molt important de la seua infància. Un objecte que guardarà un record, un temps passat que no volgueren perdre. Després van soterrar eixe objecte en un lloc triat per ells mateixos, a la seua ciutat, perquè res ni ningú poguera furtar el seu temps passat i així poder construir el Museu del Temps del món". I jo ja m'estic pensant amb el meu nen gran i el meu nen petit, i amb el meu propi nen quin objecte enterrarem per tal de recordar-lo, perquè, al capdavall, què som sinó records?

PD. També he anat a veure Julie &Júlia (o era Julia &Julie?) Una pel.lícula sobre cuina i blogs. La primera que he vist sobre el tema blogaire. Una noia decideix escriure un blog explicant lers receptes d'un llibre de cuina. Vol ser escriptora i al final, gràcies al blog, aconsegueix publicar un llibre.
Per a passar l'estona.

dissabte, de desembre 12, 2009

Testimoni Mentirhausen


Amb La contra de La Vanguardia passa el mateix que amb els cineclubs: tothom la segueix (o assisteix) des de bon començament. El cert és que és un espai que ha anat guanyant terreny entre els lectors i lectores assidus dels periòdics. I amb raó, certament. Ahir publicaven una entrevista amb Enric Marco, expresident de l’Amical Mauthausen. Enric Marco va dir que havia estat pres al camp de Flosenbürg, i era mentida [o potser caldria dir que no era del tot veritat]: mai no va estar al camp, ni en aquest, ni en cap altre. També va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, una Creu de Sant Jordi de capa caiguda, i ja amb moltes "irregularitats". I això voldrà dir quelcom.
Declarava, el senyor Enric: “Mintiendo sobre mí, transmitía mejor mi tragedia y la de mis compañeros”. I jo estic bastant d’acord amb Enric Marco; perquè, en quina mesura, ens podem preguntar, el testimoniatge dels supervivents dels camps d’extermini nazi són un bon testimoni? No hem dit que l’horror no es pot explicar? No hem parlat de la vergonya dels supervivents? no sabem que els millors mai no tornen? Aleshores perquè és més fals el testimoni del senyor Enric que el de Primo Lévi, per exemple? Al capdavall, només disposem d’un part dels testimonis, la part del mig, aquells que ho van viure i ho van explicar. En realitat, però, "els del mig" no ho van viure tot, ni van explicar-ho tot; no van habitar la mort pròpia. Ens queden els testimonis que van morir, i que, per tant, no van poder fer memòria; i ens quedava també el testimoni que, com el del senyor Enric, no ho van viure però ho van explicar. I entre tots els testimonis anem completant la història de l’horror. Certament, com deia l’enigmàtic i críptic Agamben en Lo que queda de Auschwitz, citant Feldman: “ No es posible realmente decir la verdad, testimoniar desde el exterior. Pero tampoco es posible, como hemos visto, testimoniar desde el interior. Me parece que la postura imposible y la tensión testimonial de todo el filme [es refereix a Shoá, el documental impressionant de Lanzman] consisten precisamente en no estar ni simplemente dentro, ni simplemente fuera: sino paradójicamente, dentro y fuera a la vez” p. 35
Deia Frankl que al pres alliberat “... va arribar el dia de la seva vida en què tot li va semblar com un bell somni, també va arribar el dia en què tot el que havia viscut al camp ja només li semblava un somni pervers” p. 104. Al capdavall, gairebé una mentida.

dimecres, de desembre 09, 2009

Odi i indiferència

Els millors mai no tornen era la idea que hi havia al darrera dels camps d’extermini. Mai no tornen, els millors. Mai. No tornen. Serà, segurament, una banalitat i serà una superficialitat, però veient la comercial 2012 podem esbrinar alguna de les raons per les quals els millors mai no tornen. Deep Impact, que van posar l'altre dia aprofitant l'avinentesa de l'estrena de 2012, i que vaig veure a mitges (ningú no és perfecte) deixava la porta oberta a la salvació de la humanitat gràcies a un sorteig d'allò més democràtic: si et toca, accedies a un búnker preparat per a viure dos anyets. 2012, no obstant, és més realista: per a salvar-se cal tirar de llibreta d’estalvis o de màfies més o menys científiques, al caldavall darwinisme social en estat pur, darwinisme totalment desregulat, salvatge. Com sigui, aquests dies he pensat en els camps d’extermini i en les nostres vides postmodernes, i en els companys que marxen per a no tornar, i rellegeixo el Conrad Vilanou, mestre de mestres: “La ruta d’ Auschwitz fou construïda per l’odi, però pavimentada amb la indiferència”. Odi, enveja, ambició. Els millors, però, mai no tornen. Davant la nostra indiferència quotidiana.

dissabte, de desembre 05, 2009

Adéu, company

Pel Joaquim, que restarà present

L’arbre deixà la seva terra i viatjà pel món fins que gran, vell i cansat es féu fum en una xemeneia i es fongué en l’aire fresc de les muntanyes.

dimarts, de desembre 01, 2009

Desconcert de l'educació? Desastre i ceguesa

Llegeixo que en un país africà, conegut gràcies a un futbolista ben famós, que jugava al Barça (és a dir, Camerun) als empleats del sistema educatiu no se’ls paga ni se’ls ascendeix en funció dels seus mèrits, sinó, exclusivament, per la decisió dels seus directors.
I no veig les diferències amb el nostre sistema educatiu. En aquest país africà, el director, almenys, coneix els seus professors i professores. Ja és un avenç. Al nostre país, a més a més, els directors i directores podran sancionar els mestres. I no és que em sembli malament, clar, però la pregunta és la següent: i qui sanciona al director? I qui sanciona al polític que possibilita una sanció injusta? Perquè, no ens enganyem, si no hi ha claredat, et podran sancionar quan generis problemes, és a dir, també quan plantegis resistència a la tirania, a la feina mal feta de cada dia. I així ens va! Ara, vosaltres, que sou treballadors normalets i que haureu de portar als vostres fills a l'escola pública, recolzeu aquestes mesures. I després aneu a queixar-vos de l'escassa qualitat de l'ensenyament. I culpeu els "funcionaris". Cecs, estem vertaderament cecs.
Els directors podran sancionar els mestres

dissabte, de novembre 28, 2009

Boulevard, i fora la crisi!

Ara ha tocat anar a veure, amb uns amics, Boulevard, que s’està representant a la Villarroel. I un no es pot abstenir de comparar-la amb Un marit ideal. A hores d’ara, desconec si l’obra és original de Carol López, la directora que havia vist anteriorment a “Germanes”, però el cert és que està molt bé. Crec que la Carol dirigeix ara la Villarroel; bon temps per a la sala, aleshores. El guió, certament, no és gaire filosòfic, ni sociològic, ni psicològic: és, això sí, pur teatre; teatre en acció, teatre de picar pedra. L’obra, de l’estil de “Pel davant i pel darrera”, o de la més recent “Una comèdia espanyola”, no ha d’envejar res a cap d’elles, des d’el punt de vista de la teatralitat. Ben treballada, ben representada, ben pautada i conformada. Els actors i actrius, que potser no són tan bons com els més coneguts i reconeguts, m'ha semblat que estan molt ben dirigits i així acaben per fer una representació d’alta qualitat, sincera. El ritme de l’obra, ben trenat; la posada en escena, ben pensada; l’escenografia, austera, suficient, deixant el guió pràcticament nu, la qual cosa té més mèrit en els temps en què tot acaba per ser escenografia i efectes especials. Interessant l’ús del canó de projecció, en una línia en què ja vam veure a “mort d’un viatjant” i comença a ser habitual: apropem el teatre al cinema, sense perdre ni un xic de teatralitat. Després, cap a la cervesa. Així val la pena anar al teatre. Que n’aprenguin!

dimecres, de novembre 25, 2009

L'arbre, el bosc i la mirada

Sempre he sentit un apreci especial per la filosofia. De fet, jo vaig estudiar pedagogia per accident. A la carrera, tots els meus col.legues eren de filosofia, quan vaig començar. Els trobo a faltar: el Rafa el Miquel, del Prat. Ara, moltes de les classes que faig són, al capdavall, filosofia. Les faig d'amagatotis. Per això, i per moltes altres raons, li dedico aquest aforisme al Ferran Caballero. Sóc un simple professor que, en els últims mesos, entre paella, espaguetis, classes, excursions i textos de filosofia de l'educació, escriu aforismes. Valoreu l'esforç.
Un mirava l’arbre i no veia el bosc; l’altre, mirava el bosc i no veia l’arbre. L’invisible es troba en la forma de mirar, no en la mirada.

diumenge, de novembre 22, 2009

Frankenstein som tots

Llegeixo una contra de La Vanguardia de fa uns mesos (18 de desembre de 2008). Alguns i algunes pensaran: què antic! Però recordo que Paulo Freire ens va ensenyar que no havíem de rebutjar el vell per ser vell i ni acceptar el nou per ser nou sinó –deia- cal acceptar-los en la mesura en què siguin vàlids. La contra tractava d’una entrevista a un psicòleg clínic. Cometia l’errada que va havia solventat Ferrer i Guàrdia més de cent anys abans, i que encara van cometent alguns il.lustres: l’excessiu centratge en els aspectes psicòlogics de les persones i el passar per alt els aspecte sociològics.
Quan li pregunten com definiria els nous adolescents els qualifica com rebels del benestar. Més o menys explica que si abans els adolescents es rebelaven per a millorar el món ara admeten que “estic de puta mare, però vull estar millor!”. Diu el psicòleg que volen més luxe del que tenen, què és molt.
No anem bé. Confondre la part amb el tot és el que s’anomena una metonímia. Estan bé les metonímies per a la literatura, però no pel pensament. Els joves, alguns joves, estan molt bé; molts joves, senyor meu, estan molt malament. Això és el que molestava de Ferrer: massa sociologia! i això és el que continua molestant.
Més endavant, ens explica que els conflictes “reals” dels adolescents són les drogues, el sexe, la violència, les addiccions, els transtorns alimentaris, la percepció del propi cos, la indumentària i els diners. Aleshores diu que l’escola dedica molt poc temps a debatre d’aquests temes. Als adults, es veu, no ens preocupen aquests temes. Es veu que als joves la societat no els preocupa. Però hi ha joves, molts joves, que sí estan preocupats per la societat. Metonímies! què hi farem!Per a tu Efrem Frankenstein va a la escuela
Un altre dia parlarem de com el treball mata quasi tant com el tabac, encara que t'esforcis més que Frankenstein

dimecres, de novembre 18, 2009

Frankenstein i Gregorio Luri

No conec a Gregorio Luri. No he llegit el seu llibre estrella, el tinc pendent, i tampoc no sé si ha escrit més llibres. No llegeixo el seu blog, no encara, però el llegiré i em delectaré, segurament, si m’enllaça. Deu estar bé L’escola contra el món, perquè el Gregorio Luri ha estat professor en un IES i ha conreat la filosofia. A mi m’encanta la filosofia, a més a més. Per tot això, i moltes altres dades que desconec en aquest moment, en dol força l’article que ha publicat avui a La Vanguardia) Perquè la seva opinió té influència. Jo crec que amb l’article no ha fet honor al seu nom, ni al propi ni al del diari i espero que tampoc al llibre.
Penso que erra, i erra molt, en atribuir una manca de responsabilitat de la gent, dels alumnes, sobre el seu comportament. “Escórrer el bulto” sobre l’esdevenir de la seva persona, sentir-se fruit de les onades socials; em recorda molt la sociologia liberal individualista, en la seva pretensió de defugir la interpretació holística.. Què hi ha de la societat del risc? Les persones tenen poca responsabilitat sobre les pròpies vides? O estem atribuint tota i en excés?
Afirma Luri en el seu article que “La responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilitzar-nos, sino enfermedades que pademos inocentemente y reclaman piedad de un terapeuta”. Molt em temo que quan es fan afirmacions com aquesta ens apropem a la privatització de beneficis i a la socialització de pèrdues de manera força inconscient. La majoria de vicis, dels vicis dels alumnes que he conegut, són efectivament fruit de circumstàncies alienes a la seva voluntat i sobre les que poc han pogut fer. Més encara, sovint, les circumstàncies que han “patit” (d’aquí prové la terapèutica) com alumnes han estat provocades per Víctor Frankenstein, és a dir, per una organització que els demanava que ells es responsabilitzessin d’unes vides que no els pertanyien, perquè a l’escola estaven de sobra, feien nosa, molestaven als que volien estudiar. La teoria meritocràtica té molt bona premsa, però el que importa no és la glòria, sinó les dades, l’objectivitat, allò que sabem (amb les recances pròpies que em de tenir des d’una perspectiva crítica sobre aquestes paraules). I sabem que, per exemple, la solució a l’atur no és que tothom sigui empresari, malgrat està molt de moda el model de l’alumne empresari de sí mateix (anomeneu-lo responsable de si mateix). No vull allargar-me perquè és una qüestió més que evident.
Bàsicament m’ha desagradat l’article del Gregorio Luri quan afirma que “nuestros alumnos, por ejemplo, ya no se distraen a classe [sic], sino que padecen el “síndrome de déficit de atención””. Opinions com aquestes les he sentit en moltes ocasions, així és que mentre un nen ha de prendre pastilles després d’una rigorosa avaluació psicològica i psiquiàtrica, els professors segueixen dient que la família no els posa límits i que el dèficit d’atenció és un caprici psicològic però que el que passa és que el nen és un manta. I ja se sap, el profe és un llicenciat. I així ens va. I sobretot, així de malament els va els nens que no tenen oportunitat de responsabilitzar-se de sí mateixos. I així li va a la Convenció dels Drets dels Infants. I així li va anar a Frankenstein.

diumenge, de novembre 15, 2009

Mirades al món, mirar sense veure

El dissabte, després del partit de futbol quasi preceptiu dels dissabtes dels nens, vaig anar a sentir la xerrada de l’Arcadi Oliveres que amb el títol “La crisi, tan certa en el Sud com en el Nord” s’inscrivia en les jornades de Cooperació anomenades “Mirades al món”. En la propaganda no posava qui organitzava l’acte que pretenia “conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de cooperar en l’actual conjuntura econòmica”. Sempre, certament, és millor mirar el món llunyà que el de la nostra quotidiana actualitat, perquè ens deixa més tranquils a tots plegats. Sobretot, deixa tranquils de consciència a qui, amb el seu dia a dia, col·laboren fer el món com és.
Ja se sap que amb l’edat un perd la capacitat de veure de prop, o pot perdre-la. No crec que sigui el cas del gran professor, gran persona i President de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. No crec. No crec. És a dir, tampoc no ho sé, perquè el tema tractat en la xerrada és llunyà i l’Arcadi, per educació, bona fe o desconeixement no fa habitualment, no va fer, cap referència a la situació dels Ajuntaments, a les externalitzacions, a les decisions preses de manera dubtosament moral i dubtosament democràtica. No va fer cap referència, volem dir, a la forma de pensar que fa possible una bona part dels problemes del món. M’estranya. M’estranya perquè l’Arcadi sempre fa referència als valors socials i morals.
Jo sempre que vaig a un acte d’aquest tipus i sento parlar l’Arcadi em pregunto que faig jo per a millorar el món des de la meva vida quotidiana, però per la nodrida assistència a les seves xerrades em temo que molts que assisteixen i assenteixen formen més part del problema que de la solució. Molt més. Moltíssim més. Ells ho saben, i jo crec que l’Arcadi també i, aquesta deu ser la raó de parlar, en la propaganda de l’acte, de “conscienciar la ciutadania”, perquè nosaltres no estem per conscienciar-nos, nosaltres estem per a guanyar eleccions, per tenir feina, per servir-nos, per gestionar de manera arrogant, alo Felip V, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, que vol dir “no perdent vots”. Hauria de fer, l’Arcadi referència directa a aquests fets? Referència directa als fets, no a les persones. Doncs jo crec que sí; així anem més lluny, més lluny de la compra del paquet de cafè de comerç just quan celebrem el Nadal. I aquesta és la meva crítica d’avui. Cal posar-se les ulleres de “mirar i veure” el petit i proper, tant o més que les de mirar la llunyania, per tal que les “Mirades del món” no s’esdevinguin “paraules des del limbo”

dimecres, de novembre 11, 2009

Kolakowski té tota la raó mentre l'esquerra xiula

Per aquestes casualitats de la vida ha caigut en les meves mans un llibre de Leszek
Kolakowski (2007. Por qué tengo razón en todo. Barcelona: Melusina.). Amb un títol així, resulta difícil resistir-se i més perquè quan era estudiant oficial (no com ara que sóc oficiós) ja havia llegit un llibre d'ell. M'encanten aquests tipus d'obres que posen a prova allò comunment acceptat o que no és dubtable. No sé el que vol dir ser d'esquerres o de dretes perquè mai m'he sentit identificat amb una direcció; em sembla ridícul i pueril pensar el mateix que tothom en tot, o quasi que tothom en quasi tot, i això és precisament el que implica reconeixer-se de dretes o esquerres. Les ganes de llegir-lo en fan sentir que estic en la direcció bona, en la crítica de mí mateix, ja que si fos un doctrinari, fugiria, o el llegiria per extreure els petits detalls errats (que n'hi ha, per cert). Com sigui, Kolakowski és la meva veu, la veu dels que busquen un món millor, comptant amb els altres, des de l'esperança i la humilitat. Us deixo un parell de fragments:
“(...) la panacea izquierdista contra todas las dolencias sociales –la propiedad estatal de los medios de producción- no sólo es perfectamente compatible con todas las plagas imaginables del mundo capitalista como por ejemplo la explotación del hombre, el imperialismo, la destrucción de la biosfera, la miseria, el despilfarro de los medios económicos, el chauvinismo y la persecución de las minorías étnicas, sino que además las complementa con un puñado de plagas de producción propia: el bajo rendimiento, la falta de estímulos económicos y, sobre todo, la autoridad ilimitada de una burocracia todopoderosa y la mayor concentración de poder que jamás se haya visto en la historia de la humanidad”

“Queremos una sociedad con una amplia autonomía de las pequeñas comunidades, ¿verdad? Y reclamamos una planificación económica centralizada. Piensa un poco, ¿cómo casas lo uno con lo otro? Exigimos el progreso tecnológico y deseamos unapoblación totalmente protegida; mirésmolo con lupa, ¿cómo conciliar las dos demandas? Postulamos una democracia industrial y queremos una gestión eficaz de las empresas; ¿no tienen que colisionar por fuerza nuestras exigencias? !Claro que no! En el cielo izquierdista nada colisiona con nada y todo tiene arreglo”

¿La guera en el oriente Medio y las reclamaciones de los palestinos? !Pero si es fruto del capitalismo¡ ¡Dejadnos hacer la revolución y el asunto se solucionará sólo!”

“¡Existe una respuesta simple y, para colmo, única para todo! (...) Es el pensamiento estándar de quienes han superado las miserables ilusiones del reformismo para inventar una màquina portentosa que solucionarà todos los problemas de la humanidad”
I així ens va!

dissabte, de novembre 07, 2009

Un marit ideal

He vist, amb pocs dies de diferència, dues obres de teatre. Les dues, certament remarcables. Una més remarcable que l’altra, també certament. Com a obra de teatre, em refereixo. Però la pitjor, per dir-ho així, és d’Óscar Wilde: Un marit ideal. He! La pitjor, d’Óscar Wilde! Però bé. Bé, però pensada excessivament cara al públic, al públic que no va habitualment al teatre. Comercial, diríem, si no fos perquè l’expressió ens ornaria amb una aurèola elitista que no s’adiu bé amb nosaltres. Quina crisi! Quina crisi!, perdoneu-me l’apocalíptica, quina crisi cultural s’amaga a la cantonada, si no posem remei. Ja en parlarem.
Les interpretacions estan bé, bastant bé. No descobrirem nosaltres als televisius Joel Joan o Abel Folk, ni a Carmen Balagué, Mercè Pons, Sílvia Bel, Anna Ycolbalzeta o Camilo García). El guió, com a text, està molt bé; com a història, actual en la temàtica (la corrupció política, però també l’ètica personal i, el que em sembla personalment més suggeridor, el plantejament sobre allò què és humanament banal, o no). Però crec que si la posada en escena i la direcció dels actors poden millorar sempre, en aquest cas, a més a més, cal que millori. Manca unitat en l’adaptació, unitat del format teatral i transicions psicològiques dels personatges més acurades perquè, en alguns moments, no estan prou aconseguides. Hom pensa: aquest personatge no faria això o allò; i si dic el que dic és perquè, comptant amb la matèria prima amb la què es treballa (actors i actrius més que interessants), cal demanar més.
La primera part de l’obra (dividida en dues, amb un entreacte) és fa llarga, fins i tot un xic pesada, per contraposició a la segona; sembla que no passi res, que res no hagi de succeir, però després el ritme s’accelera; alguna escena purament còmica en un mar de seriositat, una transició que no queda prou definida i que queda salvada pel trànsit de l’Abel Folk, que encarna bé els dos registres. Ara bé, malgrat la seva bona feina, pensem que el poden dirigir millor perquè en algun moment el veient plantat a l’escenari artificialment. El públic, per la nostra banda, ens presentem massa entregats des de l’inici. Dolent pel teatre.

dimecres, de novembre 04, 2009

A Claude Lévi-Strauss

A Claude Lévi-Strauss (i a l'amic Jordi que trobarà l'aforisme críptic. Amb raó)

Cada vegada són menys lliures, més fabricats i més produïts. Té raó qui ha escrit “Des del meu punt de vista”, i ha afegit, amb intenció o sense, “personal”.
PD. Tristes tròpics, tristos, salvatges, selvàtics aforismes

dissabte, d’octubre 31, 2009

Independentisme, guerra i inexistència.

Últimament abunden els escrits sobre independentisme. Augmenten els nacionalistes i també els perdonavides. Augmenta, sobretot, l’exclusió dogmàtica. I aquest no és el país que jo somio. Ni molt menys. En conec uns quants d’independentistes “de tota la vida”, que no han llegit mai un llibre i que tenen més formació doctrinària que no pas humana; posats a dir, tampoc destaquen en educació de cap tipus. I sovint menys encara en capacitat crítica. I encara menys en cortesia. Del que els interessa agafen allò que els convé. Estant en possessió de la veritat, com es pensen que estan, destil·len una Catalunya repugnant. Repugnant i de mentida. Perquè no és possible la construcció social sense el diàleg, ni desitjable la construcció de Catalunya amb el ferro de la ignorància i la màscara. La Catalunya que es construeix des del seu petit tràfic d’influències, els estudis elaborats cobrant per ser uns coneguts, o saludats. El dia que calgui votar la independència, si us plau, fiqueu el meu vot en un altre urna perquè no vull que s’impregni de la pudor totalitària dels que treballen per compte d’altri cobrant del renec. Sereu independentistes, però la vostra Catalunya put.

dimecres, d’octubre 28, 2009

Mocador i camisa per a lligar

Aquests dies m'he enrecordat que fa uns anys, molts anys, em manifestava a la porta de casa de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Era temps de la dictadura encara, d'aquella dictadura tan fotuda en els barris periférics de Santa Coloma. Jo "militava" com infant en un grup de joves, entre cançons dedicades al Che (Aprendimos a quererte, desde la histórica altura....), moltes altres de Vïctor Jara (Te recuerdo Amanda, la calle mojada...), i altres de no sé qui (Si quereis la libertad, romped ya vuestras cadenas...). Al crit de "Blas dimite, el pueblo no te admite", corredisses i la por que m'enxampessin els meus pares en actes "polítics", la vida anava creant els primers desenganys amorosos. Després vindrien les desafeccions polítiques amb l'esquerra, el carnet del sindicat anarquista del pare (mantingut en la clandestinitat familiar) i la meva incapacitat per a militar en cap massa organitzada. I ara, quan ja no escolto a Jara, ni visc a Santa Coloma, investiguen al nou alcalde, fill del Blas dimite. I m'enrecordo el dia que uns que deien eren de Falange en van donar quatre bufetades a la porta de l'Església. Vestia jo un mocador vermell i una camisa negra. Volia lligar, i vaig rebre.

diumenge, d’octubre 25, 2009

Cuaderno amarillo, d'iidees caduques

Em recomana una impenitent lectora i insistent dona un llibre(Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés). El llegeixo. Després m’entero que qui me’l recomana no l’aprecia gaire; m’aprecia més a mi, i sap que m’agraden les biografies (L’Hola dels .... acadèmics? Pseudointel.lectuals?). No m’entusiasme, però m’agrada acompanyar en la vida a un personatge com Pániker. Semblo assaborir la seva inseparable copa de cava. Però ningú no és perfecte i Salvador tampoc. Ni molt menysAl llibre, cap al final, li falten algunes pàgines; però no les trobo a faltar ja gaire. Si Salvador no és perfecte, l'edició encara ho és menys.

De vegades, Pániker, fa afirmacions com la següent: “Es preciso admitirlo. El Estado del Bienestar, como mera institución de solidaridad obligatoria, fomenta la pereza social, una cierta rigidez, una literal pasividad. (...) Uno comprende así las voces que piden que el dinero que va a subsidio de paro se desvíe hacia el reciclaje y la educación de los parados”(pàgina. 183) Doncs, no, no es pot entendre. Diria, fins i tot, que tampoc es pot compartir. L’Estat del Benestar no potencia cap mandra, ni social, ni política, ni d’altre tipus. El que passa és que la precarització de les feines fan que una persona sana mentalment prefereixi quedar-se a casa que anar a treballar en unes condicions pèssimes. És que la feina megaprecària és una bona definició de l’Estat del Benestar? Si un escriptor ha d’escriure al pol nord, en un iglú, en pijama català durant l’hivern, segurament adquirirà una certa mandra social i literària. Culpa, Deu meu, de l’Estat del Benestar! Trampes, trampites.Tampoc podem entendre que a la gent aturada se’ls faci formació en comptes de donar un subsidi, o repartir millor la feina. Entre el subsidi i aquesta "polvoformació" no hi ha gaires diferències. Ja sabem que hi ha al darrera d’afirmacions com l’esmentada, els que hem llegit alguna cosa de sociologia liberal: fent formació culpabilitzem els aturats de la seva situació; estan aturats, clar, perquè no s’han format. Si voleu, fins i tot és cert, en part (Rifkin, a La fi del treball, ho nega) Però per quina raó no s’han format els aturats? Bourdieu i Passeron, Willis, Bernstein, Freire i una llista interminable d’estudiosos ens ofereixen unes bones respostes. Una persona el primer que necessita és viure, tenir allò bàsic assegurat, i després millorem l’educació i construïm una societat més justa. Col•laborem i deixem-nos d’aristocratismes. I deixem-nos de fal.làcies.

dijous, d’octubre 22, 2009

Notícies de Ferrer

Reprenc l'activitat després del refredat.
Si voleu acaba de llegir l'article sobre l'autoria de l'Escola Moderna, he col.locat l'article en un apartat anomenat publicacions al final del blog (a la dreta). De fet, ja l'he ampliat molt amb noves dades. Estic molt content d'aquesta tasca, malgrat no sigui la línia que més m'agrada. Massa descriptiva. Però us puc assegurar que és molt entretinguda i apassionant. Ja veurem si puc col.locar-lo (és que quan no es tenen gaires amics, no és fàcil).

dissabte, d’octubre 17, 2009

Sobre la autoria de La Escuela Moderna (II)

Continua de:
Ampliemos la argumentación de la posibilidad de la participación de Lorenzo. No es ninguna novedad que el toledano, junto con José Casasola y Soledad Villafranca, seguía lo que podríamos denominar “una línea editorial”, como “(…) fieles propagandistas del pensamiento ferrerista” “(…) los mismos conceptos, las mismas consignas, casi las mismas palabras”.[1] De hecho, tanto Casasola como Lorenzo son fieles propagandistas de la enseñanza racionalista, no solamente de la labor de La Escuela Moderna. No hay que olvidar, como a menudo sucede, que la obra de Ferrer (la escuela, la editorial, el boletín), no era una labor individual como se tiende a ver, sino una acción colectiva. Y colectiva había de ser su explicación.
Argumentemos en contra de la hipótesis que Buenaventura Delgado mostró cierto encono o apasionamiento contra Ferrer y enorme simpatía por Lorenzo. Será entonces interesante resaltar el hecho de que otros especialistas, nada sospechosos de encono, ni de todo lo contrario, han encontrado que “Lorenzo está de acuerdo –incluso empleando casi idéntica terminología- con los puntos de vista expuestos en La Escuela Moderna”. Sin embargo, más allá de la manifestación de la sintonía y coincidencia entre la obra y Lorenzo, y a pesar de la significación de la palabra “idéntica” en cursiva, Pere Solà tampoco continuaba por dicha senda. [2]
La coincidencia del pensamiento pedagógico y de las ideas sobre la enseñanza racionalista de Ferrer se pueden cotejar con las expuestas por el toledano, entre otras publicaciones, en los folletos Solidaridad y Contra la ignorancia, en las obritas El Pueblo y Hacia la emancipación, en la que incluyó un capítulo sobre la huelga general y otro sobre la educación racionalista, así como en artículos como “El derecho a la ciencia”, “Instrucción de clase” o “Contra un sofisma”, por citar solo algunos. [3]
Ahora bien, no es la anterior la única referencia en que las tesis de Solà i Gussinyer y de Delgado coinciden. En Educació i moviment llibertari a Catalunya (1901-1939) afirma la posibilidad de que Ferrer y Guàrdia se inspirase en un texto de Anselmo Lorenzo. Concretamente, se trata del apartado “A los alumnos de la Escuela Moderna”.[4]
A la luz de lo expuesto, cabe preguntarse la razón por la cual Lorenzo no incluyó ningún texto suyo en la composición. Ni tan siquiera el dedicado a los alumnos de la Escuela Moderna, tan adecuado y claro para insertarlo después de la referencia al profesorado.
Pensamos que existen buenas razones para pensar que el líder anarcosindicalista tuvo un papel relevante en la composición de la obra de Ferrer, en la selección y orden de los textos.

[1] DELGADO, Buenaventura. (1979). Obra citada, página 144.
[2] La cita es nada más ni nada menos que de SOLÀ i GUSSINYER, Pere. (1978). Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna. Barcelona: Curial, página 48.
[3] LORENZO ASPERILLA, Anselmo. (1909). Solidaridad. Barcelona: Imprenta de la Sociedad del Arte de imprimir; (s.f. pero 1913). Contra la ignorancia. Barcelona: Imp. I. Ortega; (1910). El pueblo. Estudio Libertario. Valencia: F Semper y Cª; (1913). Hacia la Emancipación. Mahón: Biblioteca de "El Porvenir Obrero"; los artículos: (1912). El derecho a la ciencia. En Vida anarquista (pp. 54-56); La instrucción de clase. En Vida anarquista (pp. 57-59); Contra un sofisma. En Vida anarquista (pp. 59-62).
[4] SOLÀ i GUSSINYER, Pere. (1980). Educació i moviment llibertari a Catalunya (1901-1939). Barcelona: Edicions 62. Esta posibilidad la contemplaba en la página 111. Reproducía el breve texto de Lorenzo en las páginas 109-111.

dilluns, d’octubre 12, 2009

Qui va escriure l'Escola Moderna?

Sobre la autoría de La Escuela Moderna.
Uno de los hechos más significativos e interesantes en relación con el tema Ferrer, lo planteó el profesor Delgado en su reconocido y todavía indispensable libro sobre la Escuela Moderna [DELGADO, Buenaventura. (1979). La Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia. Barcelona: CEAC. Esta propuesta inicial podemos consultarla en las páginas 15-17. Sin embargo, no se profundiza más en el tema ni tampoco se insiste durante el libro en aportar más datos al respecto.] Una cuestión, por cierto, un tanto extraña para el talante profesional y la forma de trabajar e investigar de Delgado, más bien meticulosa y centrada en los hechos contrastados y poco dada a elucubraciones, con o sin fundamento. Se trata, ni más ni menos, del cuestionamiento de la autoría de la obra donde Ferrer explica el funcionamiento de su escuela: La Escuela Moderna. Póstuma explicación y alcance de la enseñanza racionalista [FERRER GUÀRDIA, Francesc. (1978). La Escuela Moderna. Póstuma explicación y alcance de la enseñanza racionalista. Barcelona: Tusquets editor.]
Anselmo Lorenzo Asperilla (1841-1914), en el prefacio que publicó en la obra del pedagogo catalán más prestigioso, había afirmado que La Escuela Moderna fue “escrita” durante el verano de 1908, en Amélie-les-Bains. Hipotéticamente, Ferrer se había desplazado a la localidad francesa de los Pirineos Orientales para recuperarse del encierro sufrido a raíz del famoso atentado de Mateo Morral en 1906: “Allí, Ferrer, en consideración a cuanto se había fantaseado por amigos y adversarios sobre el significado de la Escuela Moderna durante la campaña de su liberación, formó el propósito de escribir una Memoria explicativa de su significación”. Según relata Lorenzo, el fundador de La Escuela Moderna le “(…) invitó a que le acompañara, a lo que accedí gustoso (…), y concertamos propósitos de continuación aprovechando las lecciones de la experiencia.” Finalmente, Lorenzo reconocía que la llamada del alellense no había sido una invitación sólo al sosiego y la contemplación sino más bien resultó ser un agradable requerimiento de trabajo y propaganda: “Para la realización de su propósito requirió mi colaboración” [LORENZO ASPERILLA, Anselmo. (1978). Prólogo a la edición original, especialmente páginas 51-59. En FERRER GUARDIA, Francesc. (1978). Obra citada. Las citas son de la página 57. Este hecho también había sido notado por Vladimiro Muñoz, aunque solamente consignaba las palabras del prólogo, sin interpretar nada más. MUÑOZ, Vladimiro. (1974). Antología ácrata española. Barcelona: Grijalbo, página 58]. Sin embargo, no hay que atender demasiado a las palabras del toledano cuando aducía que su producción escrita en Amélie-Les-Bains fue exclusivamente el prólogo referido, que, por otra parte, nunca pensó que se publicaría junto a la obra de Ferrer. Se trataba más bien de una modestia mal disimulada, que de una verdad fáctica [En aquel medio, en presencia de Ferrer y oyendo su palabra inspirada por el más generoso altruismo, sentí aquellas emociones que asaltan el sentimiento y el pensamiento, y mientras él bosquejaba su Memoria yo escribí las siguientes líneas, que no pude presumir habrían de incluirse en el prefacio de la obra póstuma de Ferrer”[LORENZO ASPERILLA, Anselmo. (1978). Prólogo a la edición original, página 57]
Sea como fuere, hablar de La Escuela Moderna como obra “escrita” original es un tanto exagerado, puesto que está claro que el librito-memoria está constituido por diversos fragmentos y artículos que ya habían sido publicados. Como Delgado recogía en su investigación sobre Ferrer, el pedagogo catalán redactó la mitad solamente de las 255 páginas del libro publicado por Maucci: “De los XVII capítulos de que consta la obra, sólo cuatro, y no completos, fueron escritos después de la clausura de la E, Moderna.”[ DELGADO, Buenaventura. (1979). Obra citada, página 16] Concretamente, el capítulo primero (escrito en la Cárcel Modelo de Madrid), el segundo (no indicaba Delgado, por no tener constancia, la fecha en que se elaboró), el noveno (escrito en mayo de 1908) y el decimoséptimo (también escrito en la Modelo). Estos datos, de forma muy lógica, llevaban al catedrático de la Universidad de Barcelona a preguntarse por la razón de la no publicación de la obra en vida de Ferrer: “La ayuda que éste pidió a A. Lorenzo para la confección de la obra –nadie conocía como él la Escuela Moderna desde su fundación y las publicaciones que éste había lanzado-, la heterogeneidad de autores y materias tratadas en este libro y la diferencia de fechas en que estos trabajos fueron escritos y publicados, además de lo poco que Ferrer aportó después del verano de 1908...” le llevaban a concluir que La Escuela Moderna se debía más a la mano de Lorenzo que a la de Ferrer. Añadía todavía como razón en favor de esta proposición la falta de coherencia y de hilo conductor en las materias tratadas. En todo caso, no debemos olvidar que la obra es una “composición” de textos ya escritos, no una narración original, así como que la autoría de los textos está ampliamente fundamentada [Y, en cualquier caso, se puede consultar en DELGADO, Buenaventura. (1979). Obra citada, página 16, 17 y 18, nota 38]. Tenemos, pues, buenas razones para pensar que la composición de la obra póstuma de Ferrer fue realizada en colaboración con Anselmo Lorenzo, un hecho que, probablemente, habría aclarado el propio Lorenzo de haber podido acabar el tercer volumen de su importante obra El Proletariado Militante.
PD. Avui em trobo encara foça refredat. He anat (tasca de pare) a la fetsa de Cavall Fort (es mereix un post o dos), però el promès es deute. El següent missatge el posaré el dijous, si tot va bé. Demà és 13 d'octubre. Visca l'Escola Moderna!

diumenge, d’octubre 11, 2009

Ferrer i Guàrdia va escriure l'Escola Moderna?

Francesc Ferrer i Guàrdia, Anselmo Lorenzo y La Escuela Moderna.

Albert Esteruelas Teixidó
María Teresa Valbuena de la Fuente

Hace algunos años, bastantes ya, el profesor Delgado, en una de sus clases de doctorado, nos proponía realizar un estudio sobre alguno de los importantes traductores de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Se trataba de optar o bien por Cristóbal Litrán o por Anselmo Lorenzo. Por aquel entonces, la pura intuición nos llevó a decidirnos por el estudio de la figura emblemática del masón y anarquista toledano.
Fue una de esas decisiones que se basan más en la premura que en el conocimiento del tema. El profesor Delgado sentía una admiración importante y sincera por esta significada figura del movimiento obrero español. No fue difícil descubrirlo. En una de esas tardes inolvidables y apacibles de estudiante, haciendo honor a su cátedra, impartió en su despacho, a un reducido grupo de alumnos, una de esas clases magistrales a la que tenía acostumbrado a los jóvenes interesados en escucharle. Fue un hecho definitivo que suscitó nuestro interés por el tema.
Poco a poco fui descubriendo que tras la risa socarrona de nuestro querido profesor se escondía un volumen de trabajo desalentador. Así es que pedí soporte a una amiga mía a quien el personaje le resultó tan interesante que su implicación acabó por convertirla en el motor del estudio. Ese junio y julio recorrimos varios archivos de Barcelona y, por esas casualidades de la vida, en agosto, mientras se jugaban las medallas olímpicas en Barcelona, pudimos consultar la colección completa del diario menorquín El Porvenir del Obrero, una publicación dirigida por Joan Mir i Mir y en la que, como en tantas otras, eran frecuentes las colaboraciones de Lorenzo. El mahonés Mir i Mir había sido estudiado por el historiador menorquín Josep Portella, a quien pudimos conocer y quien nos ofreció algunas de las cartas que Anselmo Lorenzo le había enviado a Mir i Mir y que él había coleccionado pacientemente. La de Lorenzo y Mir i Mir se trataba de una relación de amistad entre dos anarquistas separados por un mar y unos cuantos años. Viejo y achacoso, uno; joven, cambiante y dubitativo, el otro. Poco a poco y de manera contundente, la figura de Lorenzo se agigantaba.
El caso es que quedamos tan fascinados por la figura del toledano que la redacción del pequeño trabajo quedó en un segundo término, sobrepasado ampliamente por la recopilación de material. Sólo pudimos dar a conocer una pequeña parte de nuestra labor. Es nuestro sino, tampoco en el presente trabajo podremos plasmar narrativamente toda aquella investigación, sólo el caudal biográfico de Lorenzo Asperilla da para un centenar de páginas; si añadimos el bibliográfico, el río se desborda irremisiblemente.
Vamos, pues, a pergeñar el papel de este viejo anarquista en la obra y vida de Ferrer. En primer lugar, nos referiremos a la autoría de la obra La Escuela Moderna, pasaremos luego a analizar la relación personal entre ambos y, finalmente, nos referiremos a la tarea desarrollada por Lorenzo en la institución educativa de Ferrer.

Pròxim post: Sobre la autoría de La Escuela Moderna (I)

La meva contribució al centenari Ferrer i Guàrdia

En aquest últim any he estat treballant en el tema Ferrer. He escrit uns tres articles i una comunicació per a un congrés. He preparat un llibre que em queda a l'ordinador i que, si tinc temps i alguna editorial té interès, miraré de publicar-lo. No penso pilotejar ningú, òbviament. El cas és que el dia 13 d'octubre, dimarts, farà cent anys de l'afusellament (no, com diuen alguns, assassinat legal). No m'agrada que es celebri més la figura que l'obra, però les persones som així: els noms sempre van per endavant. Com sigui, us deixaré una part d'un article escrit en castellà i en col.laboració, com més m'agrada; un article polèmic, i, ja que alguns m'ho han dit, força interessant, sobre l'autoria del llibre. També el posaré en la barra lateral ja que circula per internet.

dimecres, d’octubre 07, 2009

"Una comedia española" Espanyola?

Ahir tocava la preestrena en català d' "Una comèdia espanyola" de Yasmina Reza, una autora francesa. No és probable que anés cap reagrupamentaire. Ni calia. Darrerament, reconeixeu-m’ho, el TNC ha millorat força la seva programació. Ignoro els canvis que s'ha produït, però els celebro perquè la millora ha estat notable. I ara només puc expressar opinions positives sobre el teatre (si algú sap què passa, podria comunicar-ho als responsables del Departament d'Educació per tal que prenguin nota).
Certament, em va sorprendre molt aquesta obra. Molt. Potser fou pel guió, ben trenat i arriscat. Vaig sentir dir, quan sortia ja del teatre, que era espessa. No n'hi ha per tant. És una obra amb contingut, narra unes vides nuades amb uns problemes que sovint són generalitzables. Força sovint. Les vides són espesses quan són vides, en cas contrari foren vuides (sic, vuides per comptes de buides). Celebrem el teatre que narra amb humor i profunditat, que per a no pensar ja tenim la televisió.
Em va sorprendre també la posada en escena, equilibrada i adequadament rítmica, i les interpretacions que, amb la modèstia pròpia de l'anàlisi amateur que faig, em van semblar espectaculars. Totes. Destaca Ramon Madaula i Mónica Randall, ambdós per la seva naturalitat, tan aconseguida que sembla que no actuin. Però actuen, i nosaltre ho gaudim.
Amb l'obra un hom es pregunta què és la realitat, allò que habitualment donem per evident, però que mai no ho és. La vida dels altres, de vegades, sembla ideal, però mai ho és, o quasi mai. L'enveja ens impulsa a idealitzar la vida i la realitat dels altres, però darrera de cada qual hi ha una persona (no un patriota excloent, per cert) i cada persona pot decidir viure una realitat.
Em va agradar molt el monòleg final de l'Aurèlia (Cristina Plazas), especialment amb allò de "la il·lusió persistent d'esperar alguna cosa més, allò que no té nom i no sabem què és, una mena d'atenuació de la solitud". Aquestes paraules em recorden el que en pedagogia podríem anomenar màgia. Una màgia que, sense existir, de vegades passa.

dissabte, d’octubre 03, 2009

El Gran Empresari

Mentre que el Gran Empresari de la vida fa els contractes a la gent cada vegada més llargs, els grans empresaris de l’economia ens els fan, impiament, més curts.

diumenge, de setembre 27, 2009

Centenari Ferrer i Guàrdia

Bé. Francesc Ferrer i Guàrdia ja té un carrer. Un carrer maco que transita per la perifèria de carrers. Al juliol em van comunicar el següent: " El dia 9 de juliol de 2009, el Ple del Districte de Sants Montjuïc va aprovar per unanimitat el canvi de nom de l'avinguda Marquès de Comillas pel d'Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta decisió obre un procés que suposarà posar aquest canvi a exposició pública durant uns tres mesos i, un cop resoltes les al·legacions, en cas que es resolguin favorablement a la proposta, cap a finals d'any o gener del 2010 ja serà cosa feta" D'altra banda, recordem que el 13 d'octubre es complirà el centenari de l'afusellament de Ferrer. Atenció, afusellament, no com diuen alguns desinformats "assassinat legal" perquè l'assassinat no va ser legal. Quan tingui temps us presentaré una investigació que vaig fer sobre l'autoria de l'Escola Moderna. De moment deixeu-me queixar de la nostra cultura que celebra molt més les qüestions referides a l'home que a la seva obra, sobretot en un cas en què l'obra va ser infinitament més important que l'home.

dimecres, de setembre 23, 2009

Necessitat i satisfacció

A l'estiu, entre bany, caminada, sopar i altres activitats també inventava aforismes:
Entre la necessitat i el satisfer, de vegades, navega la vida. En altres ocasions només transita un succedani.

divendres, de setembre 18, 2009

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.
Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

dilluns, de setembre 14, 2009

Noves tecnologies, vells avorriments

Si un professor que fa sempre les classes amb una presentació amb ordinador s’oblida la presentació, o no li funciona, potser té un problema en fer la classe; si no se l’oblida i li funciona bé, els que tenen el problema són els alumnes.

dimarts, de setembre 08, 2009

Urtain

Urtain, de Animalario. Bestial. O quasi bestial. Però trista, molt trista, tristíssima. És Urtain una d’aquelles obres que causa malestar. Primer sents malestar perquè és reiterativa; no explica res. Ets sents estrany i penses: el guió, el guió... A poc a poc, però, l’obra et va captivant, amb una posada en escena arriscada, original i sorprenent. Però en el text no passa res, o quasi res. I és que, en realitat, no ha de passar res, excepte una vida que passa, una vida en allò que té d’essencial, explicada cap enrere. Una mort a l’inici i una mort al final i al mig una època morta, expirant.
Urtain és un gènere. Sí, sí, un gènere. En extinció. Dintre d’uns anys no es faran obres així, o es faran molt poques. El públic no anirà. Mentrestant, però, donem les gràcies. Animals, que sou uns animals. De dues cames i quatre cervells.

divendres, de setembre 04, 2009

Utopia, Leo Bassi i l’esquerra

Ahir vaig anar al teatre. Leo Bassi. Utopia. Un espectacle ben trenat, molt ben trenat.
Precedit, com sabeu, per la polèmica de les seves representacions a Madrid, resulta difícil d’entendre la raó. Com indica en el prospecte de presentació, “Por haber querido defender los principios de una sociedad laica, en un espectáculo ciertamente bufonesc opero construido sobre una base teórica muy seria, fui víctima de una brutal campanya de oposición por parte de la derecha nacional católica que culminó con el descubrimiento de una bomba en el Teatro Alfil de Madrid a pocos metros de mi camerino”.
Més enllà de l’actitud teatral i bufona, el que diu es caracteritza per la lògica i, potser exagerant una mica, es tracta d’informacions i opinions ben sabudes per la gent mínimament informada. La renúncia dels defensors del lliure mercat als seus principis quan els convé, la mentida mateixa del lliure mercat que essent mercat dista molt de ser lliure; les estafes de Maddof; l’actitud del papa davant les guerres mundials....
Ben mirat, “Utopia” és una crítica a l’esquerra política, que Bassi vincula al terme "progressista", els que miren al futur, i dreta política, que són els "conservadors", els que miren el passat (i sovint a les comissions urbanístiques). Bassi es mostra decebut per l’actitud de l’esquerra, com és també lògic, i intenta situar-se en un nivell de superació. Cal, diu, “sacudir a la izquierda de su sopor”, descobreix el “impresionante vacío de propuestas" i és que “tras la fachada intelectual hay muy poco contenido”. Tota la raó, senyor Leo i ja és hora que la gent "d'esquerres" ho digui.
El millor de tot és l’esperança que mostra en un futur, perqué l'esperança és una condició indispensable per a bastir un món nou. A més a més, en Leo BAssi té una capacitat de connectar amb el públic que podria ser envejable si l'enveja fos una característica de "l'home nou": “Hay que volver a la fuente del pensamiento de izquierdas, rejuvenecer nuestros valores o si no cualquier día descubriremos que hasta los principios de la Ilustración serán puestos en duda por el Nuevo Oscurantismo”. Jo diria que aquests valors ja estan posats en solfa fins i tot des de la cuina de Ferran Adrià (però això ja és un altre post).

Tres qüestions finals.
1. Un moment màgic: quan es transforma en pallasso, en silenci, davant la mirada del telespectador. Màgic i emotiu.
2. Una crítica als editors del prospecte: "Marx i Fourrier", diu. Fourrier? Suposo que es refereixen a Fourier, el pare dels falansteris. No té més importància, però algú podria vincular l’errada a la ignorància, o la deixadesa de l’esquerra, o la manca d'humilitat envers les enciclopèdies.
3.Bassi explica una anècdota meravellosa però força simptomàtica del què és avui l’esquerra, la que no ens identifica. Sortint de Santander va anar a visitar una cova (sensacionals i precioses. Jo vaig visitar "El Castell" i "Les Monedes", si no en falla la memòria). Estaven tancades pel públic, però a Bassi el van reconèixer i les hi van obrir per ell. Apa! I és que entre l’esquerra i la dreta hi ha un nou moviment que és el del rebuig del privilegi, vingui d’on vingui. Rebutjar el privilegi quan són els altres qui els gaudeixen, és fàcil. Tota altra consideració és pura mentida, pur obscurantisme, pura esquerra hipòcrita.
Senyor Bassi, el seu espectable ho té tot. Li sobra, però, el privilegi. Però una flor no fa primavera. Felicitats.

dilluns, d’agost 31, 2009

Caducitat o reutilització

Hi ha un fet força sorprenent quan un hom surt de la metròpoli, o de la perifèria de la metròpoli. Sorprèn la diferència en l’estètica. Per exemple, he vist que en els pobles lleonesos es reutilitza molt més que a Barcelona. El cert és que la reutilització genera una estètica específica que sol ser valorada negativament (cutre?). La gent prefereix els objectes nous, de fet tinc la impressió que més aviat el que prefereix és comprar-los, potser el que es busca és l’acte mateix de la compra; els objectes antics, no els volen ni regalats. Obsolescència. A la societat benestant, quan una bicicleta ha quedat petita, ningú no la vol, que s’estimen més un altre color, altre tipus... que sé jo. La roba dels nens? Igual; em resulta difícil que alguna persona que té posssibilitats de comprar-ne nova vulgui la meva usada. I així ens va.
Per cert, la gràcia de les fotos és que no han passat per cap trampa.

Cabina d'autopista xaxi pirul.li

Porta d'entrada a una horta o prat que no ha passat la ISO, ni excel.lència, ni mandangues. Nocal pintar-la. Què avorrit!

S'ha posat un arc dels que sobren de les mines que es van tancat. A veure si es cau ara el pont. El color, però, és millorable.

diumenge, d’agost 23, 2009

Treballant a la meva manera

De camí al Faedo
Aquest estiu he anat a Lleó. No vull fer massa propaganda perquè ara per ara és dels millors llocs d’Espanya on es pot anar. Deixem que la gent vagi a Galícia o Astúries, clar que sí! Jo, a Lleó, perquè sóc més tontet. I perquè no m'agraden les aglomeracions de càmeres de vídeo. Ara bé, si per aquestes casualitats de la vida, vosaltres decidiu anar per allà us recomano que feu la ruta del llac del Cuiña; és una horeta. Una horeta i mitja amb nens. També us recomano que us apunteu a les rutes de Cuatro Valles. No només perquè son gratuïtes, no només perquè hi ha un o una guia que explica la ruta, no només perquè dura prop de quatre hores, sinó perquè us descobriran un món desconegut. Perquè Lleó no és, només, el “Páramo”. Si per casualitat us decidiu a fer l'excursió “Viaje al pasado”, sobre geologia, a Barrios de Luna, us recomano que després aneu a dinar a Mora de Luna. Dinareu bé (res d’afrancesament), barat (9 euros) i no us l’acabareu pas. Després, tireu cap al riu a descansar i fer una migdiadeta. I sigueu feliços.

dijous, d’agost 06, 2009

Josep Pijoan

Estic enfranscat en temes catalanistes. A veure que us sembla aquest aforisme:

Josep Pijoan va ser bastant més Joan que Pi. Les males llengües diuen que per ser Pi li faltaren un parell de decimals. Com a mínim.

dimecres, de juliol 22, 2009

Eugeni d’Ors

Aquests dies m'he barallat amb un article sobre l'anarquisme. Molt descriptiu. Una feina que no m'agrada gaire. M'estimo més la polèmica. De passada, he escrit un article sobre Ferrer i Guàrdia, que ja és, crec, més interessant. Ara preparo un parell de comunicacions sobre la influència d'Alemanya a Catalunya. Ciutadania, per una banda, i esperit nacional, per l'altra. Per això us deixo un aforisme, també propi, sobre Eugeni d'Ors. La vida del professor associat és així: aprofitant els espais de "no treball". Viuré les vacances, però. No patiu. Intentaré mantenir el blog.
Eugeni d’Ors, ni va ser tan geni ni tan d’or.

divendres, de juliol 17, 2009

Ferrer i Guàrdia i la racionalitat

Ferrer i Guàrdia va ésser assassinat, entre d’altres raons, per la seva racionalitat. Llur anàlisi del món i coherència desembocà en la tasca inútil de l’educació en un món de bojos. Pretendre tornar raonables les persones sectàries i dogmàtiques el va portar a perdre la vida. La racionalitat, sens dubte, ens acaba per robar el més preciós de nosaltres mateixos.

divendres, de juliol 10, 2009

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

dilluns, de juliol 06, 2009

La cultura i els gens

Ningú neix imbècil, però molts esdevenen idiotes, signe inequívoc de la superioritat de la cultura sobre els gens.

dijous, de juliol 02, 2009

Vocació, música i amistat

Últimament estic rebent molt bones crítiques. Massa. Especialment importants per a mi són les relacionades amb la feina, perquè fa molt de temps que vaig decidir que calia anar amb il.lusió renovada a la feina, no deixar mai que la burocratització m'omplís l'ànima. El resultat és que no pares de treballar, perquè sempre hi ha algú que et demana un favor, una atenció... Però els alumnes solen recompensar; aquesta vegada, a més a més de amb pàraules, amb un fuet de Vic i un acrònim, i una poesia.
Vaig enviar una comunicació a un congrés, sobre l'ètica de la competència, i m'han felicitat. No he pogut anar, perquè no volia deixar sol amb la feina un company.
Però el qaue més il.lusió em fa és anar a sentir el meu amic Jordi Gomara cantar. Les cançons són molt boniques. Veniu.

dilluns, de juny 29, 2009

El temps fuig

El temps fuig. Sovint fuig el temps en línia recta; i nosaltres, policies de l'absurd, sortim a la seva recerca i anem a capturar-lo, de forma incansable i ràpida. Insistint, insistents, constants i vells, acabem per retrobar-lo. El mirem i no el reconeixem, perquè ja no veiem prou bé i el temps s'ha tornat un infant. Cada vegada més petit, es trasmuda, fins que desapareix, com nosaltres.

dijous, de juny 25, 2009

Idees i oportunitats

Per raons fàcilment esbrinables, l'aforisme que us presento va tenir força èxit entre un seguit de professors universitaris amb el que vaig coincidir en un congrés a Salamanca (entre ells, dos catedràtics):
Amb l’edat es torna més freqüent tenir més idees que oportunitats

dilluns, de juny 22, 2009

Mentides i oximorons

Llegeixo en el llibre Els mestres dela República [Portell, Raimon I Marques, Salomó. (2006). Els mestres de la República. Badalona: Ara Llibres], la següent dedicatòria: "A tots aquells que han treballat, treballen i treballaran per una educació pública de qualitat". Una mentida i dos oximorons.
La mentida: "Els que treballaran en una educació pública".
Oximoron 1: Educació pública.
Oximoron 2: Pública de qualitat
El llibre, però, no és de ciencia-ficció, sinó d'història. I maco.
P.D. La gran notícia avui, a l'Insti, és que tindrem un dels professors que necessitem. Gran notícia. Globalització. Mercantilització.

dijous, de juny 18, 2009

Bernarda Alba, suïcidament cadavèrica!

La casa de Bernalda Alba? Potser sí, potser no.
Enfeinats com estem, esgotant el curs, ha estat gairabé impossible no vincular l'obra, famosa, de Lorca a l'ensenyament. I és que, de vegades, el pensament s'imposa com una necessitat, com un reflex, de manera involuntària. La casa de Bernarda Alba és..... ja sabeu qui, què, és la casa. Si Lorca, érem tots, la Bernarda, la Bernarda Alba, també. Bé, tots, tots, tots, no. Quasi tots. QUasi totes. Aquests pedagogs, aquestes pedagogues ( i psicòlegs, i psicòlogues), oficialistes, col·laboracionistes; ignorants, teòrics, didàctics. La Bernarda, la Bernarda Alba, governa, marca, marca la direcció, però la Bernarda ignora, ignora les conseqüències; ignora i amaga, quan no ignora. Però mana, no deixa de manar, i, en aquest voler decidir, ignorant, com ignorant es mostra, porta la família a la tragèdia. No l'importa, però, gaire; l'interessa l'aparença, el semblar, el fer veure.
La casa de Bernarda Alba! No, no, la casa de la pedagogia suïcidament cadavèrica!

dilluns, de juny 15, 2009

Crisi i decreixement

El dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar a Can Masdeu, amb el Javier, un company i amic meu. També vam venir unes campanyes de la facultat. Sorpresa d’unes vides rurbanes. Sotrac, sotrac força importan. Vam estar al voltant de set hores. Un conegut del Javier ens feia de guia i ens donava totes les explicacions que li demanaven; desinteressadament (a veure on trobem aquest desinterès). Una experiència important, la veritat. Molt important. I, més que autèntica, veraç. Ja anirem fent la crònica. Us hauria agradat perquè d’okupes n’hi ha de molt tipus. Aquí, ni festa, ni música. Pau. Cultura. Llibres. Il.lusions. En aquest cas, es tractava d’unes vides en simplicitat, en decreixement i en harmonia. Estalvi. Molts, però, no tenen nassos d’enfrontar-se a aquests altres models de vida, perquè posen en solfa les vides buides que, en moltes ocasions, portem.

Algunes ràpides conclusions:
1. Encara existeixen persones, no consumidors.
2. Entrega, humilitat i coherència.
3. Ni sectarisme, ni doctrinarisme. Persones que viuen d’una manera determinada i volguda.
4. No ens cal tant per viure. Ni de bon tros.
5. La relació social és un valor en sí mateix. La relació social sense mediació d’interès. La relació social no instrumental.
6. És possible mirar-se com a persones.
7. Dinamisme. Res d’idees inamovibles. Obertura al canvi, al canvi amb sentit.
8. Transparència i claredat. Som així i fem allò altre. Funcionem amb aquestes normes i aquelles.
9. Tranquil·litat. El silenci com un valor. També la lentitud.
10. Hi ha altres món. Un és a Can Masdeu.
11. Propera visita: amb els nens.

divendres, de juny 12, 2009

Morral i l'atemptat de 1906

Aclarint el que Criteri em demanava:
Ferrer es va iniciar a la lògia "La Veritat" de Barcelona el 1883. Va estar poc temps i no va participar gaire. i el 1890 a "Les VRais Experts" de Paris, arribant al grau 31 pels volts de 1898. En tornar a Catalunya sembla ser que no s’afilia a cap lògia. Pensava Ferrer que els republicans els lliurepensadors i els masons “estaban empeñados en un mismo proyecto”.

Ignoro si Mateo Morral era maçó. Que Ferrer sí ho era és un fet molt conegut. Ara bé, en cas que Morral ho fos, la dada no té la més mínima importància. L'atemptat de 1906 no fou un atemptat vinculat ala masoneria. Reprodueixo alguns fragments d’un dels principals (per a mi clarament el millor) especialistes en Ferrer, Pere Solà (El honor de los estados y los juicios paralelos en el caso Ferrer Guardia...). Sobre la cuestión de la adscripción a la Francmasonería de Ferrer, sobre la que Álvarez Lázaro señala que «la vertiente fran-masónica de Francisco Ferrer Guardia no ha sido debidamente estudiada» [veieu ÁLVAREZ LÁZARO, Pedro: Masonería y librepensamiento en la España de la Restauración, Madrid, Universidad Pontificia de Comillas, 1985; SÁNCHEZ FERRÉ, Pere: La Maçoneria a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1990; VALÍN, A : Laicismo, educación y represión en la España del siglo XX (Ourense,1909-1936/1939), Sada, A Coruña, Ediciones do Castro, 1993]. pàgina 62.
“(…) la afiliación de Ferrer en alto rango a la Masonería gala, se ha señalado, con justicia, que esta circunstancia le hacía más respetado entre sus correligionarios de esta parte sur de los Pirineos” pàgina 63.
“Ni que decir tiene que cierta filosofía de la armonía social y de la coeducación de clases tiene en Ferrer una clara ascendencia de la Masonería. Con todo, no podemos olvidar que cuando Ferrer emprende su proyecto cultural y pedagógico en Barcelona en la primera década del siglo XX no parece hacerlo desde la militancia masónica activa, si bien es cierto que no rompe las conexiones personales y/o profesionales con la organización secreta No creemos, en suma, que deba darse una importancia exagerada a tal adscripción masónica, más allá de la que, evidentemente tuvo en un período determinado de su biografía (75)
(75) A veces, la hiper-especialización en un determinado movimiento —léase en este caso Masonería—conduce a ver el mundo por un agujero, o sea la Francmasonería como el «deus ex machina» de una historia política, social y local donde se entrecruzan factores y variables. Esta tendencia fue corriente en la historiografía hispana de los ochenta, y en parte venía motivada por las nuevas posibilidades de explorar el mundo masónico por la mayor facilidad en trabajar el material de archivos como el de represión de la Masonería en Salamanca”

“Por ello no actuaba de correa de transmisión de grupo u organización alguna. Incluso se desmarca de activistas masones… No creo, por todo ello, como Sánchez i Ferré, que fuese «dudosa» la afiliación masónica de Ferrer a su regreso a Cataluña, sino que, simplemente, ésta no se produjo: Ferrer ya no tenía tanta necesidad de la organización como había tenido en París” pàgina 64.

L’aspecte maçónic no va ser el determinant, ni molt menys, de la vida de Ferrer, ni de l’escola. Si Ferrer va col.laborar o no amb Morral en l’atemptat de 1906 és un fet aliè a la masoneria. Fin son sabem. Mantenir la culpabilitat i participació de Ferrer, sense proves, és teoritzar sobre la participació d’ETA en l’atemptat de l’11M.

dimarts, de juny 09, 2009

Ferrer i els amateurs

A Pío Moa el vaig sentir parlar per primera vegada a la cadena COPE. Reinterpretava la història a la seva manera, amb l'anuència dels periodistes (?) que el donaven cobertura; pel vist, la cobertura era acrítica. Aparentava estar molt i molt informat. Aparentava. Per tal de saber el grau de documentació que té basta i sobra el següent paràgraf:

"A finales del siglo XIX Francisco Ferrer Guardia proponía una "revolución ferozmente sangrienta", en la que la sangre "corra a torrentes", y creó una "Escuela moderna" dedicada a difundir sus ideas revolucionarias. No se quedaba en palabras, pues fue él, con toda probabilidad, el inductor del atentado de la calle Mayor de Madrid, en 1906, con decenas de muertos, y perpetrado por un profesor de dicha "Escuela?". No poso l'enllaç perquè no el mereix. Basta cercar el text i ja està.

Quan un fa afirmacions d'aquests tipus és que està ben segur del que diu. Doncs, no, és impossible tenir la certesa del que aquest senyor diu. L'atemptat de 1906 va ser perpetrat per Mateo Morral i no va ser mai professor de l'Escola Moderna, va ser el bibliotecari. Un detallet. Sí encerta en el carrer i en l'any. No està malament.

On és l'aparell crític? la voluntat de veracitat? La dada és molt i molt coneguda; difícil errar. Quan es vol encertar. Un consell amics: llegiu llibres que puguin anar a missa, llibres confessats; s'aprèn més. Primer encerteu les dades bàsiques i després opineu. No ho feu a l'inrevés.

diumenge, de juny 07, 2009

Inactualitat de l'actualitat

L'actualitat és, paradoxalment, inactual. L'última notícia sempre ens remet a una d'anterior i aquesta a una altra. I d'aquesta manera arribem, si tenim ganes i si tenim temps, al mateix Big-Bang.

dijous, de juny 04, 2009

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.
Que bé que viuen els professors!

dilluns, de juny 01, 2009

El soldadet de plom

Els millors punts de llibre
Arnau Esteruelas ha estat el guanyador del concurs del punt de llibre convocat per la Biblioteca Ferrer i Guàrdia amb motiu de la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil. Fulanito de Tal va ser premiat amb l’accèsit. Els punts de llibre estan inspirats en els contes de Hans Christian Andersen. Els premiats van escollir les obres El soldadet de plom i L’abecedari.
L’Arnau sent molt plaer en la lectura. I nosaltres l’animem. Sabem que l’estem fent un bitxo ben estrany. Tothom ho sap. És qüestió de valors.
Felicitats, Arnau!

Exposició d'alguns punts de llibre

divendres, de maig 29, 2009

Final de trajecte

Última classe a la Universitat. Final de trajecte de Sociologia de l’Educació. Darrera estació d’Història de l’Educació a la Catalunya Contemporània. Conclusió: cada vegada em desproferitzo més. Cada vegada insisteixo més en la necessitat de desalumnitzar-se. Els resultats de la prèdica se m’escapen. Els esbrinaria, si no m’hagués desproferitzat.
Penso, crec i em sembla que quan menys faig de professor, més aprenen els alumnes, més atents, més intervenen, menys apunten, més conversen. A Història he explicat molt poca història. El resultat? No ho sé. Potser s’han interessat per la història. No ho sé. Potser s’han interessat per la formació. Tampoc ho sé. A la millor, és la vida allò que els ha centrat l’atenció. Ho ignoro. El que sí sé és que jo sé molts dels seus noms, tinc presents una pila de cares, i reconec el timbre d’unes quantes veus.
L’any vinent? Em desproferitzaré encara més. Potser del tot. Les dues assignatures que he fet, desapareixeran del pla d’estudis, Així és el mercat. Això és la mercaformació. Mentre, em desproferitzo.
No he volgut tenir raó. No sé si heu de seguir l’exemple. Vosaltres mateixos.

dilluns, de maig 25, 2009

Museu del passat tancat.

Alguns han dit que “cerrar un museo es de talibanes”. Jo crec que de talibans no és tancar-los, sinó bombardejar-los. Ara bé, el que em sembla llastimós és raonar quelcom semblant a què és un museu del passat, com més o menys ha declarat una autoritat. Com que creiem que ha estat una errada lingüística, no li dediquem més temps.
Un museu del passat? D’això es tracta, no?; els museus són del passat tant com del present. El que em passa, penso, és que a mi m’agrada que hi hagi museus, llibres, músiques, que no m’agraden. Perquè tothom té dret a la vida i els gustos són qüestió de doxa i no d'espisteme. No sento cap simpatia pels militars, ni pels museus militars, ni per les armes, ni pels soldats. Tampoc pel pensament únic. El museu es pot enriquir amb una cultura de la Pau, es poden traslladar peces, adquirir-ne de noves, però no trobo adient donar la idea que s’ha desmantellat un museu perquè evoca el passat, un passat que no s’adiu (no?) amb els nostres temps.
El franquisme fou un règim totalitari. El sant món nostre de cada dia no ha estat mai tan controlat ni mai les persones s’han sentit, paradoxalment, tan lliures. Contradiccions de la història. Del passat. Del present.

dijous, de maig 21, 2009

La mort de la infància

Com ja sap tothom, Mario Benedetti va traspassar fa uns dies. No havia pensat fer cap post. De fet, intento fugir el màxim que puc de l'actualitat més actual. Si de cas, m'agrada l'actualitat com a mostra d'inactualitat, precisament. És aquest el cas. Fa un temps un company de feina va passar-me una poesia sobre la infància que em captivà per la seva sensibilitat. No tenia autor. Vaig cercar a internet i va resultar ser del poeta que ja trobem a faltar. És aquesta:
La muerte va al encuentro de la infancia
la prepara la educa la adoctrina
le enseña tantas fábulas
como hilachas da el magma del azar

la lleva ante el espejo catequista
para que él la transforme
de ufana en taciturna

la muerte va al encuentro de la infancia
y cuando al fin la forma
la alienta la organiza
la pule le da un rumbo

la infancia va al encuentro de la muerte
Potser per això paga la pena compartir el temps amb els nostres infants, abans no se'ls endugui la mort cap a la vida, cada vegada més pobre, dels adults, dels diners i de la superficialitat interessada. No és el temps, però, qui arrasa tot, què tot s'ho emporta la banalitat, el materialisme i, en aquest cas, la pedagogia. La mort serà la mort d'un viatjant, quan la vida s'hagi tornat freturosa.

dilluns, de maig 18, 2009

Em desdic de la meva doctrina

Només és esclau de la seva doctrina qui ha començat per ser servent de les seves opinions.

dijous, de maig 14, 2009

Sistema català d'educació

Quin problema el del nostre sistema educatiu! Com s’assembla a aquell país africà en el que juga un important jugador i pel qual no sentim un gran respecte. O potser sí que sentim respecte, però el cert és que mai veig cap polític que digui: “A tal país de l’Àfrica ho fan així!”. No, no. Finlàndia! Finlàndia! I, no obstant, quant ens assemblem! Quan ens assemblem al país africà.
El cas és que el sistema educatiu d’aquell país ofereix als seus administradors, llegeixo, uns incentius tan “perversos” (no sé si aquesta és la paraula!) que educar els nens és l’última activitat de la que treuen profit i, d’aquesta manera, l’últim en el que fixen la seva atenció els seus funcionaris. Com ens assemblem, Mon Dieu!, com ens assemblem!