dimarts, d’agost 31, 2010

La felicitat de l'hort

Contradint les recomanacions que sempre m'han donat, massa instrumentals, per altra banda, també em dedico, quan puc i, tot s'ha de dir, malament, a fer un petit hortet. Diumenge, quan vaig tornar, em vaig trobar aquests dos preciosos carbassons. Què són d'agraïts els carbassons! i què feliç fa a l'amateur!

Més de mig kilo pesa el gran

L'hort és una mica com el blog: treu algun temps d'aprofundiment en la feina, però reporta beneficis personals, beneficis de l'ànima; fa que et sentis més part del món i no només part de "l'empresa".  Sé que hi ha gent a qui el molesta que els altres es dediquin també a activitats alternatives, però aquest és el camí de .....

dimecres, d’agost 25, 2010

Sense televisió

Recordo una vegada que vaig anar a un càmping a Garriguella. Vaig llogar una caseta fastigosa en la què feia una calor de mil dimonis. El dissabte va arribar una família i es va instal·lar just enfront. Van marxar el diumenge a la tarda. Entremig, van treure una televisió portàtil que portaven al cotxe i vinga a mirar  programes!
Jo, no obstant, com tants de vosaltres, aprecio l'estiu i sobretot l'entenc com la possibilitat de no veure gens (o molt poc) la televisió. I tothom és feliç.
Groucho Marx: "Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro" (i, afegeixo, Groucho es passaria en la nostra actualitat el dia llegint) 
Umberto Eco: "Hoy no salir en televisión es un signo de elegancia" (i, afegeixo, sovint també una oportunitat de deixar de fer el ridícul)
Federico Fellini: "La televisión es el espejo donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural" (i, afegeixo, actualment és la manera de comprovar la inexistència de l'esmentat sistema cultural) 
Bernice Buresh: "La televisión puede darnos muchas cosas, salvo tiempo para pensar"  (i, afegeixo, ja no demanem pensar, només demanem temps)
Isidoro Loi: "Los matrimonios jóvenes no se imaginan lo que deben a la televisión. Antiguamente había que conversar con el cónyuge" (i, afegeixo, tampoc s'imaginen el que la televisió els deu amb ells).

dissabte, d’agost 14, 2010

La vida és un conte contat per un idiota

La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Si fa no fa, aquestes són paraules de Shakespeare transmutat en Macbeth. Que la vida passa tan ràpidament com una ombra és un fet clar. Que la vida és un conte explicat per un idiota sembla bastant cert; potser no és un conte, però la narració que és la vida certament està explicada per un idiota, un idiota que ha volgut arrossegar, a recer del seu vocabulari i la seva tristesa, la vida dels altres; un idiota que ha imposat, pel nostre bé, i comptant amb la nostra anuència, una vida basada en el govern, és a dir, una biopolítica amarada de paraules com “eficàcia, diners, economia, millora, qualitat, progrés i bé comú”. I tantes altres. Un idiota que ha imposat la seva beneiteria i davant del qual, alguns, només han sabut respondre amb un altre conte igual de dolent i no menys idiota. De moment, la nostra via és saber que el conte és contat per un idiota, que no és poc.

diumenge, d’agost 08, 2010

L'educador critica per indignació

"Una virtud fundamental del educador, si es que se tiene por virtuoso, es la indignación. (...) Es imposible educar sin creer, sin esperar, es decir, sin indignarse por el estado en que se encuentra hoy el bien más preciado de la humanidad, su infancia, expuestos a perjuicios de todo tipo, a la estupidez, a la incuria de la especie maligna que somos" Hameline, Daniel (2003). Courants et contrecourants dans la pédagogie contemporaine, París: ESF.

Un pensament críptic: Per això, l'educador ha ser de un criticaire, no us equivoqueu. L'Albert és un criticaire perquè l'Albert é un educador i si la crítica us fereix en el més fons de la vostra vida quan parlem del totalitarisme.... feu un punt i penseu en la vostra vida en lloc de pensar en 'Albert, i sobretot penseu en el totalitarisme d'esquerres.

dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.