diumenge, de desembre 23, 2012

El futbol és política (per sort)

Ja ho vaig dir fa un temps: el futbol és política. Alta política. Altíssima política. I és tan alta política perquè mentre que en la desastrosa política de partits (espanyols i catalans) la falsedat i la hipocresia ens apropa a la manera de fer política de les pitjors dictadures, en el futbol la política, en el sentit pristí, apareix cartesianament (de forma clara, per tant, i diàfana). El futbol és la política sense engany. 
Així, caldria tenir present que els clubs de futbol són partidaris de formes de govern, de maneres de fer política. No es tracta, evidentment, de polítiques de partit, sinó de formes de governar. En aquest sentit, el Barça i el Reial Madrid són paradigmes de govern que lluny de ser similars representen dos pols oposats. Mentre el Barça representa el liberalisme, el Madrid s’ha apropat clarament al neoliberalisme. I no és, no sigueu ingenus ni us deixeu manipular, que uns –el Barça- siguin antics i altres –el Madrid- siguin moderns, no. És tracta de que el liberalisme, en la seva forma més comuna, sempre ha tingut present les conseqüències ètiques de les seves polítiques; el neoliberalisme, en la seva forma dolça –encara i per poc temps- ha vinculat la política al Déu economia i a la Deesa èxit  El liberalisme ha estat sempre controlat per la religió (santa i imperfecta religió) que, si és cert que ha fet mal en el món, ha estat capaç de fer molt bé i, sobretot, controlar que el mal fes del món la seva masia. També socialisme i l’anarquisme, en les versions socials i no polítiques han col.laborat a que el món fos una mica millor. Anorreats els murs ideològics, pels propis partidaris, la injustícia no té més fre que el propi cansament. 

No ens estranyi, per tant, que atorga tot el poder, el poder absolut, el poder sense control, a un entrenador esdevingui una forma de generar injustícia. El Madrid ha funcionat com un neoliberalisme esportiu i els resultats estan a la vista. En tres anys i un munt de despesa, els resultats han estat pèssims. Els resultats esportius, però encara més els socials i els culturals. La tancada a Antón Meana ha estat només una mostra d’una acció d’un club en caiguda lliure, caiguda cultural, caiguda ètica, caiguda social.
Quan un club només es mou per l’èxit a qualsevol preu, comença ja per perdre: perd justícia, perd ètica. Volent guanyar a l’etern rival, comença per perdre. El liberalisme, per contra, el de Tito Vilanova, genera simpatia, fa gols, fa estimació, fa cultura. Encara que es perdi, com es va perdre l’any passat, no anorrea el club perquè sempre ha guanyat en cultura, en educació. Una llàstima: llàstima el periodisme seguidista (en massa, excepció feta de Garcia Caridad, gran periodista de la vella escola, i algun més, pocs) construït sobre les pedres de l’odi al rival, i no per l’amor a una idea; llàstima pels diners gastats en èxit improductiu. Sigueu neoliberals: el Madrid mostra el camí.

dissabte, de desembre 15, 2012

Essent feliç

Porto una temporada apartat del blog, del meu i dels que habitualment llegeixo, per raons diverses. La principal és que no disposo d’ordinador de sobretaula des de fa més d’un any. Ja sé que sembla una tonteria. No em decideixo a gastar diners en una porqueria. Tota la meva vida havia treballat amb Macintosh (era becari d’un aula d’informàtica a la universitat); després vaig col·laborar en un Laboratori de Mitjans Educatius. Quan vaig passar-me al PC (greu però barata errada) el desànim ja ha estat absolut. Dintre de poc, però, ja me’l compraré. 
Una segona raó ha estat que m’he posat a preparar un article sobre els camps d’extermini. M’havien proposat escriure sobre temes que “domino” però jo vaig proposar un que començava quasi de zero perquè tenia una idea. Jo estudio per propi interès i escrit sempre per gaudir. No sabent escriure literàriament, em dedico més a les idees. A més a més sóc professor d’Història del Pensament (aspecte que en el blog no conreu gaire). 
A les raons anteriors li haig d'afegir una decisió de dedicar més temps simplement a la felicitat (a la parella i a córrer). I en sóc de feliç. En sóc molt. I, a més a més, en sé ensenyar a ser-ho. Els que se m’apropen, i volen, poden aprendre a ser feliç. Perdoneu la manca d'humilitat. No dir-ho no seria just. 
En la mateixa línia, he estat estudiant per l’article i dedicant-me a les classes en profunditat. I quin curs! M’han sortit molt bé! I sento una immensa alegria dels resultats i la dignitat que m’atorga: estic fent la feina molt bé. I aquest post és un premi que m’atorgo com a resposta al meu esforç. 
A més a més, fa un temps vaig escriure un article que va ser el més llegit de la revista en el 2010. Encara aquest 2012 està entre els més llegits. I un altre, en una altra revista també està entre els més llegits del 2012. I estic profundament feliç, malgrat no siguin res excepcional, la veritat, perquè no he disposat de gaire temps per a treballar. I jo penso que vosaltres, els que llegiu el blog també en sou responsables per la vostra atenció i tot el que aprenc habitualment de vosaltres. Com dels alumnes. Com dels amics. Com de l’atletisme. Com de la família.

diumenge, de desembre 02, 2012

Les mentides de l'ambició

Aforisme: Hi ha qui està més preocupat en vendre la mentida que en regalar la veritat.
Comentari: Posat a ser ambiciós, té tota la lògica: de la venda es treu un rendiment personal; de l'altruisme, no.

Aforisme derivat: Menteix perquè és ambiciós; no és ambició perquè menteix.