dijous, de febrer 26, 2009

Economia o nació

Sabem que el capitalisme, el nou capitalisme, ha produït un important canvi en les nostres identitats. Sobretot en les identitats basades en la geografia. Aquest canvi, però, no s’ha produït a tot arreu, encara. Afecta les persones que habiten les gran metròpolis: Barcelona, Nova York, Londres, Paris. Estem en trànsit, encara. Un director d’una gran empresa s’identifica amb un altre gran director, gerent o inversor, encara que visqui a l’altre punta del planeta. Un empresari important de Paris no s’identifica amb un sense sostre per molt francès que sigui. Aquesta és la pertorbació.
Què fer? No ho sé. El que diuen que fa la gent és refugiar-se en alguns valors que són llegits i interpretats com estables. És una forma de protecció. D’aquesta manera intenten cercar en el treball la nova versió de la nostra desapareguda i enyorada “llar”. L’economia s’ho emportarà tot.

Reflexions a partir de Richard Sennet. “La calle y la oficina: dos fuentes de identidad.” pàgina 246 i següents. A Giddens i Hutton (eds.) (2001). En el límite. La vida en el capitalismo global.
Bolonyia? Avui hi ha hagut una votació dels alumnes a la Facultat de Pedagogia de la UB. Dintre de poc deixaran de dormir en comuna. Demà sabré quelcom.

dilluns, de febrer 23, 2009

Biografies hagiogràfiques

Si admires a un filòsof o un literat, a una pedagoga o una artista, no t’apropis massa a la seva biografia. Procura, si ho fas, que sigui una biografia feta per un fanàtic (com, per altra banda, són fetes la majoria de biografies). En cas contrari, pots passar de l’admiració a la repulsió. En quina mesura, l’art o el pensament han de patir la dictadura de la biografia? No ho sé. No obstant, amb molts “alternatius” passa el mateix.

dissabte, de febrer 21, 2009

Ferrer i l'educació racional

Ferrer va definir l’educació racional en la seva obra, La Escuela Moderna, de la manera següent: “Una educación racional será, pues, la que conserve al hombre la facultad de querer, de pensar, de idealizar, de esperar; la que esté basada únicamente sobre las necesidades naturales de la vida; la que deje manifestarse libremente esas necesidades; la que facilite lo más posible el desarrollo y la efectividad de las fuerzas del organismo para que todas se concentren sobre un mismo objeto exterior: la lucha por el trabajo para el cumplimiento que reclama el pensamiento” (Ferrer, 1977, p. 215).
Els alcaldes del PSC, en lloc de anar a fer el carabina amb Maragall, podríen anar llegint. No fa mal.

dimecres, de febrer 18, 2009

El sentit de l’humanisme (IV)

Curtius pensava que les ciències de la cultura no poden caure sota el reialme del Volksgeist, de l’esperit del poble, de l'esperit nacional. Les ciències han de coadjuvar al desenvolupament d’una consciència, d’una pertinença, que no es pot vincular a una nació, ni a una cultura nacional. I a mi em sembla que l'acompanyava una immensa raó. Sense negar, d’entrada, el nacionalisme, és cert que hem d’anar cap a una vinculació més àmplia amb el nostre món. Catalunya no anirà pas sola; caminarà amb el coneixement, parafrasejant Curtius.
Tothom estima la seva petita col·lectivitat. Així ha de ser. Però alguns amb la seva estima fan la casa petita, no pas gran.

El sentit de l'humanisme (III)
El sentit de l’humanisme (II)
El sentit de l’humanisme (I)

diumenge, de febrer 15, 2009

Adaptar-se

Sovint hem llegit que la capacitat d’adaptació és un signe d’intel·ligència. Tot el contrari, més aviat és un senyal de la manca de temperament i d’idees pròpies.

dijous, de febrer 12, 2009

L'escola glamurosa

Una escola pública ha de vetllar pels interessos generals, una escola privada (concertada), no.
Recordo una vegada, en un seminari sobre la II República al que no vaig poder deixar d'anar, un professor va dir que ell pagava impostos i que, per tant, volia que l'escola pública ensenyés religió als seus fills. Pel mateix raonament, un comunista voldria que el professorat del seu fill fos comunista i ensenyés la bondat del comunisme. Ja posats, un pedagog voldria que tots els professors fossin llicenciats de pedagogia. I així infinitament? No pot ser. L'escola pública ha de consensuar uns serveis (ensenyaments, continguts, objectius) generals per a tothom, intentant donar resposta a la més gran quantitat possible de persones i propostes. El que es farà hauria de ser el consens dialògic entre tots els implicats.
L'escola privada ha d'existir. Ningú ho nega. Els pares i mares han de poder triar, ningú ho nega. Però, fora del consens, la tria d'escola l'ha de pagar qui vulgui quelcom diferent d'allò que hem consensuat. Si un hom creu que l'escola ha de fer una feina que no fa, ha d'argumentar i demanar. Vull que el meu fill faci golf? L'escola ha de subvencionar-me el golf? Aleshores, la concertada, què significa?
No sé com s'ha elaborat el consens, però el cert és que ja poca gent entén aquest raonament.
Mentrestant, alguns consideren la concertada glamurosa! Serà el glamur que dóna separar els nois i noies.

dilluns, de febrer 09, 2009

Què vol dir glamur, senyor Tremosa? Quina és la seva proposta?

Com està el periodisme! Fatal, horrible. I després diuen que els dolents som els pedagogs i pedagogues! Apa! Us posaré un exemple. Llegeixo el següent titular: Tremosa critica que l'ensenyament públic no té "glamur" i apel·la al reforç de la concertada. Xaxi Pirul.li! Òbviament, és una manipulació, o una errada. Afirmar que l’ensenyament públic no té glamur, val, però es impossible, literalment impossible que un senyor de CIU opti pel reforç de la concertada en lloc de defensar la pública. Tremosa opta a un càrrec públic (o a més, no sé), el seu partit desitja guiar-nos i gestionar els diners públics, no els de l’empresa privada. És una errada periodística, clar. Una errada.
L’article comença dient que Tremosa és doctor en economia, suposo que per a fer-nos pensar que està més interessat en els diners que en la gestió d’allò públic. Gestió per a tothom, clar, amb igualtat i equitat, per suposat.
A més a més, a l’article diu que Tremosa afirmava que “el catedràtic ha explicat que tant l'educació com l'ensenyament són els dos grans pilars de l'estat del Benestar”, la qual cosa no pot ser perquè, que jo sàpiga, l’Estat del Benestar es construeix des d’instàncies públiques (cada vegada menys, això sí), amb diners públics de tots els ciutadans i ciutadanes; i jo crec que la majoria de ciutadans i ciutadanes anem més aviat justos de diners i no ens podem permetre portar als fills a la concertada. Volem, per tant, un ensenyament públic de qualitat.
També afirma, segons l’article de periòdic, que pensa que la valoració social dels professors va a la baixa, cosa que és difícil ja que aleshores no afirmaria que “ La competitivitat de Catalunya passa pel reforç de l'escola concertada catalana”,`sino precisament pel contrari, per posar més recursos a la pública.
A mi, però, el que més m’estranya és que el senyor Tremosa consideri que ajudar la concertada servirà per millorar la competitivitat. En primer lloc, perquè no sé si l’objectiu de l’ensenyament és millorar la competitivitat, perquè hi ha aspectes humans que no tenen res a veure amb la competitivitat, com la felicitat, l’amor, l’amistat, la cultura. Tampoc em sembla que els processos de gestió de la qualitat tinguin present aquests valors. Tampoc diu el periodista que el senyor Tremosa consideri important valorar aquests aspectes. No importa, però, el principal és l’economia, la pasta. En segon lloc, m’estranya que el senyor Tremosa consideri, entenc així aquest reforç de la concertada amb els diners públics, que la concertada és millor que la pública i no aporti cap dada. Dada científica, clar, perquè el senyor Tremosa a més a més de Dr. És Catedràtic. I això és molt dir. Jo suposo que el senyor Tremosa deu tenir una quantitat ingent d’investigacions al respecte. Igual no ens ofereix les dades (més enllà de PISA o explicant bé els resultats) per una modèstia i humilitat que segurament ha conreat en la seva experiència política.
Jo crec que el dia que tinguem un país com cal, aquest tipus d’idees caldrà oblidar-les. Segur que aleshores tothom es reciclarà. De fet, els partidaris del neoliberalisme últimament recolzaven Obama. Ben mirat tot és possible. Ben mirat és difícil votar un partit que no defensa els interessos (reals) de la pobre majoria.

Tremosa critica que l'ensenyament públic no té "glamur" i apel·la al reforç de la concertada

dissabte, de febrer 07, 2009

Mort d'un viatjant, mort d'un somni

Reconforta anar al teatre a comprovar com allò antic encara està de plena vigència. Passat de moda, potser, però l'outlet triomfarà. Decepciona veure que, en realitat, el món no canvia tant com ens pensem i es diu. Veient Mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, al Teatre Lliure, un acaba per adonar-se que el món s’ha aturat i que el sistema capitalista ha produït misèria. Ben mirat, el que fa és, sobretot, ocasionar tragèdia; la tragèdia que ha aportat el somni americà a les nostres societats contemporànies. Perquè el somni americà és sobretot això, un somni, una il·lusió, una mentida que construeix una persona entregada al seu treball: “un viatjant ha de tenir somnis. És part de la seva feina”. Tant se val si és un viatjant, al capdavall és una persona, un treballador, un pare, un marit.
El problema és que els somnis d’un home, són això, somnis, il·lusions, mentides; els somnis d’una societat, per contra, esdevenen darwinisme social en estat més o menys liquat o més o menys gasós. El somni americà, la meritocràcia, és la fantasia del control social i, com fantasia, com somni i com control no pot generar més que misèria i tragèdia, és el seu indefugible resultat.
El somni americà, però, implica acceptar acríticament la realitat de la competència, el desig de ser el millor; no és, com l’Arthur Miller deia, un “qüestionament revolucionari de l’entorn estable”. No ho pot ser. No ho ha estat. No ho serà. Els somnis, liberals o neoliberals, seran tragèdia, però no seran veritables somnis.

dimecres, de febrer 04, 2009

Els nous horaris i la Llei Moyano

Arran de les propostes del nostre estimat conseller, honorable senyor Maragall, m’he enrecordat d’uns apunts que tenia sobre la Llei Moyano de 1857. Coses de professors. Han passat anys, i sembla que no. El record té la seva causa: les propostes d’horaris nous. La proposta no em sembla malament, en principi. Ara bé, ens ho hauríem de fer mirar aquest seguidisme de l’empresa privada perquè sembla, quan sents molts pares i alguns polítics, que la funció de l’escola sigui només la de “guarderia” i pàrquing.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.

dilluns, de febrer 02, 2009

La lacra del Sistema Educatiu i els comentaris despistats

Anar contra els pedagogs i les pedagogues, com si fossin la lacra del sistema educatiu és com pensar que els color treballaven d’esclaus pels White de bon grat, és confondre els que determinen la política educativa amb els que la pateixen, és errar greument. La pedagogia va deixar de manar en la política educativa a principis de segle, amb alguns intervals gloriosos, com el del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). Jo diria que l'estat de l'educació no és deu als pedagogs, tampoc als pares, ni als alumnes; és un problema de conjunt que té més a veure amb la submissió de l'educació (per part de polítics i amb l’anuència de bona part de la població) als interessos del mercat. No serà difícil anar deixant dades per a corroborar la tesi. Aleshores, i ara que està de moda, caldria aplicar-se això de “No et preguntis el que l’escola pot fer per tu, sinó que pots fer tu per l’escola” i, sobretot, que has fet malament, en què has contribuït a la situació “catastròfica” que vivim.