dissabte, de gener 30, 2010

Generant desigualtat (amb lideratge)

Potser hauria de tenir confiança en Catalunya, però no  la tenim, no la puc tenir. No només per les bestieses que s'han pogut sentir sobre Vic (Gomara, Brian,) que les hem pogut llegir de tots els colors, sinó també perquè quan tenim l'oportunitat de fer la feina ben feta, resulta que, aleshores, sí que té fronteres. Ordenant la taula, abans de fer una transcendent trucada a un amic que em busca i no em troba, dono amb un article de Vicenç Navarro titulat "La polarización social en Cataluña". Fem cinc cèntims:
1. Va publicar-se un informe per part del Ministerio de Educación y Ciencia (La equidad en educación) del professor Jorge Calero que es va publicitar molt poc. Perquè?
2. L'informe analitzada l'evolució de l'educació fins el 2002, és a dir, amb govern del partit del senyor "lideratge", és a dir CIU.
3. L'últim any de govern de CIU la despesa en educació no universitària va ser el més baix d'Espanya, essent Espanya un dels països amb menys despesa de la Unió Europea.
4. Certament, s'ghavia heredat un dèficit de despesa públic en educació del franquisme, però a Catalunya, mort el gos continuà la ràbia, mentre que a la resta d'Espanya es va corregir una mica. Es va donar prioritat a les escoles privades i concertades (i el tripartit, "no para, sigue, sigue").
5. D'aquesta manera: "Así, si el 66,6% de los hijos de padres profesionales de grado superior pasaban a estudiar en centros de educación superior en 2001, sólo el 17'7% de hijos de trabajadores no cualificados y el 10'8% de trabajadores agrícolas pasaban a tales centros".

Malgrat tot, cada any haig de dedicar, sense que s'enteri el conseller, un bon temps a convèncer els alumnes sobre aquesta qüestió, tan fort com és l'aparell de propaganda. Com deia Anselmo Lorenzo Asperilla "A los pobres, en el Banquete de la Vida, sólo nos darán una cuerda para ahorcarnos".
Ara tenim una mica de rodalies, el suficient per fer-la pols.

dimarts, de gener 26, 2010

Residus nuclears, política residual

Ascó. El joc de paraules us l’estalvio, sobretot perquè no sé què pensar. M’agrada no tenir criteri, de vegades; així em sento un polític. El que sí he pensat és en la hipocresia política. Mas diu que obrirà un expedient informatiu als polítics del seu partit que voten sí al cementiri nuclear. A mi, no sé a vosaltres, em les paraules de Mas em sonen a dir “ostres, què fem?”. Seguidament acusa Montilla (batejat  fantàsticament per Criteri com “el pujolet”) de manca de lideratge. És que hi ha polítics que siguin líders? On? Curiós. Com es pot acusar de falta de lideratge algú quan a tu te l’han jugat des del teu partit quatre polítics d’Ascó i només se t’acudeix “obrir expedient informatiu”. Preguem a Déu, des del nostre agnosciticisme, que restem com fins ara (i que li encolomin a Ronaldo molts partits, per ser alt). Asco i Ascó. Ens rendim a l’economia. Salvatgement. Ferotgement. Nosaltres, que som humans, massa, fins i tot, humans.

dissabte, de gener 23, 2010

De la immigració i la fama

Algunes conclusions sobre la immigració publicades en un comentari al blog de Brian (tan de pressa que hi havia algunes faltes):
1. Què passaria si als immigrants no tinguessin unes condicions de vida mínimament dignes? Recordem que això (com la desigualtat extrema a la que estem arribant) és el que va donar lloc a la invenció de l'Estat del Benestar. Si no gastem en la gent (immigrants estrangers, i immigrants catalans) haurem de gastar en presons, en policia, i, al capdavall, en rams de flors al cementiri.
2. Perquè no ens fixem en un fet tan simple com és que tothom té dret a la vida? Nosaltres hem col.laborat prou bé a crear unes condicions penoses en els seus països; encara que no ens agradi reconeixer-lo.
3. Què sentim quan una persona mor al carrer perquè ningú la vol atendre? Què passarà si no tenin cobertura de salut?
4. Si deixem que hi hagi gent sense servei sanitari estem obrint la possibilitat a acostumar-nos a que alguns tinguin serveis i altres no; no és el primer pas per "nordamericanitzar" la nostra salut? És el que ens interessa com a ciutadans? (si ens interessa, com deia Sánchez Dragó, como ciudadasnos)

Una resposta a Criteri:
Fa un temps que va preguntar la raó per la qual les vaques grosses no publiquen comentaris als blogs.
1. No ho necessiten, i, sovint, les vaques grosses només actuen per interès propi: no ho necessito, no publico comentaris. Així de simples (o era ximples?).
2. No pensen que pagi la pena aclari res. Ells són els que tenen raó i altres si volen aprende, que vagin al seu blog.
3. Si al teu blog, la teva coneixença, els pot proporcionar algun aventatge, els tens tot el dia enganxats.
4. D'Eugeni d'Ors n'hi va haver un, d'imbècils uns quanst més.
5. En els comentaris es fica la pota molt més del que convindria. Un exemple: la resposta que el senyor Ramon Alcoberro em dispensa sobre la Filosofia de l'Educació: "En quant [sic] a la filosofia de l’educació, la seva relació amb la filosofia és similar amb la relació que la música militar manté amb la música. En temes d’educació crec més en el professor que en la metodologia. Ja sé que és poc modern, però en 30 anys de fer classes he vist canviar metodologies tants cops que m’he tornat escèptic." Resposta al següent que vaig comentar: "Vas fer un comentari en un post sobre la Filosofia de l’Educació que va provocar algun comentari força desafortunat sobre la mateixa Filosofia. Ben explicada, sempre he trobat que als alumnes els interessa molt, però per a explicar-la bé cal tenir humilitat, molta humilitat, i coneixença." Jo parlo d'humilitat i ell de metodologia, això sí és música militar! La filosofia de l'educació és la música militar. Bravo! Ajudant la filosofia!

dimarts, de gener 19, 2010

El Sostre Salvador i els farsants

Com ja sabeu, estic llegint el llibre de Kolakowski. En un moment, ens explica el filòsof polac que ja no queden darwinistes socials. Òbviament, l'article és anterior a la instauració oficial (anys 80, Reagan i la Dama de Hierro) del malament anomenat neoliberalisme nordamericà. Dic "malament dit" perquè si certament és neo no és verament liberalisme; és pur salvatgisme, pura paròdia, i, si em calento, jo diria que és pura merda. Perquè el liberalisme incloïa en la seva pràctica la ètica com a clau de volta de l'economia, malgrat alguns que es pensen intel.lectuals no ho hagin sabut veure, mentre que el neoliberalisme és el regne darwinià i purament i exclusivament planeta de l'economia. Calvo, calvets i calvis defensen un i l'altre, darwinisme i neoliberalisme, defensa que, en el cos a cos darwinià i salvatge, només podrien defensar un parell de segons, just el temps en què qualsevol practicant neodarwinià els donés una bofetada ben donada que és el que es mereixen. Ben mirat, aquestes actituds ratllen amb el delicte intel.lectual. Mirant-ho bé, però, la bofetada donada a aquests personatges encara foren un elogi.
Fàstic ens provoca aquest sostre del món que no té res de salvador. SS és l'acrònim: encertat acrònim, perquè un s'acaba esdevenint allò que materialment l'identifica. No és l'únic pallasso del circ, potser tampoc el més greu. Dilluns, en el fragor de la batalla, un alumne em confessava unes paraules d'el cònsul de Haití en São Paulo, George Samuel Antoine, "sin saber que los micrófonos estaban abiertos, comentó antes de una entrevista periodística que el terremoto "está siendo bueno" para su país porque gracias a él "somos más conocidos". El diplomático achacó los males que afligen a su país a que "todo lugar donde hay africanos está jodido"." Acabeu de llegir. Sí així és el món, em vull baixar; però no em baixaré perquè, per sort el món és més civilitzat, com els meus alumnes em desmostren dia rera dia; com vosaltrtes mateixos em demostreu.

dissabte, de gener 16, 2010

Ordenar o no ordenar?

Llegeixo, en un article que la meva dona va enviar-me per correu, que, segons un sondeig de la Universitat de Columbia, la gent que afirma mantenir l’escriptori “molt net” acaba dedicant un 36% més de temps per trobar els documents que busca respecte aquelles persones que el deixen “bastant desordenat”. Les enquestes d’opinió no solen ser massa fiables, ja ho sabem; ben mirat, resulta ser tot el contrari, en són ben poc de fiables, però consolen a qui vol consolar-se.

La veritat és que aquest article m’ha anat molt bé (o molt malament, és qüestió de perspectives) perquè tot just em preparava per a ordenar-lo una mica. M’he estalviat un 36 per cent del temps que no tenia.
També he descobert que sóc d’esquerres, ja que, segons l’article, si fos de dretes el tindria molt més ordenat. Com el tenia vosaltes?

dimarts, de gener 12, 2010

Al cel de Moguer, com Platero

Ahir em van tallar la llum. Tot el matí. Quan finalment vaig tenir connexió elèctrica vaig consultar el correu i vaig trobar-me amb una notícia que no m’esperava gens: el meu estimat Miguel Ángel havia mort. Mort? Horrible.
Al Miguel Ángel el vaig conèixer quan jo era becari de l’Aula de Macinstosh a la Facultat de Pedagogia (el Jordi i jo encara riem del “abajo-arriba i del arriba-abajo”, ja sabem per què). Més tard, fent un postgrau, el vaig tenir com a professor. Va ser la primera persona a la que sentia parlar de la Societat de la Informació i del Sistema educatiu d’Israel –havia fet la tesi doctoral-, dels seus programes informàtics, tutorials de matemàtiques que vaig veure en funcionament en una escola de Collblanc o per allà. Més tard, casualitats de la vida, coincidirem com a companys de despatx, el 346, que encara és on faig les meves tutories. Parlàvem molt, més que amb cap altre company en la meva vida, era molt comunicatiu el Miguel Angel, molt viu. També recordo que vaig fer-li alguna classe, que em va agrair molt i molt i en tinc encara constància escrita. Ja aleshores vaig agafar-li una estimació que, temps a venir, noto que ha estat molt especial. Quan va marxar definitivament a ser el Cap d’Estudis de Comunicació Audiovisual, amb tota la il•lusió del món, el vaig trobar a faltar, però, casualitats de la vida, me’l trobava sovint passejant per Arenys de Mar. Ben mirat, sempre que he anat a Arenys he tingut l’esperança de tronar-me’l. Jo, tímid com sóc, mai no vaig passar d’una relació d’estimació llunyana, admiració per allò que hi havia en ell d’humà, tan humà com era. Vaig presentar-li a la Maite, que la tractava com si fos amiga seva, perquè ell era així, respectuós a carta cabal; coincidíem de tant en tant en el franfurt d'Arenys, que deia, i raó tindria, que era el millor del món. No fa pas tant, m’havia confessat que es jubilava, m’ho havia explicat amb aquella il•lusió reservada a pocs, i que jo admirava també en pocs, m’havia dit que volia fer això i allò, ple de projectes com sempre. I ara, amb tan poques persones que estimo, se n’ha anat també ell, com abans marxaren altres. Em diuen que va tenir una malaltia greu i jo no ho sabia. I és que la vida té aquestes traïdories.
Què bo seria el món si el món fos com tu. Però no ho és. Ni se t’assembla, Miguel Angel, ni se t’assembla.

diumenge, de gener 10, 2010

Kolakowski i l'Estatut

Fa pocs us vaig parlar del filòsof polac Leszek Kolakowski, concretament de la seva obra “Por qué tengo razón en todo”, un llibre format per diversos articles, molts d’ells, però no tots, molt interessants. Prenc algunes notes i mentre els nens s’entreguen a la seva tasca infantil amb els legos, jo pim-pam, a picar a l’ordinador alguns apunts. Poso Baykat, la cançó inclosa a l’àlbum Sénégal, d’Ismaël Lo, un cantant que vaig conèixer per la tele i pel meu amic Siscu (sic).
Diu Kolakowski que el capitalisme és cobdícia, mentre que el socialisme és un intent d’institucionalitzar la fraternitat, d’eliminar el mercat i que tot sigui propietat estatal, de manera que va prendre cos totalitàriament perquè la igualtat institucional només és possible des de la coacció institucional, és a dir, que la igualtat forçosa exigeix mitjans totalitaris i el totalitarisme implica una desigualtat extrema, almenys en el referent a bens desitjats com el de l’accés a la informació i el poder polític. Ah! I molts ràpidament s’apressaran a identificar (segurament amb raó) als espanyols amb els socialistes, que obliguen Catalunya i els catalans a ser tan solidaris que la desigualtat s’esdevé extrema. Però Kolakowski no parla de Catalunya.
Ah! Com m’agradaria que la independència signifiqués l’acabament de l’oligarquia que, ja sigui de la mà de Montilla, de Mas, dels arreplegats (o reagrupats), o dels no arreplegats, però passats massa artificialment de pes (i egocentrisme i dogmatisme), ens esclavitza, perquè: “En la pràctica la distribució de bens tampoc és possible quan tot el poder es concentra en mans d’una oligarquia no sotmesa a cap control, de manera que ni tan sols en els països socialistes va existir res que s’assemblés ni de lluny a la igualtat. Concebuda així la igualtat és un idea autodestructiva". Dit amb altres paraules: "La fraternidad establecida institucionalmente desemboca en una tiranía totalitaria que no se da por satisfecha al converitr a las personas en seres obedientes y pasivos incapaces de rebelarse contra el poder, sino que les exige una colaboración activa bajo la amenaza del castigo. Esta clase de socialismo es el reino de la mentira”.Ah! Que bello es vivir, James Stewart!"  Ah!,  que la Catalunya independent no s'esdevingui el regne del socialisme i sí el de la justícia social!

Però també penso en el pervindre de les nostres escoles, més enllà del filòsof alemany Nietzsche (que parlà d'educació, clar), un pervindre que, permeteu-me la broma, és, aplicant l'anàlisi de Kolakowski, socialista. Veiem: “El socialisme consisteix en que la gent no tingui dret a iniciar cap tipus d’activitat socialment útil sense cap ordre de l’Estat.” Doncs, canviem Estat per Equip Directiu, Cap de Departament o el que sigui. O, per exemple, canviem el següent: “ Los movimientos socialistas no totalitarios padecían inhibiciones ideológicas y, por regla general, les faltó valor para desenmascarar y combatir de una manera consecuente al sistema político más despótico y asesino del siglo XX –si exceptuamos el nacionalsocialismo alemán-, porque, a pesar de todo, era una variedad de socialismo, y hacía gala de una fraseología internacionalista y humanista heredera de la tradición socialista; la tiranía leninista logró apoderarse del término. ” Pensem en l’actitud de molts professors i professores que pateixen inhibicions “ideològiques” davant la llei que ens porta a tots (a tots els usuaris de la pública) a la ruïna. O, pensem en altres que malgrat en la teoria són un “toma del frasco carrasco” en el dia a dia són un “dame pan y dime tonto”. Ah! Qué bello es vivir, James Stewart! Ah! Qué grande es el cine  i qué bàrbars alguns intel·lectuals dogmàtics!




dijous, de gener 07, 2010

Tornar a l'escola o no tornar

L’any vinent, sento, em diuen o llegeixo, tal dia com avui els nens aniran a escola en lloc de quedar-se, com avui, a casa a jugar amb les joguines que els reis els han portat. I els mestres, clar, també aniran a treballar en lloc de tenir un dia, com avui, de festa. Molts celebren la notícia; en conec uns quants. I potser és una notícia que cal celebrar. Però no ens deixem enganyar! Quina és la raó de treure la festa? Em sembla que la infantesa és prou interessant, una part de la vida que, viscuda en dignes condicions, ha de perllongar-se el màxim possible. A la merda allò que diuen els psicòlegs com quelcom positiu: “el nen vol créixer”; si el nen vol créixer, el nen està malalt. El nen ha de ser un infant, tot el temps que pugui i en les millors condicions possibles, el nen ha d’esgotar al màxim la seva infantesa, no fotem. Aleshores, treure un dia per a jugar és un crim, però sobretot és un crim fer-lo per raons de mercat, per submissió a les empreses. Si els pares treballen, demanem a les empreses que donin també festa en aquest dia o, si voleu, que els nens es quedin sols, portar-los a esplai, o, si no, pagar algú per tal que els cuidi, que segur que costa infinitament menys que la playstation 2, 3, 4 i 5. Treure el dia de festa per acontentar les empreses és directament un crim contra la infantesa. Que aprendran un dia més a escola? Si sempre diem que tota acció ha de respectar l’interès superior de l’infant, digueu-me, què volen els nens, quedar-se a casa o veure la cara dels mestres un dia abans?
Per anar pensant:
1. Com es pot ser Conseller d'Educació i defensar l'economia per sobre de l'escola?
2. Com es pot ser (o pretendre-ho) un intel.lectual i no agradar-te el cinema?
3. Com es pot ser filòsof o pretendre-ho) i donar la raó als que no els agrada el cinema?
4. Com viure en el món menys lliure de la història i pensar que vius en el país d'Autonomia?
5. Com?

dilluns, de gener 04, 2010

Wim Mertens multimèdia a l'escola

Malgrat tinc pendents un munt d’escrits, us ofereixo una cançó de Wim Mertens, Struggle for Pleasure, que em porta molts bons records. La vaig veure representada de forma multimèdia per les alumnes dels meu Institut. Una passada. Un grup format per cinc alumnes es posa varetes d’encems entre els dits de les mans, els encén i, amb els llums apagats, comencen a moure’ls als compàs de la música, dos seguint uns ritmes i tres un altre, de manera que les varetes fan dibuixos en l’aire. Música, olor i visió, tot alhora. Aquest any faré una sortida de treball amb els alumnes i una de les activitats serà aquesta.