diumenge, de setembre 27, 2009

Centenari Ferrer i Guàrdia

Bé. Francesc Ferrer i Guàrdia ja té un carrer. Un carrer maco que transita per la perifèria de carrers. Al juliol em van comunicar el següent: " El dia 9 de juliol de 2009, el Ple del Districte de Sants Montjuïc va aprovar per unanimitat el canvi de nom de l'avinguda Marquès de Comillas pel d'Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta decisió obre un procés que suposarà posar aquest canvi a exposició pública durant uns tres mesos i, un cop resoltes les al·legacions, en cas que es resolguin favorablement a la proposta, cap a finals d'any o gener del 2010 ja serà cosa feta" D'altra banda, recordem que el 13 d'octubre es complirà el centenari de l'afusellament de Ferrer. Atenció, afusellament, no com diuen alguns desinformats "assassinat legal" perquè l'assassinat no va ser legal. Quan tingui temps us presentaré una investigació que vaig fer sobre l'autoria de l'Escola Moderna. De moment deixeu-me queixar de la nostra cultura que celebra molt més les qüestions referides a l'home que a la seva obra, sobretot en un cas en què l'obra va ser infinitament més important que l'home.

dimecres, de setembre 23, 2009

Necessitat i satisfacció

A l'estiu, entre bany, caminada, sopar i altres activitats també inventava aforismes:
Entre la necessitat i el satisfer, de vegades, navega la vida. En altres ocasions només transita un succedani.

divendres, de setembre 18, 2009

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.
Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

dilluns, de setembre 14, 2009

Noves tecnologies, vells avorriments

Si un professor que fa sempre les classes amb una presentació amb ordinador s’oblida la presentació, o no li funciona, potser té un problema en fer la classe; si no se l’oblida i li funciona bé, els que tenen el problema són els alumnes.

dimarts, de setembre 08, 2009

Urtain

Urtain, de Animalario. Bestial. O quasi bestial. Però trista, molt trista, tristíssima. És Urtain una d’aquelles obres que causa malestar. Primer sents malestar perquè és reiterativa; no explica res. Ets sents estrany i penses: el guió, el guió... A poc a poc, però, l’obra et va captivant, amb una posada en escena arriscada, original i sorprenent. Però en el text no passa res, o quasi res. I és que, en realitat, no ha de passar res, excepte una vida que passa, una vida en allò que té d’essencial, explicada cap enrere. Una mort a l’inici i una mort al final i al mig una època morta, expirant.
Urtain és un gènere. Sí, sí, un gènere. En extinció. Dintre d’uns anys no es faran obres així, o es faran molt poques. El públic no anirà. Mentrestant, però, donem les gràcies. Animals, que sou uns animals. De dues cames i quatre cervells.

divendres, de setembre 04, 2009

Utopia, Leo Bassi i l’esquerra

Ahir vaig anar al teatre. Leo Bassi. Utopia. Un espectacle ben trenat, molt ben trenat.
Precedit, com sabeu, per la polèmica de les seves representacions a Madrid, resulta difícil d’entendre la raó. Com indica en el prospecte de presentació, “Por haber querido defender los principios de una sociedad laica, en un espectáculo ciertamente bufonesc opero construido sobre una base teórica muy seria, fui víctima de una brutal campanya de oposición por parte de la derecha nacional católica que culminó con el descubrimiento de una bomba en el Teatro Alfil de Madrid a pocos metros de mi camerino”.
Més enllà de l’actitud teatral i bufona, el que diu es caracteritza per la lògica i, potser exagerant una mica, es tracta d’informacions i opinions ben sabudes per la gent mínimament informada. La renúncia dels defensors del lliure mercat als seus principis quan els convé, la mentida mateixa del lliure mercat que essent mercat dista molt de ser lliure; les estafes de Maddof; l’actitud del papa davant les guerres mundials....
Ben mirat, “Utopia” és una crítica a l’esquerra política, que Bassi vincula al terme "progressista", els que miren al futur, i dreta política, que són els "conservadors", els que miren el passat (i sovint a les comissions urbanístiques). Bassi es mostra decebut per l’actitud de l’esquerra, com és també lògic, i intenta situar-se en un nivell de superació. Cal, diu, “sacudir a la izquierda de su sopor”, descobreix el “impresionante vacío de propuestas" i és que “tras la fachada intelectual hay muy poco contenido”. Tota la raó, senyor Leo i ja és hora que la gent "d'esquerres" ho digui.
El millor de tot és l’esperança que mostra en un futur, perqué l'esperança és una condició indispensable per a bastir un món nou. A més a més, en Leo BAssi té una capacitat de connectar amb el públic que podria ser envejable si l'enveja fos una característica de "l'home nou": “Hay que volver a la fuente del pensamiento de izquierdas, rejuvenecer nuestros valores o si no cualquier día descubriremos que hasta los principios de la Ilustración serán puestos en duda por el Nuevo Oscurantismo”. Jo diria que aquests valors ja estan posats en solfa fins i tot des de la cuina de Ferran Adrià (però això ja és un altre post).

Tres qüestions finals.
1. Un moment màgic: quan es transforma en pallasso, en silenci, davant la mirada del telespectador. Màgic i emotiu.
2. Una crítica als editors del prospecte: "Marx i Fourrier", diu. Fourrier? Suposo que es refereixen a Fourier, el pare dels falansteris. No té més importància, però algú podria vincular l’errada a la ignorància, o la deixadesa de l’esquerra, o la manca d'humilitat envers les enciclopèdies.
3.Bassi explica una anècdota meravellosa però força simptomàtica del què és avui l’esquerra, la que no ens identifica. Sortint de Santander va anar a visitar una cova (sensacionals i precioses. Jo vaig visitar "El Castell" i "Les Monedes", si no en falla la memòria). Estaven tancades pel públic, però a Bassi el van reconèixer i les hi van obrir per ell. Apa! I és que entre l’esquerra i la dreta hi ha un nou moviment que és el del rebuig del privilegi, vingui d’on vingui. Rebutjar el privilegi quan són els altres qui els gaudeixen, és fàcil. Tota altra consideració és pura mentida, pur obscurantisme, pura esquerra hipòcrita.
Senyor Bassi, el seu espectable ho té tot. Li sobra, però, el privilegi. Però una flor no fa primavera. Felicitats.