La casa de Bernalda Alba? Potser sí, potser no.
Enfeinats com estem, esgotant el curs, ha estat gairabé impossible no vincular l'obra, famosa, de Lorca a l'ensenyament. I és que, de vegades, el pensament s'imposa com una necessitat, com un reflex, de manera involuntària. La casa de Bernarda Alba és..... ja sabeu qui, què, és la casa. Si Lorca, érem tots, la Bernarda, la Bernarda Alba, també. Bé, tots, tots, tots, no. Quasi tots. QUasi totes. Aquests pedagogs, aquestes pedagogues ( i psicòlegs, i psicòlogues), oficialistes, col·laboracionistes; ignorants, teòrics, didàctics. La Bernarda, la Bernarda Alba, governa, marca, marca la direcció, però la Bernarda ignora, ignora les conseqüències; ignora i amaga, quan no ignora. Però mana, no deixa de manar, i, en aquest voler decidir, ignorant, com ignorant es mostra, porta la família a la tragèdia. No l'importa, però, gaire; l'interessa l'aparença, el semblar, el fer veure.
La casa de Bernarda Alba! No, no, la casa de la pedagogia suïcidament cadavèrica!