dimarts, de desembre 23, 2014

Fanfarrón

"La naturaleza hace a veces un tonto; pero un fanfarrón siempre es obra del hombre" Addison

diumenge, d’octubre 26, 2014

Supermercat


Vivim en un supermercat d’informacions.

dissabte, d’octubre 11, 2014

Què vol dir auxiliar?

Aquests dies m’he estat preguntant la raó per la qual els periodistes es refereixen constantment a la Teresa Romera, infectada per ebola, com "l’auxiliar" (sanitària). Em dedico a deixar-em sorprendre. Com si jo fos un filòsof (contràriament a molts “filòsofs , “catalans” o “adoptats”, que més aviat es dediquen a deixar-se estimar pel poder per mor de l’ego, del jo, del guai i del paraguai; després, òbviament de fer la pilota convenientment, per mor de vendre llibres i omplir el pap i l’ego). Em sorprèn que els que s’anomenen periodistes, malament anomenats periodistes, fills del no-res del pensament, no s’adonin -o no vulguin adonar-se- que és una forma de culpabilitzar la víctima. Si la Teresa fos metge no s’hagués infectat, sembla deduir-se del fet de qualificar-la de “auxiliar”. La Teresa és una treballadora amb categoria de metge, car la seva feina depèn dels metges, dels responsables de l’hospital, és a dir, dels polítics que regiren el nostre destí. A la Universitat, aquella universitat que s’ha menjat el neoliberalisme, això és el que ensenyo als meus alumnes: penseu. Suposo que, per això, interesso tan poc al sistema i se’m castiga tant.
Trobo a faltar al DF, al sabater, al llença sabates. Estarà a lo seu. Què és el mateix. Clar. Si no, estaria aquí. 

Com em va dir un amic meu, culte i llegit:  qui tingués dubte de continuar sent espanyol, ja ho hauria de tenir clar. Evidentement.
Ara falta que ens adonem que els alternatius estan col.laborant. Ara. Sempre. Cínics.

dimecres, d’octubre 08, 2014

Una pista sobre el ébola

O com s'escrigui. Grups que han de desdoblar en la FP i no desdoblen. Professorat "contractat" per les direccions del centres, sense control democràtic. Pim, pam. Vols contractar un amic, un acrític? Està en la llista? Pim, pam.. El professorat necessari per a FP el vols usar per a l'ESO? Endavant! Pim, pam. Els inspectors controlen els horaris i els desdoblaments previstos per la llei? O no? Pim, pam. T'interessa més l'empresa que l'educació? Pim, pam. Etc. Pim, pam.
Sou uns chapuceros, aquí i allà. Pim, pam.

PD. Per cert. És e bola, en el sentit de que tot és una ßola? o què?

dijous, de setembre 25, 2014

Retòrica del desastre

S'ha fet absolutament indispensable oposar a la retòrica prosa de la ruïna la poesia de l'esperança.

PD
Fique-vos el pessimisme en el cul (o a Andorra)

dissabte, de setembre 20, 2014

Independentisme, malgrat tot

Jo no vull ja ser espanyol. Estic cansat d'haver de demanar disculpes per ser-ho, disculpes i explicacions. Espanya m'ha fet independentista. Independentista malgrat la Carme Forcadell que s'ha posat com a cap visible però de la qual veig més el visible que el cap. Independentista malgrat la genuflexió dels poders polítics a una organització la democràcia de la qual està per demostrar.
M'ha fet independentista que en els events esportius es cridi allò de "És polaco el que no..." quan estan jugant catalans. Seria com si cridessin "És negre el que no..." en un partit de Sudàfrica.
M'ha fet independentista que ahir, just després de les votacions al Parlament de Catalunya, s'aixequessin els diputats i diputades del PP i sortissin mentre s'estava aplaudint; una mostra palpable que del que es tracta és de guanyar un xic de democràcia. No és que vulgui independitzar-me, és que no vull pertànyer a un país tan poc democràtic. Menys que Catalunya.


divendres, de setembre 12, 2014

Ningú vol ser espanyol (I)

El dia que España organice una V la escribirá con B y cuando se les haga notar que han cometido una falta de ortografía diran que era una broma. Manda uebos.

dimecres, de setembre 10, 2014

El valor del nou és el nou valor

El valor del nou és el nou valor

dijous, de juny 05, 2014

Quién fuera


Avui, de forma inesperada -i després d’un any molt trist i molt dur- han vingut unes alumnes ha “donar-me les gràcies” pel curs. No m’ho esperava. Els he agraït. No he pensat que m'ho mereixia. A l'institut, no.  Més tard, la cap d’estudis m’ha vingut a proposar que fes una assignatura el curs vinent perquè li han demanat. No ho puc acceptar perquè cal respectar les regles del joc. Després he marxat a casa. Fa una estona he tornat a sentir “Quién fuera”. He pensat en els meus amics. També en els que ja on hi són. He recordat la meva familia. He cntemplat la bellesa de la infantesa.

dimecres, d’abril 30, 2014

Absències

"A veces las voces que habitan tu ausencia me acompañan también así" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 95.
Quantes absències m'acompanyen. Aquella amiga del batxillerat a la que tant vaig estimar i que se la va emportar el cosmopolitisme; aquell amic de la Facultat, l'amistat del qual va ser anorreada per la pobresa mateixa. Però el record seu segueix poblant la seva absència. Cadascú ja sap qui és.

divendres, d’abril 25, 2014

La traïció i l'abandonament

"En la Reserva no anida serpiente de cascabel, sino abandono" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 57.
"Aprende algo de i abandono -algo nuevo. No sigas traicionándote" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 95.

divendres, d’abril 18, 2014

El sentit de la vida

"Diría que aquellos fueron días felices recordando tantas cosas olvidadas, recuperando aquel antiguo placer de estar solo y vivir una vida inventada" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 126.
Preciós i profund. Això és la vida

dilluns, d’abril 14, 2014

L'únic heroisme

"El único heroísmo que conozco, decía el abuelo, es el de aguantar donde se está y conservar la calma -saber tragarse el miedo. Todo lo demás no son sino palabras. tan vacías como patria o revolución -y no le interesaban las palabras que conjugaban así de fácilmente el matar y el morir, la gran estafa" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 130.
Efectivament, tanta mentida en la patria, tanta estafa en la revolució. I mentrestant la vida passa, i la propaganda no para d'augmentar.

dijous, d’abril 10, 2014

Transformar la realitat


"Siempre ha habido hombres para quienes la resurrección puntual del sol cada mañana no conseguía alimentarles de esperanza cuando llega el momento en el que inclina su rostro la tarde -y decididamente sienten miedo, se llaman entonces, se van congregando, han buscado armas, caballos, tienen un jefe; ya son una horda en marcha. Occidente  está hecho de hombres así -empeñados desde siempre en la conquista del oeste, buscando alcanzar finalmente ese punto imposible donde se encama el sol" Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 209.
Anomeneu-los alternatius, si voleu. Incapaços de viure la seva vida es dediquen a intentar anorrear la dels altres sota l'excusa de transformar la realitat.

dijous, d’abril 03, 2014

Vida equivocada

"Pero ¿quién podría atreverse a decir que no ha vivido equivocado?". Morey, M. (1994). Deseo de ser piel roja. Barcelona. Anagrama, p. 210.
Certament, viure equivocat no és una equivocació. Un gran i bonic llibre de Miquel Morey. Molt millor del que m'havia semblat.
Fem una aforisme, doncs: "Quan Miquel Morey es va preguntar si algú podía atrevir-se a dir que no ha viscut equivocat, s'equivocava: viure equivocat no és una equivocació sinó simplement viure".

dissabte, de març 29, 2014

Visca el guasà!

"Tu saber de profe y tu inquietud de padre sencillamente te habían hecho perder el sentido de la ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
A mi, no obstant, el que m'ha passat no és aquesta pèrdua de modèstia; senzillament, he anat "desadaptant-me" als nous alumnes. Les institucions educatives s'han transformat en màquines de fabricar ignorància i no és fàcil adaptar-se a elles, sobretot pels professors que s'estimen la cultura.
Per desgracia, ara tinc un any més que l'any passat i no gaire més saviesa. Visca el guasà!

dilluns, de març 17, 2014

El gran defecte

"El gran defecto de los profesores sería su incapacidad para imaginarse sin saber lo que saben. Sean cuales sean las dificultades que han debido superar para adquirilos, en cuanto los adquieren sus conocimientos se les vuelven consustanciales, los perciben  esi fueran evidencias ("¿Pero es evidente vamos!), y no pueden imaginar que sean por completo ajenos a quienes, en ese campo preciso, viven en estado de ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
I, a sobre, molts en saben molt poc. El cas s'aguditza en els polítics, certament.

dijous, de març 13, 2014

Alternatius de pa sec sucat amb oli de girasol

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials, però mai tan especials. Són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. Precisament el vostre dubte aconsegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanquinosa; mira a un costat i a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense l’ètica. Aquest fou el seu marxisme. Que lluny esteu vosaltres.

dilluns, de març 03, 2014

Mal d'alumne

"Las palabras del profesor son solo troncos flotantes a los que el mal alumno se agarra, en un río cuya corriente le arrastra hacia las grandes cataratas". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo.
 
Un llibre que em va recomanar una alumna i que tenia pendent. M'ha decebut una mica. Massa anecdotic. (No em funciona algún accent)

dimecres, de gener 01, 2014

Darwin, els camps d'extermini i el pensament pedagògic del neoliberalisme

Fa uns mesos vaig enllestir i publicar un article que sortia de la línea que havia portat fins ara, molt més centrada a Catalunya, però que pensó continuar perquè en tinc algunes idees.
L'article, que es troba entre els 30 més consultats l'any anterior malgrat la publicació és tardana, fa un seguit d'aportacions. La necessitat de diferenciar la forma de conduir-se socialment i el paradigma de l'extermini, la vinculació del camp de concentració amb la societat postmoderna, descreguda i animal, la denúnica de l'economia com un ídol. Continuaré ara amb una anàlisi antropològic i després un altre sobre el poder.
 
 
Malgrat tot, el 2013 m'ha portat més aviat un desencís