divendres, d’octubre 31, 2008

Cuní, la LEC i el circ mediàtic

El debat va ser soporífer. Tampoc no va ser debat. Algunes qüestions:
1. El debat va ser un engany. El programa es titulava “L’ensenyament, a debat”, però no va haver debat. Tampoc es va parlar gaire d’ensenyament.
2. La representació de la taula era vergonyosa. Cap professor.Cap professora. Els representants de la direcció de centres naufragant per totes bandes. També el Cela.
3. On s’ha vist un debat mediatitzat per una enquesta exprés? Només es parlava d’escola pública, concertada i privada, però ningú va dir que hi ha de la privatització encoberta de la pública. Ni afirmar ni desmentir.
4. Maragall ja els pot regalar a tots un pernil. Ningú el va punxar (una una mica, la representant de la USTEC)
5. I la LEC? Nari nant, nari nant.
6. Jaume Cela es presta a aquest circ?
7. Cuní no va preguntar res de transcendent. Només una pregunta que ell anomena “tabú”. La del professorat. Perdó, senyor Cuní, per a vostè el “tabú” són totes les preguntes que puguin incomodar el conseller, pel que vam poder veure. Perquè no va pregunta per les notícies candents de l’organització de l’alumnat en grups homogenis? O sobre el fracàs dels alumnes amb transtorns? Miau, miau, miau
Perquè Cuní no va portar a col·lació la quantitat d’estudis que s’han fet sobre l'ensenyament?
8. Salvador Cardús. Exercint de què? Sociòleg? Tramollista.
9. Patrícia Gabancho. En la seva línia....
10. Els universitaris. Carai. No hi ha de més implicats amb la realitat educativa del país. Només va estar bé el catedràtic de comparada
11. L’entrevista a l’alumne que havia tret tan bones notes va fer dubtar de si efectivament era un alumne que feia dures carreres. Sabrà molt de matemàtiques i física, però opinar, opinar....
12. La jaqueta li quedava petita a Cuní? Evocacions punt sí, evocacions punt no.
13. En resum, pitjor encara del que esperàvem. El conseller, davant del panorama, deu estar molt deprimit de la ciutadania “elegida”que tenim (si se sent català)

dimecres, d’octubre 29, 2008

El programa de Cuní i la LEC

El programa del dijous comptarà amb Rosa Canyadell d’USTEC. De la moderació de Josep Cuní no espero gaire, la veritat. No us perdeu el reportatge sobre com és una setmana normal en un institut. Serà astronàutic.? El programa “donarà veu a tots els sectors implicats en l'educació dels nostres fills” Esperem que així sigui per què, aleshores, el conseller Maragall ens explicarà què passa amb el 15% de nens en edat escolar que té algun trastorn de l’aprenentatge (discalculia, dislexia i TDAH). Els pares i mares afectats ho agrairan perquè aquest aspecte no està contemplat per la LEC i això sí que és important arreglar-lo. Segur que el conseller si referirà. I tant! I si no, segur que Cuní farà la pregunta corresponent. Esperem que la qüestió no sigui més flexibilitat, perquè la flexibilitat és una enganyifa

Actualitat, actualitat, actualitat. I la resta què? Un altre dia

dimarts, d’octubre 28, 2008

Comença el circ mediàtic. La LEC

Ja hi som. Està anunciat un programa a TV3, "L'ensenyament a debat", o similar. El conduirà el prou, prou, prou, prou, em sembla. Suposo que serà hipercritic amb la LEC i convidarà gent molt plural (?) Com vaig avisar, començaran a fer programes que ensinistrin la gent contra la vaga. Hi haurà una pregunta al debat com la dels matins?:
1. Maragall punt Sí
2. Sindicats punt No

Pocs notarien la trampa. I si algú la nota, què?

dilluns, d’octubre 27, 2008

La relació política i educació. La LEC

El cert és que sembla que l’únic aspecte que preocupa als buròcrates d’Educació és la resistència del professorat. Mal anem si no abandonen la pretensió (i desgraciada realitat) d'exercir de guies polítics de l’educació. I no és una utopia. En altres moments històrics (i esperem que no siguin els darrers) l’educació depenia de les teories, dels sistemes, de les metodologies, de la filosofia, en últim terme, del sentit comú. EL problema va començar quan alguns van pensar: això o milloro jo en un plis-plas. I així anem.
El mal de l’educació va començar en el moment en què la política, i a més a més la política en el pitjor sentit de la paraula, es va posar al capdavant i fa exercir de far d’Occident de l’educació. No es tracta de deixar les decisions als experts, no. No ens confonem, la qüestió està en escoltar la comunitat educativa, la crítica, no la col·laboracionista.

“La LEC només fa que aprofundir en els aspectes menys positius del sistema actual:
Destrucció del sistema públic afavorint l'ensenyament privat. (...)A tall d'exemple, instituts de primera o segona divisió, no en funció de la capacitat intel·lectual dels alumnes sinó de l'emplaçament socioeconòmic de l'institut.” Ricard Massó, Delegat sindical d'ASPEPC-SPC, que és qui pronuncia aquestes darreres paraules, és oblidable (no dona vots ni convida a vermuts) per l’administració i la legió de seguidistes mediàtics o no mediàtics. Un cero per l'administració. Quina llàstima!

El problema és que tot aquest desastre de l’educació l’ha generat algú, alguna, alguns o algunes. No donen la cara mai. Els sistemes de gestió estan precisament per a això: per a escórrer el bulto. Tampoc els informes de cap fundació en dona notícia (uy, quina por fer-ho!) Però, com diria Makarenko, haurien de pagar el desastre de l’educació de la seva butxaca.

Recordem que fa un temps Maragall va respondre a la pregunta: Los sindicatos han convocado huelga el día 14 en las escuelas e institutos. ¿Cómo afronta este paro?; R. Con la serenidad y la responsabilidad que le son exigibles al responsable del Departamento Educación del Gobierno de Cataluña. Tenemos por delante un proceso magnífico de trabajo y de diálogo de la mejor ley de educación. Será la primera y dará respuesta a los problemas de la educación. L'article, quina barra, es titulava Los sindicatos rechazan dialogar y prefieren la huelga"

divendres, d’octubre 24, 2008

Vaga del dia 13. La LEC

1. Com era d’esperar, ni CCOO ni UGT donaran suport a la vaga del dia 13 de novembre. La raó? Una enquesta “entre els mestres i els professors per conèixer quines eren les seves preferències ... Els resultats de la consulta, que avui es donaran a conèixer, han estat decebedors pel que fa a la participació, molt baixa, segons diferents fonts consultades.” Fer enquestes és la funció dels sindicats? O defensar els drets dels treballadors? A mi em sembla, per ser modest, que els sindicats no sempre fan enquestes abans d'opinar. Si el professorat no està disposat a donar suport a la vaga i creiem que la llei no és bona, potser cal conscienciar-lo. CCOO i UGT són sindicats o són fundacions d'estudis. Compte, compte, compte, que ja ens coneixem. Escrivans? Fariseus? Hipòcrites.

CCOO i UGT no recolzaran el dia de vaga del 13-N

2. Per què no fa vaga la gent el dia 13?
Més aviat, la gent no fa vaga per manca d’ideologia o de peles per pagar la hipoteca. Als que vagin a la vaga, monument. Amb humilitat: són el millor i més compromès del sistema educatiu. Compromís? Malo, malo, malísimo. Millor una legió de xais (tripartitics)

3. Jose María Fidalgo, malgrat els incidents de 200 km, passa d’enquestes. Ell opina directament el que li sembla. Amb opinions com la següents, millor que CCOO no secundi cap vaga: "José María Fidalgo explicó que el llamado Consenso de Washington, constituido a raíz de la célebre reunión de Bretton Woods de 1944, "fue muy útil para una etapa", puesto que se crearon instituciones como el FMI, la OMC o la Organización para la Cooperación y el Desarrollo, al tiempo que se abandonó el patrón oro por el dólar como moneda de referencia mundial.”
Toma del frasco, carrasco.

Comisiones Obreras defiende el capitalismo porque "está fundado"

4. Maragall, Ernest, el germaníssim, segueix generant consens.

Universitats recela de la nova prova per entrar a magisteri que planteja Maragall

a la seva manera, això sí. Suposem que declararà ara contra Universitats.

5. Estic esperant la presencia dels defensors i defensores independents. Els periodicastres, pilotes i intel·lectuals orgànics que, d’una manera o una altra, viuen del conte. Àgora? 59 segons? Hala, a opinar del que no sabeu. Segur que sortirà, en un moment o altre, que els que fan vaga són uns corporativistes. No us preocupeu, per això, tots els que us envolten us donaran la raó.

Alguns comencen a obrir els ulls: Crítica a la Lec

dilluns, d’octubre 20, 2008

Oblida't, però no t'enganyis

Cerques la gloria, allunyant-te. I no ho saps. Tampoc coneixes què és la glòria. T’has abandonat i t’has oblidat. No t’has pogut enganyar. Ningú no pot enganyar-se. Oblidar-te, però t’has oblidat. La teva glòria, en projecte, és la teva perdició. El teu allunyament, és la teva persecució de la fama. No has tingut èxit. No saps que és l’èxit, com nosaltres tampoc no ho sabem. Però, en canvi, tu l’expliques. Abans d’aconseguir triomfar, ja has fracassat. Encara has de fracassar més. Tot el que admires, quan més t’apropes, més t’allunyes. Estàs en els teus inicis. Ningú no ha ignorant tant el seu propi desastre.

dissabte, d’octubre 18, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (V)

Algunas ideas más de Ferrer
Que la elaboración y madurez del pensamiento de Ferrer se vieron influidas por su estancia en Francia es un hecho que no debe merecer mayor atención. Desde la lejana ascendencia de la ilustración, con sus ideas de fe en el progreso y en la capacidad de expansión de las ideas, la creencia en la ciencia y en la cultura, pasando por la fe en la educación y el propio concepto de racionalismo ferreriano.
Hemos tratado ya el uso partidista de la enseñanza por parte del estado, pero no hay que olvidar la crítica de Ferrer al economicismo de la escuela francesa de su época, un hecho que le hizo ver clara la necesidad de plantear una relación especial y radical entre la escuela y la sociedad. Y esta postura le caracterizó enormemente. Es así como se entiende la propuesta de una escuela pública no estatal, ni municipal.
También hay que contemplar que el sindicalismo revolucionario francés, que tardó en hacerse presente en España, tuvo una gran ascendencia sobre el movimiento obrero, convirtiéndose en preeminente. No fue Ferrer ajeno a este hecho ya que las primeras traducciones francesas sobre este tema las realizó la editorial de la Escuela Moderna y La Huelga General. Debemos recordar, de paso, que el sindicalismo francés también recogió algunos frutos de la experiencia catalana de Ferrer en un tema tan importante como el de la neutralidad escolar, tan presente en el sexenio posterior al cierre de la Escuela Moderna.
Finalmente, no podemos olvidarnos de las insistencias sobre el adoctrinamiento ferreriano ya que han funcionado como una criminalización de todo pensamiento que se abogue un interés por la justicia humana, esa justicia que choca contra los intereses económicos sacralizados. Ahora bien, como algunos han hecho notar, no se ha hecho constar los esfuerzos de criminalización de la figura de Ferrer por parte del estado español. Unos intentos de los que el estado francés ha sido copartícipe.
En este sentido, Solà destacaba un artículo titulado “L’Internacionle policière”, escrito por Guy Bowman y que versaba sobre el espionaje policial contra la izquierda revolucionaria de la época, aspecto olvidado pero que resulta indispensable tener en cuenta para situar algunas de las fuentes citadas por historiadores aparentemente objetivos. En Francia, concretamente, destacaba un tal M. Johnson, corresponsal del Figaro, es decir, el inspector Houillier y también la policía rusa de Nicolás II. Este inspector había denunciado el interés de la policía española y francesa por implicar a Malato en el atentado de Rohan con el objetivo de minorar las consecuencias que para el despertar de las conciencias tenía la denuncia del proceso de Montjuïch, y especialmente de las torturas.
Los dos argumentos esgrimidos anteriormente, aparentemente inconexos, sirven para estar avisados sobre el desprestigio de la obra de Ferrer a partir del argumento “ad homine”, una línea que recorrió “el gobierno francés o sus representantes diplomáticos” ya que “(…) participó activamente, en el inicio de la campaña de desprestigio personal de Ferrer, sobre la base de que se propinaba un bandazo mortal a su reputación e, indirectamente, se tendía a justificar el resultado del juicio militar”. De hecho, lo que más interesaba era desprestigiar la obra de Ferrer, y no a la persona del alellense que a pesar de todo poco podía influir (en comparación con su obra) sobre el curso de los acontecimientos. Finalmente, debemos recordar otros aspectos de interés como los libros de texto, su trabajo en la línea que llegaba a Francia, los libros que pudo comprar en París y que tenían un buen interés; la influencia que el ambiente parisino ejerció sobre su cientificismo y su interés por la experiment

divendres, d’octubre 17, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (IV)

Influencias en el pensamiento de Ferrer
Francesc Ferrer ha sido una figura bastante heterodoxa y, en consecuencia, incómoda para quien pretende realizar interpretaciones estáticas de él. A Ferrer, como a muchos otros personajes, las etiquetas no le sientan demasiado bien. Cifrar las influencias de las que su pensamiento se nutre sería una tarea interminable; bástenos tener en cuenta la presencia de aspectos del laicismo escolar catalán, de los grupos de renovación pedagógica, de la tradición escolar anarquista, del positivismo de Comte, del positivismo pedagógico de Spencer, del librepensamiento o la masonería; incluso podemos rastrear algunos aspectos de Marx.
La influencia más conocida, quizá también la más relevante, fue la de la pedagogía socialista, que le llegó de la mano de Paul Robin (1837-1912), un educador francés libertario y neo-maltusiano que practicó con vehemencia la coeducación de sexos. Se ha dicho, no sin razón, que también tuvo su gran impacto el plan de Trinidad Soriano presentado al Congreso de Zaragoza de abril de 1872, y que el traductor de la Escuela Moderna Anselmo Lorenzo consideró que “era un trabajo precursor de la enseñanza racionalista de la Escuela Moderna; con la única diferencia de que aquél era una idea fugaz expuesta en un medio circunstancial, mientras que ésta ha constituido el pensamiento y la voluntad de un propagandista enérgico y entusiasta, como Ferrer, que ha dado su vida por su ideal y ha dejado muchos continuadores.“
Si en la biografía de Ferrer existen varios puntos que demandan más investigación, la reconstrucción de la red de amistades parisinas está entre los preferentes. Además de Kropotkin, Grave, Reclus, Ferrer entabló buenas relaciones con Tarrida del Mármol, Louise Michel o Jaume Brossa, por citar sólo algunos nombres. Sin lugar a dudas, además de un buen número de contactos, en París elaboró la mayoría de ideas que luego iluminarían su práctica pedagógica.
Entre sus relaciones personales, especial atención merece el estudio, como ha indicado Pere Solà, de Carlos Malato, uno de los principales amigos franceses de Ferrer. Malato no ha recibido la atención que se merece por parte de los estudiosos. La relación entre ambos debió ser muy estrecha puesto que Malato era el encargado de los negocios del de Alella en París. Además, Ferrer le pidió que le completara su manuscrito sobre la Moral Científica, un hecho insólito que demuestra el alto grado de confianza que le profesaba.
Aparte de lo dicho, cabe destacar la influencia que ejerció en Ferrer el hecho de permanecer en un país republicano. Rápidamente apreció que no podía dejarse la educación en manos de los gobiernos, fueran del signo que fueran, que todo estado estaba interesado en mantener inamovible los privilegios y las injusticias, y practicaba un adoctrinamiento sistemático del pueblo, y supo también que la burguesía tenía un interés poco disimulado en la enseñanza. Él, como pocos en su época, se apercibió de que el control de la escuela y la extensión de la educación tenían relación con la transmisión partidista de una visión del mundo. Puesto que constatar los ejemplos sería una tarea extenuante, permítasenos sólo uno: “Como enseñanza política hay, la establecida en Francia poco después de la caída del Imperio, encaminada a exaltar el patriotismo y a presentar la administración pública actual como instrumento de buen gobierno”. Ferrer, en definitiva, critica el surgimiento de una ciudadanía a partir de unos presupuestos concretos y parciales alejándose de la escuela promovida por Jules Ferry y el neutralismo escolar, que contactó, sin embargo, con Ricardo Mella. Todos estos datos cobran relevancia si tenemos presente que Francia era considerada por muchos republicanos españoles como el camino a seguir.
La crítica de Ferrer al estatismo francés resultó iluminador para el movimiento anarquista y popular, tanto o más que el proceso de laicización que Ferrer vivió en su exilio parisino y que no dejó de criticar. De todo ello concluyó que no era posible una República (como él la entendía) sin un cambio social profundo y estructural. Lo que apreciará en Francia un ojo avisado y crítico es un cambio de nombres más que una transformación real. En definitiva, la aproximación a posturas más cercanas al anarquismo se produjo por esa vía y por esas experiencias ya que fue en su estancia francesa donde Ferrer se desengañó de la política.Ya que de la vinculación con Francia estamos tratando, resulta relevante determinar las causas de su exilio parisino, acaecido oficialmente el 23 de septiembre de 1886. Un tema que no es baladí. Siempre se ha vinculado el exilio (o emigración) con intentonas revolucionarias, por un lado, destacando así su carácter de “revolucionario lúdico, juguetón y superficial. La otra razón que se aduce hay que buscarla en la conflictiva relación que mantenía con Teresa Sanmartí, su mujer. Lo cierto, sin embargo, es que las causas concretas nos son desconocidas objetivamente. Sólo cabe la conjetura

dijous, d’octubre 16, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (III)

La vocación educadora de Ferrer
En París, Ferrer, parece ser que descubrió su vocación educadora. Antes de entregarse a la enseñanza trabajó en una tienda de vinos en la calle Pont Neuf que, con el pasar del tiempo, se reconvirtió en “Libertad”, una pequeña taberna-restaurante que abandonaría en 1889. Fue entonces cuando se hizo profesor.
De hecho, sólo ejerció la docencia en Francia, pues en Cataluña, en su escuela, no impartió clases jamás. Tampoco aprovechó la ocasión para autoproclamarse conferenciante a través de las actividades de extensión escolar de su escuela; no presentó veleidades escritoras, no sólo por no estar especialmente dotado, según parece, para la escritura, sino por estar dedicado a otras tareas profesionales.
Como hombre práctico que era, su trabajo de profesor de español en París le reportó cierta honorabilidad y una discreta fama. Inquieto por el material usado en la docencia, publicó, con cierto éxito, su propio manual didáctico, L’espagnol pratique, que conoció dos ediciones, aunque habitualmente se cita sólo la fecha segunda, (1895 y 1897) en la prestigiosa editorial francesa Garnier. A pesar de lo que se ha dicho, esta obrita era innovadora ya que para enseñar el idioma se utilizaban oraciones de uso cotodiano en lugar de textos de autores clásicos más abstractos, como era más habitual.
Fue gracias a su actividad docente que conoció a Ernestine Meunier, una alumna suya que le legaría una parte de sus pertenencias con el objeto de que el dinero se dedicara a fundar una escuela y no, como había pretendido Lerroux a sufragar un partido político. Así fue. Ernestine murió el 2 de abril de 1901 y poco después Ferrrer inaugurava la Escuela Moderna. Meunier y Ferrer entablaron una buena amistad, a pesar de que ella era católica y él no escondía ya su simpatía anarquista. Meunier y Léopoldine, compañera de Ferrer, eran amigas y junto al pedagogo realizaron un viaje por Europa. Este viaje permitió estrechar relaciones entre ellos, a la vez que acrecentó la vocación educadora y el conocimiento pedagógico del educador catalán.
Ferrer aplicaba con Meunier las ideas que pondría en práctica más tarde en su escuela: la creencia en el poder de la ciencia. La francesa aceptó las recomendaciones literarias del profesor que incluían la mítica obra del ilustrado Volney, Las ruinas de Palmira, así como Ciencia y religión, de Malvert, un librito que recomendaba la masonería y que Ferrer pensaba publicar en español, con traducción de Nakens. Sea como fuere, lo cierto es que, por lo que sabemos de Ernestina, su actitud hubiera sido harto difícil en España y fuera de un contexto de laicización como el que se estaba produciendo en Francia, por un lado, y de exaltación de la ciencia, al que mucho ayudaron las diferentes exposiciones del momento, por el otro.

dimecres, d’octubre 15, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guardia (II)

La primera directora de la Escuela Moderna

No poco importante es el hecho de que la primera directora de la Escuela Moderna, Clémence Jacquinet, fuera francesa, entre otras razones por la obertura cosmopolita más allá de las fronteras que demostraba. Como sabemos, Jacquinet marcó la línea ideológica y pedagógica de los dos primeros años de la institución ferreriana, como se aprecia por sus frecuentes colaboraciones en el “Boletín de la Escuela Moderna” en el período 1901-1906. El Boletín, como la editorial, publicó numerosas traducciones de autores franceses contemporáneos y no necesariamente de tendencia anarquista.
La vehemente labor de Jacquinet se fue apagando al calor del desacuerdo que sintió con la manera en qué Ferrer entendía la educación y el trabajo de la escuela. La francesa, cercana a las propuestas naturalistas de una educación negativa en el sentido roussoniano, chocó con la tendencia más política de Ferrer que, sin embargo, acabó por situar a la Escuela Moderna en la cúspide de las experiencias educativas más importantes del siglo XX. A pesar de todo, Ferrer también era un entusiasta moderado de Rousseau. Jacquinet criticaba la beligerancia, o línea ideológica explícita, ferreriana mostrándose más partidaria del neutralismo, una confrontación que se diluía y desaparecía cuando se trataba de escribir libros de texto: entonces ella y Ferrer parecían intercambiar los papeles. Ciertamente, una mirada no interesada a la tarea editorial de Ferrer parece no dar la razón a las críticas de Jacquinet: el proyecto editorial de Ferrer, como el Boletín, incluye una variedad de perspectivas y de planteamientos en absoluto reducibles a los esquemas de su fundador. Como fuere, al final del primer año dejó la dirección, continuando un año más como miembro del profesorado. Sus críticas tuvieron bastante eco tanto entre los enemigos, cosa lógica, como entre los amigos: Ricardo Mella bebió de las fuentes de la francesa.

dimarts, d’octubre 14, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (I)

Resumen
El 2009 será, se quiera o no, el año de Francisco Ferrer i Guàrdia, un personaje que ha pasado a la posteridad como uno de los “pedagogos” más importantes de todos los tiempos. También como uno de los más controvertidos. Sin duda el honor alcanzado por Ferrer se debe a La Escuela Moderna, una institución que dejó una profunda impresión en todo el mundo.A pesar de que ciertos aspectos son bien conocidos, pretendemos poner de manifiesto la deuda, pocas veces manifestada abiertamente, de Ferrer con Francia: la Escuela Moderna no hubiera sido posible sin el exilio parisino.

Texto
Las relaciones de Ferrer con Francia, a través de su traslado parisino, son conocidas relativamente bien. Sin lugar a dudas, ha sido la nación que, tras la desaparición del educador alellense, con más fuerza desarrolló una campaña a su favor. En mayor medida que en cualquier otro lugar, el fusilamiento de Ferrer provocó un alud de conferencias, manifestaciones y publicaciones por parte de medios no sólo obreros y no únicamente anarquistas.Francia fue importante en la vida de Ferrer por muchas razones. En París vivió muchos años desde aquel lejano 1885 hasta el momento de la fundación, en 1901, de la escuela que marcaría la historia de la educación catalana y española. En París, que en aquellos tiempos era una de las ciudades más atrayentes de su tiempo, en 1894, se separó de Teresa Sanmartí, con quien se había casado en 1880; en París, vio morir a dos de sus hijos, Carlos y Luz; conoció a la maestra Léopoldine Bonnard, con la que tuvo, en 1900, un hijo al que llamaron Riego. En Francia, de la mano de José Paulet, Ferrer se vinculó a la masonería, ingresando en la logia La Verdad en febrero de 1883; más tarde, en junio de 1890 se afilió a la logia Les Vrais Experts, tardando sólo ocho años para llegar al grado 31. Su compromiso, según parece intermitente, con la masonería, le proporcionó la oportunidad de relacionarse con relevantes intelectuales en Francia y también algunas de las ideas más trascendentales de sus experiencias pedagógicas: la coeducación de clases sociales.En Francia se relacionó con Charles Malato, una de las amistades personales más significativas, y, aunque no tenemos la certeza, también conoció a Anselmo Lorenzo, uno de sus más íntimos colaboradores en Barcelona. Unos hechos que, añadidos a los que iremos constatando, sugieren que no parece deseable, y menos aún viable, entender la Escuela Moderna sin tener en cuenta el devenir cultural de Francia.

dilluns, d’octubre 13, 2008

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia

Durant aquests dies aniré publicant una comunicació que presentaré en un Congrés de Salamanca. Cada dia publicaré una part programada (i així em dono un descans). Estaria bé que em diguéssiu que us sembla, tot i que segurament no podré respondre fins el diumenge. Està escrit en castellà. Que no serveixi de precedent. Per raons de comoditat he tret les notes a peu de pàgina i les cites. La propera vegada, amb més temps, inventaré alguna manera d'incloure-les sense fer-se pesat. Sé que hi ha altres formes de publicar textos llargs, però de moment he triat la dels missatges parcials. Aquest text forma part del Quadern d'Història de l'Educació Catalana que aniré publicant.
Desitgeu-me sort!

diumenge, d’octubre 12, 2008

El sentit de l’humanisme (I)

Ernst Robert Curtius [no existeix a la viquipèdia] és conegut per la seva obra Literatura europea i Edat mitjana (Berna, 1948) i nosaltres el coneixem per una conferència que duia per nom El sentit de l’humanisme. Curtius era un valent. Proposava que ens imaginéssim una societat en la qual el progrés social i científic ha arribat al seu terme possible; una societat que ha aconseguit resoldre tots els seus problemes: el problema social, l’econòmic, el sexual; una societat sense presons, també sense fronteres econòmiques, el qual el treball i la producció es regeixen elles soles, naturalment i sense lleis ni normes [el somni neoliberal, vaja], i en la qual potser l’autoritat mateixa seria supèrflua. En una societat així, les fórmules nacionalisme o socialisme hi serien completament desplaçades. Els homes d’aquesta societat potser haurien après a no sentir el dolor i a no veure la mort com a temible. I no obstant, persistiria encara, per a ells, un problema angoixant: el problema de donar un contingut a la vida humana, i aleshores girarien els ulls cap a la tradició, en l’esperança de trobar-hi uns exemples, uns arquetipus.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. Comuna i errada, però habitual.

dimecres, d’octubre 08, 2008

L'educació és parapemta (antaviana)

Que l'educació està caient en desgràcia, i la caiguda no sembla tenir final, és un fet poc discutible. Estem millor que fa 100 anys, en alguns aspectes fins i tot millor que fa 25, però en general no hem avançat gaire.
M'agraden els fets anecdòtics perquè si bé no demostren res, almenys són il·lustratius. Per exemple, difícilment sona un telèfon al teatre ni al cinema (però sona). Si a La Caixa no els permetessin, els telèfons, no se sentiria mai cap musiqueta. Ara bé, en una classe, de la ESO de Cicles o de la Universitat, és impensable no sentir-ne cap trucada. Moltes vegades, amb resposta inclosa. Tenint la música, ens falta llums de colors i un cubata. SI fos necessari també podem regalar un comandament a distància i posar els profes en una guixeta fent la classe. Que cada alumne/a posi el canal que vulgui. Si aquestes futilitats no les podem solucionar, ja en direu què solucionarem.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Optimisme quasi global

La que ens va caure
La que ens està caient

LA QUE ENS CAURÀ

Amb tots els canvis que s'estan produint i nosaltres encaparrats només amb el climàtic.

Fotografies fetes per Arnau i Sergi Esteruelas

dissabte, d’octubre 04, 2008

Nit freda per ser abril

divendres, 3 / octubre / 2008

No és abril, però la nit comença a ser freda. Amb cançons com les de Manel, ens podem sentir feliços i calentets. Catalunya fa encara cultura que val la pena. Música mig folk, mig surrealista. Escolteu-la. Paga la pena. (He tingut un problema i he posat tots els post avui. Pitjor és estar veient "Donde estás, corazón)
Nit freda per ser abril

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:21

Manual de bones pràctiques (aproximadament)

dijous, 2 / octubre / 2008 El poble esperant la propera decisió sobre les seves vides

Avui, a classe, hem vist el documental “La basura de la globalización”. El van fer a Documania fa temps. Divulgació. I per això mateix, impressionant. Narra la història dels zabalins d’El Caire. El zabalins són un grup de cristians que viuen de la recollida, casa per casa, i el reciclatge de les escombraries en la immensa ciutat d’Egipte. 60.000 mil persones que viuen d’un força pulcre reciclatge són substituïdes quan es contracta una empresa espanyola (Urbaser -del grup Dragados/ACS- i FCC) de recollida de residus. Després del canvi dels zabalins pels camions, només un centenar de recollidors són els que treballen. L’empresa contractada no fa reciclatge; simplement recull les escombraries i les deixa al desert, prop de les grans Piràmides. Un fet que les notícies passen per alt. Increïble. Aquest és el món que progressa com els crancs i que defensem com si fos el món més natural i inevitable de tots els mons possibles. És aquest el planeta defensat pels liberals llibertaris? Sí. Segur que algú ha tret algun caleró de l’operació. Algun polític, vull dir. Però la justícia, la equitat, la voluntat de justícia i la voluntat d’equitat han desaparegut del tot. No sé on podem trobar la polèmica comunitaristes-liberals (del tipus que sigui). Algú hauria de pagar els desperfectes de tanta producció social anorreada, de tantes vides fetes malbé, robades. Per diners, per ambició i, com diria Serrat, per mala fe. Mentrestant, Maragall (Ernest) ideant lleis educatives prop del llibertarisme (liberal, clar). De moment, és la tangent. Per a alguns, el sectarisme dels que no accepten els canvis i s'aixopluguen en belles ideologies (ja direm qui diu això). La teoria de la inacció, per aplicar-la a aquesta gent, cobra força. Alguns cada vegada que actuen, agreugen el problema.

Limpieza española para El Cairo

enviat per Albert Esteruelas a la/es 18:54

Carta oberta als benpensats (tipus Victòria Camps)

dimarts, 30 / setembre / 2008
És una llàstima que vostè no llegeixi aquest missatge, senyora catedràtica.Que ens hem begut l’enteniment, no és cap notícia. Sí és notícia que, alguns i algunes, insistents fins l’avorriment, continuïn defensant idees ben rares. Mentre Bush insta el Congrés a reconsiderar el seu pla de rescat financer, la Catedràtica de filosofia moral i política a la UAB, Victòria Camps es posa en evidència. Tranquil·lament. A l’Avui li fan una entrevista. L’aniré comentant entre claudàtors:Pregunta: La burocràcia és un altre mal de l’educació?Resposta: L’educació no necessita funcionaris [l’escola, vol dir? Quina seguretat en té en un tema que més aviat és d’opinió. Això no pinta bé] Això s’hauria d’anar canviant, perquè aquesta situació genera desconfiança dels pares cap els mestres [ara utilitzem la desconfiança dels pares envers el mestres, només els funcionaris (?) per a atacar el sistema públic d’ocupació. En un moment de crisi d’un sistema que genera més i més desigualtat. Ara resultarà que si els pares desconfien d’alguna situació, idea o persona, s’ha de canviar allò sobre el que desconfien. Suposo que si els alumnes desconfien d’un professor, o professora, també caldrà prescindir. I si qui desconfia són els polítics? què passarà? En futbol ja es fa, quan es desconfia de l’entrenador, carretera i manta! Imposem la lògica futbolera! Vinga!] Donem per pressuposat, sense que sigui veritat, que en tenir la feina segura ja no s’esforçaran ni intentaran millorar [bé, ara es recondueix una mica. Jo sóc funcionari, com ella, però no defenso el funcionariat perquè sí. El sistema públic no està gens malament, sobretot per les persones que no poden pagar-se uns treballadors privats, que som una immensa majoria, no? I quan penseu en els funcionaris, penseu en els mestres? Doncs, penseu. A més a més, vostè coneix algun estudi on es demostri que els professors funcionaris són pitjors que els no funcionaris? Jo estudi no, però exemples d’interins pitjors (o iguals) en conec molts. De la privada, encara els conec pitjor o iguals que de la pública. Això ja ho sap vostè; aleshores, quins interessos serveix vostè? O és pura ignorància, que fora greu. O què és][L’entrevistador (Lluís Martínez), que es veu que no és imbècil i intueix de què va la pel·lícula, i que potser avui farà caixa.....pregunta....Les escoles públiques tindrien millors resultats si els mestres no fossin funcionaris?RESPOSTA. Parlem clar. Hi ha una persona que es pensa ara que ho té a ou. I rasca. Pica. I com pica. Increïble. Filosofia moral? Ja, Juà, Juà (amb accent o sense)El sistema funcionarial [pica, pensant, potser, en la traducció en vendes de llibres, o en Obama o vés a saber què passa] impedeix gestionar bé un centre. [quin estudi, senyora catedràtica diu això?. Cap. Ok, però l’opinió ven llibres, eh? O no té res a veure amb això? El que vostè escriu, és ciència, senyora catedràtica? Ens pot dir un estudi, mínimament seriós que ho digui? No? I perquè ho diu vostè, senyora catedràtica? Catedràtica de filosofia? Catedràtica de moral?. La mentida és cardenalícia, senyora catedràtica? Cal demanar disculpes, senyora “el sistema funcionarial impedeix gestionar bé un centre”? Òbviament aquesta opinió no és exemple de cientificitat] [Una anècdota, senyora cate? Dràtica?. Potser més Cate que Dràtica?]. És menys dinàmic que un centre privat, que pot contractar qui vulgui. [Quanta ciència!, senyora catedràtica.! Un centre públic no pot contractar qui vulgui, i un privat sí, senyora catedràtica. Quantes hores fa un professor en un centre públic? professora?, senyora catedràtica I quan cobra? Senyora catedràtica?. Quantes hores fa vostè, senyora catedràtica? Amb divuit crèdits de classe? Senyora catedràtica? 4’5 hores de classe, senyora catedràtica? Cobrant, quant, senyora catedràtica? 500 euros com un associat, amb contracte laboral, no funcionari, com vostè, senyora catedràtica? Reclamarà vostè cobrar el meu sou, senyora catedràtica? O seguirà cobrant més de 2500 euros per fer UNA HORA I MITJA a la setmana de classe més que jo, senyora catedràtica?. Que GUAI que els centres privats puguin fer el que vulguin! I els públics, per culpa dels funcionariat cobren una mica millor! Quina barbaritat! Per no fer res!]La llei d’educació [senyora catedràtica] dóna més autonomia als centres. Això és bo [segur? més de 2500 euros de funcionaria contra 500 de contractat per només una hora i mitja més a la setmana? I vostè no pensa, com jo, que el sou és ridícul? Li sembla millor el del contracte laboral? Més digna? Això pensem de la Universitat? de l'ensenyament?] Però si els centres no poden crear un equip propi és difícil que puguin fer ús d’aquesta autonomia. [però, senyora catedràtica, sap vostè de què parla? Moral? Filosofia? Ètica? Política?. No fotem, senyora catedràtica!. Si els centres poden crear els seus propis equips, millor que millor, perquè, senyora catedràtica, vostè no té ni idea de com es treballa en els centres públics. Senyora catedràtica, vostè ha llegit alguna cosa, li han explicat altra, però vostè no ha viscut en un centre públic. Ni, pel que sembla, l’han informat bé. I punt! Tampoc no ha preguntat a qui, cada dia, agafant menys baixes de les que agafen les empreses privades (comprovi, senyora catedràtica, que els treballadors de la privada a Itàlia tiren de cocaïna, a Catalunya, de baixes, en les empreses privades molt més que a la pública, senyora catedràtica. Sap vostè que vol dir, fer “un equip propi”? Ha treballat en un IES, senyora catedràtica? Sap vostè com es fa “un equip propi”? .....]No es preocupi, vostè. La qüestió és respondre entrevistes. O l’entrevista no respon al publicat per l’Avui [+]. Paga la pena, aquesta pena, la notorietat?
enviat per Albert Esteruelas a la/es 23:04

Emmordassats i complaguts. Jordi Mata (II)

dissabte, 27 / setembre / 2008
La presentació tindrà lloc el dia 3 d'octubre a la Llibreria 22, carrer Hortes 22 de Girona, a les vuit del vespre.
M'agradaria molt assistir, però treballo i penso que no em serà possible apropar-me. Molta sort, Jordi.
enviat per Albert Esteruelas a la/es 21:29

Emmordassats i complaguts. Jordi Mata (I)



El proper divendres presenten l’obra gunyadora del la tercera convocatòria del Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès a Girona. Es tracta d’un interessant assaig de Jordi Mata titulat Emmordassats i complaguts. La guerra de Successió que no ens contem. Té molt bona pinta. Jordi Mata ja és un autor força reconegut i amb nombroses publicacions i premis. A més a més, el títol és molt interessant en el que representa d’autocrítica: “complaguts”. Si us faig propaganda d’aquesta obra és també perquè jo mateix en vaig ser un finalista d’aquest premi, per darrera d’aquesta obra. Era la primera vegada que em presentava a un premi i penso que no em tornaré a presentar. Això no baixaré la mitjana d'èxit. Tot un honor per a mi. Això és el que tenen els blogs. Es pot perdre tranquil.lament la vergonya.El proper llibre, el meu. El primer. Uff!
Etiquetes de comentaris: enviat per Albert Esteruelas a la/es 21:18

Llibre d'evocacions

dijous, 25 / setembre / 2008

Llibre d'evocacions 1922-1947 és una obra que va publicar la impremta Altés per a parlar de l’Escola del Mar de l'Ajuntament de Barcelona. Eren els difícils anys del franquisme, és a dir, que es titulava "Libro de evocaciones". L'Escola del Mar la dirigí Pere Vergés i estava situada a la Platja de San Sebastián, a la Barceloneta. Va ser bombardejada per les tropes nacionals. Suposem que no van fer-ho amb mala intenció. Simplement no haurien anat a escola i no sabíen com eren. Què malament ho va passar en aquells anys Pere Vergés, un amant de la música, l'educació i la cultura...L'obra tenia aquesta intencionalitat declarada: "Este libro trata de evocar recuerdos, valorar sugestiones, de descubrir inquietudes, es decir, de desentrañar la complejidad del espíritu que la preside". Ho intentarem

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:29

L'origen del coneixement: la fam (II)

Em permeto la licència de passar a post, el comentari de komandollentia. En podem aprendre. Passar gana genera pensament, si ...la idea de treure´m la gana de sobre inicialment. Tenir fam i pensar van de la mà, però inicialment està orientat a satisfer l´impuls primari de satisfer una de les nostres necessitats fisiològiques i, en la mesura que aquesta està coberta, comencem a construir la historia de la cuina moderna, de la cuina com a expressió d´identitat o més actualment la cuina per col.lectivitats, la fast-foot, la globalitzada,la michelin, la mileurista..i segur que algunes més que tenen per objectiu tàcit o explicit fer gaudir..o no. Ja entrarem en matissos.Per últim, com exemple de gana voraç, m´agradaria recordar a Gianni Rodari en un fragment dels Contes per Telèfon de fa ja uns anys en concret el conte "Cuina espacial", per esmorçar es fa així:SONA EL DESPERTADOR, ET DESPERTES, AGAFES EL DESPERTADOR I TE´L MENGES EN DUES QUEIXELADES.I en la postdata el komandollentia cita, ni més ni menys, a Ferran Agulló (polític de la lliga) que proclama l´existència d´una cuina nacional a la Renaixença, que obre una via discursiva en la relació entre fam, cuina i política.
komandollentia.
Toma del frasco carrasco!

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:18
1.2

L’origen del coneixement: la fam

dilluns, 22 / setembre / 2008

Aquest era el títol de la principal obra d’aquest filòsof català antikantià. Considerava que la vida psíquica tenia el seu origen en la gana. La fam és una necessitat psíquica.El cert és que es pensa després de menjar, però també és cert que la gana (la pròpia o la dels altres) ha generat molt pensament. Egoista, unes vegades, altruista, altres. De fet, tu (i altres) ets el komandollentia. Ara bé, posats a dir, penso que la misèria de molts ha estat una potent eina de pensament i d'acció social. Si no hi hagués gent que passa gana, es pensaria menys.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 09:40

Voluntat d'objectivitat

dissabte, 20 / setembre / 2008
En les meves lectures de blogs (molt superficials, indisciplinades i poc ordenades) he observat una manca, bastant general, d'objectivitat. Potser hauria d'escriure "voluntat d'objectivitat". Ara que governa el tripartit, cera al tripartit, quan molts problemes venen de molt i molt abans. Per exemple, l'educació. Vint-i-tres anys de CIU s'han anorreat en uns quants anys? No. És clar. Santa hipocresia? Santa Ignorància? No, Santa Manca de Voluntat d'Objectivitat (SMVO).Felipe González i l'OTAN. Zapatero i l'Estatut. Zapatero i Mas. Tinguem memòria.Potser tota semblança amb Montilla o altres és una coincidència. Una cançó de Krahe dedicada a Felipe González quan va fer entrar Espanya a l’OTAN. Recordar està bé.



enviat per Albert Esteruelas a la/es 13:00

Iniciem el nou curs

dimecres, 17 / setembre / 2008
Avui hem presentat el nou curs als alumnes. M'envaeix una certa ansietat per endegar el meu crèdit i una certa enyorança dels alumnes d'Integració social del curs passat. Un altre repte. El curs d'Educació Infantil pinta diferent. La LOE el farà burocràtic, tècnic. Tantes hores d'Unitat Formativa. Programada al mil·límetre. No hi cabrà res de nou. Senyor Maragall: posa fil a l'agulla. Senyor conseller: renovi el 90% dels assessors i posi a treballar els inspectors. De veritat. Es sorprendrà. Descobrirà la Teoria del cranc. Hem anat cap enrere. I el que ens falta per recórrer encara. Cap enrere. Decreixent on cal créixer; creixent on cal decréixer. Uf! Quin embolic.
enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22

Alella, una nova escola

Fotografia feta per Arnau i Sergi Esteruelas

Alella demana fa temps una nova escola. Es reclamava ja amb temps del conseller Bargalló. Amb menys empenta que ara, certament. Aquest rètol és el que més em plau. Està ben en consonància amb l’estat de l’edifici. El que més m’agrada és el beneït escepticisme dels que l’han retolat. Ja!, diu. Podria dir també: Juà! Juà!. Després de tants anys el que queda a un poble és l’humor. Potser també la hipocresia d’alguns. Quan la construeixin caldrà reclamar una escola nova. No caldran autocars.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22

Ser polític

dijous, 11 / setembre / 2008
Estic una mica fart dels polítics. Sé que aquesta opinió no agrada gaire als polítics. Tampoc a aquells que en treuen profit dels polítics. Els polítics aprenen a ser polítics de mala manera. Us heu fixat amb quina parsimònia parlen? Mai es posen nerviosos. Perquè prenen distància del que diuen. Mentides. Manipulacions. No conec cap persona que tingui bones intencions i que no s’esveri davant de certes situacions. Els polítics, no. Totes les pitjors persones que he conegut són tranquil·les parlant (persones amb certa cultura). Totes acaben "triomfant". Jo estic fart dels trepes i els polítics.
M'acabo de tancar una porta de futur.
M'és igual.
Bona diada
(Ja us explicaré l'anécdota de la biblioteca. Total és poca cosa. Avui volia escriure sobre la FP. Ja us ho explicaré un altre dia)

enviat per Albert Esteruelas a la/es 11:10

Volia escriure una anécdota, però m'he sortit del tema

dimarts, 9 / setembre / 2008
No pensava escriure encara. No. No sé quina periodicitat hauré de fer servir perquè no m'agrada gens ni la incertesa, ni l'esponteneïtat. M'encanta dir: dimecres. I pum. M'ho aniré pensant. És que no tindré gaire temps. Sí tinc pensat fer un Quadern d'Alella, on visc. Es titularà "Alella: tant per veure". I a veure que es veu. També, segurament, faré una altra monografia sobre la Història de l'Educació a la Catalunya Contemporània, que s'anirà amb el pla de Bolonya. S'anirà del tot o s'anirà a l'optativitat. Tothom defensa la seva assignatura. La meva la defensen els alumnes. En un tripartit catalanista, pum!. Toma del frasco carrasco.

De fet volia explicar-vos una anècdota de la bilioteca. Altre dia. Ara no puc. (Hauria de posar coloraines i enllaços... però...)

enviat per Albert Esteruelas a la/es 16:01

divendres, d’octubre 03, 2008

Curs de Blogs

dissabte, 6 / setembre / 2008
Fa temps que volia encetar el meu blog. Tenia ganes d'anar narrant allò que em passa i allò que penso. Però no trobava el moment. Ara estic fent un curs i, què hi farem!, he començat. Suposo que de moment no seré gaire regular en les meves comunicacions. Em fa una mica de por perquè tenir un blog, essent com sóc jo, vol dir despullar-se, oferir massa informació sobre mi mateix als altres. D'altra banda, així escriuré més en català.
Salut, a tots i totes.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 00:38