Utopia, Leo Bassi i l’esquerra

Ahir vaig anar al teatre. Leo Bassi. Utopia. Un espectacle ben trenat, molt ben trenat.
Precedit, com sabeu, per la polèmica de les seves representacions a Madrid, resulta difícil d’entendre la raó. Com indica en el prospecte de presentació, “Por haber querido defender los principios de una sociedad laica, en un espectáculo ciertamente bufonesc opero construido sobre una base teórica muy seria, fui víctima de una brutal campanya de oposición por parte de la derecha nacional católica que culminó con el descubrimiento de una bomba en el Teatro Alfil de Madrid a pocos metros de mi camerino”.
Més enllà de l’actitud teatral i bufona, el que diu es caracteritza per la lògica i, potser exagerant una mica, es tracta d’informacions i opinions ben sabudes per la gent mínimament informada. La renúncia dels defensors del lliure mercat als seus principis quan els convé, la mentida mateixa del lliure mercat que essent mercat dista molt de ser lliure; les estafes de Maddof; l’actitud del papa davant les guerres mundials....
Ben mirat, “Utopia” és una crítica a l’esquerra política, que Bassi vincula al terme "progressista", els que miren al futur, i dreta política, que són els "conservadors", els que miren el passat (i sovint a les comissions urbanístiques). Bassi es mostra decebut per l’actitud de l’esquerra, com és també lògic, i intenta situar-se en un nivell de superació. Cal, diu, “sacudir a la izquierda de su sopor”, descobreix el “impresionante vacío de propuestas" i és que “tras la fachada intelectual hay muy poco contenido”. Tota la raó, senyor Leo i ja és hora que la gent "d'esquerres" ho digui.
El millor de tot és l’esperança que mostra en un futur, perqué l'esperança és una condició indispensable per a bastir un món nou. A més a més, en Leo BAssi té una capacitat de connectar amb el públic que podria ser envejable si l'enveja fos una característica de "l'home nou": “Hay que volver a la fuente del pensamiento de izquierdas, rejuvenecer nuestros valores o si no cualquier día descubriremos que hasta los principios de la Ilustración serán puestos en duda por el Nuevo Oscurantismo”. Jo diria que aquests valors ja estan posats en solfa fins i tot des de la cuina de Ferran Adrià (però això ja és un altre post).

Tres qüestions finals.
1. Un moment màgic: quan es transforma en pallasso, en silenci, davant la mirada del telespectador. Màgic i emotiu.
2. Una crítica als editors del prospecte: "Marx i Fourrier", diu. Fourrier? Suposo que es refereixen a Fourier, el pare dels falansteris. No té més importància, però algú podria vincular l’errada a la ignorància, o la deixadesa de l’esquerra, o la manca d'humilitat envers les enciclopèdies.
3.Bassi explica una anècdota meravellosa però força simptomàtica del què és avui l’esquerra, la que no ens identifica. Sortint de Santander va anar a visitar una cova (sensacionals i precioses. Jo vaig visitar "El Castell" i "Les Monedes", si no en falla la memòria). Estaven tancades pel públic, però a Bassi el van reconèixer i les hi van obrir per ell. Apa! I és que entre l’esquerra i la dreta hi ha un nou moviment que és el del rebuig del privilegi, vingui d’on vingui. Rebutjar el privilegi quan són els altres qui els gaudeixen, és fàcil. Tota altra consideració és pura mentida, pur obscurantisme, pura esquerra hipòcrita.
Senyor Bassi, el seu espectable ho té tot. Li sobra, però, el privilegi. Però una flor no fa primavera. Felicitats.