dilluns, de novembre 15, 2010

El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM.

Aquest estiu volia anar a Berlín, però, amb la feina de funcionari que tinc, no vaig poder organitzar-me i finalment ja no vaig tenir la possibilitat d'acomplir amb el meu desig. Cap problema: en la recàmera dels desitjos figurava Lisboa. La petita Lisboa. La petita i neta Lisboa. La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa. I no em va decebre la ciutat blanca.

No sé. Un dia haurem de parlar de què significa viatjar. Des que hem tingut notícia de les teories de la física quàntica (a nivell, clar, amateur). Des que hem conegut que un àtom està aquí i està allà; és a dir, que està, com en la indefinició fins que l'observador el mira, com els polítics en època d'eleccions, dubtem que allò que veiem i allò que sentim sigui allò que hi ha i allò que tothom sent. Per això, li preguntava a la meva dona (matemàticament parella i anàrquicament companya): Tú, què sents? I és que, quan viatjo ben acompanyat, entro en un estat especial de consciència, perdoneu-me l'expressió. Em transformo; sóc un altre; sóc un altre que es deixa omplir del país, m'oblido i viatjo, sense massa ordre, com un nen novament enamorat. Vull anar al Barri Alt, però al mig trobem una placeta. Al fons, Pessoa amb un posat ferri mira els vianants. Callem. Parlem. Mirem. Quasi una hora més tard reprenem el camí. La ciutat ens ha fet desaparéixer, fins la nit: caipirinha i música en directe. I tú, què sents? T'has abandonat també a Lisboa? També, respon. Però no sé que vol dir també, ni quina Lisboa està veient la meva estimada. El que sí sabem és que aquí als aturats se'ls emporten directament en ambulància a l'INEM: La petita, neta, agradable, assequible, artística i educada Lisboa també és sincera.

5 comentaris:

Criteri ha dit...

Sembla que has captat l'esperit de Lisboa i l'has trasmés molt bé. I tocar això de l'esperit, per un "racionalista" com tu te doble mèrit :)

Clidice ha dit...

No sabia que hi trobaria però m'hi hagués quedat sense cap angúnia. Això si, canvio la caipirinha per un Porto branco.

Noctas ha dit...

Deliciós post, com parlant amb tu mateix, com parlant amb la teva companya i dona! Quan vaig anar a Lisboa va ser perquè em va tocar un premi. Vaig dormir tres nits en hotel cinc estrelles de Estoril i no vaig pagar un duro? aiiiii els àtoms!

Brian ha dit...

No he estat a Lisboa (ni a Portugal) però si és com la pintes potser es mereixeria estar a Suissa. ¿O Portugal és Suissa i no ens n'havíem adonat?

Evocacions ha dit...

Criteri, no sóc tan racional com penses i més espiritual del que penses, però Lisboa em va captivar, des de la normalitat, per dir-ho així. Una ciutat normal per a un esperit normal.
Clidice, el Porto Blanco, al Barrio Alto, és menys que una caipirinha i està en tercer lloc, després del mojito. A tu, sobre viatges poca cosa se't pot ensenyar.
Gràcies Noctas, Portugal té un no sé què. Un dia us haig d'esplicar alguna anécdota amb portuguesa.
Brian. He anat a Suïssa i Lisboa. Mil vegades Lisboa, en el sentit urbanita, clar. Lisboa té un no sé què, torno a repetir, però cal saber deixar-se imbuir. A Suïssa és més dificil impregnar-se d'esperit. Us posaré una foto d'una habitació....