dimarts, de març 08, 2011

Diari d'un (anti)progre desconcertat

Últimament està de moda riure’s dels "progres". Ja em diré alguna cosa. No em sorprèn, la veritat. aquesta actitud. Si em sorprèn, en canvi, que la ironia que s'utilitza sigui tan semblant a la que s'usava en el tardofranquisme, que és el franquisme que jo més vaig conèixer. S'ha posat de moda, en un context de passotisme de la justícia social, i mentre molta gent s'ho passà molt malament (més d'un 25% de pobres a Catalunya) sortir de l'armari, de l'ideològic, i qualsevol opina de tot. Alguns, fins i tot, posen verd a Santi Santamaria (SS, ja ens entenem), parlant de cuina, quan, segurament, el seu plat estrella són uns ous ferrats fets al microones. 
Ben mirat,  la crítica tonta (anava a escriure imbècil) als "progres" tracta de ridiculitzar la gent que ha lluitat per un món millor, i molts continuaran lluitant, i que, en alguns casos, han arribat, tot sols i sense ajuda, a fer el ridícul. Sembla que aquesta actitud és com un dir: "Jo voldria ser així, com ells, però no aconsegueixo ser bona persona". Doncs, apa, tira milles. T'hauries de conformar en ser un dolent entre els bons, però t'estimes més ser un bo entre els dolents. Les idees, però, no deixen de tenir valor quan les persones que les defensen deixen de tenir-lo. Per això mantinc la foto de Ferrer al blog, malgrat dugui a engany a persones poc avisades.
Els progres, clar, no existeixen: són el que Max Weber anomenaria un "tipus ideal" i, com a tals, són criticables. Ara bé, ridiculitzar "tots" els comportaments d'aquesta idealitat fa aparèixer a qui els critica com a imbècil. I, perquè no dir.ho?, mostra com moltes persones avui es "deixen anar" a favor d'obra, bufant, com bufen, vents d'injustícia i de desigualtat.
Un exemple d'un llibre, obra prescindible i  obra que merita pel fet de deixar a la cua de publlicació un munt de llibres que paguen la pena  publicar (i no que fan llàstima). Es tracta de  “Diari d’un progre desconcertat: "Els nens i nenes han de ser ells i elles i han de manifestar-se lliurement i els pares i les mares no són ningú per prohibir-los ser nens i nenes" (p. 18). Una notícia digna de ser publicada al Jueves, en la secció que ell mateix honora. L'autor, el de les vocals, utilitza aquesta opinió com una idea pròpia dels progres que ridiculitza, però no se n'adona que el que pretén denigra, amb doxa de la dolenta, és exactament correcta. O és que vol prohibir als nens ser nens, l'Iu? Els nens (i nenes) s'han d'expressar de forma lliure, efectivament, i els pares i mares, efectivament, no som ningú per a prohibir-los ser nens i nenes. L'antiprogre por arribar a fer-te fer el ridícul. Tan se val, si és per vendre. D'això es tracta?
PD. La duresa va contra l'opinió, no contra la persona.

2 comentaris:

Criteri ha dit...

Vaja tema! Penso que hi ha progres progresistes i cagamandúrries.Primer caldria definir progre. Jo diria i és el progre que critico, el d'orelleres: L'anticatòlic per moda, el que ataca lo tradicional per norma, el que considera progressista anar amb boles per la ciutat,

El desprestigi de la paraula progre se l'han guanyat a pols. Molts dels que critiquen els progres, obviament no són millors.

Evocacions ha dit...

Sí, Criteri, però això és com el que passa amb els catòlics ;), no? NO t'oblidis que l'atac al tradicional és el neoliberal, que els progres de "pandereta" són els geganters, els castellers, etc. No ens podem refugiar en el tot s'hi val que és el que hi ha al darrera de l'atac al progresisme, com a forma per a identificar l'ecologista (també), l'estalviador, i, fectivament, també algun cagamandúrries.