El futbol és política (per sort)

Ja ho vaig dir fa un temps: el futbol és política. Alta política. Altíssima política. I és tan alta política perquè mentre que en la desastrosa política de partits (espanyols i catalans) la falsedat i la hipocresia ens apropa a la manera de fer política de les pitjors dictadures, en el futbol la política, en el sentit pristí, apareix cartesianament (de forma clara, per tant, i diàfana). El futbol és la política sense engany. 

Així, caldria tenir present que els clubs de futbol són partidaris de formes de govern, de maneres de fer política. No es tracta, evidentment, de polítiques de partit, sinó de formes de governar. En aquest sentit, el Barça i el Reial Madrid són paradigmes de govern que lluny de ser similars representen dos pols oposats. Mentre el Barça representa el liberalisme, el Madrid s’ha apropat clarament al neoliberalisme. I no és, no sigueu ingenus ni us deixeu manipular, que uns –el Barça- siguin antics i altres –el Madrid- siguin moderns, no. És tracta de que el liberalisme, en la seva forma més comuna, sempre ha tingut present les conseqüències ètiques de les seves polítiques; el neoliberalisme, en la seva forma dolça –encara i per poc temps- ha vinculat la política al Déu economia i a la Deesa èxit  El liberalisme ha estat sempre controlat per la religió (santa i imperfecta religió) que, si és cert que ha fet mal en el món, ha estat capaç de fer molt bé i, sobretot, controlar que el mal fes del món la seva masia. També socialisme i l’anarquisme, en les versions socials i no polítiques han col.laborat a que el món fos una mica millor. Anorreats els murs ideològics, pels propis partidaris, la injustícia no té més fre que el propi cansament. 

No ens estranyi, per tant, que atorga tot el poder, el poder absolut, el poder sense control, a un entrenador esdevingui una forma de generar injustícia. El Madrid ha funcionat com un neoliberalisme esportiu i els resultats estan a la vista. En tres anys i un munt de despesa, els resultats han estat pèssims. Els resultats esportius, però encara més els socials i els culturals. La tancada a Antón Meana ha estat només una mostra d’una acció d’un club en caiguda lliure, caiguda cultural, caiguda ètica, caiguda social.

Quan un club només es mou per l’èxit a qualsevol preu, comença ja per perdre: perd justícia, perd ètica. Volent guanyar a l’etern rival, comença per perdre. El liberalisme, per contra, el de Tito Vilanova, genera simpatia, fa gols, fa estimació, fa cultura. Encara que es perdi, com es va perdre l’any passat, no anorrea el club perquè sempre ha guanyat en cultura, en educació. Una llàstima: llàstima el periodisme seguidista (en massa, excepció feta de Garcia Caridad, gran periodista de la vella escola, i algun més, pocs) construït sobre les pedres de l’odi al rival, i no per l’amor a una idea; llàstima pels diners gastats en èxit improductiu. Sigueu neoliberals: el Madrid mostra el camí.